“L’esperança de vida dels gitanos és 10 anys inferior”

La pri­mera cosa que cal dir és que ens ha afec­tat en la mesura que no ens l’esperàvem, com li va a pas­sar a la resta del món, i per tant no estàvem pre­pa­rats. En qual­se­vol cas, crec que la pandèmia té uns efec­tes més pro­funds entre els gita­nos que en la resta de la soci­e­tat, i això té a veure amb l’àmbit social, econòmic, labo­ral i edu­ca­tiu.

Per a la Fagic l’edu­cació és un dels ele­ments més impor­tants. Nosal­tres ja vèiem, abans, la punta de l’ice­berg, però ara la pandèmia ha fet emer­gir unes difi­cul­tats que en la data d’avui encara per­sis­tei­xen en la comu­ni­tat gitana i que podem defi­nir com la tri­ple bretxa digi­tal. En pri­mer lloc hi ha l’accés als equips informàtics. Par­lem de famílies amb recur­sos econòmics escas­sos, famílies que aple­guen tres gene­ra­ci­ons –avis, pares i fills i filles– a la mateixa llar i que pot­ser només dis­po­sen d’un únic ordi­na­dor per a tots els seus mem­bres. I pot­ser aquests ordi­na­dors són dona­ci­ons o són apa­rells vells que no estan total­ment actu­a­lit­zats. La segona és la bretxa de la con­nec­ti­vi­tat. Mol­tes llars no tenen accés a inter­net, no poden fer front al paga­ment i no és una pri­o­ri­tat, perquè abans cal men­jar i arri­bar a final de mes. Hi podria haver solu­ci­ons, com ara que les com­pa­nyies telefòniques retor­nes­sin a la soci­e­tat part dels bene­fi­cis que han anat acu­mu­lant, ofe­rint dades solidàries a la població que les neces­sita, com ara els alum­nes que viuen en bar­ris amb certa com­ple­xi­tat. Aques­tes dues bret­xes es podrien solu­ci­o­nar ràpida­ment amb una aposta política forta i deci­dida. La ter­cera bretxa, però, és la més impor­tant.

És la bretxa del conei­xe­ment dels pares i les mares. Estem par­lant de per­so­nes joves que han dei­xat els estu­dis després de l’etapa obli­gatòria, si no abans. Estem par­lant d’una gene­ració que es va criar 20 anys enrere o més, quan l’èxit edu­ca­tiu no era tan impor­tant com és ara. Aques­tes per­so­nes, quan es tro­ben davant del seu fill o de la seva filla, havent de reforçar el ritme de l’escola, no ho saben fer. Això genera con­fusió i frus­tració. En època de pandèmia, els reforços edu­ca­tius i l’acom­pa­nya­ment no poden arri­bar com arri­ba­ven abans, i això fa que la con­fusió t’apropi més a l’aban­do­na­ment que no pas a la superació dels nivells edu­ca­tius.

L’ofici més impor­tant entre la comu­ni­tat gitana és la venda ambu­lant. Entre un 60 i un 70% de les per­so­nes de la comu­ni­tat s’hi dedi­quen. La crisi del 2008 ja va dei­xar molt tocat el sec­tor. A més, es tracta de famílies sen­ce­res. No són famílies en què un es dedica a una feina i l’altre, a una altra, de manera indi­vi­dual, sinó que tota la família s’hi dedica, és l’única font d’ingres­sos i no hi ha cap altre pla. Amb l’arri­bada de l’estat d’alarma, aques­tes famílies es van tro­bar que no podien sor­tir de casa, que no podien anar a tre­ba­llar i que no tenien estal­vis per fer front a la situ­ació. Són famílies que viuen al dia i de cop no saben com tirar enda­vant. El que pri­mer pensàvem que havien de ser només 15 dies es va anar allar­gant. Les aju­des no arri­ba­ven i en alguns casos no se sabia ni com dema­nar-les o, quan els vene­dors ambu­lants se n’assa­ben­ta­ven, ja no les podien dema­nar. A més, hi ha totes les per­so­nes que tre­ba­llen en una eco­no­mia no regu­la­rit­zada, per exem­ple la reco­llida de fer­ra­lla, que no poden fer res, ni tan sols acce­dir als sis­te­mes d’aju­des. Això va supo­sar una cai­guda en picat dels ingres­sos i molts pro­ble­mes per arri­bar a final de mes.

