Entrevista

CARME VALLS-LLOBET

METGESSA ENDOCRINÒLOGA

“Com que no ets un home, no ets res”

“Nervis”, “ansietat”... són diagnòstics que les dones reben amb molta freqüència quan expressen malestar o dolor. L’endocrina Carme Valls-Llobet reivindica una ciència que atengui la diferència

INCOMUNICACIÓ
“Segurament ens hauríem de disfressar d’homes per anar al cardiòleg, perquè si no, no creurà que pots arribar a tenir un infart”
MORT
“Les dones s’apropen a la mort amb més serenor, menys ganes de fer-se proves inútils, no demanen fer-se operacions que no necessiten”
COVID
“Amb la covid, les dones tenen una inflamació més generalitzada, que no solament afecta el pulmó, sinó també els budells, per exemple”
CIÈNCIA INCOMPLETA
“Els principals treballs de recerca que s’han publicat sobre la covid no diferencien entre home i dona, per sexes”
DIAGNÒSTICS ERRONIS
“Es diagnostica malament i se li atribueixen a la dona malalties que potser no té, com per exemple la malaltia mental”
En el seu lli­bre, Muje­res invi­si­bles para la medi­cina (ree­di­tat per Capitán Swing), Carme Valls-Llo­bet ho expressa clara­ment: l’enfo­ca­ment de la medi­cina tra­di­ci­o­nal està posat en el cos mas­culí, com si fos la mesura de totes les coses. I no és la pri­mera vegada que ho fa –té una llarga experiència, també publi­cant–. L’home, el mas­cle, és la mesura de la salut i de la malal­tia. I què passa amb les espe­ci­fi­ci­tats de l’orga­nisme femení? L’experiència és que s’hi passa de pun­te­tes. I així cami­nen les dones, de pun­te­tes i a les pal­pen­tes, fal­ta­des d’un acom­pa­nya­ment sani­tari sig­ni­fi­ca­tiu que els faria la vida més fàcil. En certa manera, és com si la dona arros­segués l’estigma de la “histèrica”. Carme Valls, doc­tora, experta endo­crinòloga, rei­vin­dica una atenció acu­rada cap a les dones. Aquesta inqui­e­tud per l’atenció a les dones i per la medi­cina, d’on li ve?
L’interès per la medi­cina em ve de quan era una nena, perquè el meu pare era metge, cirurgià. Des de molt petita el vaig acom­pa­nyar a fer visi­tes. Ell me les expli­cava, com que no hi havia ràdio, al cotxe, cap al 1955... Jo ja veia ales­ho­res que era molt impor­tant diagnos­ti­car bé. El pare em deia, de vega­des: “Veus, si l’hagues­sin diagnos­ti­cat abans, a aquest senyor no li hauríem de tallar ara la cama, perquè no hau­ria per­dut la cir­cu­lació.” Tenia ganes de diagnos­ti­car. Quan ja havia aca­bat la car­rera i feia de met­gessa –en aquell moment feia de metge, no de met­gessa, perquè això va ser tot un procés–, i a mesura que anava tre­ba­llant, anava veient que la majo­ria de per­so­nes que venien a l’atenció primària eren dones.
Què deien, aque­lles dones?
Sem­pre repe­tien els matei­xos símpto­mes: “Estic can­sada” i “tinc dolor”. Ales­ho­res em vaig ado­nar que aquest tipus de medi­cina no era la medi­cina hos­pi­talària, la que a mi m’havien ense­nyat. A la Facul­tat de Medi­cina de fa molts anys, i encara ara, s’ense­nyen malal­ties i pro­ble­mes que es pre­sen­ten quan les per­so­nes van a l’hos­pi­tal, però no a l’atenció primària. El cas és que a l’atenció primària hi ana­ven més dones.
I va tenir l’opor­tu­ni­tat d’apren­dre.
Per diver­ses cir­cumstàncies que em vaig bus­car jo mateixa, vaig poder anar a fer l’espe­ci­a­li­tat d’endo­cri­no­lo­gia a Madrid, a l’Escu­ela Ibe­ro­a­me­ri­cana de Endo­cri­no­logía, i pre­ci­sa­ment per estu­diar el cicle mens­trual a fons. Això em va per­me­tre tenir una altra mirada sobre el cos de la dona. Lògica­ment, era una escola d’endo­cri­no­lo­gia i, per tant, també hi havia altres qüesti­ons, com els pro­ble­mes de tiroi­des, de supra­re­nals, d’hir­su­tis­mes... Vaig voler estu­diar amb els que més havien inves­ti­gat al món sobre les hor­mo­nes, i això em va per­me­tre tenir una altra mirada sobre la salut de la dona; un punt de vista que mai ens havien ense­nyat a la facul­tat. Per fer-nos-en una idea: a la facul­tat dedi­ca­ven una hora de classe al cicle mens­trual. Ara jo en faig un curs de sei­xanta hores. I això només per saber ges­ti­o­nar bé el cicle mens­trual.

Invi­si­bles

És com si per a la medi­cina la dona fos allò que no és un home. Encara estem així. No és estrany que dones que ara han arri­bat a la madu­resa se sen­tin més inter­pel·lades a fer rei­vin­di­ca­ci­ons que quan tenien 30 anys. Hi ha més ràbia.
Això és així perquè entre els 30 i els 50 han estat vivint més anys menys­tin­gu­des. Són vint anys més! Han anat notant com som d’invi­si­bles, perquè com que no ets un home, no ets res. Ho explico en el capítol dedi­cat a la recerca.
Sí.
Nosal­tres diem: “Hem de visi­bi­lit­zar homes, dones i no bina­ris.” Però en la visi­bi­lit­zació de la diferència tu ets tu, no ets un no home. Ets la dona, amb un meta­bo­lisme dife­rent, una endo­cri­no­lo­gia dife­rent. Però amb l’excusa que ets dona, s’atén menys bé, es diagnos­tica pit­jor. El pro­blema bàsic és que es diagnos­tica mala­ment, i ales­ho­res se li atri­bu­ei­xen a la dona malal­ties que pot­ser no té, per exem­ple la malal­tia men­tal. Quan una dona té un males­tar, segur que té un ori­gen físic, psi­cològic i un ori­gen social i de con­di­ci­ons de tre­ball. Qui no tin­dria males­tar fent tele­tre­ball, o en con­di­ci­ons precàries, havent d’anar amunt i avall, cui­dant els nens… Tot ple­gat genera males­tar. Però no es pot atri­buir tot el males­tar a l’ori­gen físic, ni psi­cològic, ni social. S’ha de fer una síntesi de tot això. En les dones s’ha de fer més que en els homes.
Recordo un cas pròxim: una fami­liar tenia un dolor físic, i els met­ges ana­ven temp­te­jant amb les dosis de morfínics, però no escol­ta­ven les seves apor­ta­ci­ons sobre els efec­tes de la poso­lo­gia. La frus­tració li difi­cul­tava encara més la comu­ni­cació. I reforçava el diagnòstic dels met­ges, que man­te­nien que el seu dolor físic, real, amb base fisiològica, era men­tal.
Com a ella, li ha pas­sat a mili­ons de dones. Par­les dels morfínics. En un capítol del lli­bre parlo sobre els trac­ta­ments. Les mor­fi­nes, els trac­ta­ments deri­vats de l’opi, a les dones se’ns hau­rien de donar en una dosi qua­tre vega­des més baixa que a l’home, perquè s’ha vist que la far­ma­co­cinètica [els pro­ces­sos del fàrmac en el seu pas per l’orga­nisme] d’aquests medi­ca­ments al fetge és supe­rior i més ràpida. Per tant, tenen un efecte més gran!
Un altre cas. A una amiga, cinc dies, li van fer qua­tre diagnòstics i trac­ta­ments dife­rents per a uns matei­xos símpto­mes. Segons això, va tenir, pri­mer ansi­e­tat, després indi­gestió i després un còlic renal. Final­ment, infecció urinària. Un dels met­ges li va recep­tar un ansiolític, perquè plo­rava de can­sa­ment i dolor. Em va dir que havia arri­bat a la con­clusió que per ser escol­tada t’has de posar una dis­fressa, i dei­xar de banda les emo­ci­ons. “S’ha de ser mas­cu­lina”, deia.
Ha après un mètode de super­vivència. Pot­ser hau­rem de fer un curs de super­vivència per a paci­ents! “Com ha d’anar al metge.” Ho diu ella: fent ser­vir llen­guatge mas­cu­li­nit­zat, de fra­ses cur­tes, con­ci­ses… i a veure què tal ens res­pon el pro­fes­si­o­nal.

SÍ, PATIM DEL COR

Sense ves­sar ni una llàgrima.
No! Et fa per­dre cre­di­bi­li­tat. Això ja ho deia Ber­nar­dine Healy, que l’any 1991 va estu­diar la mala praxi dels ser­veis de car­di­o­lo­gia ame­ri­cans, que no apli­ca­ven les matei­xes tècni­ques diagnòsti­ques ni feien les matei­xes explo­ra­ci­ons a homes i a dones. Segu­ra­ment ens hauríem de dis­fres­sar d’homes per anar al cardiòleg, perquè si no, no creurà que pots arri­bar a tenir un infart, perquè no pensa que una dona pugui patir del cor. D’altra banda, a les dones se les clas­si­fica pel que diuen, de vega­des, i no se les explora, amb la qual cosa es pro­pi­cien aquests equívocs que comen­tes.

Demos­tra que vals!

Can­sa­des. Vostè mateixa ho ha dit. De fet, si hi penso, pot­ser és l’estat que més des­criu com es tro­ben les dones. Per què?
En les dones hi ha un can­sa­ment que ve del fet que vivim en una soci­e­tat androcèntrica, en què sem­pre has de demos­trar coses, on no pots viure la teva vida. Has de demos­trar que ets més, o com que es con­si­dera que la dona val poc, has de valer i, per tant, t’has de per­fec­ci­o­nar, has de fer cur­sos, has de demos­trar molt més del que han de demos­trar els homes.
Ho ha sen­tit, segur: “Si tornés a néixer, vull ser home.”
Mol­tes dones ho han dit, això. Després tro­bem més avan­tat­ges en el fet de ser dona, com poder estar al cos­tat de la vida d’una altra manera, més arre­la­des a les per­so­nes, als sen­ti­ments, a la huma­ni­tat i al crei­xe­ment per­so­nal i del nos­tre entorn. No cal tenir fills per tre­ba­llar en aquest crei­xe­ment per­so­nal, el propi, i el de l’entorn.
És clar!
Fins i tot hi ha diferències en la manera que ens acos­tem a la mort. Les dones s’apro­pen a la mort amb més sere­nor, amb menys ganes de fer-se pro­ves inútils, no dema­nen que se les porti a fer-se ope­ra­ci­ons que no neces­si­ten, dema­nen infor­mació i quan es fan les últi­mes volun­tats anti­ci­pa­des, les dones dema­nen molt més que els homes que no hi hagi acar­nis­sa­ment terapèutic... Elles reac­ci­o­nen d’una manera molt dife­rent. Es pot dir que entre homes i dones hi ha diferències en la manera de viure i morir.
Em fa pen­sar en tota una gene­ració de dones per a les quals l’obsessió era ser­vir i no ser una càrrega, també al final de la vida.
En aquest sen­tit, hem d’estar molt agraïdes a les nos­tres mares, però també hem d’apren­dre a moles­tar. Hem d’apren­dre a dir, quan no ens veuen: “Ep!, escolti, que soc aquí i tinc aquest pro­blema. Estic d’acord que pot­ser ara no hi ha ciència per abor­dar-lo, però quan n’hi hagi, si us plau, recordi-ho.” “A veure si tro­bem solució per a aquest dolor que em baixa per la cama”... Hem de tro­bar solu­ci­ons. Ho dic per rei­vin­di­car el paper de la paci­ent –o el paci­ent, perquè també pot trac­tar-se d’un home–, en el sen­tit que se li han de resol­dre els pro­ble­mes que plan­teja. Per part dels pro­fes­si­o­nals, hi ha d’haver la humi­li­tat necessària per reconèixer que no ho sabem tot i que de vega­des no hi ha solució.
Ara que diu tot això penso en els afec­tats de simp­to­ma­to­lo­gia per­sis­tent de covid, que majo­ritària­ment són dones i de mit­jana edat. I que han hagut de patir la des­con­fiança i la incom­prensió dels met­ges.
La Soci­e­dad Española de Médicos Gene­ra­les y de Fami­lia va fer una enquesta a l’Estat espa­nyol, i segons els resul­tats és així en un 80% dels casos. També és cert que és una enquesta, que no és un estudi de població i que està una mica esbi­ai­xada, perquè les que van con­tes­tar van ser dones, prin­ci­pal­ment. Dit això, a la medi­cina de primària i a la medi­cina espe­ci­a­lit­zada anem cons­ta­tant que la incidència de la malal­tia és més gran entre les dones, perquè estan ocu­pa­des en fei­nes sanitàries i a pri­mera línia. En la pri­mera onada es va veure claríssim: un 56% de dones es van infec­tar, al davant d’un 44% d’homes. Després, cal tenir en compte que la covid afecta mol­tes cèl·lules del cos que tenen uns recep­tors que es diuen ECA, que són més abun­dants en el cos de la dona i que es rela­ci­o­nen amb la infla­mació. A la vegada, la dona, com que en té molts, és capaç de pro­duir uns altres enzims, els ECA 2, que la pro­te­gei­xen de la infla­mació. Amb la covid, les dones tenen una infla­mació més gene­ra­lit­zada, que no sola­ment afecta el pulmó, sinó també els budells, per exem­ple.
De fet, mol­tes afec­ta­des de covid per­sis­tent expli­quen que tenen molts epi­so­dis diar­reics.
Oi que sí? Oi que patei­xen més d’això? En aque­lles dones joves que tenen defen­ses i se n’han pogut sor­tir els queda afec­tat el cos, en mol­tes més parts que a l’home. A l’home, li afecta direc­ta­ment el pulmó, i en el cas dels majors de 70 anys, tenen més pos­si­bi­li­tats d’haver d’ingres­sar a l’UCI, i també més mor­ta­li­tat. Hi ha diferències!
És espe­rançador, per a la cura, tenir en compte aques­tes diferències.
Fixa’t quina para­doxa, però. Oi que he dit que hi ha diferències?
Sí.
Doncs els prin­ci­pals tre­balls de recerca que s’han publi­cat sobre la covid no dife­ren­cien entre home i dona, per sexes.
Per tant, quan de vega­des ens infor­men d’inves­ti­ga­ci­ons i ens par­len de “per­so­nes” cal­dria pre­gun­tar-los quan­tes d’aques­tes per­so­nes són dones?
En el cas dels estu­dis sobre vacu­nes sí que hi ha una dife­ren­ci­ació entre home i dona, però en el cas dels estu­dis sobre la covid, no. Els estu­dis més impor­tants que s’han publi­cat par­len de “paci­ents”, i no pots saber si són paci­ents homes o paci­ents dones. No ho saps. Passa de la mateixa manera amb els estu­dis sobre medi­ca­ments, en gene­ral. Es fan amb rates mas­cle, en lloc de fer-los mix­tos: ja que els medi­ca­ments s’han de donar als dos sexes, les rates també hau­rien de ser dels dos sexes. Per exem­ple, el 78% de tre­balls rela­ci­o­nats amb fàrmacs car­di­o­vas­cu­lars s’han fet només amb rates mas­cle.
Déu-n’hi-do. I això passa tot i que se sap que també hi ha incidència d’aques­tes pato­lo­gies en el sexe femení?
És la pri­mera causa de mor­ta­li­tat entre les dones, de fet.
Ales­ho­res, com pot ser?
Com deia, la pri­mera causa de mor­ta­li­tat són les malal­ties car­di­o­vas­cu­lars. La segona, el càncer. En el cas dels homes, la pri­mera causa de mor­ta­li­tat és el càncer. I també tenen pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars, és cert, però com dius, és una con­tra­dicció que sent les pato­lo­gies car­di­o­vas­cu­lars la pri­mera causa de mort entre les dones, els donem medi­ca­ments que s’han estu­diat només amb rates mas­cle. I falta veure si en els tre­balls de recerca s’hi van incloure dones, perquè de vega­des no queda clar.
Increïble.
Quan faig clas­ses sobre aquesta qüestió, a met­ges­ses i a met­ges que volen estu­diar les diferències, els dic sem­pre que pri­mer vagin a mirar l’n, és a dir, el nom­bre de paci­ents que s’estu­dien en una inves­ti­gació. Que s’ho mirin. Si només hi ha n d’homes, o no se sap el sexe, que no per­din gaire el temps, perquè no ser­veix per al que nosal­tres volem inves­ti­gar.
En el cas de les per­so­nes que fan tran­si­ci­ons i pre­nen hor­mo­nes, què?
És molt com­pli­cat! A més a més, s’oblida un assumpte i és que la diferència sexual no es troba només en els òrgans sexu­als, la diferència sexual està pre­sent a tot el cos. Per exem­ple: el fetge d’un home meta­bo­litza les hor­mo­nes de manera dife­rent a com ho fa el fetge d’una dona. I passa si fa o no fa el mateix amb els psi­cofàrmacs i mol­tes altres medi­ca­ci­ons. De fet, totes les medi­ca­ci­ons es meta­bo­lit­zen dife­rent en el fetge d’una dona que en el d’un home. Per tant, fins i tot les hor­mo­nes que pre­nen els transe­xu­als tenen una evo­lució dife­rent, perquè el seu ori­gen cel·lular, de la per­sona, és dife­rent, mas­culí o femení, segons quina tran­sició esti­guin fent. Hi ha unes qua­ranta-tres cèl·lules del cos, de diver­sos tei­xits, que gene­ren proteïnes dife­rents si ets un home o una dona, i això no es pot can­viar amb cap hor­mona... Cer­ta­ment, molt com­plex. Evi­dent­ment, això no té res a veure amb el fet de pena­lit­zar ningú per les seves opci­ons sexu­als! És diver­si­tat! Ara bé, inten­tar fer veure que si es pren una hor­mona serà d’una altra manera... compte! Par­lem de salut. S’ha d’estu­diar molt, perquè pre­ci­sa­ment són el grup de per­so­nes més sobre­me­di­ca­des que hi ha en medi­cina i soc crítica amb la medi­ca­lit­zació. El mateix passa amb mol­tes dones, que les medi­ca­lit­zem i els diem que els anirà tot molt bé i, en canvi, no les trac­tem d’allò que els fa falta.

SOBREDOSI DE MASCLISME

Fins i tot en el camp de la infertilitat falta treballar el biaix de gènere. Per a les dones és especialment dolorós. “Amb les tecnologies reproductives només es queden embarassades un 15-20% de les que s’hi sotmeten, amb molta sort. Vol dir que un 80% han passat un calvari. I, de fet, la meitat d’aquest calvari correspondria als homes, perquè hi ha molta esterilitat masculina.” Patiment físic. Patiment psicològic. “I la pressió social de mares, àvies, tietes i amigues, que t’estan dient: «Ah, però encara no t’has quedat embarassada?» Totes les que vam decidir retardar la maternitat ho vam haver de sentir.” Cap medicament cura el mal dels estereotips de gènere. “Hi ha moltes agressions a la salut mental que estan relacionades amb estereotips socials, culturals, i no a una malaltia. Però l’ansietat i la depressió de moltes dones es tracten amb ansiolítics i antidepressius i no amb un canvi de l’actitud i dels estereotips socials cap a elles. Es fa medicalització d’allò que no és necessari fer-ne.” Es parla de la relació entre la pandèmia i la salut mental de les dones: “El problema és que s’ho han carregat tot elles a l’esquena. No es tracta de donar-los sedants, es tracta de repartir les feines de manera diferent!”

Fins i tot en el camp de la infertilitat falta treballar el biaix de gènere. Per a les dones és especialment dolorós. “Amb les tecnologies reproductives només es queden embarassades un 15-20% de les que s’hi sotmeten, amb molta sort. Vol dir que un 80% han passat un calvari. I, de fet, la meitat d’aquest calvari correspondria als homes, perquè hi ha molta esterilitat masculina.” Patiment físic. Patiment psicològic. “I la pressió social de mares, àvies, tietes i amigues, que t’estan dient: «Ah, però encara no t’has quedat embarassada?» Totes les que vam decidir retardar la maternitat ho vam haver de sentir.” Cap medicament cura el mal dels estereotips de gènere. “Hi ha moltes agressions a la salut mental que estan relacionades amb estereotips socials, culturals, i no a una malaltia. Però l’ansietat i la depressió de moltes dones es tracten amb ansiolítics i antidepressius i no amb un canvi de l’actitud i dels estereotips socials cap a elles. Es fa medicalització d’allò que no és necessari fer-ne.” Es parla de la relació entre la pandèmia i la salut mental de les dones: “El problema és que s’ho han carregat tot elles a l’esquena. No es tracta de donar-los sedants, es tracta de repartir les feines de manera diferent!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor