Entrevista

ORIOL MITJÀ

METGE INFECTÒLEG

“Al govern li ha faltat valentia”

Oriol Mitjà era un desconegut per a molts fins que va aparèixer alertant que calia aturar el Mobile. Ha estat un dels referents en aquesta pandèmia i una de les veus més crítiques amb la gestió que se n’ha fet

A COR OBERT Editorial: Columna Pàgines: 302
DECEPCIONS
“He sortit escaldat de la meva relació amb les administracions. Soc més feliç a Papua Nova Guinea”
SENSE PREPARACIÓ
“Els països rics ens havíem oblidat de les infeccions, pensàvem a fer ciutats més verdes i a lluitar contra el colesterol”
ECONOMIA I VIDA
“Als països més liberals, on preval l’economia, hi ha hagut més morts”
MOMENT CRÍTIC
“A l’edat mitjana, el trasllat de la gent a les ciutats va facilitar la pesta; ara vivim una nova edat mitjana, i políticament cal respondre a aquest moment crític”
LA GESTIÓ DE LA PANDÈMIA
“El nombre de morts està vinculat directament amb la gestió. Hi havia morts evitables”
EL PRESIDENT
“Vivim en un moment en què l’esquerra, o alguns sectors, semblen de dretes. Ara tenim un president de la Generalitat que és de dretes”
PATENTS
“És immoral tenir una medicina que salva vides i que alguns no hi tinguin accés”
ASTRAZENECA
“La segona dosi és segura si la primera ha anat bé. El que s’ha d’aturar és l’administració d’AstraZeneca en primeres dosis”

Oriol Mitjà Villar  (Arenys de Munt, 1980), fill i net de met­ges, ha dedi­cat el seu talent a la inves­ti­gació de les malal­ties dels pobres. Pot­ser per això se’l veu i es con­fessa incòmode amb les pri­o­ri­tats de l’Europa rica i enyora la remota Papua Nova Gui­nea, on diri­geix la uni­tat de recerca del cen­tre mèdic de Lihir. El 2019 va tor­nar a Bar­ce­lona com a pro­fes­sor del Con­sell Euro­peu d’Inves­ti­gació a l’Hos­pi­tal Ger­mans Trias de Bada­lona. La idea era repar­tir el temps entre l’illa del Pacífic i Bada­lona, però la pandèmia li va frus­trar el viatge de tor­nada a Lihir, on tre­ba­lla per erra­di­car la malal­tia de pian. Per Sant Jordi va publi­car A cor obert, el lli­bre de no ficció més venut, en què deixa tes­ti­moni d’un any de pandèmia i de les seves des­a­vi­nen­ces amb bona part del govern, al qual no va acon­se­guir convèncer d’afron­tar amb una altra mirada la covid-19.

A cor obert va ser un dels èxits de Sant Jordi, enho­ra­bona! S’ho espe­rava?
És el meu pri­mer lli­bre de divul­gació i no tenia presa la mesura ni els paràmetres de com fer un lli­bre interes­sant. El vaig escriure perquè volia que quedés clara tota la història que he vis­cut el dar­rer any; després, l’edi­tora em va dema­nar que hi afegís el relat de qui era jo i d’on venia. S’havia rela­tat la història de la pandèmia a cops de piu­la­des i creia que era impor­tant tenir un docu­ment amb el dibuix com­plet per fer-ne una reflexió molt més metòdica. De fet, l’escri­via per a mi, per no obli­dar el que havia pas­sat.
No sé si l’èxit, a banda de voler saber més sobre Oriol Mitjà, res­pon a la neces­si­tat de tro­bar res­pos­tes?
Suposo que sí. Però hi ha més pre­gun­tes que res­pos­tes, una cosa ben habi­tual en ciència. Hi ha un capítol que el dedico a expli­car el desor­dre que hem vis­cut durant la pandèmia: científics que de vega­des es con­tra­de­ien, el xoc entre ciència i política, com es comu­ni­cava després i com trac­ta­ven la infor­mació els mit­jans. S’ajun­ten aques­tes tres ares­tes i s’orga­nitza un bon mer­der que encara estem inten­tant res­pon­dre. És el que ens queda per al futur, enten­dre què farem perquè no hi hagi més pandèmies.
Les dades de la pandèmia ara són rela­ti­va­ment bones. Quin serà l’esce­nari els pro­pers mesos?
