Tres llibres en tres anys. Per què ha volgut documentar la feina d’aquests anys en defensa dels exiliats?
Quan un té el privilegi de ser un lloc històric i en un moment històric té l’obligació també de deixar-ho per escrit. Una tia meva, molt estimada, fa molts anys em va dir: “Anota-ho tot perquè la memòria és dèbil.” M’ho va dir quan vaig entrar a la presó [va estar pres set anys, onze mesos i vint-i-tres dies] i cada any que vaig estar pres em feia arribar una agenda i allà ho anotava tot.
Calla moltes coses?
Sí, és clar. Sempre dic que valc més pel que callo que pel que explico. Hi ha coses que ja s’explicaran quan toqui.
El títol del seu últim llibre és molt explícit: ¿Clocas?, Sí Claro. En una de les primeres entrevistes que li vaig fer, ja va anunciar que la guerra bruta seguiria contra els advocats. Com està?
Estic preocupat, i emprenyat. Sempre vaig dir que en el cas català aplicarien un model de persecució que inclouria també els advocats, sobretot a mesura que les coses anessin sortint bé. La defensa dels exiliats és evident que ha emprenyat molta gent.
Ha passat de la preocupació a la ràbia, diu al llibre.
Quan tens una visió completa del que està passant, t’adones que tot plegat no és res més que una claveguera. Hi són, i apareixen si no estàs disposat a callar.
Davant la impossibilitat d’empresonar el president Puigdemont, vostè s’ha convertit en l’objectiu?
D’alguns, sí. D’altres em veuen com un professional de l’advocacia, que és el que soc. Però hi ha gent que es pensa que això és una final de futbol i que també val estabornir el porter amb un cop d’ampolla.
L’acaben de processar per falsificació i blanqueig de capital, abans li havien exigit una indemnització pel cas Revilla, després una querella, inspeccions fiscals, robatoris al seu despatx…
Pel tema del segrest d’Emiliano Revilla, pel qual em van condemnar tot i que no hi vaig intervenir, ara em reclamen una indemnització que estava i està prescrita, però s’han tret de la màniga una nova doctrina, la doctrina Boye, per poder activar coses que en un estat democràtic no haurien de passar.
I una querella, que finalment no va prosperar, per l’afer Llarena…
Aquesta la portava també la jutgessa María Tardón, la mateixa que m’ha processat. Sembla que a l’Audiencia Nacional hi ha una jutgessa encarregada dels assumptes Boye… Pel que fa als robatoris al meu despatx, em fan pensar molt en l’operació Kitchen. Sincerament, no crec que entrés cap lladre al nostre despatx; algun dia se sabrà qui va ser i per ordre de qui.
Sembla que té una idea força clara de qui ho va organitzar…
Sí, ho tinc clar. Però no hi ha res més perillós que acusar sense proves. Estem recopilant les proves i quan les tinguem ho posarem sobre la taula.
Veu inevitable acabar al banc dels acusats?
No ho sé. Dependrà de com de bé funcioni el sistema i dels mecanismes de protecció d’un estat democràtic. Hi ha gent que té l’obligació constitucional de donar informació veraç i l’estant silenciat, i això és molt greu, perquè és el començament de moltes impunitats. S’han comès moltes irregularitats per aconseguir uns testimonis que m’incriminessin [Manuel Puentes Saavedra i Manuel González Rubio]. Uns testimonis que han estat premiats: a un se li ha perdonat un assassinat i a l’altre se li està protegint el patrimoni a canvi d’incriminar-me.
Tot plegat ho atribueix a la querella que van presentar contra Pablo Llarena a Bèlgica? Hi ha un moment, al llibre, que diu: “Hem tocat un dels seus, i a ells no els toca ningú.”
Probablement és una de la causes, però la causa principal és que hem tingut èxits en la defensa dels exiliats, una línia de defensa que parteix d’una comprensió del dret que és una mica més àmplia que la del dret estatal. El que s’ha fet a l’Estat espanyol és incompatible amb el dret de la Unió Europea, és el que hem demostrat. I alguns estan molt i molt emprenyats.
No sé si el llibre és més un al·legat de defensa o té més d’un “jo acuso”.
