Som un equip que ja estàvem molt sensibilitzats amb el problema de la covid persistent perquè tenim dues persones de l’equip, dues pediatres joves, que la pateixen, i hem viscut de prop l’evolució de la seva malaltia des del març passat, les seves dificultats i el seu patiment. Però en un inici, sincerament, no pensàvem que afectés gaire els nens. Va ser quan vam començar a rebre peticions dels diferents especialistes de les consultes quan ens en vam adonar.

Consultes dels neuròlegs que atenien nens amb quadres de cansament i cefalees; o dels pneumòlegs, que veien casos de tos persistent o de dificultat respiratòria… Tots els pacients tenien en comú que eren nens que havien passat la covid, la majoria de manera lleu, i tenien aquests símptomes persistens, sobretot fatiga. Aleshores vam tenir clar que calia tractar-los i atendre’ls d’una manera més global. Per això va sorgir la idea d’aquesta unitat.

El ventall d’afectacions és força variat, però el que tenen en comú gairebé tots és la fatiga, un cansament que en ocasions és molt exagerat i molt invalidant; són nanos que pràcticament estan estirats al llit vint hores al dia i que no poden fer les seves activitats d’higiene diària si no s’asseuen per descansar. D’altres nens poden anar a l’escola, però quan tornen a casa estan molt cansats i s’han d’estirar al llit tota la tarda.

Evidentment, per a qualsevol nen o adolescent trobar-se malament d’una manera tan prolongada –la qual cosa li impedeix fer una vida normal– té una repercussió emocional, i alguns necessiten suport psicològic.

Encara no, el que sabem és que en alguns casos al cap d’uns mesos el problema se soluciona sol, però ara mateix no els podem dir a les famílies d’aquests nens quants mesos els durarà la malaltia. La covid-19 té just un any i no tenim prou perspectiva.

Clínicament, no. Hem tractat pacients d’entre 9 i 18 anys. I el que expliquen tots és idèntic, tant grans com petits tenen els mateixos símptomes, sobretot el cansament. Molts tenen la sensació d’aixecar-se cansats, si s’esforcen una mica més del compte tenen sensació de taquicàrdia i que els falta l’aire… Tot això és molt comú en tots. D’altres també tenen mal de panxa, mal de cap –que és força freqüent–, però el cansament el tenen tots. Segurament és el símptoma que més es nota, perquè és el que acaba afectant més la seva vida diària.

El percentatge de nens que han tingut afectacions greus és petit, però n’hi ha, sí. Per sort, la majoria tenen símptomes lleus i molts són asimptomàtics.

A través del pediatra o el metge de família es pot fer una derivació. Només hauríem d’atendre pacients de la nostra àrea geogràfica, però com que no hi ha altres unitats, atenem nens de diferents territoris. És possible que en poc temps se’n creïn d’altres.

Descansar, però no gaire. S’ha de fer un programa de rehabilitació perquè la musculatura quan està molt de temps aturada cada vegada costa més de posar-la en marxa. Cal intentar fer un exercici aeròbic suau i controlat i poder-ne anar augmentant la intensitat per anar reacondicionant l’aparell muscular. S’ha de fer de manera progressiva i molt lentament, perquè si es fa un esforç massa gran llavors els pacients cauen en un retrocés. És un equilibri complicat.

En alguns casos, hi ha importants afectacions cognitives, els costa concentrar-se, tenen problemes de memòria… i tot això repercuteix molt en la seva feina acadèmica. Els nens que tenen aquest tipus d’afectacions els incloem en un programa de rehabilitació a l’Institut Guttmann.

Sí, molt! Aquesta malaltia, la covid persistent, és molt nova, de fet fins al setembre no va ser reconeguda com a tal per l’OMS. I això vol dir que durant mesos, molts d’aquests nanos han anat al metge i no s’han sentit compresos. Sovint se’ls feien proves, tot sortia bé i els metges no teníem respostes. Una de les coses que veiem que és útil d’aquesta unitat és que quan arriben aquí, se’ls explica que tenen una malaltia, que té un nom, i això els fa sentir millor perquè hi ha un reconeixement del que els passa. Per desgràcia, encara no els podem dir gaire res sobre quant durarà, però els podem oferir tractaments de rehabilitació.

Hi ha diversos nens que no poden anar a classe des fa mesos; alguns intenten seguir les classes en línia i, de vegades, fins i tot això no els és fàcil perquè estan molt fatigats. Hem tingut també una pacient de segon de batxillerat que ha decidit, de moment, aparcar els estudis. Vol estudiar infermeria i necessita una nota molt alta per a la carrera. Són situacions dures, i en alguns cursos decisius, encara més.

El nostre hospital està analitzant les variants que circulen, però els nens que atenem ara van tenir la malaltia fa mesos i no sabem quina variant van tenir perquè en aquell moment no es coneixien ni s’estudiaven.

De moment no entren en el pla perquè es prioritzen les persones que poden tenir la malaltia de forma més greu. I d’altra banda, perquè, els primers assajos clínics de les vacunes no havien inclòs nens. Ara s’estan començant a fer aquests assajos i fins que no hi hagi prou dades no es podran començar a vacunar.

Diria que hem estat força modèlics, ho hem fet molt bé. S’ha demostrat que els nens es contagien menys i que no són grans transmissors del virus i que, per tant, era segur obrir les escoles amb les mesures que s’han pres. És prioritari que els nens puguin seguir el seu programa de formació.

Comencem a tenir més pistes, sembla que la gravetat va lligada a algun condicionant genètic que fa que la resposta immune sigui diferent. I també anem sabent més coses sobre els mecanismes immunitaris dels nens, que fa que estiguin més protegits que els adults.