Hem après unes lliçons bàsiques. Ens hem tro­bat amb una malal­tia que és infec­ci­osa, que es trans­met per con­tacte directe i per l’aire, i ja ente­nem que la distància social i la ven­ti­lació d’espais tan­cats és fona­men­tal, sabem que iden­ti­fi­car les per­so­nes con­ta­gi­a­des és crític, que fer un pas­sa­port sani­tari per­metrà que les per­so­nes no con­ta­gi­o­ses puguin par­ti­ci­par en esde­ve­ni­ments d’alt risc –ja sigui el turisme, la cul­tura o la res­tau­ració–, i es comença a dibui­xar un esce­nari en què ja com­pre­nem les eines que tenim i que podem fer ser­vir. Els polítics final­ment ho han dige­rit, però els ha cos­tat gai­rebé divuit mesos. Per tant, la situ­ació és immen­sa­ment més posi­tiva.
I la vacu­nació va a bon ritme…
Sí, tenim la vacu­nació que ofe­reix pro­tecció, si bé encara que­den alguns dub­tes sobre el temps que durarà la immu­ni­tat, que tot indica que no serà per sem­pre. Per tant, es plan­teja un esce­nari on la major part de la població adulta estarà vacu­nada i no hi haurà gaire trans­missió entre aquest seg­ment de població, i la que hi hagi es podrà con­tro­lar a través dels pas­sa­ports covid i els tests. A curt ter­mini, ens que­da­ran dos reser­vo­ris, dos focus on hi pot con­ti­nuar havent trans­missió de la malal­tia: un seria els països on no han arri­bat les vacu­nes i l’altre, els nens no vacu­nats. Per tant, aquesta és l’alerta, saber com con­tro­lem aquests dos focus de pos­si­bles con­ta­gis. I els científics con­ti­nuem tre­ba­llant en una ter­cera bar­rera, que són les mede­ci­nes con­tra la covid-19.
Tant el pas­sa­port covid com els tests són eines que vostè va plan­te­jar molt al començament de la pandèmia i no se’n va sor­tir. Per què?
Sí, són algu­nes de les eines que vaig pro­po­sar. S’ha d’enten­dre el paper del científic, que és un des­co­bri­dor, el tren­ca­glaç d’una zona que no s’ha tran­si­tat. Poder trans­fe­rir aquest conei­xe­ment a qui n’ha de fer la gestió és un procés que vol temps, i no ens en vam sor­tir. Pot­ser no vaig tenir les habi­li­tats per fer-los-ho enten­dre de manera més ràpida, i als que rebien la infor­mació pot­ser també els van fal­tar les habi­li­tats per assu­mir-la amb la rapi­desa que ens calia. No estàvem acos­tu­mats a acce­le­rar aquesta trans­missió de conei­xe­ment.
L’impacte de la pandèmia, diu al lli­bre, no deixa de ser un reflex de com és cada país i quins són els seus valors. Com més com­promís social menys morts, explica. Els més de 20.000 morts a Cata­lu­nya, no par­len gaire bé de nosal­tres?
La covid ha col­pe­jat totes les soci­e­tats i cadas­cuna l’ha con­tro­lat de mane­res dife­rents. El paper més impor­tant l’han tin­gut els ges­tors polítics, els qui pre­nien les deci­si­ons, però té a veure també amb un tema més estruc­tu­ral, amb com està orga­nit­zada la soci­e­tat. El ges­tor, al cap i a la fi, és el reflex de la soci­e­tat que lidera, i les més libe­rals, aque­lles en què l’eco­no­mia pre­val al davant de la salut pública i la vida –el para­digma serien els Estats Units– és on els cos­tos en vides han estat més ele­vats. En canvi, en soci­e­tats on els drets indi­vi­du­als són menys impor­tants, s’han fet tan­ca­ments mar­ci­als, com a la Xina, que esta­ria al pol opo­sat. Però no sem­pre has d’esco­llir entre els Estats Units i la Xina, el fet d’avant­po­sar els drets indi­vi­du­als o els col·lec­tius s’ha de fer en funció de cada situ­ació, i en una situ­ació greu com la covid-19, calia fer una pon­de­ració de drets. El pro­blema ha estat la len­ti­tud de les nos­tres estruc­tu­res per reac­ci­o­nar. Poso sem­pre molts exem­ples de països que estan acos­tu­mats a fer front a malal­ties epidèmiques, mol­tes vega­des rela­ci­o­na­des amb la pobresa, on la comu­ni­tat és molt cons­ci­ent que un s’ha de pro­te­gir per pro­te­gir els altres. Aquest sen­tit de col·lec­ti­visme és freqüent en països on hi ha un sen­ti­ment de comu­ni­tat molt més gran. Cal que fem una reflexió sobre tot això.
Hau­rem après algu­nes lliçons per a la pro­pera pandèmia, que tots els científics ja doneu per segura?
