Eliseu Vilaclara
Director del servei Meteorològic de Catalunya
“Quan fas la feina ben feta, et guanyes el respecte”
El director del Servei Meteorològic de Catalunya ressegueix el paper que ha tingut l’ens durant els anys d’existència i els canvis que s’han produït en el camp de la meteorologia
LES FUNCIONS DEL SERVEI
“Habitualment, la gent sempre associa meteorologia amb predicció del temps, però és molt més que això”PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
Enguany es commemora el centenari del Servei Meteorològic de Catalunya. En quin context es produeix aquella fundació?
Ja des d’abans del 1921, hi havia molta gent aficionada a l’observació del temps i a la recollida de dades meteorològiques. Pensa que el 1780, el doctor Francesc Salvà ja va començar a prendre mesures de manera sistemàtica. Es tracta de la primera sèrie a l’Estat espanyol i d’una de les més antigues d’Europa. En el XIX també trobem altres figures, com ara el pare Benet Vinyes. A finals d’aquell segle, van començar a aparèixer xarxes d’observació molt extenses. Deu anys després de néixer el Servei Meteorològic, el 1930, ja hi havia 200 punts de mesura de pluja a Catalunya. La xarxa de gent que prenia dades al territori i que tenia interès per la meteorologia era molt gran. Tot això va cristal·litzar en el Servei Meteorològic el 1921.
A part de l’extensió d’estacions meteorològiques i de la recollida de dades, quines són les principals fites d’aquell primer Servei?
Una són els sondatges amb globus pilot, que ja havia començat Eduard Fontserè abans del Servei Meteorològic. A partir d’aquests sondatges feien mapes amb la direcció del vent en alçada que ja els utilitzaven les primeres línies aèries. També va ser molt pioner que poc temps després de la seva creació es comencés a fer meteorologia en els mitjans de comunicació. Les cròniques a Ràdio Barcelona són les primeres que es fan a tota la Península. També cal destacar les cartes del temps, que es publicaven cada dia i que incorporaven una petita predicció. A banda d’això, una de les coses que més sorprenen és la quantitat d’estudis que es van fer en poc temps, perquè aquella primera etapa només va durar divuit anys. Estudis de règims de vents, de la tramuntana, de la inversió tèrmica a la Plana de Vic...
Alguns d’aquests estudis, a més, van tenir repercussió arreu del món, com ara l’Atlas internacional dels núvols i dels estats del cel (1930-1935)...
És el més emblemàtic. Aquí apareix la figura de Rafael Patxot, un mecenes de la cultura i una persona que ja havia participat en aquesta xarxa de pluviòmetres. Com que era molt amic d’Eduard Fontserè va seguir patrocinant moltes coses. Sense Patxot, el Servei Meteorològic no hauria tingut la importància que va tenir. Ell va patrocinar l’edició de l’atles i va demanar que una de les edicions fos en català.
Una de les coses que sobten és que aquell primer Servei estava present en l’Organització Meteorològica Internacional. Aquesta presència internacional avui no és possible. A què és degut i quina afectació té aquesta limitació?
En aquells moments ja existia el Servicio Meteorológico Nacional, que tenia una delegació a Barcelona. Però era una època en què ni les notícies corrien tant ni se’ls donava tanta importància. Avui dia, si treus una iniciativa com aquesta, se’t tirarà tothom al damunt i fins i tot il·legalitzaran la llei que has aprovat. En aquell moment, però, ni les coses eren tan ràpides ni s’escandalitzaven per qualsevol cosa. Sempre hi va haver tensions, però no fins al punt que es fes cap actuació contundent contra el Servei Meteorològic, que va poder funcionar sense problemes.
El 1939, després de divuit anys de funcionament, el Servei desapareix. I s’obre un immens parèntesi de cinquanta-set anys, fins al 1996. Com és que es triga tant temps a reprendre’l, fins i tot després de la recuperació de l’autonomia?
Suposo que per la complexitat legal i per la dificultat de fer néixer un servei a partir del no res. L’Estatut esmenta el servei amb noms i cognoms, però la Constitució també diu que els serveis meteorològics són competència de l’Estat. El procés de creació és molt lent. Quan es crea el Departament de Medi Ambient i s’estructura la Xarxa de Vigilància de la Contaminació Atmosfèrica, es van intentant instal·lar estacions meteorològiques per anar preparant el terreny i tenir una mica d’infraestructura. L’any 1996 es fa una reestructuració del departament i és aleshores quan es crea una subdirecció general de qualitat de l’aire i meteorologia i el Servei de Meteorologia.
Avui, quin és exactament el paper i les funcions del Servei Meteorològic, a banda de la recollida de dades i la predicció meteorològica?
La gent sempre associa meteorologia amb predicció del temps, però és molt més que això. Aquí tenim una àrea de recerca aplicada i de modelització que és la que fa córrer els models meteorològics. Després hi ha una àrea de climatologia, que entre altres coses recupera dades antigues per allargar al màxim les sèries. Responem moltíssimes sol·licituds d’informació, bàsicament relacionades amb assegurances. Després hi ha una àrea que es diu de sistemes d’observació meteorològica, que és la que porta el pes de tots els equipaments que hi ha instal·lats. Hi ha dues-centes estacions automàtiques, cent trenta de manuals, quatre radars, quatre detectors de llamps, un radiosondatge que es tira dos cops al dia...
Imagino que les diferències respecte al 1921 deuen ser immenses, i no només en els instruments...
Si Eduard Fontserè hi fos, segurament una de les coses que el sorprendria més són els radars meteorològics. Fer un seguiment, minut a minut, de la pluja o dels llamps que cauen, segurament és una de les coses que el deixarien més impactat. També, el fet de disposar de previsions del temps a deu o quinze dies. Cada any surten coses noves i la nostra capacitat de càlcul millora.
Només cal observar la participació o el seguiment dels programes del temps per adonar-se de l’interès que desperta la meteorologia al nostre país. A què es deu això? Hi ha alguna explicació particular o això es dona en tots els països?
Jo sempre acostumo a explicar, com a primer factor, que som un país amb molts contrastos en pocs quilòmetres quadrats i amb una estacionalitat molt marcada pel fet d’estar en una latitud mitjana. En un mateix moment pots tenir cinquanta coses diferents alhora, neu al Pirineu, tempesta a la costa... Hi ha llocs on no tenen tanta varietat. Molt probablement, també tenen importància les arrels rurals i el pes del teixit associatiu, un fet molt característic del nostre país. Un exemple. Just abans que naixéssim, el 1995, es van crear l’Associació Catalana d’Observadors Meteorològics i l’Associació Catalana de Meteorologia. Això ens va proporcionar un interlocutor amb qui parlar arreu del territori.
Suposo que amb la pandèmia han hagut d’alterar les previsions sobre la commemoració dels cents anys del Servei. Què han pogut o podran fer?
Entre el calendari polític i la pandèmia hem hagut d’alterar allò que teníem previst, que era començar al març del 2020. El dia que volíem enviar les invitacions pel primer acte ho vam haver de suspendre. Si no hi ha cap imprevist, el 31 de març, coincidint amb l’aprovació del Servei per part de la Mancomunitat, es farà l’acte central. A banda d’alguna sorpresa, tenim previst repartir un llibre commemoratiu.
.
UN “HOME DEL TEMPS”
Eliseu Vilaclara (Barcelona, 1960) es va donar a conèixer popularment als inicis de TV3, quan la meteorologia es va convertir en una secció extraordinàriament popular. Feia poc que s’havia llicenciat en ciències físiques per la UB i, juntament amb Antoni Castejón, es va convertir en un dels primers “homes del temps”. De fet, va començar al darrere de la càmera, redactant les cròniques, però per Setmana Santa del 1985 va començar a aparèixer en pantalla.
D’aquella etapa en conserva un bon record: “És molt bonic estar en el naixement de les coses i jo vaig tenir la sort que hi vaig poder participar gairebé des del principi. L’ambient era increïble.” Malgrat tot, assegura que no troba a faltar aquella feina: “Era molt repetitiva i, des d’un punt de vista professional, et quedes com molt estancat.” Al Servei Meteorològic, en canvi, ha tingut l’oportunitat de fer de tot, fins avui dia que li toca estar pendent del funcionament global de l’organització. Quan li preguntem si no troba a faltar la pantalla, es mostra taxatiu: “No. Tot i que no ho vaig fer gaire temps, em vaig acostumar a anar pel carrer mirant a terra perquè la gent no em reconegués i de vegades em vaig trobar en alguna situació incòmoda, com quan la peixatera em reconeixia i em convidava a passar al davant de la resta de clients.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.