Em defensaré exposant tot el que hi ha darrere d’aquesta causa que han muntat contra mi. I com no he d’acusar, si el que s’està fent és un muntatge! És com si vas a 120 km per hora i t’acusen d’anar a 200 perquè han manipulat el radar.
A banda de la guerra bruta que denuncia contra vostè, una bona part del llibre està dedicada a altres episodis de les clavegueres. Cita l’ús de Pegasus o l’operació Volhov. Tampoc té cap dubte que l’objectiu final era el president Puigdemont.
Sense cap mena de dubte. Van en contra del president Puigdemont, i per això no tenen límits. L’objectiu de tot és ell, que s’ha transformat en l’enemic públic número 1. Ara bé, si hi ha un problema per agafar el número u, doncs ja s’inventaran el número dos, que, de fet, per a algunes persones soc jo, perquè coordino la seva defensa.
Atribueix Pegasus, la llicència d’espionatge massiu, a un nombre reduït de funcionaris. Qui són?
L’empresa israeliana NSO Group només ven les llicències de Pegasus a estats, siguin els estats com a tals o siguin institucions estatals. Tinc molts dubtes que l’ús de Pegasus hagi estat cosa de l’Estat, com a tal, però sí que crec que ha estat obra d’un grup de gent amb molt poder dins l’Estat.
Una compra de llicències com aquestes, deu necessitar l’aval del govern o d’un ministeri, o del CNI…
Depèn. Amb la causa de l’operació Kitchen estem veient com els fons reservats s’usaven fraudulentament per part de persones que hi tenien accés. No és la primera vegada que veiem a Espanya un mal ús dels fons reservats. Encara no estem en condicions de donar noms, però sí que creiem fermament que això és una operació paraestatal. El CNI té els mecanismes per fer escoltes i espiar, només hauria hagut de presentar la sol·licitud a l’anomenat jutge del CNI del Tribunal Suprem i li haurien autoritzat. Això de Pegasus va més enllà, molt més enllà. Per què el CNI s’hauria d’embrancar en un operació il·legal si la pot fer legalment? No té sentit. Qui ho ha fet és algú que no tenia els mecanismes per poder-ho fer legalment.
Caldrà buscar qui és el senyor X, en aquesta operació?
Se sabrà tot. A mi no m’agrada que m’acusin falsament i, per tant, fins que no tinguem totes les proves no acusarem ningú. Ara bé, quan les tinguem, farem el que calgui, no en tingui cap dubte. Fa molt temps que hi estem treballant, perquè ha estat una acció il·legal, una intromissió tremenda i sobretot massiva, estem parlant de més de cent persones espiades. Acabo de veure el documental El disidente, sobre la mort del periodista saudita Jamal Khashoggi, i hi ha un moment del film que seria interessant que veiés tothom perquè s’entengui la bestialitat que és Pegasus. És a través de l’ús de Pegasus com s’obté la informació que els porta a prendre la dedició de matar Khashoggi. Pegasus no el mata, però entrega la informació que condueix a l’assassinat. La pregunta és: passarà això aquí també?
Què ha volgut dir amb això?
El que he dit. Que per a què s’ha utilitzat Pegasus, aquí? Per què i per fer què?
No creu que només sigui per espiar i tenir informació...
La gent espia per alguna cosa. Si la informació la volia el CNI tenia els seus mètodes per aconseguir-la, tots els estats utilitzen els serveis d’intel·ligència, però Pegasus no sembla que tingui a veure amb els serveis d’intel·ligència, sinó amb operacions força més brutes.
Està dient que la seguretat del president Puigdemont pot estar en perill?
La seguretat de totes les persones espiades pot estar en perill. I el que segur que està en perill són els mínims estàndars democràtics. Que s’hagin adquirit les llicències Pegasus i que s’hagin utilitzat fons públics és de jutjat de guàrdia i s’hauria d’haver investigat d’ofici per un jutge.
Ara s’ha reactivat la causa que sobre Pegasus se segueix a Califòrnia. Hi esteu personats?
S’ha anat avançant i d’aquí parteix la informació inicial sobre aquest espionatge massiu, però després s’ha fet una llarga investigació per veure el que ha passat a l’Estat espanyol. No li puc dir, però, en quins llocs o causes estem personats.