La pandèmia que aca­bem de viure és fruit de l’edat moderna i sem­bla força clar que en vin­dran més. Vivim en grans ciu­tats amb molta den­si­tat de població, que afa­vo­rei­xen l’arri­bada d’infec­ci­ons a través de ports i aero­ports, i en un món glo­ba­lit­zat que les pot esten­dre ràpida­ment. La història ens ense­nya que hi ha moments crítics de can­vis i revo­lu­ci­ons. En l’edat mit­jana hi va haver una revo­lució urbana, la gent va pas­sar de viure al camp a la ciu­tat, i això va faci­li­tar la trans­missió de la pesta bubònica. Durant tres-cents anys, la gent moria per la pesta, fins que es van arti­cu­lar can­vis a les ciu­tats. Ara hem de tor­nar a fer el mateix. El que ha que­dat clar és que no estàvem pre­pa­rats per fer front a malal­ties trans­mis­si­bles, perquè ens havíem cen­trat en pro­ble­mes de salut pública no infec­ci­o­sos, i pensàvem a fer ciu­tats més ver­des i a llui­tar con­tra el coles­te­rol i la hiper­tensió. Els països rics ens havíem obli­dat de les infec­ci­ons i no havíem estat a l’aguait de man­te­nir els plans de pre­pa­ració pandèmica que molts països pobres no han dei­xat de man­te­nir i uti­lit­zar. Vivim una nova edat mit­jana, i política­ment cal res­pon­dre a aquest moment crític de la història.
Quins can­vis li dema­na­ria al nou govern per fer front al nou esce­nari?
El pri­mer que cal és crear infra­es­truc­tu­res per al con­trol de les infec­ci­ons i un pla de pre­pa­ració pandèmica. Junts ja va incloure en el seu pro­grama del 2017 la cre­ació d’un cen­tre català d’epi­de­mi­o­lo­gia, però encara no s’ha fet, no ha estat una pri­o­ri­tat. En segon lloc, cal apren­dre que en situ­a­ci­ons de crisi la política ha d’escol­tar més la ciència i que calen comitès mul­ti­dis­ci­pli­na­ris on s’inclo­guin des de ciències soci­als com l’eco­no­mia o la psi­co­lo­gia, fins a ciències natu­rals com la física, la medi­cina, la bio­lo­gia, la vete­rinària… És necessària una mirada mul­ti­dis­ci­plinària.
Li ha agra­dat el nome­na­ment del doc­tor Josep Maria Argi­mon com a con­se­ller de Salut?
Serà un bon con­se­ller de Salut, perquè ha estat un bon secre­tari de Salut Pública. Ha estat la per­sona que ha ges­ti­o­nat l’última etapa de la pandèmia, és un veterà en gestió sanitària, però a més té un gran conei­xe­ment en salut pública.
Quina és la pri­mera mesura que li dema­na­ria?
La més imme­di­ata és crear un comitè d’experts en con­trol d’infec­ci­ons que rea­valuï tot el que ha pas­sat. El doc­tor Argi­mon con­tac­tava, via What­sApp, durant la pandèmia amb molts experts, i això ja va supo­sar un canvi: de no con­sul­tar els científics a con­sul­tar-los per Wha­sApp, però no n’hi ha prou, cal una dis­cussió científica pro­funda. I després, en un altre àmbit, cal pres­tar atenció al col·lec­tius més vul­ne­ra­bles, a la gent que viu en pit­jors con­di­ci­ons. La pandèmia ens ha demos­trat que són els que s’han endut la pit­jor part. Cal repen­sar la pla­ni­fi­cació urbanística i l’habi­tatge social i fer un replan­te­ja­ment en l’àmbit empre­sa­rial, posar en valor el tele­tre­ball i reduir les reu­ni­ons pre­sen­ci­als, tant pels efec­tes en el con­tagi d’infec­ci­ons com per la seva afec­tació en el canvi climàtic. També hem de repen­sar el trans­port, perquè és evi­dent que uns vagons de metro abar­ro­tats a pri­mera hora del matí, i mal ven­ti­lats, són un pro­blema. La reducció i la millora de la mobi­li­tat també serà clau en un futur.
Més que algu­nes mesu­res pro­posa un replan­te­ja­ment de la nos­tra soci­e­tat…
Sí, mol­tes mesu­res afec­ten l’estruc­tura de la soci­e­tat, i algu­nes fins i tot la filo­so­fia i la ide­o­lo­gia d’aquesta soci­e­tat, aquesta esquerra que sem­bla que ha dei­xat de ser pro­gres­sista. Ha estat una esquerra més aviat con­ser­va­dora i reac­cionària, amb poca capa­ci­tat per accep­tar els can­vis i pro­te­gir els més vul­ne­ra­bles. Cal remoure terra de forma molt pro­funda.