En el cas de la Fagic, es va ini­ciar una cam­pa­nya que vam ano­me­nar 100x100, que volia fer arri­bar a 100 famílies vals d’ali­men­tació de 100 euros. Quan vam veure la gran quan­ti­tat de deman­des que vam rebre, vam haver-la de can­viar i reduir els vals a 50 euros per poder arri­bar a més famílies. Gràcies a dona­ci­ons, al final vam poder aju­dar més de 270 famílies a com­prar ali­ments. A part, cada 15 dies hem repar­tit més de 14.000 qui­los d’ali­ments en 19 punts de tot Cata­lu­nya. Això ha aju­dat a pal·liar una mica la situ­ació.

Una altra part molt impor­tant de per­so­nes gita­nes tre­ba­llen en el sec­tor ser­veis i es van veure en una situ­ació d’ERTO. És la mateixa situ­ació, amb una reducció dels sous, sense estal­vis, vivint al dia i sense saber quan rebràs algun ingrés. En alguns casos s’ha cobrat la nòmina amb més de tres mesos de retard. Aques­tes situ­a­ci­ons s’han donat en la soci­e­tat en gene­ral, però en el cas dels gita­nos, en una pro­porció més àmplia, ja que el sec­tor ser­veis de baixa qua­li­fi­cació és on es troba el gruix més gran de per­so­nes gita­nes assa­la­ri­a­des.

En alguns bar­ris hi ha el que ano­me­nem bar­ra­quisme ver­ti­cal, habi­tat­ges on con­vi­uen set o vuit per­so­nes de tres gene­ra­ci­ons. Han hagut de con­viure durant molts mesos sense poder sor­tir, amb tot el que això implica. A més, en aquests casos, quan el virus entrava en una llar, eren mol­tes les per­so­nes afec­ta­des. També hi ha una gran pre­o­cu­pació pel tema emo­ci­o­nal, però això li ha pas­sat a tot­hom. Sí que és cert que per a nosal­tres la idea de comu­ni­tat, la idea de família, pot­ser té un pes més gran que per a la resta. Hi ha hagut mol­tes més tru­ca­des, molts més grups de What­sApp...

Encara no hi ha dades con­cre­tes per saber com la pandèmia ha afec­tat la comu­ni­tat, però el que sí que puc dir, perquè hi ha un estudi ante­rior edi­tat pel Minis­teri de Sani­tat que ho indica, és que l’espe­rança de vida del poble gitano és 10 anys infe­rior a la de la soci­e­tat en gene­ral. Hi ha diver­sos fac­tors que hi tenen a veure, com ara els hàbits ali­men­ta­ris i el con­cepte que és té de salut com a absència de malal­tia, sense tenir gaire en compte la pre­venció. Per tant, sí que hi ha una mica més de vul­ne­ra­bi­li­tat i ja veu­rem si això es tra­du­eix en xifres. En qual­se­vol cas, insis­teixo que el tema de la salut emo­ci­o­nal també pre­o­cupa molt, espe­cia€lment en la cana­lla. Els gita­nos som per­so­nes que estem acos­tu­ma­des a par­ti­ci­par i a viure la cul­tura del car­rer. Només s’han de veure els bar­ris, que en situ­ació nor­mal són plens de vida.

Sí, s’han seguit, més enllà de les notícies fal­ses que hi ha hagut i dels intents de mani­pu­lació i de cul­pa­bi­lit­zar la comu­ni­tat gitana de tots els mals. El tema de la pandèmia s’ha pres molt seri­o­sa­ment, perquè hi ha hagut molta por del con­tagi, amb tot el que això com­por­ta­ria per a la família. S’han com­plert els pro­to­cols als bar­ris d’una manera molt curosa.

En aquest cas, des de la Fagic, podem dir que s’ha fet molta feina. El nos­tre objec­tiu ha estat donar una infor­mació real, en temps i en forma, evi­tant les notícies fal­ses i els ele­ments opor­tu­nis­tes sense rigor, per expli­car a les famílies el nivell de risc i de segu­re­tat de por­tar els nens a l’escola. Es va fer de manera dis­creta amb el Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment, i les famílies es van ado­nar que el risc, tot i ser-hi, no era més gran que pel fet de sor­tir a com­prar el pa o d’anar a un cen­tre comer­cial. Al final, el ritme del curs s’ha nor­ma­lit­zat i tot­hom el va seguint com pot. Aquesta infor­mació a les famílies sem­pre l’hem donat amb res­pecte, no volem obli­gar ningú, però sí donar la infor­mació cor­recta perquè cada família pugui pren­dre la seva decisió. El temps ens ha donat la raó.

Es tracta del fet que la infor­mació t’arribi amb pros­pec­tors en posi­tiu. Seguint les reco­ma­na­ci­ons de les auto­ri­tats sanitàries, ho podem expli­car de manera pro­pera. Un dels últims vídeos que hem fet tracta sobre la mas­ca­reta i els joves. En només 40 segons t’explica per què és tan impor­tant por­tar-la, en un llen­guatge que arriba molt a la nos­tra comu­ni­tat i amb uns objec­tius molt direc­tes. Crec que és un encert enfo­car el dis­curs en funció del grup a qui va diri­git. Però no ens que­dem aquí, volem tre­ba­llar amb el Depar­ta­ment de Salut per a quan arribi la vacu­nació mas­siva i hem de tre­ba­llar bé, amb el mateix sis­tema que comentàvem per a l’inici de curs: hem d’evi­tar notícies fal­ses, opor­tu­nis­mes i donar la infor­mació cor­recta i amb base científica. No pot ser que algú deci­deixi no vacu­nar-se perquè algú altre li ha expli­cat una baja­nada com que la vacuna li can­viarà l’ADN. Estem tre­ba­llant con­jun­ta­ment amb dife­rents enti­tats gita­nes per actuar de manera coor­di­nada. Volem bus­car un canal perquè la gent, a través de mis­sat­ges de vídeo, pugui plan­te­jar els seus dub­tes sobre la vacu­nació als res­pon­sa­bles sani­ta­ris, i que aquesta res­posta sigui directa i pro­pera a la comu­ni­tat.

Hau­rien d’estar en la línia del que ja marca la Unió Euro­pea. Exis­teix un pla d’acció de la Comissió Euro­pea, unes estratègies per a la comu­ni­tat gitana. Ara es llançarà la segona part d’aques­tes estratègies –la pri­mera va aca­bar el 2020–, que han de durar fins l’any 2030. Hi ha diver­sos eixos. En el tema de l’edu­cació, que és una de les pri­o­ri­tats, es vol reduir l’absen­tisme i aug­men­tar l’èxit esco­lar. Hem de tre­ba­llar en acci­ons que ano­me­nem de tri­ple hèlix: la comu­ni­tat edu­ca­tiva, les enti­tats del poble gitano i els espais més pro­pers als alum­nes, tots tres han d’actuar con­jun­ta­ment. Un tema que con­si­de­rem molt interes­sant és el de les sego­nes opor­tu­ni­tats: hauríem de ser capaços d’acom­pa­nyar les eta­pes de la vida de la comu­ni­tat gitana amb els rit­mes edu­ca­tius.

Un dels èxits de l’últim pla inte­gral del poble gitano a Cata­lu­nya ha estat l’aug­ment del nom­bre de nois i noies gita­nos a les uni­ver­si­tats públi­ques. S’ha inci­dit molt en les pro­ves d’accés per a majors de 25 anys. Hi ha mol­tes per­so­nes que no van entrar en els estu­dis posto­bli­ga­to­ris en el seu moment perquè van deci­dir crear una família. Aquest és un ele­ment molt i molt impor­tant de la cul­tura gitana, però un cop fet aquest pas s’ado­nen que han de con­ti­nuar crei­xent com a per­so­nes i que neces­si­ten una base de for­mació. Una de les opor­tu­ni­tats és aquesta via d’accés a la uni­ver­si­tat. En els últims qua­tre anys hem pas­sat de vuit per­so­nes gita­nes a les uni­ver­si­tats a més de vui­tanta. També pen­sem que per als pro­pers anys serà molt impor­tant una eina com la Garan­tia Juve­nil [pro­gra­mes per faci­li­tar l’accés dels joves al mer­cat labo­ral]. Les dades cor­ro­bo­ren que és neces­sari fer-ho i que cal adap­tar els regla­ments euro­peus i els d’aquí perquè aquests fons puguin arri­bar millor a les actu­a­ci­ons en bene­fici dels joves gita­nos, espe­ci­al­ment dels que ni estu­dien ni tre­ba­llen. Les dades ens demos­tren que ara mateix a la Unió Euro­pea hi ha un per­cen­tatge de ni-nis entre els joves del 15%, però en el cas de la comu­ni­tat gitana és del 50%. Són joves que no veuen futur en els estu­dis, per dife­rents cau­ses. Pot­ser a casa nos­tra no arriba al 50% però el per­cen­tatge també és molt ele­vat. Si ho volem can­viar no s’ha de fer de manera gene­ra­lista, sinó tenint en compte la situ­ació aquí.

Són molt impor­tants les polítiques d’habi­tatge. La manca de pos­si­bi­li­tats reals d’eman­ci­pació pro­voca que ens tro­bem el que dèiem abans, famílies de tres gene­ra­ci­ons que con­vi­uen en un pis de 60 m². S’han de bus­car pos­si­bi­li­tats de llo­guer social per evi­tar, com a res­posta, situ­a­ci­ons que no estan dins la llei. Hem de tre­ba­llar moltíssim les clàusu­les soci­als. El racisme exis­teix i exis­tirà. Si tu tens un nom i un cognom gitano i ets lli­cen­ci­ada en ciències de la comu­ni­cació, i hi ha una oferta de feina en un por­tal d’inter­net, quan el con­trac­tant vegi els teus cognoms i el teu barri de pro­cedència, encara que tin­guis les matei­xes habi­li­tats i conei­xe­ments que un altre can­di­dat, bai­xaràs molts punts per acon­se­guir la con­trac­tació. I, això, ho hem vis­cut. Per això les clàusu­les soci­als hau­rien d’aju­dar a incor­po­rar més gent gitana a pro­jec­tes i espais de tre­ball diguem-ne “nor­ma­lit­zats”, ho dic entre come­tes perquè con­si­dero que la venda ambu­lant, per exem­ple, és un tre­ball com­ple­ta­ment nor­mal. Però no es tracta només dels joves, també cal fer polítiques acti­ves d’ocu­pació per als majors de 45 anys, que ara amb la pandèmia seran molt necessàries, amb una rea­dap­tació en un mer­cat labo­ral més vir­tual i dinàmic. Que­dar-se a l’atur amb 45 anys és molt com­pli­cat i dur, no només per als gita­nos, per a tot­hom. I espe­ci­al­ment si ets dona.

Sí, molt, i cal con­ti­nuar llui­tant con­tra l’anti­gi­ta­nisme. Patim fins i tot anti­gi­ta­nisme ins­ti­tu­ci­o­nal. Per exem­ple, ens hi tro­bem quan es vol llo­gar un pis. Si el llo­ga­ter s’adona que es tracta de gita­nos, sense cap expli­cació diu que el pis ja està llo­gat. Però, si lla­vors hi apa­reix algú que trenca amb els este­re­o­tips del que la soci­e­tat pensa que ha de ser una per­sona gitana, no li posa­ran cap pega. I no passa res. L’estigma i la dis­cri­mi­nació exis­tei­xen, només cal veure com aug­men­ten en el plànol polític algu­nes for­ma­ci­ons que direc­ta­ment tenen un dis­curs racista i xenòfob. Al final, si hi ha gent que vota per aques­tes opci­ons deu ser perquè s’hi sent iden­ti­fi­cada, ho veiem amb molta pre­o­cu­pació. S’ha de llui­tar con­tra dife­rents ele­ments. D’una banda és impor­tant no caure en les actu­a­ci­ons pater­na­lis­tes, que poden ser per­ju­di­ci­als i no aju­den a empo­de­rar el poble gitano. Està demos­trat que sense pater­na­lisme el poble gitano és capaç de reco­llir el guant i anar cap amunt. Un exem­ple és la dis­cri­mi­nació posi­tiva en les pro­ves d’accés a la uni­ver­si­tat per a majors de 25, que com deia ha donat molt bons resul­tats, o el fet d’incor­po­rar joves gita­nos a l’admi­nis­tració pública perquè adqui­rei­xin una for­mació, o que les uni­ver­si­tats reser­vin una plaça per a la comu­ni­tat gitana als seus estu­dis...

Sí, perquè la dis­cri­mi­nació posi­tiva fun­ci­ona sem­pre que sigui un mitjà i no una fina­li­tat. Quan arri­bes a un nivell d’igual­tat res­pecte a la resta de la soci­e­tat, aquesta dis­cri­mi­nació posi­tiva ha de des­a­parèixer. Quan parlo amb joves sem­pre poso el mateix exem­ple: els gita­nos no volem la igual­tat d’entrada, el que volem és equi­tat, que els poders públics en aju­din a posar-nos en la mateixa línia de sor­tida que els altres. Els ajuts i la dis­cri­mi­nació posi­tiva han d’estar des­ti­nats a això, a garan­tir la igual­tat d’opor­tu­ni­tats, i no es poden cro­ni­fi­car en el temps. Si no, aca­ben sent una forma de pater­na­lisme que també llas­tra. A part d’això, encara hi ha molts altres fac­tors que són un repte.

Des de la pre­venció en la salut, on s’ha de con­ti­nuar inci­dint, fins a la visi­bi­lit­zació de la cul­tura gitana com a part de cul­tura cata­lana. Els gita­nos som alguna cosa més que no pas la rumba. Hi ha molts altres ele­ments cul­tu­rals, des dels tre­balls d’un artista com l’Helios Gómez fins a l’apor­tació que la llen­gua gitana ha tin­gut envers la llen­gua cata­lana, per posar només dos exem­ples. Manca un espai on la cul­tura gitana cata­lana es reco­ne­gui i es fomenti. Al llarg del temps sem­pre s’ha ter­gi­ver­sat la seva repre­sen­tació. Jo recordo haver vist lli­bres de text on, quan es par­lava dels gita­nos, les il·lus­tra­ci­ons eren o unes bar­ra­ques o una bai­la­ora. S’estava donant als nens gita­nos uns refe­rents que no són reals, com si tots els gita­nos fos­sin pobres o artis­tes. També passa amb deter­mi­nats pro­gra­mes de tele­visió, que aga­fen la part pel tot i pre­sen­ten la comu­ni­tat d’una manera que no és la real. En qual­se­vol cas, els rep­tes del poble gitano depe­nen de l’edu­cació, la salut, l’habi­tatge, l’ocu­pació i la rei­vin­di­cació cul­tu­ral. I sem­pre amb la trans­ver­sa­li­tat de la qüestió de gènere.

Quan els gita­nos van arri­bar a la península Ibèrica, les dones gita­nes tre­ba­lla­ven i tenien una vida molt inde­pen­dent. Tenien molta veu, però amb les pragmàtiques dels Reis Catòlics es van pro­hi­bir els ofi­cis dels gita­nos, se’ls va assig­nar un senyor feu­dal i les dones van dei­xar de tre­ba­llar. Però sem­pre han tin­gut molta veu en la comu­ni­tat i des de fa dues gene­ra­ci­ons això ja s’està visi­bi­lit­zant. Hi ha molts exem­ples de dones empo­de­ra­des que tre­ba­llen sense haver de renun­ciar a la seva gita­ni­tat.