Entrevista

ALBERT CALATRAVA I ANA PARDO DE VERA

PERIODISTES I COAUTORS, AMB EIDER HURTADO, DE ‘L’ARMADURA DEL REI’

“El retorn de Joan Carles ja s’està negociant”

Tres periodistes s’han unit per recollir en un volum totes les vergonyes del rei emèrit i d’aquells que durant dècades han tapat les seves misèries. En parlem, sense embuts, amb dos dels autors

L’ARMADURA DEL REI Editorial: Ara Llibres (català) i Roca (castellà) Pàgines: 240 Preu: 18 euros
ALBERT CALATRAVA
“Apostaran per una falsa transparència, potser una auditoria anual dels comptes de la casa reial, però sense passar pel Congrés”
ALBERT CALATRAVA
“A La Moncloa tenen preparats tots els escenaris sobre com actuar amb l’emèrit: si torna, si no ho fa... Fins i tot com serà el seu funeral”
ANA PARDO DE VERA
“Buscava presentar-se com el salvador del ‘cop d’estat’. Va amb el llenguatge de la dreta, i Felip és molt de dretes, més que el seu pare”
S’ajun­ten un català, una basca i una gallega... Podria ser l’inici d’un acu­dit sobre la uni­tat d’Espa­nya.
A.P.: A més, es pot dir que som tres per­so­nes molt ter­ri­to­ri­a­lit­za­des, molt de la nos­tra terra.
A.C.: La veri­tat és que ja ens coneixíem, sobre­tot l’Ana i jo, i que ple­gats hem tre­ba­llat molt bé.
S’ha de ser molt ago­sa­rat per ficar-se amb la casa reial?
A.C.: Les pri­me­res tru­ca­des que fas per son­de­jar el ter­reny no són fàcils. Era un moment en què sor­tia molta por­que­ria, però després t’ado­nes que s’obre una porta i que aquesta per­sona et pot por­tar a una altra... Però costa molt que la gent doni la cara.
Sorprèn que per­so­nes que ja deuen estar reti­ra­des de la vida pública encara avui dia par­lin des de l’ano­ni­mat, tot i que s’intu­eix decepció en les seves decla­ra­ci­ons.
A.P.: En gene­ral hem tin­gut bas­tanta més recepció de la que esperàvem. Hem hagut d’insis­tir, això sí. A més, l’hem fet en temps de pandèmia, però hem tro­bat recep­ti­vi­tat, i aquells que s’han empa­rat en l’ano­ni­mat han par­lat sense embuts. Han accep­tat una res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva de la qual for­ma­ven part i han assu­mit deter­mi­nats com­por­ta­ments, i això és molt difícil d’adme­tre de cara a la gale­ria. Al mateix temps, però, ens han remès a altres fonts, ens han donat pis­tes. Al final, crec que hem acon­se­guit l’objec­tiu que per­seguíem: donar la visió que va exis­tir un entra­mat d’estat dis­po­sat a sacri­fi­car la mateixa democràcia per empa­rar el rei. És molt fort. La mateixa per­sona a qui atribuïm el retorn de la democràcia amb la seva actu­ació durant el cop d’estat del 23-F, que és l’inici del joan­car­lisme, estava empa­rada con­tra la democràcia. La democràcia no podia actuar con­tra ell.
No tot­hom de l’entorn del rei emèrit conei­xia els seus tri­pi­jocs.
A.P.: El més curiós és que hi havia gent amb molta res­pon­sa­bi­li­tat que no estava al cas de coses que en canvi sí que sabia gent de menys res­pon­sa­bi­li­tat però més influència, com ara grans fun­ci­o­na­ris públics. Hi ha dues qüesti­ons fona­men­tals que ani­rem veient a mitjà ter­mini: la reforma de la llei dels secrets ofi­ci­als, fona­men­tal per al 23-F i per al tema dels GAL –en què el rei estava impli­cat, al con­trari del que ens han expli­cat–, i la reforma que es faci per inten­tar sal­var Felip VI, fins i tot a costa de matar el pare.
A.C.: Alguna cosa s’està coent. Les nego­ci­a­ci­ons que hi va haver entre La Zar­zu­ela i La Mon­cloa per pla­ne­jar la sor­tida de l’emèrit s’han reprès perquè s’ha de bus­car com donar un rellançament a la figura de la corona. Segu­ra­ment, es farà quan torni el rei emèrit.
Tenen claríssim que el veu­rem tre­pit­jar ter­ri­tori espa­nyol?
A.P.: Sí, d’aquí a uns mesos, sem­pre que no mori abans.
La seva defunció evi­ta­ria uns quants mal­de­caps a més d’una per­sona?
A.P.: Ell està molt bé, avor­rit com un bolet, però molt ben cui­dat. No obs­tant això, ell és d’Espa­nya, de les seves fes­tes i dels seus amics, i allà no té res d’això.
A.C.: La seva mort segu­ra­ment faci­li­ta­ria la feina a algu­nes per­so­nes. Hem de pen­sar que el seu retorn com­porta pro­ble­mes. On l’allot­ges? La Zar­zu­ela està pagada per Patri­moni de l’Estat. Qui el vol? Amb qui viurà? Tot això s’està nego­ci­ant ara, encara que no ho sem­bli. I es torna a for­jar una arma­dura, però aquesta vegada no per pro­te­gir el rei Joan Car­les, sinó per pro­te­gir Felip VI, que valora la feina que està fent l’actual govern soci­a­lista, mal­grat que alguns puguin pen­sar el con­trari.
A.P.: Com el mateix Joan Car­les, que pensa que Pedro Sánchez vol ser el pre­si­dent de la república. El veu com un traïdor perquè el govern va dir que la situ­ació era insos­te­ni­ble i que Joan Car­les havia de mar­xar. Per a l’emèrit això és el pit­jor que li podia pas­sar, tenint en compte que ell volia tor­nar el mateix dia que estava mar­xant. El govern està aju­dant la corona, com ho ha fet sem­pre el PSOE. Sense el suport del PSOE, un par­tit repu­blicà, la monar­quia s’acaba.
Asse­nya­len Felip VI i Pedro Sánchez com les per­so­nes que deci­dei­xen la marxa del rei emèrit, però quin paper hi va jugar la vice­pre­si­denta Car­men Calvo?
A.C.: A mi m’arriba que va nego­ciar coses, però de vega­des als polítics els agrada ven­dre més del que estan fent. La decisió la va pren­dre Pedro Sánchez. Les qüesti­ons burocràtiques pot­ser les va con­duir Car­men Calvo, però la decisió la va pren­dre Sánchez. Car­men Calvo i Jaime Alfonsín –cap de la Casa del Rei– por­ten les qüesti­ons tècni­ques, també ara que es parla de la reforma o d’alguna altra cosa, però ho fan un cop han rebut el vis­ti­plau des de dalt. L’Estat és una maquinària molt com­plexa. A La Mon­cloa tenen pre­pa­rats tots els esce­na­ris sobre com actuar amb el rei emèrit. Què fer si es mor, què fer si torna, què fer si Felip deci­deix treure-li la con­dició d’emèrit... Han d’estar pre­pa­rats per a qual­se­vol esce­nari. Això no ho explica ningú, però sabem que ho tenen acor­dat i fins i tot hi ha docu­ments. Saben fins i tot com serà el fune­ral.
L’objec­tiu final de qual­se­vol forma de pro­ce­dir és pro­te­gir Felip VI?
A.P.: El rei Felip és la ins­ti­tució, com ho va ser el seu pare, i ara es tracta de sal­var un règim que fa aigües per tot arreu, però del qual for­men part tant el PP com el PSOE. El règim del 78 es va cons­truir al vol­tant de la corona. Si cau, s’armarà un bon sidral. I encara hi ha massa gent que no s’ho pot per­me­tre perquè viu d’això. És una xarxa de pri­vi­le­gis molt potent.
Ara es donen les con­di­ci­ons per crear per a Felip VI una arma­dura simi­lar a la que ha pro­te­git el seu pare?
A.C.: La mateixa és impos­si­ble. La de Felip serà una arma­dura 2.0, dife­rent. El pri­mer pas és mar­car la diferència amb el pare. L’ele­ment següent serà una llei de la corona, tot i que ja es veu que no serà fàcil, perquè has de por­tar el debat al Congrés dels Dipu­tats, on tens Podem al govern i for­ma­ci­ons repu­bli­ca­nes que poden obrir la caixa dels trons. Com pot que­dar tot ple­gat? Algú creu que es pot pro­te­gir Felip VI amb una falsa trans­parència que no sabem si serà una audi­to­ria anual dels comp­tes de la casa reial, però per la porta del dar­rere, sense pas­sar pel Congrés. Tan­ma­teix, aquesta arma­dura no es podrà aca­bar de cons­truir fins que no es tren­qui la del rei Joan Car­les. Una manera de demos­trar que Felip VI està net de les actu­a­ci­ons del seu pare seria publi­car els seus béns i patri­moni. El rei està callat perquè, segons ens diuen, ells van par­tir peres el febrer de l’any pas­sat, quan va saber que tot estava a punt d’escla­tar. I no parla públi­ca­ment del tema.
A.P.: És impos­si­ble, perquè el con­text no té res a veure. Amb Joan Car­les sortíem d’una dic­ta­dura i la democràcia era molt fràgil. El Par­tit Comu­nista va defen­sar la monar­quia par­la­mentària i fins i tot Car­ri­llo es va con­ver­tir en el pri­mer joan­car­lista. Felip VI és el símbol de la dreta i de la ultra­dreta, però hi ha fets pro­vats que rela­ci­o­nen Felip amb els comp­tes del seu pare, com la lluna de mel pagada, que sor­tia com a bene­fi­ci­ari de les fun­da­ci­ons off shore Lucum i Zagatka. És més, un any abans que se sabés que era bene­fi­ci­ari de Lucum ja havia renun­ciat a l’herència. Per què triga a expli­car-ho? Estava espe­rant a veure si colava? Ara ens estan inten­tant ven­dre la moto, però estem par­lant d’una ins­ti­tució les raons de ser de la qual són, se suposa, la trans­parència i l’exem­pla­ri­tat.
Felip VI ha de tenir una con­ducta irre­prot­xa­ble si vol man­te­nir pri­vi­le­gis?
A.P.: No és com el seu pare, però també ha tin­gut les seves coses, com l’amis­tat amb el gen­dre de Villar Mir, Enri­que López Madrid, el compi yogui, inves­ti­gat pel finançament il·legal del PP, entre altres escàndols.
A.C.: Crec que els mit­jans estem sent poc crítics amb Felip VI i estem car­re­gant tota la res­pon­sa­bi­li­tat al pare. És una pro­tecció mediàtica i també política. Aquesta legis­la­tura ja hi ha hagut nou intents de crear una comissió d’inves­ti­gació, i no hi ha manera. Els lle­trats han auto­rit­zat la de les tar­ge­tes black, però ni així.
El procés d’ela­bo­ració del lli­bre què els ha donat, més ale­gries o més mal­de­caps?
A.P.: Ale­gries, quan algú ha acce­dit a par­lar amb nosal­tres, la majo­ria sem­pre homes, ja que el rei emèrit és molt mas­clista i s’envolta d’homes, tret d’algu­nes excep­ci­ons cone­gu­des.
A.C.: També ens ha com­por­tat alguns mal­de­caps, perquè és un tema molt com­pli­cat, amb poca docu­men­tació. És que la llei de secrets ofi­ci­als és fran­quista, del 1968, i no s’ha tocat. El PNB ho està inten­tant i està fent pro­pos­tes, però Pedro Sánchez li va donant allar­gues. Crec que tam­poc volen obrir cap meló que suposi un con­flicte per al govern de coa­lició. I aquesta llei és clau per acce­dir a la infor­mació reser­vada.
La corona no deu ser l’única interes­sada que no s’obri aquest meló.
A.C.: Segu­ra­ment, però hi ha docu­ments refe­rents al 23-F acces­si­bles a Ale­ma­nya, als Estats Units... i aquí no n’hi ha que ho siguin.
A.P.: Podrien sor­tir mol­tes coses. Només conei­xem la punta de l’ice­berg.
Com s’ho fa el PSOE per anar tapant les boques dis­cor­dants dins del par­tit en relació amb la corona reial?
A.P.: En cada congrés, les joven­tuts soci­a­lis­tes pre­sen­ten una esmena o pro­posta per avançar cap a una república, però sem­pre els aca­ben con­ven­cent amb fal­ses pro­me­ses d’avenços. Rubal­caba i Jáure­gui n’eren experts. Quan els par­tits gover­nen també des­a­pa­rei­xen els espe­rits crítics.
No arri­ba­rem a veure cap revo­lució dins del PSOE?
A.P.: Ha de ser una revo­lució social, i la gent en aquests moments té altres pri­o­ri­tats. Falta peda­go­gia. La supressió de la monar­quia dona rèdit i la gent no és cons­ci­ent dels bene­fi­cis de la ide­o­lo­gia repu­bli­cana.
A.C.: Fins i tot expli­quem com Odón Elorza va inten­tar defen­sar que tocava fer una llei de trans­parència total amb la corona i ho feia per sal­var-la. I els seus ni se’l van escol­tar.
Amb el dis­curs del 3-O, Felip VI mirava d’emu­lar el seu pare durant el 23-F i pre­sen­tar-se com el sal­va­dor de la democràcia davant el ‘cop d’estat’ dels inde­pen­den­tis­tes cata­lans?
A.C.: El que ens ha arri­bat és que ho va fer perquè va aca­bar negre amb Mari­ano Rajoy pel tema català, ja que l’acu­sava d’inacció i de dei­xar que els pro­ble­mes es resol­gues­sin sols. Ens arriba que Felip VI creu que era neces­sari aquell dis­curs, tot i que Rajoy li va adver­tir que si el feia tan engan­xat a l’1-O sem­bla­ria que li estava esme­nant la plana. Per això el rei va espe­rar dos dies, tot i que volia sor­tir l’1 d’octu­bre a la nit. I La Zar­zu­ela va assu­mir que el dis­curs era neces­sari però amb la pers­pec­tiva del temps i amb la boca petita adme­ten que no va ser el millor dis­curs. Felip VI corre el risc de con­ver­tir-se només en el rei d’una part de la soci­e­tat espa­nyola, que és la dreta.
A.P.: Ell bus­cava pre­sen­tar-se com el sal­va­dor del cop d’estat. Va amb el llen­guatge de la dreta, i ell, ideològica­ment, és molt de dre­tes, més que el seu pare. Però això no li donava dret a fer un dis­curs polític, a igno­rar les càrre­gues poli­ci­als, de les quals es feien ressò els mit­jans inter­na­ci­o­nals, i a diri­gir-se només a una part de la població, i aquest va ser el seu gran error. El seu pare, el 23-F, es va adreçar a tot­hom sense fer dis­tin­ci­ons.
Es plan­te­gen fer un tre­ball simi­lar però sobre Felip VI?
