Entrevista

JOSEP MARIA ARGIMON I JAUME PADRÓS

SECRETARI DE SALUT PÚBLICA / PRESIDENT DEL COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA

“Sobren tants criteris polítics amb les vacunes”

Els doctors Jaume Padrós i Josep Maria Argimon publiquen ‘2 metges i 1 pandèmia’, una conversa sobre la vida en temps de pandèmia

2 metges i 1 pandèmia Editorial: Símbol Editors Pàgines: 184 Preu: 20
JOSEP MARIA ARGIMON
“Hi ha avantatges en el fet de poder espaiar les dosis de les vacunes, aconseguiríem protegir més gent, i no s’entén el no del ministeri”
JAUME PADRÓS
“El soroll que hi ha a l’entorn de les vacunes té molt a veure amb la hipocresia de les societats benestants”
JOSEP MARIA ARGIMON
“A veure ara a quines edats s’administrarà la vacuna Janssen. Cada país fa la seva, i això no passa amb cap medicament”
JAUME PADRÓS
“El govern de l’Estat ha descentralitzat les mesures impopulars com les restriccions, i s’ha quedat les bones, com la gestió de les vacunes”
JAUME PADRÓS
“No ens hem de fer trampes, haurem de conviure amb el virus molt temps, i això vol dir que haurem d’actuar amb molt sentit comú”
JOSEP MARIA ARGIMON
“Seria partidari d’administrar-la a majors de 18 anys, com a molt restringir-la per als menors de 30”

Són les vuit del matí, un horari poc orto­dox per a una entre­vista. La idea és poder par­lar amb tran­quil·litat abans no comenci la voràgine del dia. Jaume Padrós és un metge assis­ten­cial que com­bina l’acti­vi­tat pública amb la pri­vada i pre­si­deix el Col·legi Ofi­cial de Met­ges de Bar­ce­lona. Josep Maria Argi­mon està al cap­da­vant, des del mes de juliol pas­sat, de la gestió de la pandèmia com a secre­tari de Salut Pública. De fet, la pandèmia el recla­marà amb una certa insistència durant l’entre­vista. Par­lem just el dia abans que el govern anunciï el rela­xa­ment de mesu­res que ens per­me­ten, des de dilluns pas­sat, més mobi­li­tat. Aca­ben de publi­car 2 met­ges i 1 pandèmia (Símbol Edi­tors) amb la peri­o­dista Gemma Bruna, que acon­se­gueix que cone­guem més de prop, lluny dels focus, aquests dos met­ges. Són dues de les veus de referència d’aquesta pandèmia, de qui sovint hem recla­mat res­pos­tes per viure en aquests temps d’incer­te­ses. Els tres autors han deci­dit que els drets del lli­bre es des­ti­na­ran a la Fun­dació Arrels.

En el lli­bre par­len més de com són i de què pen­sen que no pas del que fan. Ha estat com­pli­cat?
J.P.: Per a mi no, tam­poc no volíem un lli­bre que fos auto­re­fe­ren­cial. Amb el que ha pas­sat, amb la quan­ti­tat de per­so­nes que ho estan donant tot, no es trac­tava de par­lar de com de gua­pos som nosal­tres… No era el que volíem. Par­lem de coses més intem­po­rals, i ine­vi­ta­ble­ment ens hem de reme­tre a la nos­tra bio­gra­fia: el pri­mer error mèdic, la incer­tesa, la por a la mort, les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons, els temors. Ens vam des­pu­llar sobre­tot res­pecte a aquesta apa­rent invul­ne­ra­bi­li­tat que tenen els met­ges, i sobre­tot els met­ges homes…, temes que sem­blen tabús i que sovint la gent no s’atre­veix a pre­gun­tar.
J.M.A.: A mi tam­poc m’ha cos­tat. Tot va començar amb un webi­nar als Jesui­tes de Casp que es va plan­te­jar no com una con­versa sobre l’actu­a­li­tat de la pandèmia, sinó com una con­versa enmig d’una pandèmia.
A l’inici del lli­bre fan un exer­cici per defi­nir-se com es veuen l’un a l’altre. Argi­mon seria, segons la per­cepció del doc­tor Padrós, con­tin­gut i flegmàtic; el pre­si­dent del Col·legi de Met­ges de Bar­ce­lona, expan­siu i abas­se­ga­dor. Es reco­nei­xen en aquests adjec­tius?