Al lli­bre és molt taxa­tiu en asse­gu­rar que el capi­ta­lisme no pot donar solu­ci­ons a les epidèmies. És un utòpic?
De cap manera. He vis­cut en altres països, on hem acon­se­guit erra­di­car malal­ties. El prin­cipi bàsic és que si no actues sobre tota la soci­e­tat i tens el beneplàcit de la comu­ni­tat per inter­ve­nir no erra­di­caràs la malal­tia, perquè sem­pre que­darà algun ego­ista que no pen­sarà en els altres. Quan par­lava de capi­ta­lisme l’estava con­tra­po­sant al col·lec­ti­visme. En l’àmbit de la moral, que tot­hom faci el que vul­gui, però en l’àmbit de l’eco­no­mia i en el de la salut pública, cal una inter­venció esta­tal, i aquest és l’ide­ari pro­gres­sista genuí que es carac­te­ritza per la pre­o­cu­pació pels més febles i la pro­tecció dels drets soci­als i col·lec­tius. En canvi, vivim en un moment en què l’esquerra, o alguns sec­tors de l’esquerra cata­lana sem­blen de dre­tes. Diria que ara mateix tenim un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que és de dre­tes.
Un titu­lar polèmic…
El pre­si­dent Ara­gonès és una per­sona que té una ide­o­lo­gia molt més de dre­tes que d’esquer­res. En el seu dis­curs d’inves­ti­dura va esmen­tar la trans­for­mació verda i femi­nista, però aquests només són petits apèndixs del que ha de repre­sen­tar una trans­for­mació social per aten­dre el més vul­ne­ra­ble. És una per­sona de dre­tes, ho veig així. I també pels seus ante­ce­dents, és qui valida l’“Espa­nya ens roba”, que per a mi és una excusa inac­cep­ta­ble per asso­lir la inde­pendència; la inde­pendència ha de tenir raons més pro­fun­des que les pura­ment econòmiques.
En el lli­bre deixa clar que la relació amb ell va ser una de les que més el va dece­bre durant la pandèmia…
És cert. D’una banda, ideològica­ment tenim posi­ci­ons dia­me­tral­ment opo­sa­des. Jo crec en la revo­lució dels pobres i ell és una per­sona molt més con­ser­va­dora, i, en segon lloc, xoquem en el caràcter, perquè jo soc una per­sona que m’agrada dir les coses tal com són i ell es guia per la diplomàcia mal entesa, la de ser edu­cat pel davant encara que tra­eixi pel dar­rere. Som pols opo­sats, suposo.
No deu comp­tar, doncs, que des del nou govern li dema­nin col·labo­ració.
Em sem­bla que no. Soc una per­sona incòmode per al poder, en gene­ral, i específica­ment per als que ara l’osten­ten a la Gene­ra­li­tat.
Les seves crítiques, durant la pandèmia, als governs espa­nyol i català, han estat direc­tes, sense fil­tres. Se n’ha pene­dit en algun moment?
Pene­dir-me’n, no. Em poden cri­ti­car per les for­mes o pel fons. Pel que fa a les for­mes, reco­nec que tinc defec­tes i que em fal­ten segu­ra­ment habi­li­tats soci­als, una mica de paciència per dia­lo­gar i per arri­bar a con­sen­sos. Soc indi­vi­du­a­lista, de vega­des; els meus defec­tes els conec i els accepto. Ara bé, pel que fa al fons, sem­pre soc molt curós i quan faig una rei­vin­di­cació és perquè l’he estu­diat i medi­tat.
Del govern català ha escrit: “Tenien bones inten­ci­ons, però no en sabien i tenien por.” No li sem­bla que ha pas­sat el mateix en altres llocs?
Un exem­ple para­digmàtic és el dia que vaig pro­po­sar l’apli­cació mòbil per a la recerca de con­tac­tes, quan només teníem 125 ras­tre­ja­dors i cal­culàvem que se’n neces­si­ta­ven 2.500 per poder atu­rar la trans­missió, i la con­se­llera [Alba Vergés] em va res­pon­dre que esperéssim a veure què feien altres països. Això és tenir por. No esta­ven pre­pa­rats, perquè la tec­no­es­truc­tura del Depar­ta­ment de Salut està pen­sada per fer front a epidèmies de malal­ties no trans­mis­si­bles. La res­posta del nos­tre sis­tema de salut a l’infart de mio­cardi o a l’ictus és bru­tal i s’ha fet molt bé, però hi havia una feblesa molt gran per res­pon­dre a malal­ties trans­mis­si­bles. Fins ara només se seguien la tuber­cu­losi i les malal­ties de trans­missió sexual, i aquest con­trol estava rele­gat a una o dues per­so­nes. Teníem i tenim un dèficit gegantí en el con­trol de les malal­ties infec­ci­o­ses, i fins que no s’accepti no podrem millo­rar.
