CARME VALLS-LLOBET
METGESSA ENDOCRINÒLOGA
“Com que no ets un home, no ets res”
“Nervis”, “ansietat”... són diagnòstics que les dones reben amb molta freqüència quan expressen malestar o dolor. L’endocrina Carme Valls-Llobet reivindica una ciència que atengui la diferència
INCOMUNICACIÓ
“Segurament ens hauríem de disfressar d’homes per anar al cardiòleg, perquè si no, no creurà que pots arribar a tenir un infart”MORT
“Les dones s’apropen a la mort amb més serenor, menys ganes de fer-se proves inútils, no demanen fer-se operacions que no necessiten”COVID
“Amb la covid, les dones tenen una inflamació més generalitzada, que no solament afecta el pulmó, sinó també els budells, per exemple”CIÈNCIA INCOMPLETA
“Els principals treballs de recerca que s’han publicat sobre la covid no diferencien entre home i dona, per sexes”DIAGNÒSTICS ERRONIS
“Es diagnostica malament i se li atribueixen a la dona malalties que potser no té, com per exemple la malaltia mental”En el seu llibre, Mujeres invisibles para la medicina (reeditat per Capitán Swing), Carme Valls-Llobet ho expressa clarament: l’enfocament de la medicina tradicional està posat en el cos masculí, com si fos la mesura de totes les coses. I no és la primera vegada que ho fa –té una llarga experiència, també publicant–. L’home, el mascle, és la mesura de la salut i de la malaltia. I què passa amb les especificitats de l’organisme femení? L’experiència és que s’hi passa de puntetes. I així caminen les dones, de puntetes i a les palpentes, faltades d’un acompanyament sanitari significatiu que els faria la vida més fàcil. En certa manera, és com si la dona arrossegués l’estigma de la “histèrica”. Carme Valls, doctora, experta endocrinòloga, reivindica una atenció acurada cap a les dones. Aquesta inquietud per l’atenció a les dones i per la medicina, d’on li ve?
L’interès per la medicina em ve de quan era una nena, perquè el meu pare era metge, cirurgià. Des de molt petita el vaig acompanyar a fer visites. Ell me les explicava, com que no hi havia ràdio, al cotxe, cap al 1955... Jo ja veia aleshores que era molt important diagnosticar bé. El pare em deia, de vegades: “Veus, si l’haguessin diagnosticat abans, a aquest senyor no li hauríem de tallar ara la cama, perquè no hauria perdut la circulació.” Tenia ganes de diagnosticar. Quan ja havia acabat la carrera i feia de metgessa –en aquell moment feia de metge, no de metgessa, perquè això va ser tot un procés–, i a mesura que anava treballant, anava veient que la majoria de persones que venien a l’atenció primària eren dones.
Què deien, aquelles dones?
Sempre repetien els mateixos símptomes: “Estic cansada” i “tinc dolor”. Aleshores em vaig adonar que aquest tipus de medicina no era la medicina hospitalària, la que a mi m’havien ensenyat. A la Facultat de Medicina de fa molts anys, i encara ara, s’ensenyen malalties i problemes que es presenten quan les persones van a l’hospital, però no a l’atenció primària. El cas és que a l’atenció primària hi anaven més dones.
I va tenir l’oportunitat d’aprendre.
Per diverses circumstàncies que em vaig buscar jo mateixa, vaig poder anar a fer l’especialitat d’endocrinologia a Madrid, a l’Escuela Iberoamericana de Endocrinología, i precisament per estudiar el cicle menstrual a fons. Això em va permetre tenir una altra mirada sobre el cos de la dona. Lògicament, era una escola d’endocrinologia i, per tant, també hi havia altres qüestions, com els problemes de tiroides, de suprarenals, d’hirsutismes... Vaig voler estudiar amb els que més havien investigat al món sobre les hormones, i això em va permetre tenir una altra mirada sobre la salut de la dona; un punt de vista que mai ens havien ensenyat a la facultat. Per fer-nos-en una idea: a la facultat dedicaven una hora de classe al cicle menstrual. Ara jo en faig un curs de seixanta hores. I això només per saber gestionar bé el cicle menstrual.
Invisibles
És com si per a la medicina la dona fos allò que no és un home. Encara estem així. No és estrany que dones que ara han arribat a la maduresa se sentin més interpel·lades a fer reivindicacions que quan tenien 30 anys. Hi ha més ràbia.
