“L’Estat espia mani qui mani”

Cap pro­blema a enre­gis­trar con­ver­ses auto­rit­za­des [som­riu].

Quan estàs acos­tu­mat a un ritme labo­ral i vital tan intens can­viar-lo de cop no és fàcil, t’has de res­si­tuar. No m’he des­con­nec­tat, con­ti­nuo sent dipu­tat.

Va començar a can­viar de manera molt evi­dent amb la pre­si­denta For­ca­dell, amb les con­seqüències en l’àmbit per­so­nal que ha impli­cat per a ella, que ver­go­nyo­sa­ment encara és a la presó. En la legis­la­tura pas­sada, aquesta tensió es va man­te­nir i sem­bla que en aquesta també.

Ja sos­pitàvem que es podia donar aquesta situ­ació i sem­pre hem estat força pru­dents i força cauts, però sí que és veri­tat que en l’aspecte emo­ci­o­nal hi ha un cert xoc. Per més que t’ima­gi­nis que pot pas­sar, una cosa és que t’ho ima­gi­nis i l’altra que et passi. El que fas és començar a repas­sar tota la teva vida, com a mínim durant el període que saps amb cer­tesa que has estat espiat, per saber què saben de la teva inti­mi­tat. Fins on han entrat. Han vio­lat la teva vida pri­vada i això genera molta frus­tració i molta ràbia, que s’ha de saber cana­lit­zar política­ment.

Com a polític, m’ha rea­fir­mat en les meves con­vic­ci­ons, també des d’un punt de vista meto­dològic sobre com penso que s’ha de resol­dre el con­flicte polític que viu aquest país amb l’Estat espa­nyol. Per­so­nal­ment, l’espi­o­natge repre­senta un xoc, però política­ment no ha can­viat gens el guió.

No. Al final jo soc un ciu­tadà del segle XXI, com tot­hom, i la meva vida passa en bona part pel telèfon mòbil.

Ja seguíem alguns com­por­ta­ments per estar segurs que no s’inter­cep­ta­ven les nos­tres comu­ni­ca­ci­ons. I arri­bes a la con­clusió que, com que tam­poc tenim res a ama­gar, hem de man­te­nir la nos­tra vida com era. A més, seria con­tra­cul­tu­ral. En el lli­bre explico que espies d’arreu d’Europa han optat per comu­ni­car-se al marge de les tec­no­lo­gies actu­als. En el nos­tre cas, tor­nar a la tinta invi­si­ble, a les màqui­nes d’escriure o als coloms mis­sat­gers seria un com­por­ta­ment retrògrad. Al cap­da­vall, les noves tec­no­lo­gies ens faci­li­ten la vida i no hi hem de renun­ciar, però sí ser cons­ci­ents dels ris­cos, com que t’espiïn.

És una cosa que intuïem, però quan en tens la cer­tesa és com una llosa que et cau. Va ser molt intens i la infor­mació l’anàvem rebent a molta velo­ci­tat. Aquest procés per­so­nal el feia en paral·lel, amb poc temps per refle­xi­o­nar.

Efec­ti­va­ment. A més, a banda de l’afer Pega­sus, estic sotmès a un procés judi­cial acu­sat de deso­bediència, hem tin­gut unes quan­tes que­re­lles... Tot aquest com­po­nent de per­se­cució de la dis­sidència i tot el que com­porta, que hem vist amb tots els nos­tres com­panys, amb el pre­si­dent Puig­de­mont, amb tot el nos­tre entorn polític i de manera molt més crua, fa que ja ho tin­guis lamen­ta­ble­ment molt assu­mit. I sobre­tot, aquells que hem estat inde­pen­den­tis­tes tota la vida hem for­mat part d’un movi­ment polític en con­tra de l’statu quo, que vol superar el règim del 78 i que en major o menor mesura sem­pre ha estat per­se­guit política­ment. La per­se­cució, lamen­ta­ble­ment, forma part de la nos­tra cul­tura política. Però, insis­teixo, quan et passa a tu per­so­nal­ment, i sobre­tot a la segona ins­ti­tució del país, és molt relle­vant. I en el lli­bre pre­tenc denun­ciar la situ­ació, no perquè m’hagi afec­tat a mi, sinó perquè he estat el pre­si­dent del Par­la­ment, i des d’un punt de vista democràtic si és inac­cep­ta­ble que hi hagi espi­o­natge polític en gene­ral, ho és espe­ci­al­ment en ins­ti­tu­ci­ons d’alt nivell.

El que puguin fer els apa­rells de l’Estat òbvi­a­ment em pre­o­cupa, però encara em pre­o­cupa més la falta de reacció política. El que marca la qua­li­tat d’una democràcia és com es reac­ci­ona política­ment i democràtica­ment a fets com aquest de l’espi­o­natge. És extre­ma­da­ment pre­o­cu­pant que el Congrés dels Dipu­tats encara no hagi posat en marxa la comissió d’inves­ti­gació. Hi ha un procés judi­cial que ja veu­rem com acaba, entre el que hem enge­gat aquí i les que­re­lles que estan ober­tes en altres països per altres casos, com els Estats Units. Però, a més, hau­ria de pre­o­cu­par els demòcra­tes i s’hau­ria d’inves­ti­gar. És inqui­e­tant que no hi hagi volun­tat de saber què ha pas­sat ni qui hi ha al dar­rere.

Ernest Mara­gall, que també ha estat espiat, ho ha bate­jat com el Cata­lan­gate, evo­cant el Water­gate. Aquell cas d’espi­o­natge va com­por­tar la cai­guda de tot un pre­si­dent dels Estats Units. Aquí també s’hau­rien d’aca­bar depu­rant totes les res­pon­sa­bi­li­tats.

Hi ha una citació en el lli­bre d’un expert en el món de l’espi­o­natge com és l’isra­elià Dov Alfon que diu que de vega­des els apa­rells de l’estat actuen sense que els matei­xos líders polítics ho sàpiguen. Ara bé, una cosa és que pugui ser així i l’altra és que quan els líders polítics ho saben, no actuïn per saber què ha pas­sat. La pri­mera interes­sada a saber si hi ha fun­ci­o­na­ris públics que han actuat al marge hau­ria de ser la mateixa minis­tra. És extre­ma­da­ment pre­o­cu­pant. Les cla­ve­gue­res de l’Estat tenen arrels molt pro­fun­des que no saps mai fins on arri­ben, però un estat democràtic hau­ria de voler arri­bar fins al final per acla­rir-ho.

En el cas Pega­sus l’atac es pro­du­eix l’abril i el maig del 2019, amb el govern del PSOE i el mateix direc­tor del CNI que venia del govern del PP, però hi ha casos mani qui mani.

Sap greu. Estar al cap­da­vant de qual­se­vol ins­ti­tució avui no és cap regal, és una res­pon­sa­bi­li­tat amb una càrrega per­so­nal molt grossa, per als inde­pen­den­tis­tes per la repressió, però també en aquests moments que cal afron­tar la pandèmia. Pot­ser no ho hem sabut tras­lla­dar prou bé. Hi ha un com­po­nent clàssic i tra­di­ci­o­nal de dis­tan­ci­a­ment entre deter­mi­na­des posi­ci­ons soci­als i les ins­ti­tu­ci­ons, i això és el que hauríem de mirar de resol­dre.

Entenc la frus­tració. Neces­si­tem tenir un govern tan fort com sigui pos­si­ble, des d’un punt de vista exe­cu­tiu, que comenci a pren­dre deci­si­ons, però també en aquests moments d’incer­tesa, hau­ria de ser recon­for­tant veure que hi ha un govern esta­ble que es posa a tre­ba­llar. Per tant, si aquesta situ­ació d’interi­natge dura tan poc com sigui pos­si­ble, molt millor per al país. Algú pot pen­sar que és una lec­tura par­ti­dista, però sin­ce­ra­ment crec que el país neces­sita un govern que es posi a tre­ba­llar.

És evi­dent que l’Estat té la temp­tació de cro­ni­fi­car el con­flicte. La nos­tra feina és gene­rar unes con­di­ci­ons objec­ti­ves dife­rents, una cor­re­lació de for­ces més favo­ra­ble. Qual­se­vol con­flicte polític acaba en una taula de nego­ci­ació. La qüestió és com ho fem pos­si­ble. Hem de ser capaços de forçar l’Estat a asseure-s’hi. Que els incen­tius de nego­ciar siguin molt més alts que els incen­tius de no fer res. Per això, en aquest cas des d’Esquerra Repu­bli­cana, diem que anem a aquest cicle polític, a gene­rar a aques­tes con­di­ci­ons que ens per­me­tin arri­bar al referèndum ine­vi­ta­ble.

Al lli­bre relato el que em va dir un altre expert en con­flic­tes, Jonat­han Powell, que explica que durant un procés de nego­ci­ació hi ha mol­tes coses que posen la paciència de les parts a prova. S’entén que sigui difícil aguan­tar aquesta pulsió, però cada vegada que t’aixe­ques d’una taula de nego­ci­ació, quan hi tor­nes has per­dut força. No nego­ciem amb els amics, sinó amb l’adver­sari, però ho hem de fer.

En un procés de nego­ci­ació amb una altra part has de ser molt trans­pa­rent amb la teva part, si no, no fun­ci­ona. Si arri­bes a uns acords que després no són com­par­tits per la majo­ria social i política que repre­sen­tes, pots des­le­gi­ti­mar el mètode. Pri­mer de tot has d’estar d’acord amb els teus.

Sí, és clar! Són els com­panys de viatge, com­par­tim objec­tius polítics. Ideològica­ment, repre­sen­tem mons dife­rents, però aquesta és una part de la riquesa de l’inde­pen­den­tisme, i és evi­dent que la nego­ci­ació entre nosal­tres ha d’estar molt ben afi­nada perquè no es pro­du­ei­xin les pica­ba­ra­lles de l’última legis­la­tura, que no ens han aju­dat gens.

És irre­lle­vant com ens sen­tim per­so­nal­ment. El que és impor­tant és que política­ment siguem capaços d’avançar. Estic a dis­po­sició de la pre­si­denta Borràs, perquè més enllà de nosal­tres hi ha les ins­ti­tu­ci­ons.

El pro­blema és quan les xar­xes soci­als con­di­ci­o­nen massa les deci­si­ons polítiques, quan només aga­fes com a referència deter­mi­na­des opi­ni­ons d’una deter­mi­nada bom­bo­lla. En aquest cas cor­rem el risc de pren­dre deci­si­ons que no res­pon­guin al que vol una immensa majo­ria, que sovint no està prou repre­sen­tada a les xar­xes soci­als.

Em fa la vida una mica més fàcil. El que volia evi­tar quan era pre­si­dent és que les deci­si­ons que havia de pren­dre esti­gues­sin massa con­di­ci­o­na­des per deter­mi­na­des opi­ni­ons, que són legítimes, que són necessàries, però que tenen la repre­sen­ta­ti­vi­tat que tenen.

Puc com­par­tir part de les refle­xi­ons de fons de l’alcal­dessa Colau. El que no sé és si la solució és sor­tir-ne. Si ets cons­ci­ent que és una xarxa social i prens una distància crítica, crec que és una eina interes­sant i impor­tant que ser­veix per cop­sar l’estat d’opinió d’una part de la població. Si la solució és mar­xar pot sem­blar que no accep­tes la crítica. La crítica és necessària.

Vam pre­sen­tar la que­re­lla con­jun­ta­ment amb l’Ernest Mara­gall con­tra el direc­tor del CNI, es va adme­tre a tràmit a prin­ci­pis i segueix enda­vant. D’altra banda, hi ha les que­re­lles inter­po­sa­des als Estats Units, en les quals no par­ti­ci­pem direc­ta­ment, però que ens ani­ran molt bé per tenir deter­mi­nada infor­mació. Men­tres­tant, la inves­ti­gació política dorm en un calaix al Congrés dels Dipu­tats.

No ho sé. El que és molt inqui­e­tant d’aquests sis­te­mes és que no dei­xen ras­tre. I quan ho saps nor­mal­ment és a poste­ri­ori. Jo ho vaig saber al cap d’un any i després lli­gues caps retro­ac­ti­va­ment i recor­des detalls com aquesta des­pesa sob­tada de dades del mòbil, que va ser per exem­ple el que va aler­tar Jeff Bezos que l’esta­ven espi­ant. Un no sap mai quan està sent espiat.

Per des­comp­tat. Ajuda a donar-hi relleu i que se’n parli. Com a mínim ajuda que en l’àmbit periodístic tin­gui recor­re­gut. Jo sé que soc espiat perquè hi ha una inves­ti­gació periodística que enceta The Guar­dian a escala mun­dial, aquests 1.400 mòbils a tot el món, i a par­tir d’aquí arri­bem al meu. L’interès periodístic ini­cial no era pels líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans, sinó que hem estat vícti­mes de tota una trama d’espi­o­natge glo­bal.