ORIOL MITJÀ
METGE INFECTÒLEG
“Al govern li ha faltat valentia”
Oriol Mitjà era un desconegut per a molts fins que va aparèixer alertant que calia aturar el Mobile. Ha estat un dels referents en aquesta pandèmia i una de les veus més crítiques amb la gestió que se n’ha fet
A COR OBERT Editorial: Columna Pàgines: 302
DECEPCIONS
“He sortit escaldat de la meva relació amb les administracions. Soc més feliç a Papua Nova Guinea”SENSE PREPARACIÓ
“Els països rics ens havíem oblidat de les infeccions, pensàvem a fer ciutats més verdes i a lluitar contra el colesterol”ECONOMIA I VIDA
“Als països més liberals, on preval l’economia, hi ha hagut més morts”MOMENT CRÍTIC
“A l’edat mitjana, el trasllat de la gent a les ciutats va facilitar la pesta; ara vivim una nova edat mitjana, i políticament cal respondre a aquest moment crític”LA GESTIÓ DE LA PANDÈMIA
“El nombre de morts està vinculat directament amb la gestió. Hi havia morts evitables”EL PRESIDENT
“Vivim en un moment en què l’esquerra, o alguns sectors, semblen de dretes. Ara tenim un president de la Generalitat que és de dretes”PATENTS
“És immoral tenir una medicina que salva vides i que alguns no hi tinguin accés”ASTRAZENECA
“La segona dosi és segura si la primera ha anat bé. El que s’ha d’aturar és l’administració d’AstraZeneca en primeres dosis”Oriol Mitjà Villar (Arenys de Munt, 1980), fill i net de metges, ha dedicat el seu talent a la investigació de les malalties dels pobres. Potser per això se’l veu i es confessa incòmode amb les prioritats de l’Europa rica i enyora la remota Papua Nova Guinea, on dirigeix la unitat de recerca del centre mèdic de Lihir. El 2019 va tornar a Barcelona com a professor del Consell Europeu d’Investigació a l’Hospital Germans Trias de Badalona. La idea era repartir el temps entre l’illa del Pacífic i Badalona, però la pandèmia li va frustrar el viatge de tornada a Lihir, on treballa per erradicar la malaltia de pian. Per Sant Jordi va publicar A cor obert, el llibre de no ficció més venut, en què deixa testimoni d’un any de pandèmia i de les seves desavinences amb bona part del govern, al qual no va aconseguir convèncer d’afrontar amb una altra mirada la covid-19.
A cor obert va ser un dels èxits de Sant Jordi, enhorabona! S’ho esperava?
És el meu primer llibre de divulgació i no tenia presa la mesura ni els paràmetres de com fer un llibre interessant. El vaig escriure perquè volia que quedés clara tota la història que he viscut el darrer any; després, l’editora em va demanar que hi afegís el relat de qui era jo i d’on venia. S’havia relatat la història de la pandèmia a cops de piulades i creia que era important tenir un document amb el dibuix complet per fer-ne una reflexió molt més metòdica. De fet, l’escrivia per a mi, per no oblidar el que havia passat.
No sé si l’èxit, a banda de voler saber més sobre Oriol Mitjà, respon a la necessitat de trobar respostes?
Suposo que sí. Però hi ha més preguntes que respostes, una cosa ben habitual en ciència. Hi ha un capítol que el dedico a explicar el desordre que hem viscut durant la pandèmia: científics que de vegades es contradeien, el xoc entre ciència i política, com es comunicava després i com tractaven la informació els mitjans. S’ajunten aquestes tres arestes i s’organitza un bon merder que encara estem intentant respondre. És el que ens queda per al futur, entendre què farem perquè no hi hagi més pandèmies.
Les dades de la pandèmia ara són relativament bones. Quin serà l’escenari els propers mesos?
Hem après unes lliçons bàsiques. Ens hem trobat amb una malaltia que és infecciosa, que es transmet per contacte directe i per l’aire, i ja entenem que la distància social i la ventilació d’espais tancats és fonamental, sabem que identificar les persones contagiades és crític, que fer un passaport sanitari permetrà que les persones no contagioses puguin participar en esdeveniments d’alt risc –ja sigui el turisme, la cultura o la restauració–, i es comença a dibuixar un escenari en què ja comprenem les eines que tenim i que podem fer servir. Els polítics finalment ho han digerit, però els ha costat gairebé divuit mesos. Per tant, la situació és immensament més positiva.