J.M.A.: Sí, però això de flegmàtic… és en deter­mi­nats moments, també tinc els meus moments d’ira. És cert, però, que pro­curo que no es vegi. El renec, la parau­lota, que vull dei­xar anar en algun moment, el reservo per treure’l quan estic sol.
J.P.: Jo m’hi reco­nec del tot! I això que ell [Argi­mon] insis­teix que això d’abas­se­ga­dor ho deia en el millor sen­tit de la paraula, com a mobi­lit­za­dor. Jo no ho visc tant en posi­tiu, soc tem­pe­ra­men­tal, i això no sem­pre ho pots domes­ti­car, surt. Tenim dos caràcters ben dife­rents, ell i jo, però està bé. El doc­tor Argi­mon, diguem-ne, és molt britànic. Ep! És una qua­li­tat, no li cri­tico, ben al con­trari li admiro.
Doc­tor Argi­mon, el seu caràcter l’ha aju­dat a l’hora de ges­ti­o­nar i comu­ni­car sobre la pandèmia?
J.M.A.: En la meva vida pro­fes­si­o­nal, poques vega­des he per­dut els ner­vis, em con­tinc. En aquesta pandèmia, però, els vaig per­dre en una ocasió. Això sí, no li diré quan va ser ni on.
Més d’un dia s’ha hagut de mos­se­gar la llen­gua?
J.P.: Sí! Ja t’ho dic jo, que ho ha hagut de fer.
J.M.A.: Ben bé un cop a la set­mana, sí.
Doc­tor Padrós, diu que el doc­tor Argi­mon “fa el dis­curs que hau­ria de fer un gover­nant, que s’adreça al cor de la gent”. Téauc­to­ri­tas”, diu. El vol­dria veure de con­se­ller de Salut?
J.M.A.: No con­tes­tis això sense el teu advo­cat [riu­res].
J.P.: És un home capa­ci­tat per a això i per a molt més. Ho dic en el lli­bre, neces­si­tem que el que flu­eix dels governs tin­gui ànima. Aquesta auc­to­ri­tas que reclamo dels gover­nants no és que ens falti a Cata­lu­nya, falta a tot Europa, en el con­junt de diri­gents polítics. Només hem de veure la gestió que han fet, per exem­ple, de les vacu­nes, els dis­cur­sos que fan… En Josep Maria, que no és un polític pro­fes­si­o­nal, es dedica a la salut pública que és la política per excel·lència, és la defensa del bé comú, i en el futur de la post­pandèmia les polítiques hau­ran de ser molt més pen­sa­des en sen­tit glo­bal i en bene­fici de la comu­ni­tat. Ja s’ha vist que el que passa a la Xina, a l’altra punta del món, ens pot afec­tar, i com hem vist amb la pandèmia, la soli­da­ri­tat és clau, perquè allò que fem indi­vi­du­al­ment pot tenir reper­cussió en els altres.
S’hi veu com a con­se­ller, doc­tor Argi­mon?
J.M.A.: Encara no tenim ni pre­si­dent. En tot cas, la meva car­rera pro­fes­si­o­nal no ha anat enca­mi­nada cap aquí. Jo formo part del govern, que és qui em nomena com a direc­tor de l’Ins­ti­tut Català de la Salut, i després com a secre­tari gene­ral de Salut Pública. Quan vaig accep­tar assu­mir Salut Pública estàvem en un moment com­plex, en què ja s’anun­ci­ava la inha­bi­li­tació del pre­si­dent Torra, sabíem que hi hau­ria elec­ci­ons, i al juliol, amb el tema de la pandèmia, no estàvem pre­ci­sa­ment bé. Jo ja era allà i vaig assu­mir el càrrec.
Si hagués estat con­se­ller ales­ho­res, el res­pon­sa­ble polític, hau­ria pres deci­si­ons dife­rents?
J.M.A.: En aquesta pandèmia hi ha molt d’assaig-error, no sabíem res d’aquest virus i avui en conei­xem algu­nes coses, però ens en que­den mol­tes per saber. L’assaig-error no s’ha fet només aquí, sinó a tot arreu. Pro­ba­ble­ment, jo hau­ria fet algu­nes coses dife­rents, segur, i m’hau­ria equi­vo­cat en d’altres, això també.
Caldrà, però, ser crítics sobre tot allò que s’ha fet per afron­tar noves cri­sis.
J.M.A.: És clar que hem de ser crítics, i ja li dic una de cosa que hem après, i que Europa ha adver­tit que no pot tor­nar a pas­sar, i és que hem de tenir estocs de mate­rial de pro­tecció per al per­so­nal als hos­pi­tals, de res­pi­ra­dors... És un cost que cal afe­gir als pres­su­pos­tos de salut per tenir mate­rial emma­gat­ze­mat. I ens hem de plan­te­jar també què vol ser Europa en els pro­pers anys. Un país de ser­veis i res més? En aquesta pandèmia va començar a fun­ci­o­nar un cert naci­o­na­lisme de tan­car fron­te­res amb l’objec­tiu que no sortís mate­rial covid. Pri­mer va ser França, després Espa­nya, i els van seguir altres països, també Ale­ma­nya. A Ale­ma­nya, per cert, a nosal­tres ens va que­dar enca­llat amb el tan­ca­ment de fron­te­res un car­re­ga­ment de mate­rial com­prat abans de la pandèmia. Però països com Ale­ma­nya poden tan­car fron­te­res, ells per exem­ple fabri­quen molt bons res­pi­ra­dors, però França i Espa­nya, què pro­du­ei­xen? Res. Cata­lu­nya, tam­poc. Tot està exter­na­lit­zat. A Wuhan, que n’és el prin­ci­pal proveïdor, les mas­ca­re­tes cos­ten 3 cèntims, però si les fabri­quem nosal­tres ens en cos­ten 25. Hem de pen­sar si els volem pagar o no aquests diners. Hem de deci­dir si volem ser depen­dents. Europa ha deci­dir què vol fer des d’un punt de vista estratègic.
J.P.: L’estruc­tura de salut pública que tenen els països euro­peus s’ha vist que estava bé per aten­dre les infec­ci­ons de grip, i altres malal­ties, però no per a una pandèmia, i la coor­di­nació de les estruc­tu­res de salut pública és molt impor­tant.
Què més ha fallat?
J.P.: Hi ha molta gent que no té capa­ci­tat d’empa­tit­zar amb qui hi ha a l’altre cos­tat; el que mana ho ha de fer, si no, no és bo; el metge ho ha de fer amb el seu paci­ent, però els ciu­ta­dans també cal que ho facin. Hem edu­cat uns ciu­ta­dans a qui també els costa empa­tit­zar. Jo vaig ser molt crític amb Fer­nando Simón, però al mateix temps inten­tava posar en relleu que no hi havia ningú amb una res­pon­sa­bi­li­tat més com­pli­cada que la que li va tocar ges­ti­o­nar a aquest senyor, per això al seu moment em vaig opo­sar a tota aque­lla moguda per dema­nar la seva dimissió, mal­grat les mol­tes crítiques que li podia fer. Es va cre­ant una cul­tura en què els altres són els únics que tenen obli­ga­ci­ons i un mateix no en té cap. Som els ciu­ta­dans del món occi­den­tal que hem vis­cut millor de la història, ens hem acos­tu­mat a la segu­re­tat, i el debat de les vacu­nes té molt a veure amb el fet que hi ha gent que pensa que el risc zero exis­teix. Aquest debat que tenim a occi­dent és immo­ral, i si no, pre­gun­tem-ho a països amb difi­cul­tats. No posar-te al cantó de l’altre, trobo que és una feblesa, i en aquest sen­tit, en gene­ral a tot Europa, hem anat enrere.
No es va veure venir el perill fins que ja el teníem a sobre, se sen­tia molt sovint allò d’“és una com una grip”.
J.P.: Hi va haver cer­ta­ment una acti­tud nega­ci­o­nista al prin­cipi, es feia difícil d’ima­gi­nar, era allò de “no pot ser”. I com que venia de la Xina i les infor­ma­ci­ons no eren gaire clares, no se’n va fer gaire cas. Segu­ra­ment nosal­tres, a Europa, vam tenir una acti­tud pre­po­tent i dis­pli­cent. També és veri­tat que després la pandèmia va aparèixer a Itàlia de manera molt abrupta i aquí es va tri­gar a reac­ci­o­nar.
Ente­nen que hi hagi gent que tin­gui més por de les vacu­nes que del virus?
J.P.: No, em costa enten­dre-ho. La gent que té pre­ju­di­cis els con­ti­nuarà tenint, però la història de les vacu­nes és un dels grans invents de la huma­ni­tat. Ara bé, amb les vacu­nes de la covid el pro­blema és que hi ha molt soroll, un soroll que té molt a veure amb la hipo­cre­sia de les soci­e­tats benes­tants.
J.M.A.: Tot i que és espar­ve­rant, es poden enten­dre aques­tes pors, hem fet una gestió que segu­ra­ment no és bona, en con­cret amb el tema de les vacu­nes d’Astra­Ze­neca. I ara tin­drem un altre pro­blema que és Jans­sen, que és el mateix tipus de vacuna que la d’Astra­Ze­neca, amb ade­no­vi­rus. El dubte era si els efec­tes secun­da­ris que s’obser­va­ven en la vacuna d’Oxford tenien a veure amb un efecte secun­dari de classe, i sem­bla que s’ha demos­trat que sí. L’informe de l’EMA sobre Jans­sen és molt sem­blant al d’Astra­Ze­neca, perquè els efec­tes secun­da­ris tan rars són els matei­xos. Ara m’agra­darà veure a quin grup d’edat es deci­dirà que s’ha de posar la de Jans­sen, 60-69 anys també? Per sota de 60?
Per tant, aquests casos rars de trom­bosi estan lli­gats al tipus de vacu­nes amb ade­no­vi­rus? Amb les de RNAm no passa?
J.M.A.: Ara mateix, que sapi­guem, amb les de RNAm, que són d’una tec­no­lo­gia dife­rent, no ha pas­sat, però tam­poc podem saber si entre gent més jove apa­rei­xerà algun tipus d’efecte secun­dari, perquè s’han posat majo­ritària­ment a gent gran. Al Regne Unit, es va començar a vacu­nar la població més gran amb Astra­Ze­neca i és quan arriba a gent de menys de 50 anys quan es veu algun efecte secun­dari. I tot això ho dic perquè ara serà interes­sant veure quin cri­teri d’edat es farà ser­vir per a Jans­sen. Fins ara, les deci­si­ons no han estat guia­des per la infor­mació que pro­por­ci­ona l’EMA, l’Agència Euro­pea del Medi­ca­ment, sinó que cada país ha deci­dit una franja d’edat dife­rent: uns als 65 anys, un altre als 70… Això amb un medi­ca­ment no passa de cap manera! I no dona con­fiança.
Es té clar que aquests efec­tes secun­da­ris afec­ten sobre­tot per­so­nes joves?
J.M.A.: L’informe de l’EMA sobre Jans­sen en relació amb els 8 casos de trom­bosi explica que cor­res­po­nen a per­so­nes menors de 60 anys i, sobre­tot, a dones, simi­lar al que ha pas­sat amb Astra­Ze­neca. Ara bé, hem de tenir en compte que par­lem de 8 casos entre 7 mili­ons de vacu­nats, en el cas de Jans­sen. I d’Astra­Ze­neca, hi ha 222 casos entre gai­rebé 40 mili­ons de vacu­na­ci­ons.
A quins grups d’edat seria par­ti­dari d’admi­nis­trar aques­tes vacu­nes?
J.M.A.: Astra­Ze­neca seria par­ti­dari de donar-la, com diu l’EMA, dels 18 anys cap amunt. En tot cas, la res­trin­gi­ria, com han fet al Regne Unit, amb les per­so­nes menors de 30 anys, una franja d’edat en què, per estadística, el risc de morir o emma­lal­tir greu­ment per covid és baix i, per tant, el risc-bene­fici de la vacuna, tot i ser supe­rior, no ho és tant com en altres fran­ges d’edat.
S’entén que els científics i els ges­tors de salut pública pren­guin deci­si­ons a par­tir d’estadísti­ques i del cost-bene­fici, però les per­so­nes indi­vi­du­al­ment no solem pren­dre deci­si­ons en funció de valors estadístics.
J.P.: Els mis­sat­ges de les agències del medi­ca­ment han estat clars, els pro­ble­mes han vin­gut per la dis­pa­ri­tat de deci­si­ons polítiques. Crec que ara el mis­satge ha de ser keep calm, que el que tenim és extra­or­di­nari i fa un any hauríem fir­mat tots tenir una vacuna. Ha estat una fita de la història de la huma­ni­tat, el que s’ha acon­se­guit. Si mires el risc-bene­fici no hi ha color, i totes aques­tes reticències pas­sen, diguem-ho clar, en països on l’hedo­nisme ha tri­om­fant; als països pobres ni s’ho plan­te­gen. Són els argu­ments dels anti­va­cu­nes de sem­pre, aquells que no volen assu­mir un pos­si­ble risc, per petit que sigui, i no volen vacu­nar-se però comp­ten que els altres ja es vacu­na­ran i que­da­ran també pro­te­gits. Això és inso­li­dari i ego­ista.
Con­fien que tot el món es podrà vacu­nar?
J.P.: Som 7.500 mili­ons d’habi­tants i el que hi ha és un pro­blema de pro­ducció, per això és impor­tant que apa­re­guin més vacu­nes. Nosal­tres, des del Col·legi de Met­ges, hem fet una cam­pa­nya inter­na­ci­o­nal dema­nant a tots els governs han de tre­ba­llar perquè tots els ciu­ta­dans del món puguin tenir accés a les vacu­nes, però queda clar que cada país vet­lla pri­mer pels seus. I els països rics vet­lla­ran pri­mer pels seus. Ben­vin­guts al món real! Però no hi ha dubte que l’objec­tiu ha de ser la vacu­nació uni­ver­sal.
Al lli­bre es veu com tots dos s’han for­jat en el com­promís social, i com valo­ren la bon­dat, ser bones per­so­nes... En par­len molt, de bon­dat, al lli­bre, com a filo­so­fia de vida, com a motor de canvi… Temen que se’ls pugui con­si­de­rar inge­nus?
J.P.: Recu­llo una frase que en les con­ver­ses va dir el doc­tor Argi­mon quan parlàvem de les res­tric­ci­ons i el Pro­ci­cat: “Les nor­mes han de tenir ànima”, és a dir que has d’expli­car per què les impo­ses. Et pots equi­vo­car o no, però les deci­si­ons han d’estar regi­des per prin­ci­pis. I el prin­cipi de bon­dat és que actuem pen­sant en les deci­si­ons més jus­tes, pen­sant en la comu­ni­tat, que és el prin­cipi que ha donat sen­tit a la meva vida. I tot això no és naïf, ni kum­baià.
J.M.A.: En el camp de la salut pública, quan prens deci­si­ons saps que hi haurà per­so­nes, indi­vi­du­al­ment, que podran que­dar lesi­o­na­des per una deter­mi­nada decisió. En aquesta pandèmia ho hem vist a bas­ta­ment, però el que inten­tes és bus­car el bé comú. I aquesta és la idea del bé, de la bon­dat.
En el lli­bre par­len amb molta sin­ce­ri­tat de la por a la mort i de com pre­fe­ri­rien morir. Doc­tor Argi­mon, quan va estar ingres­sat a l’hos­pi­tal per la covid, va tenir por de morir?
J.M.A.: De morir, no. Durant set, vuit hores no vaig estar gaire bé, i quan vaig ingres­sar a l’hos­pi­tal hi va haver un moment que sí que em vaig sen­tir molt tocat, trist, perquè jus­ta­ment ales­ho­res hi havia una situ­ació molt com­pli­cada amb la pandèmia, estàvem en plena segona onada, i jo era allà a l’hos­pi­tal. Vaig ingres­sar-hi amb una satu­ració d’oxi­gen baixa, però física­ment no em vaig tro­bar mala­ment. Quan feia uns dies que estava ingres­sat, em van dir que tots els paràmetres infla­ma­to­ris esta­ven dis­pa­rats i sabia que segons com evo­lu­cionés podia aca­bar a l’UCI. Aquest moment és dur, ser a l’UCI és dur. Per sort, tot va anar bé.
Al lli­bre com­par­tei­xen la idea que un hos­pi­tal no és el millor lloc per morir.
J.P.: És cert, ho dèiem a propòsit del fet que durant la pandèmia és qüesti­o­nava que no es portés tot­hom als hos­pi­tals, i no és el millor lloc per anar a morir. Jo ara mateix tinc algun paci­ent amb covid, que si empit­jora m’opo­saré al fet que vagi a l’hos­pi­tal. L’hos­pi­tal pot ofe­rir mol­tes coses, però no totes, i en deter­mi­nats moments d’una malal­tia, quan no es pot rever­tir, del que es tracta és d’acom­pa­nyar el paci­ent i donar-li con­for­ta­bi­li­tat i acon­se­guir un final digne. Ningú es mereix morir en un box. El pro­blema és que hi ha un procés de negació de la mort; hem con­ver­tit la mort en un tabú. És la cons­pi­ració del silenci, ens fa por par­lar-ne. No hi ha res pit­jor que el paci­ent que sap que s’està morint i que té un entorn que ho nega, perquè no pots ges­ti­o­nar el temps que li queda de vida. El gran repte que tenim com a soci­e­tat és acon­se­guir que la gent pugui arri­bar al final de la seva vida amb dig­ni­tat.
Durant aquesta pandèmia s’ha par­lat molt de sal­var vides i de si unes polítiques en podrien sal­var més que d’altres. El famós equi­li­bri entre eco­no­mia i salut.
J.M.A.: Con­tra­po­sar eco­no­mia i salut no és bo, totes dues han de ser en el debat, perquè sense eco­no­mia no tindràs salut i sense salut no tindràs bona eco­no­mia. És un equi­li­bri com­plex. Sem­pre he expli­cat que la millor manera per evi­tar els con­ta­gis era que ens tanquéssim tots a casa, però evi­dent­ment des d’una pers­pec­tiva no només econòmica i monetària, sinó des del punt de vista social i emo­ci­o­nal, això és impos­si­ble i cal equi­li­brar-ho.
Quina decisió li ha cos­tat més pren­dre aquests mesos?
J.M.A.: A l’inici de la segona onada, quan els con­ta­gis crei­xien molt, deci­dir tor­nar a tan­car mol­tes acti­vi­tats. No era un con­fi­na­ment com el de la pri­mera onada, però era dur, calia tan­car l’acti­vi­tat econòmica. Estàvem veient que a França, Bèlgica..., a tot arreu, s’enfi­la­ven els con­ta­gis i ja pre­ve­ies que a Cata­lu­nya no ens que­daríem enrere. Tots sabíem que hi hau­ria una segona onada, però teníem l’espe­rança que no seria tan severa.
Ara, quina és la dada de cada dia que els angoixa més?
J.M.A.: El que pri­mer miro, cada dia, és quants malalts hi ha ingres­sats a l’UCI i després els tests d’antígens que es fan als ser­veis d’atenció primària, miro quants n’hi ha de posi­tius, perquè ens dona la pre­visió de com anirà el dia. Només amb aquesta dada podem fer una extra­po­lació dels con­ta­gis, i no ens solem equi­vo­car.
Hi ha gent que reclama que els tests d’antígens puguin ser més acces­si­bles, a les farmàcies, i evi­tar situ­a­ci­ons de risc.
J.M.A.: Hi ha països que ho han imple­men­tat, però s’ha d’expli­car que estem par­lant d’un auto­test i això implica que l’Agència Espa­nyola del Medi­ca­ment n’ha d’auto­rit­zar la venda. Exis­tei­xen, però no s’han auto­rit­zat per ven­dre’ls en kits indi­vi­du­als a les farmàcies. Ara, nosal­tres hem deci­dit que es puguin fer PCR amb auto­tests als CAP.
Han dema­nat que els auto­rit­zin?
J.M.A.: Sí, ho hem fet, perquè no hi estem en con­tra, però els cri­te­ris que ells tenen i els nos­tres no sem­pre són coin­ci­dents. A Cata­lu­nya, però, no tenim una agència regu­la­dora del medi­ca­ment.
Si pogues­sin fer una carta als Reis, què dema­na­rien per poder llui­tar con­tra la pandèmia en aquests moments?
J.M.A.: Poder apli­car la mateixa política que al Regne Unit, el Canadà, França, Itàlia, Ale­ma­nya, Holanda, Dina­marca… de poder espa­iar les sego­nes dosis de les vacu­nes. La decisió, en con­tra, del govern espa­nyol no l’ente­nem. Hi ha molts avan­tat­ges en el fet de poder espa­iar les dosis i no s’entén per què s’hi ha opo­sat el minis­teri, i sobre­tot que la minis­tra no expli­qui el perquè. Retre comp­tes és això, pren­dre deci­si­ons, expli­car per què les prens i qui­nes són les con­seqüències d’haver-les pres.
Doc­tor Padrós, vostè ha estat molt crític pel que fa als recur­sos des­ti­nats a la pandèmia.
J.P.: He estat molt crític amb el govern d’Espa­nya, però també amb els par­tits cata­lans pel fet de no haver emfa­tit­zat més un debat que crec que és essen­cial. El doc­tor Argi­mon va dir: “No som Ale­ma­nya”, i és cert, però tam­poc som Burkina Faso, i hi ha recur­sos, si es vol. Em nego a accep­tar que en els pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat, en els quals es varien par­ti­des cons­tant­ment, no es pogués des­ti­nar alguna de les par­ti­des a l’eco­no­mia pro­duc­tiva del país, o perquè la gent es pogués que­dar a casa quan calia. Em quei­xava que això no es fes, i que els par­tits cata­lans no situ­es­sin aquest debat al Congrés. Com ha expli­cat el doc­tor Argi­mon, el govern de l’Estat ha des­cen­tra­lit­zat les mesu­res impo­pu­lars com les res­tric­ci­ons i les popu­lars, com les vacu­nes, se les ha que­dat.
Europa també ha fallat?
J.P.: Sí, molt, però ima­gi­neu què hau­ria pas­sat si la Merkel no hagués jugat fort per fer la com­pra con­junta de vacu­nes. Si no hagués estat així, nosal­tres estaríem a la cua, i no podríem estar vacu­nant tanta gent.
S’han començat a rela­xar res­tric­ci­ons, però hi con­ti­nua havent molta pressió a les UCI, no és con­tra­dic­tori amb anar deses­ca­lant?
J.M.A.: Bé no estem; no estem molt mala­ment, que és dife­rent. I nosal­tres no hem par­lat en cap moment de deses­ca­lar, anem obrint, és cert, però el que és evi­dent és que si es con­ver­teix en un pro­blema hau­rem de fer pas­ses enrere, i això de vega­des a la gent li costa d’enten­dre, perquè el que estem fent és ges­ti­o­nar la incer­tesa, i el que vol la gent són cer­te­ses. Obrim perquè anem millor, però si després es torna a com­pli­car la situ­ació s’han de fer pas­ses enrere, i això no sem­pre s’entén.
J.P.: De vega­des val més ser una mica pru­dent, el pit­jor que pot pas­sar és obrir més del compte i que al cap de quinze dies s’hagi de tor­nar enrere.
Que hi hagi tanta pressió a les UCI té a veure amb una major gra­ve­tat de la vari­ant britànica?
J.M.A.: Hi ha aquesta con­no­tació, és cert, però hi ha un altre ele­ment que no hem d’obli­dar i és que vam començar la quarta amb gai­rebé 400 per­so­nes a l’UCI. En cada onada no aca­bem de fer net, i això fa que a les UCI hi hagi més pressió, perquè els paci­ents a cures inten­si­ves hi han d’estar molt temps. Per això demanàvem ampliar l’inter­val entre les dosis de les vacu­nes, per poder vacu­nar més gent amb una pri­mera dosi, sobre­tot entre les edats que tenen més risc d’aca­bar a l’UCI si es con­ta­gien.
Per què el govern català no pot deci­dir el seu propi pla de vacu­nació?
J.M.A.: Depe­nem de l’Agència Espa­nyola del Medi­ca­ment, que és qui fixa els cri­te­ris.
La pri­mera victòria serà el dia que no hi hagi cap mort per covid?
J.M.A.: Aquesta en serà una. De tota manera, no ens hem de fixar en la dada diària de morts, sinó mirar inter­vals més llargs, perquè no sem­pre es repor­ten els morts d’aquell dia, sinó que un dia es poden acu­mu­lar els dels dos o tres dies ante­ri­ors.
J.P.: El que s’haurà de fer algun dia, Josep Maria, és arre­glar el deca­latge de morts que cons­ten en les dades del minis­teri res­pecte a les d’aquí, perquè al minis­teri hi cons­ten 10.000 morts menys. És com les estadísti­ques que diuen que hi ha 3 mili­ons de morts al món: estic con­vençut que n’hi ha tres vega­des més.
Encara no es compta igual a tot arreu?
J.M.A.: Nosal­tres mirem l’excés de mor­ta­li­tat. L’estadística sobre mor­ta­li­tat sem­bla fàcil i no ho és. No tots els països han fet ser­vir el mateix cri­teri, n’hi ha que durant un temps només van comp­ta­bi­lit­zar les morts que es produïen als hos­pi­tal amb un diagnòstic clar, però en la pri­mera onada no es va poder diagnos­ti­car molta gent perquè no es podia fer PCR a tot­hom.
Quan acabi l’estat d’alarma, temem que no hi hagi prou eines per si cal aug­men­tar les res­tric­ci­ons?
J.M.A.: Evi­dent­ment és una de les coses de què s’ha de par­lar, però hauríem de tenir eines sufi­ci­ents, i parlo també de la res­pon­sa­bi­li­tat de cadascú de nosal­tres. Qui res­pecta el del cos­tat ho farà amb o sense estat d’alarma.
J.P.: Hem d’apel·lar a la soci­e­tat més que mai, perquè no es pugui inter­pre­tar que un cop des­a­pa­re­gut l’estat d’alarma s’enten­gui que ja anem bé i que podem rela­xar mesu­res. Sem­pre dic que no ens hem de fer tram­pes, hau­rem de con­viure amb aquest virus encara molt temps, i això vol dir que la distància, la mas­ca­reta i la ven­ti­lació seran necessàries, i que hau­rem d’actuar amb molt sen­tit comú. Ho veiem amb tots aquests con­ta­gis intra­fa­mi­li­ars, que es pro­du­ei­xen quan rela­xem mesu­res. No ens fem tram­pes.
Sovint tenim una llista molt llarga de res­tric­ci­ons, però s’ha expli­cat poc, per exem­ple, la trans­missió per aero­sols, una de les vies de con­tagi.
J.M.A.: En aquest tema hi va haver con­trovèrsia, pri­mer s’insis­tia en la distància perquè es deia que el pro­blema eren les gotes que podíem eme­tre quan parlàvem. Ara ja hi ha dife­rents estu­dis sobre l’evidència científica de la trans­missió per aero­sols. A l’OMS, cer­ta­ment, li va cos­tar una mica d’adme­tre-ho, i clara­ment si aquest virus no es trans­metés via aero­sols el seu con­trol hau­ria estat molt més sen­zill. Pot­ser no hem fet un èmfasi sufi­ci­ent amb la ven­ti­lació. Hem expli­cat, per exem­ple, que no poden anar més de dues bom­bo­lles en un cotxe, i pot­ser el que hauríem d’expli­car és que el que cal és obrir les fines­tres i ven­ti­lar, més que par­lar de bom­bo­lles.
En la incerta és com­pli­cat fer pronòstics, però quant temps cre­uen que con­ti­nu­a­rem vivint amb res­tric­ci­ons.
J.M.A.: Les vacu­nes ens aju­da­ran molt; no són l’única solució, però clara­ment seran una solució impor­tant. Quan tin­guem el 70-75% de la població vacu­nada podrem començar a fer una vida més nor­mal. La malal­tia hi con­ti­nuarà sent, es que­darà, però la vacuna ens ha d’aju­dar que sigui una malal­tia més, com ho és la grip o qual­se­vol altra que puguem ges­ti­o­nar. Diria que a final d’any podem arri­bar a aquesta situ­ació.

LA CONTUNDÈNCIA EDUCADA

“Són com la nit i el dia”, diu d’ells la periodista Gemma Bruna. Dispars en les formes i el caràcter, però poc en el fons, travat en una visió humanista de la vida i la seva professió. Jaume Padrós (Barcelona, 1959) és metge de família i des del 2014 president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, i entre el 1989 i el 1995 va participar de l’àgora política com a diputat de CiU. Josep Maria Argimon (Barcelona, 1958) fa anys que està al capdavant de les gestió pública com a consultor internacional de l’Amèrica Llatina per la UE i l’Agència Alemanya de Cooperació i en diferents càrrecs al govern català, on dirigeix des del 2018 l’empresa pública catalana més gran, l’ICS, càrrec que compatibilitza des de l’estiu passat amb el de secretari de Salut Pública.

Són dos homes educats en els formes però contundents en les paraules. Més proper i expansiu el doctor Padrós. Reservat i contingut el doctor Argimon, que aquesta setmana, malgrat la seva contenció, no ha amagat el seu enuig a propòsit de l’afer de la vacunació a agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i les discrepàncies amb el ministeri. “M’importa un rave!”, va deixar anar dimarts en la roda de premsa. I sense aixecar el to de veu.

CONVERSES DE PANDÈMIA

2 metges i 1 pandàmia va néixer d’una casualitat, o més d’una. L’origen està en un webinar que es va organitzar als Jesuïtes de Casp el novembre del 2020, una escola a la qual els tres autors estan vinculats. Una conversa sincera fora dels focus que van decidir allargar amb noves trobades al carrer Girona de Barcelona, on casualment viuen tots tres. En una època on es prioritza la confrontació, s’agraeix un llibre en què, més enllà de coincidències o no, adquireix rellevància la reflexió i la conversa pausada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.