ABANS
“Es deia que era una cosa de nens, que t’havies de fer fort i, socialment parlant, estava justificat. Semblava normal”
XARXES SOCIALS
“El mal ús que se’n fa és una eina letal. Ara et veu tothom. No tens treva ni un lloc per amagar-te, com abans podia ser casa teva. Et poden humiliar igualment”
ASSETJADORS
“Alguns són torturadors sistemàtics, que volen humiliar i destruir la persona que tenen al davant”
SUÏCIDI
“Hi ha alguns nois que prenen la decisió de treure’s del mig. I no per no voler viure, sinó per no patir més. No poden amb aquesta motxilla i acaben sumits en la desesperació”
MARCAT
“Parlem de gent que té vivències sumament traumàtiques. Hi ha adults que segueixen llastrats. I jo vaig ser un d’ells, per descomptat”
Tenia gairebé 12 anys i ja feia 1,87 m d’alçada. A més, era molt tímid i tenia complexos. I com ell mateix confessa, els assetjadors el van “escollir”. A l’escola on estudiava va rebre tot tipus d’humiliacions psicològiques i físiques que gairebé el van portar al suïcidi. Fins i tot una pallissa va acabar amb ell a l’UCI d’un hospital, amb el rostre desfigurat. Però ho va poder superar tot, gràcies, en part, al seu èxit en el món de la cistella i també al seu enorme esperit de lluita. Des de fa deu anys, Iñaki Zubizarreta, exjugador de bàsquet professional i massatgista en l’actualitat, de 49 anys i resident a Getxo, explica en escoles d’arreu de l’Estat espanyol l’infern que li va tocar viure. Un testimoni de patiment de valor incalculable, que actualment salva vides i que ha quedat plasmat al còmic Subnormal. Una historia de acoso escolar, publicat fa pocs mesos i de gran èxit divulgatiu.
Quan i per què va decidir compartir el seu testimoni personal fent xerrades a les escoles?
Un noi d’Hondarribia es va suïcidar el 21 de setembre del 2004 per assetjament escolar. Va ser el primer cas que es va documentar. Amb això se’m va obrir una ferida que tenia i que creia que estava curada. Però no, en cap cas. Em vaig adonar que no estava bé, i va ser un punt d’inflexió per començar a treballar, per treure’m tot aquest odi, mania i rancor que encara tenia a dins. Va ser el detonant que em va obrir la ferida.
Vostè va posar nom al bullying: un monstre amb cara de nen. Una definició prou dura...
Perquè realment és així i està totalment justificat. Parlem de gent que des de edats primerenques té vivències sumament traumàtiques, que el marquen. Hi ha adults que segueixen llastrats. I jo vaig ser un d’ells, per descomptat.
Avui el fenomen és pitjor que fa quaranta anys o la societat ha evolucionat prou?
En els anys vuitanta, no existia aquest terme com a tal, però era el bullying d’ara. Es deia que era una cosa més de nens, que t’havies de fer fort i, socialment parlant, estava justificat. A la gent li semblava normal. Avui hi ha molts més mitjans.
Les xarxes socials empitjoren l’assetjament escolar?
De les xarxes socials, se’n pot fer un bon ús i poden ser una bona eina, però si se’n fa un mal ús són una eina letal. Amb les xarxes no tens treva. Per fer una publicació o un muntatge, només has de prémer un botó i ja està. Ara et veu tothom. No tens un lloc per amagar-te, com abans podia ser casa teva. No existeix. Encara que estiguis a l’altra punta del món, et poden humiliar igualment. Ara va més enllà dels centres escolars. És un problema social, i per molt que siguin menors amb cara de nen, parlem de conductes que, si cometessin adults, moltes serien castigades amb penes de presó. Alguns són torturadors sistemàtics, que volen humiliar i destruir la persona que tenen al davant. Volen que aquella persona ho passi fatal, fins al punt que cada any hi ha joves que prenen la decisió de treure’s del mig. I no per no voler viure, sinó per no patir més. No poden amb aquesta motxilla i acaben sumits en la desesperació. El que passa és que la gent, com que té la visió edulcorada que és una cosa de nens, li treu importància, ho justifica o ho minimitza. És un problema superseriós, al qual, si més no, estem donant la visibilitat necessària perquè es pugui actuar i tractar l’assumpte com es mereix, evidentment, sense treure-li importància.
Parla de nens que se suïciden cada any. Una situació límit que vostè ha patit...
La meva és una història més. Punt. Jo vaig tenir on agafar-me i em vaig armar de valor. Una de les claus de la meva vida és que mai m’he rendit. Rendir-se no és una opció. Ni abans ni ara. S’ha de seguir endavant sigui com sigui. He tingut la sort de tenir gent especial al meu costat, que no m’han deixat sol quan estava malament. Superman no existeix i, de ben segur, jo no ho soc.
En el seu cas, vostè explica que la seva professora no va estar a l’altura. Avui dia, els educadors tenen millor formació per evitar cometre errors del passat?
No és un tema de professors. No em sembla just dir que sigui un tema de professors, d’educació, de centres… És un problema de persones. Hi ha persones que es dediquen a la professió de la docència que ho fan molt bé i de manera vocacional, que ho donen absolutament tot per l’educació i l’ensenyament dels alumnes, i per poder construir uns espais segurs per a ells. No obstant això, també ens trobem amb una altra realitat, amb el perfil d’altres persones de la mateixa professió que no ho viuen de la mateixa manera. I d’aquí venen els problemes. També hi ha centres que ho estan fent francament bé, però n’hi ha d’altres que cuiden l’aparador però no netegen el traster. I això és un problema. No s’han de posar etiquetes. És un tema de persones que estan exercint una professió i que no estan fent les coses com les han de fer. A més, també hi ha els problemes a casa, que és on es forja tot.
Vol dir que als domicilis dels assetjadors també s’hauria de fer un seguiment per evitar que es potenciïn aquestes situacions...
Hauríem de parlar d’altres temes i no en tindríem prou només amb una entrevista. Ens estem trobant un munt de nois i noies assetjadors que a casa seva tenen unes realitats francament duríssimes. Ells mateixos són víctimes. Després, al col·legi, van en contra de qui trien o de qui poden, o de qui veuen més sensible o més dèbil. Perquè el problema no és com siguis físicament. En el meu cas no va ser per la meva alçada. El problema és que em van triar. No és per la condició sexual que tinguis, per com siguis físicament, per la religió que professis o pel color de la pell. És igual. Et trien i el motiu és el de menys. L’assetjament s’acabaria en el moment que hi hagués gent que informés, parlés i comuniqués bé als professors o als pares tot el que està passant. No és pot mantenir la llei del silenci, la dels assetjadors passius, que és el grup més gran. Això també és un problema.
En les seves xerrades també ha insistit sempre que perdonar és una de les coses més difícils...
El perdó és una feina molt dura. Primer has d’acceptar i assumir que hi ha una persona que et treu de polleguera, del teu equilibri i de la teva tranquil·litat. Et domina. A mesura que vas patint tots aquests episodis i et tracten malament vius amb por. Et treuen la il·lusió, els somnis, les ganes de viure i sobretot la paraula. L’odi, la ràbia, el rancor i el fàstic van creixent. I deixar anar tot això és una tasca francament difícil. En el meu cas, em vaig adonar amb el temps que el problema realment no eren ells. Era jo. No deixava anar el llast. No mereixia la pena. Ells van tenir massa presència i poder en la meva vida. La feina, al final, es va fer bé i, evidentment, la meva vida va canviar completament després de l’assetjament escolar. I crec que és una molt bona vida.
El bàsquet el va ajudar molt a “deixar anar tot allò”?
El bàsquet ha estat l’eina que he tingut per poder sortir-me’n. Em va fer veure que havia de deixar enrere tots aquests complexos que tenia pel tema de l’alçada; al contrari, el meu físic em va servir per fer una carrera esportiva mitjanament decent. Però tampoc s’ha de ser bo en l’esport. Tots tenim un talent i un do que es pot desenvolupar. Et pot servir per créixer. I no em refereixo físicament. A un li pot agradar compondre música, a un altre un instrument, a un altre els ordinadors, a un altre pintar… Hi ha mil coses per fer, i totes són bones. De vegades sembla que si no ets bo en l’esport, no vals. I no és així. Tots tenim alguna cosa a aportar, i cadascú té alguna cosa bona per descobrir i desenvolupar. I això ens pot ajudar a tenir una vida plena.
Com va sorgir la idea de plasmar en un còmic la seva dura experiència personal?
M’ho va plantejar José Luis Córdoba, que havia estat director de publicacions de Panini Cómics. Em va fer una proposta del que més o menys volia. Vam tenir una conversa, però jo li vaig dir que no ho veia. N volia que hi hagués pal·liatius ni edulcorants, volia que és mostrés l’assetjament escolar tal com és. Volíem donar la visibilitat necessària sobre com és l’assetjament escolar i crec, evidentment, que s’ha fet una feina fantàstica. L’aposta de José Luis va ser arriscada; primer va haver de defensar el projecte, perquè hi havia gent que no estava d’acord que fos tan directe. Però ha estat un èxit brutal. S’està emprant en educació. Ara estem preparant una guia didàctica i un emocionari perquè també es pugui utilitzar en teràpia gràfica, en psicologia i psiquiatria. La intenció que tenim és penjar-ho en una plataforma i que s’hi pugui accedir gratuïtament. Això ja és un tema de Fernando Llor (guionista), de Miguel Porto (dibuixant) i meu. Tots els missatges han estat increïblement bons i extraordinaris, tant en educació com en l’àmbit de la medicina. Ara hi volem fer una volta més perquè estem preparant una pel·lícula amb actors de veritat. I anirà molt més enllà del que ens ha permès el format còmic. Estem construint eines útils que es puguin utilitzar en educació i en medicina per donar la visibilització necessària a aquest problema. I ho estem fent a consciència.
Habitualment, explica que fer aquestes xerrades als col·legis també són una pròpia teràpia per a vostè...
Sens dubte! Per a mi, el fet d’estar amb nois em dona la vida. Me l’ha canviat completament. M’ha fet connectar amb aquell nen que encara porto molt a dins i que encara mantinc. Un nen que avui somriu i que és feliç. Els nens tenen un gran poder. Des de la presumpció dels adults que ho sabem tot, moltes vegades no els donem la capacitat perquè s’expressin i intentem resoldre problemes seus quan no és el nostre món. Per descomptat, els nois m’estan donant unes lliçons espectaculars. Poder estar en contacte directe amb ells és un valor de vida.
Hi ha nois que afirmen que després d’escoltar-lo han abandonat la idea del suïcidi...
Molts, molts… Ni t’imagines la quantitat de missatges que he anat rebent. N’he perdut el compte. I no ho dic en cap cas per posar-me medalles. És tal qual.
La pandèmia de la covid ha agreujat les situacions de tensió o de possibles assetjaments?
La gent està molt crispada. I si la gent està crispada, a casa seva passa el mateix. Aquí no se salva ningú.