I la vacunació va a bon ritme…
Sí, tenim la vacunació que ofereix protecció, si bé encara queden alguns dubtes sobre el temps que durarà la immunitat, que tot indica que no serà per sempre. Per tant, es planteja un escenari on la major part de la població adulta estarà vacunada i no hi haurà gaire transmissió entre aquest segment de població, i la que hi hagi es podrà controlar a través dels passaports covid i els tests. A curt termini, ens quedaran dos reservoris, dos focus on hi pot continuar havent transmissió de la malaltia: un seria els països on no han arribat les vacunes i l’altre, els nens no vacunats. Per tant, aquesta és l’alerta, saber com controlem aquests dos focus de possibles contagis. I els científics continuem treballant en una tercera barrera, que són les medecines contra la covid-19.
Tant el passaport covid com els tests són eines que vostè va plantejar molt al començament de la pandèmia i no se’n va sortir. Per què?
Sí, són algunes de les eines que vaig proposar. S’ha d’entendre el paper del científic, que és un descobridor, el trencaglaç d’una zona que no s’ha transitat. Poder transferir aquest coneixement a qui n’ha de fer la gestió és un procés que vol temps, i no ens en vam sortir. Potser no vaig tenir les habilitats per fer-los-ho entendre de manera més ràpida, i als que rebien la informació potser també els van faltar les habilitats per assumir-la amb la rapidesa que ens calia. No estàvem acostumats a accelerar aquesta transmissió de coneixement.
L’impacte de la pandèmia, diu al llibre, no deixa de ser un reflex de com és cada país i quins són els seus valors. Com més compromís social menys morts, explica. Els més de 20.000 morts a Catalunya, no parlen gaire bé de nosaltres?
La covid ha colpejat totes les societats i cadascuna l’ha controlat de maneres diferents. El paper més important l’han tingut els gestors polítics, els qui prenien les decisions, però té a veure també amb un tema més estructural, amb com està organitzada la societat. El gestor, al cap i a la fi, és el reflex de la societat que lidera, i les més liberals, aquelles en què l’economia preval al davant de la salut pública i la vida –el paradigma serien els Estats Units– és on els costos en vides han estat més elevats. En canvi, en societats on els drets individuals són menys importants, s’han fet tancaments marcials, com a la Xina, que estaria al pol oposat. Però no sempre has d’escollir entre els Estats Units i la Xina, el fet d’avantposar els drets individuals o els col·lectius s’ha de fer en funció de cada situació, i en una situació greu com la covid-19, calia fer una ponderació de drets. El problema ha estat la lentitud de les nostres estructures per reaccionar. Poso sempre molts exemples de països que estan acostumats a fer front a malalties epidèmiques, moltes vegades relacionades amb la pobresa, on la comunitat és molt conscient que un s’ha de protegir per protegir els altres. Aquest sentit de col·lectivisme és freqüent en països on hi ha un sentiment de comunitat molt més gran. Cal que fem una reflexió sobre tot això.
Haurem après algunes lliçons per a la propera pandèmia, que tots els científics ja doneu per segura?
La pandèmia que acabem de viure és fruit de l’edat moderna i sembla força clar que en vindran més. Vivim en grans ciutats amb molta densitat de població, que afavoreixen l’arribada d’infeccions a través de ports i aeroports, i en un món globalitzat que les pot estendre ràpidament. La història ens ensenya que hi ha moments crítics de canvis i revolucions. En l’edat mitjana hi va haver una revolució urbana, la gent va passar de viure al camp a la ciutat, i això va facilitar la transmissió de la pesta bubònica. Durant tres-cents anys, la gent moria per la pesta, fins que es van articular canvis a les ciutats. Ara hem de tornar a fer el mateix. El que ha quedat clar és que no estàvem preparats per fer front a malalties transmissibles, perquè ens havíem centrat en problemes de salut pública no infecciosos, i pensàvem a fer ciutats més verdes i a lluitar contra el colesterol i la hipertensió. Els països rics ens havíem oblidat de les infeccions i no havíem estat a l’aguait de mantenir els plans de preparació pandèmica que molts països pobres no han deixat de mantenir i utilitzar. Vivim una nova edat mitjana, i políticament cal respondre a aquest moment crític de la història.
Quins canvis li demanaria al nou govern per fer front al nou escenari?
El primer que cal és crear infraestructures per al control de les infeccions i un pla de preparació pandèmica. Junts ja va incloure en el seu programa del 2017 la creació d’un centre català d’epidemiologia, però encara no s’ha fet, no ha estat una prioritat. En segon lloc, cal aprendre que en situacions de crisi la política ha d’escoltar més la ciència i que calen comitès multidisciplinaris on s’incloguin des de ciències socials com l’economia o la psicologia, fins a ciències naturals com la física, la medicina, la biologia, la veterinària… És necessària una mirada multidisciplinària.
Li ha agradat el nomenament del doctor Josep Maria Argimon com a conseller de Salut?
Serà un bon conseller de Salut, perquè ha estat un bon secretari de Salut Pública. Ha estat la persona que ha gestionat l’última etapa de la pandèmia, és un veterà en gestió sanitària, però a més té un gran coneixement en salut pública.
Quina és la primera mesura que li demanaria?
La més immediata és crear un comitè d’experts en control d’infeccions que reavaluï tot el que ha passat. El doctor Argimon contactava, via WhatsApp, durant la pandèmia amb molts experts, i això ja va suposar un canvi: de no consultar els científics a consultar-los per WhasApp, però no n’hi ha prou, cal una discussió científica profunda. I després, en un altre àmbit, cal prestar atenció al col·lectius més vulnerables, a la gent que viu en pitjors condicions. La pandèmia ens ha demostrat que són els que s’han endut la pitjor part. Cal repensar la planificació urbanística i l’habitatge social i fer un replantejament en l’àmbit empresarial, posar en valor el teletreball i reduir les reunions presencials, tant pels efectes en el contagi d’infeccions com per la seva afectació en el canvi climàtic. També hem de repensar el transport, perquè és evident que uns vagons de metro abarrotats a primera hora del matí, i mal ventilats, són un problema. La reducció i la millora de la mobilitat també serà clau en un futur.
Més que algunes mesures proposa un replantejament de la nostra societat…
Sí, moltes mesures afecten l’estructura de la societat, i algunes fins i tot la filosofia i la ideologia d’aquesta societat, aquesta esquerra que sembla que ha deixat de ser progressista. Ha estat una esquerra més aviat conservadora i reaccionària, amb poca capacitat per acceptar els canvis i protegir els més vulnerables. Cal remoure terra de forma molt profunda.
Al llibre és molt taxatiu en assegurar que el capitalisme no pot donar solucions a les epidèmies. És un utòpic?
De cap manera. He viscut en altres països, on hem aconseguit erradicar malalties. El principi bàsic és que si no actues sobre tota la societat i tens el beneplàcit de la comunitat per intervenir no erradicaràs la malaltia, perquè sempre quedarà algun egoista que no pensarà en els altres. Quan parlava de capitalisme l’estava contraposant al col·lectivisme. En l’àmbit de la moral, que tothom faci el que vulgui, però en l’àmbit de l’economia i en el de la salut pública, cal una intervenció estatal, i aquest és l’ideari progressista genuí que es caracteritza per la preocupació pels més febles i la protecció dels drets socials i col·lectius. En canvi, vivim en un moment en què l’esquerra, o alguns sectors de l’esquerra catalana semblen de dretes. Diria que ara mateix tenim un president de la Generalitat que és de dretes.
Un titular polèmic…
El president Aragonès és una persona que té una ideologia molt més de dretes que d’esquerres. En el seu discurs d’investidura va esmentar la transformació verda i feminista, però aquests només són petits apèndixs del que ha de representar una transformació social per atendre el més vulnerable. És una persona de dretes, ho veig així. I també pels seus antecedents, és qui valida l’“Espanya ens roba”, que per a mi és una excusa inacceptable per assolir la independència; la independència ha de tenir raons més profundes que les purament econòmiques.
En el llibre deixa clar que la relació amb ell va ser una de les que més el va decebre durant la pandèmia…
És cert. D’una banda, ideològicament tenim posicions diametralment oposades. Jo crec en la revolució dels pobres i ell és una persona molt més conservadora, i, en segon lloc, xoquem en el caràcter, perquè jo soc una persona que m’agrada dir les coses tal com són i ell es guia per la diplomàcia mal entesa, la de ser educat pel davant encara que traeixi pel darrere. Som pols oposats, suposo.
No deu comptar, doncs, que des del nou govern li demanin col·laboració.
Em sembla que no. Soc una persona incòmode per al poder, en general, i específicament per als que ara l’ostenten a la Generalitat.
Les seves crítiques, durant la pandèmia, als governs espanyol i català, han estat directes, sense filtres. Se n’ha penedit en algun moment?
Penedir-me’n, no. Em poden criticar per les formes o pel fons. Pel que fa a les formes, reconec que tinc defectes i que em falten segurament habilitats socials, una mica de paciència per dialogar i per arribar a consensos. Soc individualista, de vegades; els meus defectes els conec i els accepto. Ara bé, pel que fa al fons, sempre soc molt curós i quan faig una reivindicació és perquè l’he estudiat i meditat.
Del govern català ha escrit: “Tenien bones intencions, però no en sabien i tenien por.” No li sembla que ha passat el mateix en altres llocs?
Un exemple paradigmàtic és el dia que vaig proposar l’aplicació mòbil per a la recerca de contactes, quan només teníem 125 rastrejadors i calculàvem que se’n necessitaven 2.500 per poder aturar la transmissió, i la consellera [Alba Vergés] em va respondre que esperéssim a veure què feien altres països. Això és tenir por. No estaven preparats, perquè la tecnoestructura del Departament de Salut està pensada per fer front a epidèmies de malalties no transmissibles. La resposta del nostre sistema de salut a l’infart de miocardi o a l’ictus és brutal i s’ha fet molt bé, però hi havia una feblesa molt gran per respondre a malalties transmissibles. Fins ara només se seguien la tuberculosi i les malalties de transmissió sexual, i aquest control estava relegat a una o dues persones. Teníem i tenim un dèficit gegantí en el control de les malalties infeccioses, i fins que no s’accepti no podrem millorar.
Amb una altra gestió s’haurien pogut estalviar morts?
És així, tal qual. I no ho dic només jo, ho reconeix el panell independent de revisió que ha fet l’OMS i que s’ha presentat fa poc. Ha reconegut que la gestió que han fet molts governs ha estat deficitària, i també ho ha estat la gestió de l’OMS com a institució que havia de fer de pont entre la Xina i la resta de països. Va anar tard en la recomanació de tancar fronteres i a proposar mesures molt més contundents. En molts països, inclòs el nostre, segons aquest estudi, els faltaven plans de preparació pandèmica i aquestes mancances es van traduir directament en morts. El nombre de morts està vinculat directament a la gestió. Hi havia morts evitables. Ara bé, et pots emmirallar en països similars al nostre que els ha passat el mateix, com França, Itàlia i Alemanya, però potser ens hem de preguntar per què no ha estat igual a Noruega, Finlàndia, Islàndia, Taiwan o Corea i un llarg etcètera de països que sí que han aprovat l’examen.
Dona una dada que impacta: era deu vegades més probable que morís per covid un català que un noruec.
Utilitzo precisament l’exemple de Noruega perquè per a un català és un referent més identificable que un país asiàtic. Hi ha hagut moltes maneres de desplegar eines efectives per al control de les infeccions, i als països asiàtics han desplegat eines molt bones, el denominador comú ha estat el desplegament massiu de recursos. A Catalunya, això no s’ha fet. Vaig tenir una enganxada amb la secretària general d’Economia, que em deia que sí que s’havien abocat prou milions, 2.000 milions addicionals als 5.000 milions destinats a Salut. Jo defensava que amb una amenaça tan gegantina calia multiplicar segurament per dos o per tres el pressupost de Salut.
Aquest debat entre vida i economia, el doctor Argimon el va tancar amb una frase: “No som un país ric.”
Crec que teníem la capacitat econòmica i també el coneixement i la preparació de la societat civil. Calien diners, o bé per fer un confinament total i donar una renda universal a aquelles persones que no podien anar a treballar, o bé per comprar eines diagnòstiques i terapèutiques, com els tests i les PCR, i mantenir l’economia oberta.
Qualsevol d’aquestes dues vies hauria estat una bona estratègia?
Sí, són els dos models bàsics i més tradicionals, i després hi ha els models més innovadors, buscar altres alternatives. El que més em va sorprendre és com es va mobilitzar la societat civil, el sistema públic no va saber aglutinar els esforços d’aquesta societat civil. Molta gent estava disposada a col·laborar, el que calia era un lideratge fort i innovador. L’exemple més clar és que a Aragó hi havia una persona que estava produint un test d’antígens per 50 cèntims. Si s’hagues sabut reaccionar i comprar milions de tests, o fer una plataforma d’empresaris per comprar materials o una altra plataforma d’acadèmics per fer una eina de seguiment a través de Bluetooth, hauríem tingut moltes eines a l’abast, però això ja es de nota.
Ha faltat valentia?
És segurament una de les paraules que més he repetit, la valentia, la capacitat de lideratge, la transformació… Han faltat tots aquests aspectes. I sap greu perquè Catalunya sembla que hagi de ser tot el contrari. Estem molt orgullosos de ser emprenedors, de tenir un teixit social generós, un teixit acadèmic que és l’enveja d’Europa perquè hi ha molts centres de recerca, i tot això si haguéssim tingut un govern valent i dialogant ho hauríem pogut aprofitar.
Potser aquí i a tot Europa hem pecat d’una certa supèrbia i de pensar que les malalties infeccioses eren cosa de països pobres.
Ha estat així, però alguns països rics estaven preparats, com Austràlia i Nova Zelanda, que havien mantingut plans de preparació pandèmica. Jo treballo amb els australians, cada any reviso el seu pla, un dossier de 120 folis que es posa al dia a partir de les amenaces més recents. Quan planifiques abans que hi hagi la crisi, la resposta és molt més eficaç quan arriba. Si reacciones quan tens la crisi a sobre, la resposta és caòtica i només et queda apagar incendis.
Ha treballat amb el govern australià durant la pandèmia?
No, he treballat amb el govern de Papua Nova Guinea, que han mantingut unes normatives similars a les d’Austràlia. Utilitzen el mateix pla de preparació pandèmica, amb tancament de fronteres; durant sis mesos només es deixaven entrar un o dos vols diaris i tothom que entrava era sotmès a un control. Han superat la pandèmia amb una taxa de mortalitat petitíssima, malgrat que són un país molt pobre.
Amb el tema de la gestió de les vacunes, a Europa també hi ha hagut un batibull de criteris.
A la gestió de les vacunes jo li poso un notable. Hi ha hagut un desenvolupament meteòric de les vacunes; els estudis per demostrar-ne l’eficàcia i la seguretat han estat robustos; les revisions i aprovacions, ràpides, i pel que fa a l’última fase de distribució i administració també ha estat adequada. I a més, no s’han jugat totes les cartes a una sola vacuna, sinó que s’han comprat a diversos proveïdors, i s’estan assolint cobertures de vacunació altes de manera ràpida. Sempre hi ha obstacles i entrebancs que has de saber superar. El principal han estat els efectes adversos greus, que han generat una certa confusió. De fet, primer es va detectar un efecte advers greu amb Pfizer i Moderna, per alguns episodis d’encefalitis, inflamació del cervell, però que van ser molt i molt infreqüents, i llavors els esdeveniments de trombosi amb AstraZeneca. En aquest cas, la política ha tornat a interferir al davant de l’evidència científica. Per a mi, l’única errada han estat les decisions a l’entorn de la segona dosi d’AstraZeneca.
Ha generat una certa desconfiança que cada país establís franges d’edat diferents per a la vacuna d’AstraZeneca.
Les vacunes d’adenovirus poden generar esdeveniments adversos en forma de trombosi, ja se sabia que una infecció per adenovirus pot tenir aquesta complicació. Si t’infecta un adenovirus del refredat comú, per exemple, pots tenir aquesta complicació. El més important és tenir capacitat per detectar-ho i tractar-ho, i això ja ho tenim. L’eficàcia de la vacuna i la seguretat pel que fa a efectes adversos comuns les pots mesurar amb poques persones, un grup de 2.000 a 20.000 persones, però en canvi, quan parlem d’efectes rars necessites milions de vacunats per poder-los detectar. Fins fa poc no hem tingut aquestes dades, i això ha motivat les diferències de criteris. Ara hi ha països que prefereixen combinar AstraZeneca amb Pfizer, prefereixen allò desconegut; d’altres, prefereixen el dolent conegut.
El govern espanyol insisteix a combinar-la amb Pfizer.
Els efectes adversos greus es relacionen amb la primera dosi i, per tant, si s’ha d’aturar alguna cosa és la primera dosi. S’han detectat efectes adversos greus en deu o onze casos per cada milió de persones. Amb una persona que no ha tingut cap complicació amb la primera dosi d’AstraZeneca, la segona és molt segura. Això no hauria hagut d’estar mai en dubte.
Diu que s’ha de deixar de vacunar, en primera dosi, amb AstraZeneca?
En aquelles persones que encara no s’han vacunat, és millor optar per altres vacunes. És una anàlisi de risc-benefici. Mentre el risc de covid és molt elevat i molta gent mor per la malaltia, el benefici de la vacuna és elevat i pots assumir que hi hagi un nombre petit d’episodis de trombes. En aquest moment en què la covid comença a estar més controlada, el risc-benefici canvia i, per petit que sigui el risc de patir una trombosi, si hi ha una alternativa i una vacuna més segura, utilitzem-la.
Cal aixecar les patents de les vacunes?
No tinc una opinió formada sobre això. Sí que tinc una ideologia que té a veure amb el fet que la salut de qualsevol individu ha de passar al davant de qualsevol aspecte econòmic. En aquest sentit, una patent, entesa com un privilegi que es dona a una empresa privada perquè recuperi la inversió que ha fet en recerca, s’ha d’anul·lar si amb això estàs beneficiant tota la població mundial. Es necessiten 10.000 milions de dosis de vacunes per arribar a tothom, i fins ara l’única donació que s’ha fet des dels països rics ha estat de 100 milions a través de la iniciativa Covax. L’escletxa entre el que s’ha donat i el que es necessita és gegant. Amb patents o sense, s’han d’articular mesures perquè les vacunes arribin a tothom. És immoral des del punt de vista humanitari tenir una medicina que salva vides i no produir-la a tot arreu per tal de salvar totes les vides. Potser s’aconseguirà vacunar tothom, però perdrem moltes vides pel camí.
Treballa amb Grífols en un nou medicament per combatre la covid. La idea és aconseguir una immunització com amb les vacunes?
Una vacuna et dona la recepta de la Coca-Cola i el teu organisme la produeix, per tant triga un cert temps a fer-ho, però com que tens la recepta el cos la pot anar produint, almenys durant un temps. En canvi, en el cas del medicament en què treballem, el que fem és oferir la Coca-Cola ja feta, té un efecte immediat però és poc durador, al cap d’un mes s’acaba la protecció. La idea és poder-lo administrar a persones que han donat positiu de covid i evitar que desenvolupin complicacions. La importància d’aquest medicament és que pot ser una segona línia de protecció per a aquelles persones a qui no els funcioni la vacuna, persones que tenen immunitats debilitades, i que no desenvolupen gaires anticossos amb la vacuna.
Estarà a punt aviat?
És un producte que ja s’havia utilitzat per a altres malalties, és l’equivalent a la immunoglobulina antitetànica, però per a la covid. És un medicament que ja sabem com es produeix, com funciona i quina seguretat té. Estem en la fase de reclutament per fer l’estudi, i aprofito per fer una crida perquè gent que s’hagi infectat hi participi i ens ajudi. Esprem que no trigui molt, però no puc fer una estimació de quan el tindrem, ja em vaig equivocar amb les estimacions de la hidroxicloroquina.
De l’assaig sobre la hidroxicloroquina, va dir que havia errat en la gestió de les expectatives.
Em vaig passar d’optimista, però sincerament pensava que podíem tenir la solució per aturar la covid mundialment perquè els resultats al laboratori eren molt i molt bons. I quan al laboratori l’evidència és tan gran, penses que funcionarà. Però la ciència ens va donar una lliçó a cops de pal, i ens va recordar que les evidencies cal demostrar-les.
Va ser un cop dur?
Vam treballar a una velocitat extraordinària, els estudis al laboratori funcionaven, els metges havien començat a tractar amb hidroxicloroquina els seu pacients, era a l’inici quan hi havia molts morts. I en aquell escenari les emocions van passar al davant de la fredor i l’objectivitat que requereix la ciència. Va ser un cop dur, perquè si hagués funcionat hauríem pogut aturar la segona, la tercera i la quarta onada.
Acaba el llibre afirmant que la seva experiència durant el 2020 no ha estat positiva. És més feliç a Papua Nova Guinea?
Sense cap mena de dubte. Havia arribat aquí a mitjans del 2019, era la meva primera experiència d’apropar-me a Barcelona, perquè feia deu anys que treballava a Papua Nova Guinea. Em van concedir una beca del Consell Europeu de Recerca per fer investigació a Barcelona, vaig aterrar-hi i al cap de sis mesos va arribar la pandèmia. Llavors vaig descobrir una realitat que desconeixia en molts àmbits, tant en el científic com en l’àmbit del diàleg amb les administracions, i n’he sortit escaldat i amb ganes de tornar a Papua Nova Guinea.
ENTRE POPPER I CAMÚS
Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) se sent còmode entre la lògica de la ciència de Karl Popper i l’existencialisme d’Albert Camus. De fet, cita els dos filòsofs al llibre, i les seves reflexions sobre ciència i filosofia són una constant al llarg de les pàgines d’A cor obert. Utilitza diversos fragments de la novel·la de Camus La pesta (la història d’uns metges que descobreixen el sentit de la solidaritat en la seva tasca humanitària quan la ciutat d’Orà, a Algèria, és assotada per la pesta), per fer, volgudament, un paral·lelisme amb la pandèmia de la covid-19 i reivindicar la solidaritat humana. El primer fragment que Mitjà reprodueix és prou explícit: “[...] la pesta s’apodera de la ciutat d’Orà. Tot i que d’entrada els seus habitants no se la prenen seriosament, la plaga ho arrasarà tot i, si no els mata, els canviarà rotundament la vida.” I recorre a Popper per posar en valor, més enllà dels cercles científics, el seu estudi sobre la hidroxicloroquina. Un assaig clínic que va generar grans expectatives en els moments més durs de l’epidèmia, quan la covid-19 feia estralls a les residències de gent gran i els sanitaris s’enfrontaven desprotegits a un virus desconegut, però que va concloure que aquest medicament no era eficaç per combatre el SARS-CoV2. Els resultats es van publicar al New England Journal of Medicine (NEJM), una de les millors revistes de medicina del món, juntament amb The Lancet, i el que era un “trofeu de guanyadors de la Lliga de Campions”, va ser tractat per alguns com un fracàs. Mitjà els recorda Popper i la seva idea que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant les que contradiuen l’experiència.
EL PIAN I LA VIDA
El títol del llibre d’Oriol Mitjà, A Cor obert –de fet, una proposta de la seva editora que a ell inicialment no li va fer el pes–, respon a la idea de la complexitat i la intensitat de viure i explicar la ciència en directe. Tanmateix, si el llegim com a sinònim de sinceritat, de confessió d’allò que un pensa, qüestiona o anhela, sense filtres i a raig, tampoc anirem errats. De fet el llibre és una mescla, a parts iguals, de reflexió científica, filosòfica i memòria personal d’Oriol Mitjà, un metge especialista en malalties infeccioses que un dia va decidir deixar la seva zona de confort i va trobar el camí “on acaben els camins”, en una illa remota del Pacífic, a Papua Nova Guinea. Professionalment el seu nom quedarà vinculat al pian, una malaltia infecciosa “que neix de la desigualtat i la perpetua”. Una malaltia de la pobresa que va descobrir que es podia tractar amb una sola pastilla (l’antibiòtic azitromicina) i amb el cost de mig euro. El somni és, ara, poder erradicar la malaltia. Això només s’ha aconseguit amb una altra malaltia al llarg de la història: la verola, el 1978. El pian és la cara i la creu de la vida, li ha donat a Oriol Mitjà els més alts reconeixements científics i també les més grans decepcions, entre les quals el silenci de grans institucions com l’ONU i el Parlament Europeu, o de farmacèutiques com Pfizer, davant la seva proposta de canviar les polítiques de lluita contra les malalties que afecten els més pobres. No interessen.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.