Això és així perquè entre els 30 i els 50 han estat vivint més anys menystingudes. Són vint anys més! Han anat notant com som d’invisibles, perquè com que no ets un home, no ets res. Ho explico en el capítol dedicat a la recerca.
Sí.
Nosaltres diem: “Hem de visibilitzar homes, dones i no binaris.” Però en la visibilització de la diferència tu ets tu, no ets un no home. Ets la dona, amb un metabolisme diferent, una endocrinologia diferent. Però amb l’excusa que ets dona, s’atén menys bé, es diagnostica pitjor. El problema bàsic és que es diagnostica malament, i aleshores se li atribueixen a la dona malalties que potser no té, per exemple la malaltia mental. Quan una dona té un malestar, segur que té un origen físic, psicològic i un origen social i de condicions de treball. Qui no tindria malestar fent teletreball, o en condicions precàries, havent d’anar amunt i avall, cuidant els nens… Tot plegat genera malestar. Però no es pot atribuir tot el malestar a l’origen físic, ni psicològic, ni social. S’ha de fer una síntesi de tot això. En les dones s’ha de fer més que en els homes.
Recordo un cas pròxim: una familiar tenia un dolor físic, i els metges anaven temptejant amb les dosis de morfínics, però no escoltaven les seves aportacions sobre els efectes de la posologia. La frustració li dificultava encara més la comunicació. I reforçava el diagnòstic dels metges, que mantenien que el seu dolor físic, real, amb base fisiològica, era mental.
Com a ella, li ha passat a milions de dones. Parles dels morfínics. En un capítol del llibre parlo sobre els tractaments. Les morfines, els tractaments derivats de l’opi, a les dones se’ns haurien de donar en una dosi quatre vegades més baixa que a l’home, perquè s’ha vist que la farmacocinètica [els processos del fàrmac en el seu pas per l’organisme] d’aquests medicaments al fetge és superior i més ràpida. Per tant, tenen un efecte més gran!
Un altre cas. A una amiga, cinc dies, li van fer quatre diagnòstics i tractaments diferents per a uns mateixos símptomes. Segons això, va tenir, primer ansietat, després indigestió i després un còlic renal. Finalment, infecció urinària. Un dels metges li va receptar un ansiolític, perquè plorava de cansament i dolor. Em va dir que havia arribat a la conclusió que per ser escoltada t’has de posar una disfressa, i deixar de banda les emocions. “S’ha de ser masculina”, deia.
Ha après un mètode de supervivència. Potser haurem de fer un curs de supervivència per a pacients! “Com ha d’anar al metge.” Ho diu ella: fent servir llenguatge masculinitzat, de frases curtes, concises… i a veure què tal ens respon el professional.
SÍ, PATIM DEL COR
Sense vessar ni una llàgrima.
No! Et fa perdre credibilitat. Això ja ho deia Bernardine Healy, que l’any 1991 va estudiar la mala praxi dels serveis de cardiologia americans, que no aplicaven les mateixes tècniques diagnòstiques ni feien les mateixes exploracions a homes i a dones. Segurament ens hauríem de disfressar d’homes per anar al cardiòleg, perquè si no, no creurà que pots arribar a tenir un infart, perquè no pensa que una dona pugui patir del cor. D’altra banda, a les dones se les classifica pel que diuen, de vegades, i no se les explora, amb la qual cosa es propicien aquests equívocs que comentes.
Demostra que vals!
Cansades. Vostè mateixa ho ha dit. De fet, si hi penso, potser és l’estat que més descriu com es troben les dones. Per què?
En les dones hi ha un cansament que ve del fet que vivim en una societat androcèntrica, en què sempre has de demostrar coses, on no pots viure la teva vida. Has de demostrar que ets més, o com que es considera que la dona val poc, has de valer i, per tant, t’has de perfeccionar, has de fer cursos, has de demostrar molt més del que han de demostrar els homes.
Ho ha sentit, segur: “Si tornés a néixer, vull ser home.”
Moltes dones ho han dit, això. Després trobem més avantatges en el fet de ser dona, com poder estar al costat de la vida d’una altra manera, més arrelades a les persones, als sentiments, a la humanitat i al creixement personal i del nostre entorn. No cal tenir fills per treballar en aquest creixement personal, el propi, i el de l’entorn.
És clar!