A.P.: Amb el temps pro­ba­ble­ment es podrà fer, però ara està massa blin­dat. Espero no neces­si­tar qua­ranta anys, perquè con­fio que la monar­quia cai­gui abans. Però els cer­cles de Felip són més petits, no té les rela­ci­ons amb altres polítics que tenia el pare i seria un lli­bre molt menys diver­tit, perquè Felip VI és molt sonso.
Una de les coses que dei­xen molt clara és fins a quin punt al rei emèrit li agra­dava la festa, i així s’entén el dis­curs des­astrós de la Pas­qua Mili­tar del 2014, quan tot­hom pen­sava que tenia pro­ble­mes de salut i el que tenia era una res­saca de cal déu.
A.P.: Tenia molta res­saca, perquè venia de Lon­dres de cele­brar l’ani­ver­sari amb Corinna i, a sobre, va fotre una esbron­cada als seus col·labo­ra­dors dient-los que no veia les lle­tres del dis­curs perquè eren molt peti­tes, quan eren enor­mes. Recordo el bo de Javier Ayuso, direc­tor de comu­ni­cació, que n’ha pas­sat de tots colors, a qui aquell dia li va donar una lipotímia.
A.C.: El rei emèrit té molt mal caràcter quan s’empre­nya i fot unes bones esbron­ca­des... No li agrada que li por­tin la contrària ni que li diguin què ha de fer. Aquell dia molts mit­jans van con­cloure que Joan Car­les ja no podia con­ti­nuar al càrrec.
Els embo­lics de fal­di­lles del rei emèrit eren vox populi des de feia anys, però se li van anar per­do­nant. Forma part de la men­ta­li­tat mas­clista de bona part de la soci­e­tat espa­nyola?
A.C.: Estava molt nor­ma­lit­zat no entrar en detalls de la seva vida pri­vada. Se sabien els embo­lics de fal­di­lles, però ell era el rei, i a veure qui tenia capa­ci­tat per dir-li res. El rei veia una dona per la tele que li agra­dava i ja la volia conèixer.
Dar­rere l’expulsió de l’emèrit també hi ha un punt de revenja de Felip VI per la ver­go­nya que ha fet pas­sar a la seva mare?
A.C.: La reina Sofia sem­pre ha patit molt i, per tant, Felip VI ha tin­gut més vin­cle amb ella que amb el pare, que des­a­pa­rei­xia del mapa. És molt simp­tomàtic el capítol del safari de Botswana, enmig d’una crisi econòmica bru­tal. I si no hagués tin­gut l’acci­dent ni ens n’hauríem assa­ben­tat.
A.P.: És ales­ho­res quan s’ini­cia una ope­ració d’estat per posar fi a tota aque­lla aven­tura, ja que Corinna no només era l’amant, era també sòcia dels seus nego­cis.
La figura de Corinna és clau perquè comenci a des­ta­par-se la cla­ve­guera reial?
A.P.: Hi ha gent pro­pera al rei Joan Car­les que et diu que si no fos per Corinna tot segui­ria igual. Té collons que sem­pre fotin la culpa a les dones.
A.C.: Hi ha un to molt mas­clista en alguns comen­ta­ris de la gent, del tipus Corinna és la dolenta i la reina Sofia no és tan bona com alguns han vol­gut ven­dre.
Molts mit­jans de comu­ni­cació han con­tribuït a for­jar aquesta arma­dura del rei emèrit. Bus­ca­ven pres­tigi o pot­ser es juga­ven la seva con­tinuïtat?
A.P.: Eren pocs mit­jans al prin­cipi i se’n van anar afe­gint. El rei Joan Car­les t’ofe­ria un tracte molt espe­cial, de tu a tu. I els peri­o­dis­tes hi entra­ven perquè sabien que tam­poc no els dei­xa­rien publi­car arti­cles en con­tra de Joan Car­les. Eren peri­o­dis­tes com­prats, a qui con­vi­da­ven a viat­ges, els feien regals... Hem de fer un exer­cici d’autocrítica molt fort, perquè alguns d’aquests mit­jans encara tallen el bacallà.
A.C.: Ell citava direc­tors, els donava de men­jar, els posava la mà a l’espat­lla i els deia: “Tu i jo som amics.” Ara estem habi­tu­ats que els grups del Congrés pre­gun­tin sobre la monar­quia, però no fa tant, en aquest mateix segle, qui s’atre­via a fer-ho podia rebre adver­ti­ments.
Eli­o­nor reg­narà?
A.P.: Jo espero que no, perquè la gent està molt farta dels pri­vi­le­gis de la família reial. I crec que es pot donar l’esce­nari que Eli­o­nor no arribi a reg­nar. També és cert que la gran obsessió de la reina Letícia és que la seva filla regni, així que al PSOE estan con­vençuts que els aju­darà en el tema de la trans­parència per tal de sal­var la ins­ti­tució.
A.C.: Jo crec que reg­narà, perquè ens ven­dran que és una dona qui regna, que les coses can­vi­a­ran amb ella... També caldrà veure si Felip VI s’entesta a morir sent rei o abdica abans per dei­xar lloc a la seva filla.

FER LA VISTA GROSSA

Sense una gran protecció forjada pels poders polítics, mediàtics, econòmics i judicials, el rei Joan Carles no hauria campat al seu aire ni s’hauria pogut beneficiar del seu càrrec per enriquir-se, encara més, per vies il·legals. Ara, Albert Calatrava (delegat de TV3 a Madrid), Ana Pardo de Vera (directora del diari digital Público) i Eider Hurtado (periodista d’ETB) han recopilat en un llibre totes les martingales de l’emèrit, posant l’accent en la xarxa de protecció que es va teixir per aïllar-lo de qualsevol entrebanc. L’armadura del rei és un llibre farcit de confessions, públiques i anònimes, que demostren que Joan Carles es podia creure el més llest de la classe perquè massa gent feia la vista grossa.

EL REI FELIP VI NO ES TOCA

Donen per fet que, a arribats a aquest punt, algú de la casa reial s’ha llegit el llibre, però de moment no els ha arribat cap reacció, i ara ja ni l’esperen. “Sí que se’ns ha adreçat gent de l’entorn de Joan Carles, que ens dona la raó en tot el que expliquem al llibre”, especifica Albert Calatrava. Si es tracta de criticar l’emèrit, la veda està oberta, i moltes persones pugen al carro, si bé és cert que els primers contactes no van ser gaire fructífers “perquè la gent no volia parlar”. Ara bé, la cosa canvia si s’apunta cap a Felip VI. Ana Pardo de Vera ho comprova en algunes tertúlies de cadenes espanyoles: “A les tertúlies de Mediaset pots dir el que vulguis de Joan Carles, però si parles de Felip VI arrufen el nas.” Respecte al fet que moltes fonts s’emparin en l’anonimat per parlar, el periodista català creu que “tenen la necessitat de començar a explicar coses perquè alguns són els primers sorpresos amb tot el que ha anat sortint sobre Joan Carles, però són o han estat amics seus i encara han de fer un procés intern abans de donar la cara”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor