Entrevista

Eliseu Vilaclara

Director del servei Meteorològic de Catalunya

“Quan fas la feina ben feta, et guanyes el respecte”

El director del Servei Meteorològic de Catalunya ressegueix el paper que ha tingut l’ens durant els anys d’existència i els canvis que s’han produït en el camp de la meteorologia

LES FUNCIONS DEL SERVEI
“Habitualment, la gent sempre associa meteorologia amb predicció del temps, però és molt més que això”

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@​lrp.​cat

Enguany es com­me­mora el cen­te­nari del Ser­vei Mete­o­rològic de Cata­lu­nya. En quin con­text es pro­du­eix aque­lla fun­dació?
Ja des d’abans del 1921, hi havia molta gent afi­ci­o­nada a l’obser­vació del temps i a la reco­llida de dades mete­o­rològiques. Pensa que el 1780, el doc­tor Fran­cesc Salvà ja va començar a pren­dre mesu­res de manera sis­temàtica. Es tracta de la pri­mera sèrie a l’Estat espa­nyol i d’una de les més anti­gues d’Europa. En el XIX també tro­bem altres figu­res, com ara el pare Benet Vinyes. A finals d’aquell segle, van començar a aparèixer xar­xes d’obser­vació molt exten­ses. Deu anys després de néixer el Ser­vei Mete­o­rològic, el 1930, ja hi havia 200 punts de mesura de pluja a Cata­lu­nya. La xarxa de gent que pre­nia dades al ter­ri­tori i que tenia interès per la mete­o­ro­lo­gia era molt gran. Tot això va cris­tal·lit­zar en el Ser­vei Mete­o­rològic el 1921.
A part de l’extensió d’esta­ci­ons mete­o­rològiques i de la reco­llida de dades, qui­nes són les prin­ci­pals fites d’aquell pri­mer Ser­vei?
Una són els son­dat­ges amb glo­bus pilot, que ja havia començat Edu­ard Font­serè abans del Ser­vei Mete­o­rològic. A par­tir d’aquests son­dat­ges feien mapes amb la direcció del vent en alçada que ja els uti­lit­za­ven les pri­me­res línies aèries. També va ser molt pio­ner que poc temps després de la seva cre­ació es comencés a fer mete­o­ro­lo­gia en els mit­jans de comu­ni­cació. Les cròniques a Ràdio Bar­ce­lona són les pri­me­res que es fan a tota la Península. També cal des­ta­car les car­tes del temps, que es publi­ca­ven cada dia i que incor­po­ra­ven una petita pre­dicció. A banda d’això, una de les coses que més sor­pre­nen és la quan­ti­tat d’estu­dis que es van fer en poc temps, perquè aque­lla pri­mera etapa només va durar divuit anys. Estu­dis de règims de vents, de la tra­mun­tana, de la inversió tèrmica a la Plana de Vic...
Alguns d’aquests estu­dis, a més, van tenir reper­cussió arreu del món, com ara l’Atlas inter­na­ci­o­nal dels núvols i dels estats del cel (1930-1935)...
És el més emblemàtic. Aquí apa­reix la figura de Rafael Pat­xot, un mece­nes de la cul­tura i una per­sona que ja havia par­ti­ci­pat en aquesta xarxa de pluviòmetres. Com que era molt amic d’Edu­ard Font­serè va seguir patro­ci­nant mol­tes coses. Sense Pat­xot, el Ser­vei Mete­o­rològic no hau­ria tin­gut la importància que va tenir. Ell va patro­ci­nar l’edició de l’atles i va dema­nar que una de les edi­ci­ons fos en català.
Una de les coses que sob­ten és que aquell pri­mer Ser­vei estava pre­sent en l’Orga­nit­zació Mete­o­rològica Inter­na­ci­o­nal. Aquesta presència inter­na­ci­o­nal avui no és pos­si­ble. A què és degut i quina afec­tació té aquesta limi­tació?
En aquells moments ja exis­tia el Ser­vi­cio Mete­o­rológico Naci­o­nal, que tenia una dele­gació a Bar­ce­lona. Però era una època en què ni les notícies cor­rien tant ni se’ls donava tanta importància. Avui dia, si treus una ini­ci­a­tiva com aquesta, se’t tirarà tot­hom al damunt i fins i tot il·lega­lit­za­ran la llei que has apro­vat. En aquell moment, però, ni les coses eren tan ràpides ni s’escan­da­lit­za­ven per qual­se­vol cosa. Sem­pre hi va haver ten­si­ons, però no fins al punt que es fes cap actu­ació con­tun­dent con­tra el Ser­vei Mete­o­rològic, que va poder fun­ci­o­nar sense pro­ble­mes.
El 1939, després de divuit anys de fun­ci­o­na­ment, el Ser­vei des­a­pa­reix. I s’obre un immens parèntesi de cin­quanta-set anys, fins al 1996. Com és que es triga tant temps a repren­dre’l, fins i tot després de la recu­pe­ració de l’auto­no­mia?
Suposo que per la com­ple­xi­tat legal i per la difi­cul­tat de fer néixer un ser­vei a par­tir del no res. L’Esta­tut esmenta el ser­vei amb noms i cognoms, però la Cons­ti­tució també diu que els ser­veis mete­o­rològics són com­petència de l’Estat. El procés de cre­ació és molt lent. Quan es crea el Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent i s’estruc­tura la Xarxa de Vigilància de la Con­ta­mi­nació Atmosfèrica, es van inten­tant ins­tal·lar esta­ci­ons mete­o­rològiques per anar pre­pa­rant el ter­reny i tenir una mica d’infra­es­truc­tura. L’any 1996 es fa una rees­truc­tu­ració del depar­ta­ment i és ales­ho­res quan es crea una sub­di­recció gene­ral de qua­li­tat de l’aire i mete­o­ro­lo­gia i el Ser­vei de Mete­o­ro­lo­gia.
Avui, quin és exac­ta­ment el paper i les fun­ci­ons del Ser­vei Mete­o­rològic, a banda de la reco­llida de dades i la pre­dicció mete­o­rològica?
La gent sem­pre asso­cia mete­o­ro­lo­gia amb pre­dicció del temps, però és molt més que això. Aquí tenim una àrea de recerca apli­cada i de mode­lit­zació que és la que fa córrer els models mete­o­rològics. Després hi ha una àrea de cli­ma­to­lo­gia, que entre altres coses recu­pera dades anti­gues per allar­gar al màxim les sèries. Res­po­nem moltíssi­mes sol·lici­tuds d’infor­mació, bàsica­ment rela­ci­o­na­des amb asse­gu­ran­ces. Després hi ha una àrea que es diu de sis­te­mes d’obser­vació mete­o­rològica, que és la que porta el pes de tots els equi­pa­ments que hi ha ins­tal·lats. Hi ha dues-cen­tes esta­ci­ons automàtiques, cent trenta de manu­als, qua­tre radars, qua­tre detec­tors de llamps, un radi­o­son­datge que es tira dos cops al dia...
Ima­gino que les diferències res­pecte al 1921 deuen ser immen­ses, i no només en els ins­tru­ments...
Si Edu­ard Font­serè hi fos, segu­ra­ment una de les coses que el sor­pren­dria més són els radars mete­o­rològics. Fer un segui­ment, minut a minut, de la pluja o dels llamps que cauen, segu­ra­ment és una de les coses que el dei­xa­rien més impac­tat. També, el fet de dis­po­sar de pre­vi­si­ons del temps a deu o quinze dies. Cada any sur­ten coses noves i la nos­tra capa­ci­tat de càlcul millora.
Només cal obser­var la par­ti­ci­pació o el segui­ment dels pro­gra­mes del temps per ado­nar-se de l’interès que des­perta la mete­o­ro­lo­gia al nos­tre país. A què es deu això? Hi ha alguna expli­cació par­ti­cu­lar o això es dona en tots els països?
Jo sem­pre acos­tumo a expli­car, com a pri­mer fac­tor, que som un país amb molts con­tras­tos en pocs quilòmetres qua­drats i amb una esta­ci­o­na­li­tat molt mar­cada pel fet d’estar en una lati­tud mit­jana. En un mateix moment pots tenir cin­quanta coses dife­rents alhora, neu al Piri­neu, tem­pesta a la costa... Hi ha llocs on no tenen tanta vari­e­tat. Molt pro­ba­ble­ment, també tenen importància les arrels rurals i el pes del tei­xit asso­ci­a­tiu, un fet molt carac­terístic del nos­tre país. Un exem­ple. Just abans que naixéssim, el 1995, es van crear l’Asso­ci­ació Cata­lana d’Obser­va­dors Mete­o­rològics i l’Asso­ci­ació Cata­lana de Mete­o­ro­lo­gia. Això ens va pro­por­ci­o­nar un inter­lo­cu­tor amb qui par­lar arreu del ter­ri­tori.
Suposo que amb la pandèmia han hagut d’alte­rar les pre­vi­si­ons sobre la com­me­mo­ració dels cents anys del Ser­vei. Què han pogut o podran fer?
Entre el calen­dari polític i la pandèmia hem hagut d’alte­rar allò que teníem pre­vist, que era començar al març del 2020. El dia que volíem enviar les invi­ta­ci­ons pel pri­mer acte ho vam haver de sus­pen­dre. Si no hi ha cap impre­vist, el 31 de març, coin­ci­dint amb l’apro­vació del Ser­vei per part de la Man­co­mu­ni­tat, es farà l’acte cen­tral. A banda d’alguna sor­presa, tenim pre­vist repar­tir un lli­bre com­me­mo­ra­tiu.

.

UN “HOME DEL TEMPS”

Eliseu Vilaclara (Barcelona, 1960) es va donar a conèixer popularment als inicis de TV3, quan la meteorologia es va convertir en una secció extraordinàriament popular. Feia poc que s’havia llicenciat en ciències físiques per la UB i, juntament amb Antoni Castejón, es va convertir en un dels primers “homes del temps”. De fet, va començar al darrere de la càmera, redactant les cròniques, però per Setmana Santa del 1985 va començar a aparèixer en pantalla.

D’aquella etapa en conserva un bon record: “És molt bonic estar en el naixement de les coses i jo vaig tenir la sort que hi vaig poder participar gairebé des del principi. L’ambient era increïble.” Malgrat tot, assegura que no troba a faltar aquella feina: “Era molt repetitiva i, des d’un punt de vista professional, et quedes com molt estancat.” Al Servei Meteorològic, en canvi, ha tingut l’oportunitat de fer de tot, fins avui dia que li toca estar pendent del funcionament global de l’organització. Quan li preguntem si no troba a faltar la pantalla, es mostra taxatiu: “No. Tot i que no ho vaig fer gaire temps, em vaig acostumar a anar pel carrer mirant a terra perquè la gent no em reconegués i de vegades em vaig trobar en alguna situació incòmoda, com quan la peixatera em reconeixia i em convidava a passar al davant de la resta de clients.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.