I l’operació Volhov? També és fruit de les clavegueres? Explica al llibre que es va gestar en un sopar.
Quan es fa una operació policial i judicial d’aquesta envergadura [31 registres i 21 detinguts el 28 d’octubre del 2020] el que un espera és que hi hagi una mínima anàlisi jurídica del que es fa i es diu, i resulta que ens trobem amb entrades i registres que se sustenten en indicis com la possible arribada a Catalunya de 10.000 soldats russos! S’han gastat quantitats ingents de diners públics i tot per poder accedir als telèfons mòbils dels encausats, com van fer amb meu client Josep Lluís Alay. Va estar una hora detingut amb una ordre judicial per comissar-li el telèfon. Avui endur-te el telèfon d’una persona és endur-te la seva vida, la seva feina i el secret professional. A mi també se me’n van endur el telèfon, era l’únic objectiu del registre a casa meva i al meu despatx. Una intromissió d’aquestes característiques és inadmissible.
Expliqui això del sopar. Dona a entendre que no és una investigació policial i judicial. Hi ha qui ho organitza.
Sí, és clar. El que dic al llibre ho mantinc.
I també té clar qui són aquestes persones i on es va fer el sopar?
Sí. Com li he dit abans, valc més pel que callo que pel que dic.
Hi ha implicacions polítiques?
Sense cap mena de dubte. El més greu no és que hi hagués aquest sopar, el més greu és que no sapiguem res d’altres sopars que segur que s’han produït.
El sopar va ser a Catalunya?
Aquí, a Barcelona.
Data?
[Silenci.]
I en tenen proves?
Sí, tot al seu temps. Les coses s’han de fer bé, amb el cap fred i en el moment adequat. Que un grup de persones s’asseguin a sopar i que tots siguin uns fatxes no vol dir que estiguin conspirant per cometre irregularitats, cal tenir altres certeses, que en aquest cas les tenim, però cal tenir la certesa del que estaven fent i poder-ho acreditar.
Després de tants enigmes, anem a les certeses d’aquests últims tres anys. El primer any, la victòria de Schleswig-Holstein...
Un moment, cal afegir-ne alguna més. El fet que els exiliats no entressin a presó a Bèlgica el 2017, que és molt important, i el rebuig a entregar-los per part de Bèlgica.
El segon llibre, acaba amb Puigdemont i Comín entrant al Parlament Europeu; i aquest darrer any tenim la victòria sobre l’euroordre de Lluís Puig.
I aquest darrer any, també hi ha hagut la repressió per les victòries anteriors. A grosso modo, les victòries són totes aquestes.
El quart llibre, serà el final?
Espero que hi hagi un quart llibre i que sigui l’últim. No ens hem posat dates per concloure tot aquest procés jurídic, però crec que no és sa per a cap estat la confrontació permanent. En algun moment caldrà que s’adonin que això no és un tema judicial, que és un tema polític i que els actors s’han d’asseure i parlar, aquí, en una illa del Pacífic o en un armari on no els puguem veure! El que importa és que busquin una solució política.
Quan acabi la batalla judicial, i s’aclareixi la situació dels exiliats, serà el moment per a la negociació política? Costa veure que pugui ser abans.
La relació que he tingut amb els exiliats em permet assegurar que ells no han estat mai preocupats per la seva situació personal, estan preocupats per buscar una solució política per a un conflicte polític que es va traslladar als tribunals. Parlar, negociar, o simplement recuperar la confiança entre les parts del conflicte, és una cosa que ja s’hauria d’estar fent. Veig molt difícil, partint de tècniques de resolució de conflictes, passar a una negociació sense abans haver reconstruït la confiança, que depèn del diàleg, un diàleg de veritat.
Creu que es mourà fitxa si abans no perden definitivament la batalla per jutjar Puigdemont?
Això passarà d’aquí a no gaire. La qüestió és si s’acceptaran els resultats. La batalla que s’està dirimint des del punt de vista jurídic és una batalla entre diferents interpretacions del dret, la que fa el Tribunal Suprem i la que fem nosaltres. Però al marge d’això haurien d’estar parlant des de fa temps. Algú es pensa que a De Klerk no li va costar convocar un referèndum per desmuntar l’apartheid a Sud-àfrica? Però va tenir la visió històrica i democràtica que era necessari.
En això és tan optimista, com ho és en l’àmbit jurídic?
Soc optimista amb allò que jo puc fer, en política no m’hi poso.
Sorprèn quan, en el llibre, diu que el dret d’autodeterminació no és possible a Europa, que el que cal plantejar és el dret de les minories nacionals. No parlem del mateix?
Són dues cares de la mateixa moneda. El dret d’autodeterminació és una institució reconeguda en el dret internacional, però entre els estats membres de la Unió Europea no és possible plantejar-lo perquè el que s’ha creat és un espai comú. Posem un exemple: en un conflicte entre Múrcia i el País Valencià, no es podrien reclamar institucions del dret internacional perquè és un conflicte entre membres d’una mateixa col·lectivitat. La UE és una col·lectivitat en què totes les institucions del dret internacional hi són recollides amb un altre nom. I el dret d’autodeterminació en dret europeu s’anomena dret de les minories.
I sobre aquest dret de les minories nacionals qui haurà de decidir, el TJUE?
En certa manera, sí, quan hi ha vulneracions sobre el dret de les minories nacionals qui n’ha d’aclarir l’espectre i l’amplitud és el TJUE. Ara bé, l’ideal seria que no hagués de ser un jutge qui s’hi hagués de pronunciar. L’arrel del problema, insisteixo, és política, i la solució, també. Una altra cosa és que de vegades sigui necessari que als polítics se’ls hagi d’ajudar a desembarassar el terreny. Un altre exemple: hi va haver un moment que determinades autoritats insistien que si no es passava per Madrid a jurar la Constitució, no es podia ser eurodiputat; al final amb una sentència del TJUE se’ls va demostrar que no calia aquest jurament. Són coses que anem aclarint perquè no hi hagi més excuses per arribar al lloc que toca, el del diàleg i la negociació. La independència no s’aconseguirà en un tribunal.
Però el reconeixement per plantejar aquest dret a la independència sembla que no serà si no l’avala abans un tribunal…
Això, sí. Però no seria necessari si hi hagués respecte. Arribarà un moment que no es podrà viure d’esquena al reconeixement de les minories nacionals.
Hi ha molts fronts oberts: euroordres, recursos al TC, el suplicatori, les ordres de detenció a Espanya dels exiliats… Costa veure on confluirà tot plegat.
I si l’estratègia és aquesta? Hi ha un puzle que és complex, i alguns el tenim al cap, mentre que d’altres necessiten la foto per poder anar muntant les peces. Hi ha una imatge concreta que hem de construir i que s’ha de fer amb múltiples peces, que en un moment determinat es posaran totes juntes i es completarà el puzle. Llavors s’entendrà tot.
Cal anar aconseguint una a una aquestes peces…
Si no tens peces no tens puzle. I arribarà un moment que oferirem a les persones que hagin de muntar el puzle totes les peces per fer-ho.
En el cas del suplicatori, ha dit que és paper mullat, que el jutge Llarena es va equivocar.
Llarena va demanar un suplicatori molt específic. L’aixecament de la immunitat per continuar el procediment d’euroordre que havia cursat per al president Puigdemont, el 14 d’octubre del 2019 [el mateix dia que es va dictar la sentència del Suprem contra els presos], i en el cas de Toni Comín i Clara Ponsatí, l’euroordre del 4 de novembre del 2019. Només va demanar el suplicatori per a això, per res més. Però aquest procediment d’euroordre no esgota el que ell vol fer, que és que els jutgin, els condemnin i els fiquin a la presó. Per això necessitava un suplicatori força més ampli que no va saber, o no va voler, demanar.
Va demanar un suplicatori per tramitar una euroordre quan en realitat havia de demanar-lo per jutjar-los?
Per cursar l’euroordre, procedir a la seva execució, jutjar-los i, arribat el cas, fer-los complir la sentència.
Una euroordre no serveix precisament per a això?
No. Només és una ordre europea de detenció i entrega.
Si s’entreguen se suposa que és per jutjar-los, no?
En dret les coses no es poden suposar. En dret, la lletra petita sempre importa. I nosaltres vam advertir a la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament l’error d’aquest suplicatori, però com que estaven tan capficats a no fer-nos cas en res, ni tan sols ens van fer cas en una cosa que era essencial per als que volien avalar el suplicatori.
Posem que Bèlgica autoritza l’entrega. Serien detinguts, entregats a Espanya i llavors no els podrien jutjar?
Heu de pensar que ells tenen immunitat respecte a un possible judici, el suplicatori, insisteixo, no s’ha demanat per poder-los jutjar. La immunitat que s’aixeca amb el suplicatori, ho diu el mateix Llarena, és a efectes de tramitar l’euroordre. I concretament l’euroordre de Bèlgica, ni tan sols una altra possible euroordre d’un altre país.
Tenen, doncs, llibertat de moviments per Europa?
En aquest moment no farem cap moviment, perquè encara falta que el jutge Llarena informi les autoritats belgues sobre què vol fer amb les euroordres i, de moment, no ha dit res.
Mentre tothom estava pendent del suplicatori, segurament ningú es va adonar que la partida més important es jugava en un jutjat de Bèlgica amb l’euroordre de Lluís Puig.
Com que la caça major és Puigdemont, tothom mirava cap al Parlament Europeu, mentre que nosaltres estàvem resolent l’euroordre de Lluís Puig.
Fins a quin punt és tan important aquesta sentència?
Ho és, i molt, perquè estableix amb criteris europeus dues coses que són essencials: que el Tribunal Suprem no és competent per jutjar-los i que hi ha un risc evident de vulneració del dret de la presumpció d’innocència. I això afecta no només els exiliats, sinó també els presos.
Però ara Lluís Puig està “presoner” a Bèlgica. Un dels relats que s’imposa és que potser no es podrà jutjar els exiliats, però que quedaran atrapats a Bèlgica durant molt de temps.
Madrid viu de relats. El novembre del 2017 deien que Bèlgica en trenta dies els entregaria; el març del 2018, que Alemanya posaria fi a la “fugida” de Puigdemont; més tard, que no podrien ser eurodiputats si no passaven per Madrid, i ara diuen que es podriran a Bèlgica… No tinc temps de discutir els relats, perquè es desmunten sols.
Però com es podrà resoldre el cas Puig? A Espanya hi continua havent una ordre de detenció.
Ara treballarem en allò que teníem previst de fer un cop la sentència fos ferma, i és que aquest tipus de sentències han de tenir força perquè cap altre estat el pugui entregar. És un tràmit que hem de resoldre en els propers mesos.
La sentència de Puig ha de valer en qualsevol país de la UE, és això?
Sí, hauria de valer fins i tot a Espanya. Però no avançaré ara com ho farem.
En dret les formes són tan importants com el fons, i a Europa heu batallat per aquestes formes: els errors de Llarena, polítics i jutges que xerren massa i vulneren la directiva europea de presumpció d’innocència… La victòria arribarà per aquest poc respecte de les formes?
Entre altres coses, però és que no tenen raó ni en les formes ni el fons. En algun moment s’adonaran que gran part de la nostra feina servirà per democratitzar la justícia a Espanya, no només per defensar el dret dels catalans, sinó per marcar un camí democratitzador de la interpretació del dret a Espanya, que és una cosa que fa molta falta.
Tot plegat ha passat perquè fins ara els tribunals espanyols han estat poc fiscalitzats des d’Europa i tot es resolia de portes endins?
La fiscalització de les resolucions dels tribunals espanyols arribava sempre tard i malament. A Espanya es recorre molt poc al Tribunal Europeu de Drets Humans i quan s’hi arriba i s’aconsegueix un èxit han passat cinc o sis anys i no acaba tenint prou repercussió. Si em permet un símil futbolístic, nosaltres el que hem fet ha estat introduir el VAR, hem anant veient les jugades en directe i les hem anat revisant una a una. L’exemple més clar és que mentre el 2 de novembre del 2017 la jutgessa Lamela va enviar part del govern a la presó, tres dies més tard, el 5 de novembre, Bèlgica va deixar tots els exiliats en llibertat provisional. Nosaltres estàvem convençuts que seria així, però tothom ens tractava de bojos. Com a estratègia de defensa, potser la gran aportació que hem fet ha estat això, introduir el VAR i de manera immediata contrastar les decisions dels tribunals espanyols, i això ha estat molt dur per a alguns.