Amb una altra gestió s’hau­rien pogut estal­viar morts?
És així, tal qual. I no ho dic només jo, ho reco­neix el panell inde­pen­dent de revisió que ha fet l’OMS i que s’ha pre­sen­tat fa poc. Ha reco­ne­gut que la gestió que han fet molts governs ha estat defi­citària, i també ho ha estat la gestió de l’OMS com a ins­ti­tució que havia de fer de pont entre la Xina i la resta de països. Va anar tard en la reco­ma­nació de tan­car fron­te­res i a pro­po­sar mesu­res molt més con­tun­dents. En molts països, inclòs el nos­tre, segons aquest estudi, els fal­ta­ven plans de pre­pa­ració pandèmica i aques­tes man­can­ces es van tra­duir direc­ta­ment en morts. El nom­bre de morts està vin­cu­lat direc­ta­ment a la gestió. Hi havia morts evi­ta­bles. Ara bé, et pots emmi­ra­llar en països simi­lars al nos­tre que els ha pas­sat el mateix, com França, Itàlia i Ale­ma­nya, però pot­ser ens hem de pre­gun­tar per què no ha estat igual a Noru­ega, Finlàndia, Islàndia, Taiwan o Corea i un llarg etcètera de països que sí que han apro­vat l’exa­men.
Dona una dada que impacta: era deu vega­des més pro­ba­ble que morís per covid un català que un noruec.
Uti­litzo pre­ci­sa­ment l’exem­ple de Noru­ega perquè per a un català és un refe­rent més iden­ti­fi­ca­ble que un país asiàtic. Hi ha hagut mol­tes mane­res de des­ple­gar eines efec­ti­ves per al con­trol de les infec­ci­ons, i als països asiàtics han des­ple­gat eines molt bones, el deno­mi­na­dor comú ha estat el des­ple­ga­ment mas­siu de recur­sos. A Cata­lu­nya, això no s’ha fet. Vaig tenir una engan­xada amb la secretària gene­ral d’Eco­no­mia, que em deia que sí que s’havien abo­cat prou mili­ons, 2.000 mili­ons addi­ci­o­nals als 5.000 mili­ons des­ti­nats a Salut. Jo defen­sava que amb una amenaça tan gegan­tina calia mul­ti­pli­car segu­ra­ment per dos o per tres el pres­su­post de Salut.
Aquest debat entre vida i eco­no­mia, el doc­tor Argi­mon el va tan­car amb una frase: “No som un país ric.”
Crec que teníem la capa­ci­tat econòmica i també el conei­xe­ment i la pre­pa­ració de la soci­e­tat civil. Calien diners, o bé per fer un con­fi­na­ment total i donar una renda uni­ver­sal a aque­lles per­so­nes que no podien anar a tre­ba­llar, o bé per com­prar eines diagnòsti­ques i terapèuti­ques, com els tests i les PCR, i man­te­nir l’eco­no­mia oberta.
Qual­se­vol d’aques­tes dues vies hau­ria estat una bona estratègia?
Sí, són els dos models bàsics i més tra­di­ci­o­nals, i després hi ha els models més inno­va­dors, bus­car altres alter­na­ti­ves. El que més em va sor­pren­dre és com es va mobi­lit­zar la soci­e­tat civil, el sis­tema públic no va saber aglu­ti­nar els esforços d’aquesta soci­e­tat civil. Molta gent estava dis­po­sada a col·labo­rar, el que calia era un lide­ratge fort i inno­va­dor. L’exem­ple més clar és que a Aragó hi havia una per­sona que estava pro­duint un test d’antígens per 50 cèntims. Si s’hagues sabut reac­ci­o­nar i com­prar mili­ons de tests, o fer una pla­ta­forma d’empre­sa­ris per com­prar mate­ri­als o una altra pla­ta­forma d’acadèmics per fer una eina de segui­ment a través de Blu­e­to­oth, hauríem tin­gut mol­tes eines a l’abast, però això ja es de nota.
Ha fal­tat valen­tia?
És segu­ra­ment una de les parau­les que més he repe­tit, la valen­tia, la capa­ci­tat de lide­ratge, la trans­for­mació… Han fal­tat tots aquests aspec­tes. I sap greu perquè Cata­lu­nya sem­bla que hagi de ser tot el con­trari. Estem molt orgu­llo­sos de ser empre­ne­dors, de tenir un tei­xit social generós, un tei­xit acadèmic que és l’enveja d’Europa perquè hi ha molts cen­tres de recerca, i tot això si haguéssim tin­gut un govern valent i dia­lo­gant ho hauríem pogut apro­fi­tar.
Pot­ser aquí i a tot Europa hem pecat d’una certa supèrbia i de pen­sar que les malal­ties infec­ci­o­ses eren cosa de països pobres.
Ha estat així, però alguns països rics esta­ven pre­pa­rats, com Austràlia i Nova Zelanda, que havien man­tin­gut plans de pre­pa­ració pandèmica. Jo tre­ba­llo amb els aus­tra­li­ans, cada any reviso el seu pla, un dos­sier de 120 folis que es posa al dia a par­tir de les ame­na­ces més recents. Quan pla­ni­fi­ques abans que hi hagi la crisi, la res­posta és molt més eficaç quan arriba. Si reac­ci­o­nes quan tens la crisi a sobre, la res­posta és caòtica i només et queda apa­gar incen­dis.
Ha tre­ba­llat amb el govern aus­tralià durant la pandèmia?
No, he tre­ba­llat amb el govern de Papua Nova Gui­nea, que han man­tin­gut unes nor­ma­ti­ves simi­lars a les d’Austràlia. Uti­lit­zen el mateix pla de pre­pa­ració pandèmica, amb tan­ca­ment de fron­te­res; durant sis mesos només es dei­xa­ven entrar un o dos vols dia­ris i tot­hom que entrava era sotmès a un con­trol. Han superat la pandèmia amb una taxa de mor­ta­li­tat petitíssima, mal­grat que són un país molt pobre.
Amb el tema de la gestió de les vacu­nes, a Europa també hi ha hagut un bati­bull de cri­te­ris.
A la gestió de les vacu­nes jo li poso un nota­ble. Hi ha hagut un desen­vo­lu­pa­ment meteòric de les vacu­nes; els estu­dis per demos­trar-ne l’eficàcia i la segu­re­tat han estat robus­tos; les revi­si­ons i apro­va­ci­ons, ràpides, i pel que fa a l’última fase de dis­tri­bució i admi­nis­tració també ha estat ade­quada. I a més, no s’han jugat totes les car­tes a una sola vacuna, sinó que s’han com­prat a diver­sos proveïdors, i s’estan asso­lint cober­tu­res de vacu­nació altes de manera ràpida. Sem­pre hi ha obs­ta­cles i entre­bancs que has de saber superar. El prin­ci­pal han estat els efec­tes adver­sos greus, que han gene­rat una certa con­fusió. De fet, pri­mer es va detec­tar un efecte advers greu amb Pfi­zer i Moderna, per alguns epi­so­dis d’ence­fa­li­tis, infla­mació del cer­vell, però que van ser molt i molt infreqüents, i lla­vors els esde­ve­ni­ments de trom­bosi amb Astra­Ze­neca. En aquest cas, la política ha tor­nat a inter­fe­rir al davant de l’evidència científica. Per a mi, l’única errada han estat les deci­si­ons a l’entorn de la segona dosi d’Astra­Ze­neca.
Ha gene­rat una certa des­con­fiança que cada país establís fran­ges d’edat dife­rents per a la vacuna d’Astra­Ze­neca.
Les vacu­nes d’ade­no­vi­rus poden gene­rar esde­ve­ni­ments adver­sos en forma de trom­bosi, ja se sabia que una infecció per ade­no­vi­rus pot tenir aquesta com­pli­cació. Si t’infecta un ade­no­vi­rus del refre­dat comú, per exem­ple, pots tenir aquesta com­pli­cació. El més impor­tant és tenir capa­ci­tat per detec­tar-ho i trac­tar-ho, i això ja ho tenim. L’eficàcia de la vacuna i la segu­re­tat pel que fa a efec­tes adver­sos comuns les pots mesu­rar amb poques per­so­nes, un grup de 2.000 a 20.000 per­so­nes, però en canvi, quan par­lem d’efec­tes rars neces­si­tes mili­ons de vacu­nats per poder-los detec­tar. Fins fa poc no hem tin­gut aques­tes dades, i això ha moti­vat les diferències de cri­te­ris. Ara hi ha països que pre­fe­rei­xen com­bi­nar Astra­Ze­neca amb Pfi­zer, pre­fe­rei­xen allò des­co­ne­gut; d’altres, pre­fe­rei­xen el dolent cone­gut.
El govern espa­nyol insis­teix a com­bi­nar-la amb Pfi­zer.
Els efec­tes adver­sos greus es rela­ci­o­nen amb la pri­mera dosi i, per tant, si s’ha d’atu­rar alguna cosa és la pri­mera dosi. S’han detec­tat efec­tes adver­sos greus en deu o onze casos per cada milió de per­so­nes. Amb una per­sona que no ha tin­gut cap com­pli­cació amb la pri­mera dosi d’Astra­Ze­neca, la segona és molt segura. Això no hau­ria hagut d’estar mai en dubte.
Diu que s’ha de dei­xar de vacu­nar, en pri­mera dosi, amb Astra­Ze­neca?
En aque­lles per­so­nes que encara no s’han vacu­nat, és millor optar per altres vacu­nes. És una anàlisi de risc-bene­fici. Men­tre el risc de covid és molt ele­vat i molta gent mor per la malal­tia, el bene­fici de la vacuna és ele­vat i pots assu­mir que hi hagi un nom­bre petit d’epi­so­dis de trom­bes. En aquest moment en què la covid comença a estar més con­tro­lada, el risc-bene­fici can­via i, per petit que sigui el risc de patir una trom­bosi, si hi ha una alter­na­tiva i una vacuna més segura, uti­lit­zem-la.
Cal aixe­car les patents de les vacu­nes?
No tinc una opinió for­mada sobre això. Sí que tinc una ide­o­lo­gia que té a veure amb el fet que la salut de qual­se­vol indi­vidu ha de pas­sar al davant de qual­se­vol aspecte econòmic. En aquest sen­tit, una patent, entesa com un pri­vi­legi que es dona a una empresa pri­vada perquè recu­peri la inversió que ha fet en recerca, s’ha d’anul·lar si amb això estàs bene­fi­ci­ant tota la població mun­dial. Es neces­si­ten 10.000 mili­ons de dosis de vacu­nes per arri­bar a tot­hom, i fins ara l’única donació que s’ha fet des dels països rics ha estat de 100 mili­ons a través de la ini­ci­a­tiva Covax. L’escletxa entre el que s’ha donat i el que es neces­sita és gegant. Amb patents o sense, s’han d’arti­cu­lar mesu­res perquè les vacu­nes arri­bin a tot­hom. És immo­ral des del punt de vista huma­ni­tari tenir una medi­cina que salva vides i no pro­duir-la a tot arreu per tal de sal­var totes les vides. Pot­ser s’acon­se­guirà vacu­nar tot­hom, però per­drem mol­tes vides pel camí.
Tre­ba­lla amb Grífols en un nou medi­ca­ment per com­ba­tre la covid. La idea és acon­se­guir una immu­nit­zació com amb les vacu­nes?
Una vacuna et dona la recepta de la Coca-Cola i el teu orga­nisme la pro­du­eix, per tant triga un cert temps a fer-ho, però com que tens la recepta el cos la pot anar pro­duint, almenys durant un temps. En canvi, en el cas del medi­ca­ment en què tre­ba­llem, el que fem és ofe­rir la Coca-Cola ja feta, té un efecte imme­diat però és poc dura­dor, al cap d’un mes s’acaba la pro­tecció. La idea és poder-lo admi­nis­trar a per­so­nes que han donat posi­tiu de covid i evi­tar que desen­vo­lu­pin com­pli­ca­ci­ons. La importància d’aquest medi­ca­ment és que pot ser una segona línia de pro­tecció per a aque­lles per­so­nes a qui no els fun­ci­oni la vacuna, per­so­nes que tenen immu­ni­tats debi­li­ta­des, i que no desen­vo­lu­pen gai­res anti­cos­sos amb la vacuna.
Estarà a punt aviat?
És un pro­ducte que ja s’havia uti­lit­zat per a altres malal­ties, és l’equi­va­lent a la immu­no­glo­bu­lina anti­tetànica, però per a la covid. És un medi­ca­ment que ja sabem com es pro­du­eix, com fun­ci­ona i quina segu­re­tat té. Estem en la fase de reclu­ta­ment per fer l’estudi, i apro­fito per fer una crida perquè gent que s’hagi infec­tat hi par­ti­cipi i ens ajudi. Esprem que no tri­gui molt, però no puc fer una esti­mació de quan el tin­drem, ja em vaig equi­vo­car amb les esti­ma­ci­ons de la hidro­xi­clo­ro­quina.
De l’assaig sobre la hidro­xi­clo­ro­quina, va dir que havia errat en la gestió de les expec­ta­ti­ves.
Em vaig pas­sar d’opti­mista, però sin­ce­ra­ment pen­sava que podíem tenir la solució per atu­rar la covid mun­di­al­ment perquè els resul­tats al labo­ra­tori eren molt i molt bons. I quan al labo­ra­tori l’evidència és tan gran, pen­ses que fun­ci­o­narà. Però la ciència ens va donar una lliçó a cops de pal, i ens va recor­dar que les evi­den­cies cal demos­trar-les.
Va ser un cop dur?