Fins i tot hi ha diferències en la manera que ens acostem a la mort. Les dones s’apropen a la mort amb més serenor, amb menys ganes de fer-se proves inútils, no demanen que se les porti a fer-se operacions que no necessiten, demanen informació i quan es fan les últimes voluntats anticipades, les dones demanen molt més que els homes que no hi hagi acarnissament terapèutic... Elles reaccionen d’una manera molt diferent. Es pot dir que entre homes i dones hi ha diferències en la manera de viure i morir.
Em fa pensar en tota una generació de dones per a les quals l’obsessió era servir i no ser una càrrega, també al final de la vida.
En aquest sentit, hem d’estar molt agraïdes a les nostres mares, però també hem d’aprendre a molestar. Hem d’aprendre a dir, quan no ens veuen: “Ep!, escolti, que soc aquí i tinc aquest problema. Estic d’acord que potser ara no hi ha ciència per abordar-lo, però quan n’hi hagi, si us plau, recordi-ho.” “A veure si trobem solució per a aquest dolor que em baixa per la cama”... Hem de trobar solucions. Ho dic per reivindicar el paper de la pacient –o el pacient, perquè també pot tractar-se d’un home–, en el sentit que se li han de resoldre els problemes que planteja. Per part dels professionals, hi ha d’haver la humilitat necessària per reconèixer que no ho sabem tot i que de vegades no hi ha solució.
Ara que diu tot això penso en els afectats de simptomatologia persistent de covid, que majoritàriament són dones i de mitjana edat. I que han hagut de patir la desconfiança i la incomprensió dels metges.
La Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia va fer una enquesta a l’Estat espanyol, i segons els resultats és així en un 80% dels casos. També és cert que és una enquesta, que no és un estudi de població i que està una mica esbiaixada, perquè les que van contestar van ser dones, principalment. Dit això, a la medicina de primària i a la medicina especialitzada anem constatant que la incidència de la malaltia és més gran entre les dones, perquè estan ocupades en feines sanitàries i a primera línia. En la primera onada es va veure claríssim: un 56% de dones es van infectar, al davant d’un 44% d’homes. Després, cal tenir en compte que la covid afecta moltes cèl·lules del cos que tenen uns receptors que es diuen ECA, que són més abundants en el cos de la dona i que es relacionen amb la inflamació. A la vegada, la dona, com que en té molts, és capaç de produir uns altres enzims, els ECA 2, que la protegeixen de la inflamació. Amb la covid, les dones tenen una inflamació més generalitzada, que no solament afecta el pulmó, sinó també els budells, per exemple.
De fet, moltes afectades de covid persistent expliquen que tenen molts episodis diarreics.
Oi que sí? Oi que pateixen més d’això? En aquelles dones joves que tenen defenses i se n’han pogut sortir els queda afectat el cos, en moltes més parts que a l’home. A l’home, li afecta directament el pulmó, i en el cas dels majors de 70 anys, tenen més possibilitats d’haver d’ingressar a l’UCI, i també més mortalitat. Hi ha diferències!
És esperançador, per a la cura, tenir en compte aquestes diferències.
Fixa’t quina paradoxa, però. Oi que he dit que hi ha diferències?
Sí.
Doncs els principals treballs de recerca que s’han publicat sobre la covid no diferencien entre home i dona, per sexes.
Per tant, quan de vegades ens informen d’investigacions i ens parlen de “persones” caldria preguntar-los quantes d’aquestes persones són dones?
En el cas dels estudis sobre vacunes sí que hi ha una diferenciació entre home i dona, però en el cas dels estudis sobre la covid, no. Els estudis més importants que s’han publicat parlen de “pacients”, i no pots saber si són pacients homes o pacients dones. No ho saps. Passa de la mateixa manera amb els estudis sobre medicaments, en general. Es fan amb rates mascle, en lloc de fer-los mixtos: ja que els medicaments s’han de donar als dos sexes, les rates també haurien de ser dels dos sexes. Per exemple, el 78% de treballs relacionats amb fàrmacs cardiovasculars s’han fet només amb rates mascle.
Déu-n’hi-do. I això passa tot i que se sap que també hi ha incidència d’aquestes patologies en el sexe femení?
És la primera causa de mortalitat entre les dones, de fet.
Aleshores, com pot ser?
Com deia, la primera causa de mortalitat són les malalties cardiovasculars. La segona, el càncer. En el cas dels homes, la primera causa de mortalitat és el càncer. I també tenen problemes cardiovasculars, és cert, però com dius, és una contradicció que sent les patologies cardiovasculars la primera causa de mort entre les dones, els donem medicaments que s’han estudiat només amb rates mascle. I falta veure si en els treballs de recerca s’hi van incloure dones, perquè de vegades no queda clar.
Increïble.
Quan faig classes sobre aquesta qüestió, a metgesses i a metges que volen estudiar les diferències, els dic sempre que primer vagin a mirar l’n, és a dir, el nombre de pacients que s’estudien en una investigació. Que s’ho mirin. Si només hi ha n d’homes, o no se sap el sexe, que no perdin gaire el temps, perquè no serveix per al que nosaltres volem investigar.
En el cas de les persones que fan transicions i prenen hormones, què?
És molt complicat! A més a més, s’oblida un assumpte i és que la diferència sexual no es troba només en els òrgans sexuals, la diferència sexual està present a tot el cos. Per exemple: el fetge d’un home metabolitza les hormones de manera diferent a com ho fa el fetge d’una dona. I passa si fa o no fa el mateix amb els psicofàrmacs i moltes altres medicacions. De fet, totes les medicacions es metabolitzen diferent en el fetge d’una dona que en el d’un home. Per tant, fins i tot les hormones que prenen els transexuals tenen una evolució diferent, perquè el seu origen cel·lular, de la persona, és diferent, masculí o femení, segons quina transició estiguin fent. Hi ha unes quaranta-tres cèl·lules del cos, de diversos teixits, que generen proteïnes diferents si ets un home o una dona, i això no es pot canviar amb cap hormona... Certament, molt complex. Evidentment, això no té res a veure amb el fet de penalitzar ningú per les seves opcions sexuals! És diversitat! Ara bé, intentar fer veure que si es pren una hormona serà d’una altra manera... compte! Parlem de salut. S’ha d’estudiar molt, perquè precisament són el grup de persones més sobremedicades que hi ha en medicina i soc crítica amb la medicalització. El mateix passa amb moltes dones, que les medicalitzem i els diem que els anirà tot molt bé i, en canvi, no les tractem d’allò que els fa falta.
SOBREDOSI DE MASCLISME
Fins i tot en el camp de la infertilitat falta treballar el biaix de gènere. Per a les dones és especialment dolorós. “Amb les tecnologies reproductives només es queden embarassades un 15-20% de les que s’hi sotmeten, amb molta sort. Vol dir que un 80% han passat un calvari. I, de fet, la meitat d’aquest calvari correspondria als homes, perquè hi ha molta esterilitat masculina.” Patiment físic. Patiment psicològic. “I la pressió social de mares, àvies, tietes i amigues, que t’estan dient: «Ah, però encara no t’has quedat embarassada?» Totes les que vam decidir retardar la maternitat ho vam haver de sentir.” Cap medicament cura el mal dels estereotips de gènere. “Hi ha moltes agressions a la salut mental que estan relacionades amb estereotips socials, culturals, i no a una malaltia. Però l’ansietat i la depressió de moltes dones es tracten amb ansiolítics i antidepressius i no amb un canvi de l’actitud i dels estereotips socials cap a elles. Es fa medicalització d’allò que no és necessari fer-ne.” Es parla de la relació entre la pandèmia i la salut mental de les dones: “El problema és que s’ho han carregat tot elles a l’esquena. No es tracta de donar-los sedants, es tracta de repartir les feines de manera diferent!”
Fins i tot en el camp de la infertilitat falta treballar el biaix de gènere. Per a les dones és especialment dolorós. “Amb les tecnologies reproductives només es queden embarassades un 15-20% de les que s’hi sotmeten, amb molta sort. Vol dir que un 80% han passat un calvari. I, de fet, la meitat d’aquest calvari correspondria als homes, perquè hi ha molta esterilitat masculina.” Patiment físic. Patiment psicològic. “I la pressió social de mares, àvies, tietes i amigues, que t’estan dient: «Ah, però encara no t’has quedat embarassada?» Totes les que vam decidir retardar la maternitat ho vam haver de sentir.” Cap medicament cura el mal dels estereotips de gènere. “Hi ha moltes agressions a la salut mental que estan relacionades amb estereotips socials, culturals, i no a una malaltia. Però l’ansietat i la depressió de moltes dones es tracten amb ansiolítics i antidepressius i no amb un canvi de l’actitud i dels estereotips socials cap a elles. Es fa medicalització d’allò que no és necessari fer-ne.” Es parla de la relació entre la pandèmia i la salut mental de les dones: “El problema és que s’ho han carregat tot elles a l’esquena. No es tracta de donar-los sedants, es tracta de repartir les feines de manera diferent!”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.