Vam tre­ba­llar a una velo­ci­tat extra­or­dinària, els estu­dis al labo­ra­tori fun­ci­o­na­ven, els met­ges havien començat a trac­tar amb hidro­xi­clo­ro­quina els seu paci­ents, era a l’inici quan hi havia molts morts. I en aquell esce­nari les emo­ci­ons van pas­sar al davant de la fre­dor i l’objec­ti­vi­tat que reque­reix la ciència. Va ser un cop dur, perquè si hagués fun­ci­o­nat hauríem pogut atu­rar la segona, la ter­cera i la quarta onada.
Acaba el lli­bre afir­mant que la seva experiència durant el 2020 no ha estat posi­tiva. És més feliç a Papua Nova Gui­nea?
Sense cap mena de dubte. Havia arri­bat aquí a mit­jans del 2019, era la meva pri­mera experiència d’apro­par-me a Bar­ce­lona, perquè feia deu anys que tre­ba­llava a Papua Nova Gui­nea. Em van con­ce­dir una beca del Con­sell Euro­peu de Recerca per fer inves­ti­gació a Bar­ce­lona, vaig ater­rar-hi i al cap de sis mesos va arri­bar la pandèmia. Lla­vors vaig des­co­brir una rea­li­tat que des­co­nei­xia en molts àmbits, tant en el científic com en l’àmbit del diàleg amb les admi­nis­tra­ci­ons, i n’he sor­tit escal­dat i amb ganes de tor­nar a Papua Nova Gui­nea.

ENTRE POPPER I CAMÚS

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) se sent còmode entre la lògica de la ciència de Karl Popper i l’existencialisme d’Albert Camus. De fet, cita els dos filòsofs al llibre, i les seves reflexions sobre ciència i filosofia són una constant al llarg de les pàgines d’A cor obert. Utilitza diversos fragments de la novel·la de Camus La pesta (la història d’uns metges que descobreixen el sentit de la solidaritat en la seva tasca humanitària quan la ciutat d’Orà, a Algèria, és assotada per la pesta), per fer, volgudament, un paral·lelisme amb la pandèmia de la covid-19 i reivindicar la solidaritat humana. El primer fragment que Mitjà reprodueix és prou explícit: “[...] la pesta s’apodera de la ciutat d’Orà. Tot i que d’entrada els seus habitants no se la prenen seriosament, la plaga ho arrasarà tot i, si no els mata, els canviarà rotundament la vida.” I recorre a Popper per posar en valor, més enllà dels cercles científics, el seu estudi sobre la hidroxicloroquina. Un assaig clínic que va generar grans expectatives en els moments més durs de l’epidèmia, quan la covid-19 feia estralls a les residències de gent gran i els sanitaris s’enfrontaven desprotegits a un virus desconegut, però que va concloure que aquest medicament no era eficaç per combatre el SARS-CoV2. Els resultats es van publicar al New England Journal of Medicine (NEJM), una de les millors revistes de medicina del món, juntament amb The Lancet, i el que era un “trofeu de guanyadors de la Lliga de Campions”, va ser tractat per alguns com un fracàs. Mitjà els recorda Popper i la seva idea que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant les que contradiuen l’experiència.

EL PIAN I LA VIDA

El títol del llibre d’Oriol Mitjà, A Cor obert –de fet, una proposta de la seva editora que a ell inicialment no li va fer el pes–, respon a la idea de la complexitat i la intensitat de viure i explicar la ciència en directe. Tanmateix, si el llegim com a sinònim de sinceritat, de confessió d’allò que un pensa, qüestiona o anhela, sense filtres i a raig, tampoc anirem errats. De fet el llibre és una mescla, a parts iguals, de reflexió científica, filosòfica i memòria personal d’Oriol Mitjà, un metge especialista en malalties infeccioses que un dia va decidir deixar la seva zona de confort i va trobar el camí “on acaben els camins”, en una illa remota del Pacífic, a Papua Nova Guinea. Professionalment el seu nom quedarà vinculat al pian, una malaltia infecciosa “que neix de la desigualtat i la perpetua”. Una malaltia de la pobresa que va descobrir que es podia tractar amb una sola pastilla (l’antibiòtic azitromicina) i amb el cost de mig euro. El somni és, ara, poder erradicar la malaltia. Això només s’ha aconseguit amb una altra malaltia al llarg de la història: la verola, el 1978. El pian és la cara i la creu de la vida, li ha donat a Oriol Mitjà els més alts reconeixements científics i també les més grans decepcions, entre les quals el silenci de grans institucions com l’ONU i el Parlament Europeu, o de farmacèutiques com Pfizer, davant la seva proposta de canviar les polítiques de lluita contra les malalties que afecten els més pobres. No interessen.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor