LAIA ESTRADA
DIPUTADA DE LA CUP
“La taula és de monòleg, no de diàleg”
És una de les cares noves de la CUP al Parlament. Amb ella repassem l’actualitat política, pocs dies després que el nou govern de coalició comenci a rodar
CENT DIES DE GRÀCIA
“No volem sentir a parlar dels cent dies de gràcia, perquè ja hi ha hagut mesos de demora en la formació del govern i, per tant, el país té pressa”GOVERN PARITARI
“És important avançar en termes quantitatius, però s’ha de plasmar en les responsabilitats que tenen aquests homes i dones, ja que si no la paritat és parcial”EL DEBAT SOBRE LA DUI
“Nosaltres podem estar a favor d’una DUI, però s’han de fer uns deures previs que no es van fer en el marc de l’1 d’octubre”LA CUP AL GOVERN
“Si per desplegar els acords de mínims veiem que som més útils al govern, hi serem, però ara som més útils a l’oposició”La CUP donarà cent dies de gràcia en la lluita contra els desnonaments?
No volem sentir a parlar dels cent dies de gràcia, perquè ja hi ha hagut mesos de demora en la formació del govern i, per tant, el país té pressa perquè es comenci a posar fil a l’agulla en la resolució de les grans emergències. Hem d’afegir a aquests tres mesos de desgovern, una legislatura anterior en què vam retrocedir en moltes matèries. Som conscients que les coses requereixen polítiques profundes de canvi, però no volem que l’excusa sigui que les coses no es poden canviar de la nit al dia. Quan hi ha interès a canviar les coses ràpidament, es fa.
La legislatura arrenca amb les bales de foam vigents. Donen un marge de confiança al nou conseller d’Interior o s’han d’empassar un gripau?
Evidentment, confiem que el nou govern donarà compliment a un acord de mínims amb la CUP que recull reclams elementals de la ciutadania, com l’eliminació de les bales de foam. I que quan parlem de model policial, deixem d’abordar qüestions socials com problemes d’ordre públic. També volem deixar de tenir un model policial militaritzat, que mutila la població i que està permanentment orientat a reprimir protestes.
La solució és desmantellar la Brimo i l’ARRO, com reclamen?
És un problema de model. I part de la solució depèn de dissoldre cossos que estan militaritzats, com ara la Brimo i l’ARRO, de prohibir les bales de foam i les pistoles Taser, i de garantir que hi ha transparència i es depuren responsabilitats en casos d’abús policial. Això és el que nosaltres faríem, però l’acord és més de mínims. Tenim acordat que mentre no hi hagi uns protocols hi ha d’haver una suspensió de les bales de foam. I que no s’enviï la Brimo als desnonaments.
Quina opinió li mereix la composició del nou govern?
És evident que hi ha perfils que arrosseguen una trajectòria que pot despertar molts recels respecte a aquest programa de mínims.
Es refereix al nou conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, o a algú més?
N’hi ha alguns, òbviament, però no ens volem centrar en perfils particulars i volem deixar molt clar que nosaltres hem arribat a un acord que té dos vessants, programàtic i estratègic de confrontació, i exigim al govern que el compleixi al marge de qui hi hagi al capdavant de les conselleries i de la trajectòria dels consellers i conselleres. No ens interessa tant el qui com el què.
Quins nomenaments han aplaudit?
Hem celebrat el nomenament de la consellera de Feminismes i Igualtat, Tània Verge.
I quins els han causat més recel?
No hi hem volgut entrar, en això.
El fixatge de Jaume Giró és un gol a l’independentisme o ho pot ser a l’unionisme?
Doncs ho haurem de veure. Si aquest govern se cenyeix a aquests acords, serà un gol a l’unionisme per posar per davant la confrontació amb l’Estat.
El govern és paritari pel que fa al repartiment de gènere. I pel que fa al poder?
En qüestions d’aquestes, sí que hi hem entrat. És important el fet d’avançar en qüestions paritàries en termes quantitatius, però necessitem que això es plasmi en les responsabilitats que tenen aquests homes i dones, ja que si no la paritat és parcial. És una evidència que la presidència i la vicepresidència estan en mans d’homes i que la major càrrega pressupostària la tenen homes. És evident que hi ha una desigualtat.
La síndrome de la impostora cala entre les dones polítiques?
És una evidència que les dones no som benvingudes en les esferes públiques, per molt que s’hagi avançat, afortunadament, en aquest tema. Cada vegada veiem més presència de dones en totes les àrees públiques, però s’exigeix molt més a una dona que ocupa un càrrec de poder dins la institució, es miren amb lupa les seves errades, i això forma part d’aquesta idea de la societat patriarcal que a les dones ens correspon l’esfera privada perquè se’ns atribueix la càrrega de les tasques reproductives i com, a qüestió secundària, sortim a fora. La CUP ho va viure amb molta crueltat quan en l’onzena legislatura hi va haver aquell atac tan virulent contra les nostres diputades. Rebíem atacs sobre els cossos, sobre l’estètica… No eren qüestions polítiques, sinó que buscaven minvar la confiança de les nostres companyes.
S’està revertint la situació?
Ha passat molt poc temps, però afortunadament es va avançant. Hi ha una cosa important: quan s’ataca una dona en aquests termes, no importa de quin partit polític sigui. Ara bé, és cert que amb els atacs a les nostres diputades, malauradament, hi va haver massa silencis.
És coautora de l’assaig Sortint de l’UCI. Proposta per a una sanitat pública, en què explica com la pandèmia ha afeblit els sectors dedicats a la cura, en què abunden les dones. Per aquesta regla de tres, les dones estan sorgint encara més fràgils d’aquesta crisi?
Venim d’arrossegar les retallades del 2010. Tot el que no es presta de des l’àmbit públic s’ha de prestar des de casa. I som nosaltres les que tenim molta més responsabilitat. Amb la pandèmia, això s’ha vist més agreujat. Quan es van tancar les escoles, la major responsabilitat de fer de mare, de mestra, de dinamitzadora, va recaure en les dones. La cura de la gent gran, també. Mentre tinguem uns serveis públics afeblits, la dona se’n ressentirà.
El teletreball mal entès pot ser la fórmula del segle XXI per enviar les dones a casa i allunyar-les dels càrrecs directius?
Amb el teletreball s’ha d’anar en compte pel que fa al conjunt de treballadors i treballadores, perquè es fan bastantes més hores de les que es comptabilitzen i perquè hi ha més despesa a casa. I en el cas de les dones, el fet d’estar a casa, fa que aquesta divisió sexual del treball encara s’aguditzi més.
Quants milions es necessiten per reforçar la salut pública com la CUP reclama i d’on han de sortir els diners?
Hem de partir de la premissa que Salut s’emporta la major partida pressupostària de la Generalitat. No només parlem d’incrementar recursos, sinó de com els repartim. Critiquem molt la concertació publicoprivada perquè el 70% del pressupost hospitalari va a parar a prestadors que no són el mateix Institut Català de la Salut. No controlem gran part dels diners que van a parar a Salut, i aquest és un dels principals problemes. Podem incrementar el pressupost, però la qüestió prioritària és garantir un control exhaustiu de cap a on van a parar aquests diners. I poso dos exemples: la corrupció legal i la il·legal. La legal, els casos que estan als jutjats. Com que la fiscalia espanyola no té la mateixa celeritat perseguint la corrupció que perseguint l’independentisme, molts casos s’arxiven o prescriuen. I tenim sobrecostos de construcció d’hospitals, incompatibilitat de càrrecs… No poden ser casualitat, els casos de corrupció que hi ha en la sanitat catalana, i que nosaltres atribuïm a l’acció sociovergent, que són els pares d’aquest model. I després tenim una corrupció legal que és, per exemple, els sous desorbitats que cobren els directius dels hospitals concertats.
Corrupció legal no és un oxímoron?
Depèn del que entenguis per corrupció. Si és una activitat il·lícita perseguida per la llei, evidentment és un oxímoron. Si corrupció és tot allò que no sigui ètic, que vagi en contra de l’interès públic, aleshores, per a mi, són pràctiques corruptes malgrat que no estiguin penades.
El president, Pere Aragonès, confia que la CUP li garantirà l’estabilitat parlamentària. Pot dormir tranquil?
Si compleix amb els reptes i les urgències que li planteja el país, i tant que sí.
I si segons vostès no compleix?
Llavors nosaltres no estem obligats a garantir aquesta governabilitat i pensem que seria contraproduent, perquè no estaríem fallant als votants de la CUP, sinó directament al país. No ens podem permetre una legislatura de paràlisi com l’anterior, caracteritzada per les picabaralles entre els socis de govern, ni una legislatura en què no avancem en conquestes socials ni en clau d’alliberament nacional.
Tenen la intuïció que Pere Aragonès pot ser un bon president?
Igual que no volem caure en prejudicis en clau negativa amb ningú, tampoc no entrarem a fer-ho en clau positiva. Ja veurem, i més val que parlin els fets.
La CUP accepta donar dos anys a la taula de diàleg, malgrat que no hi creu. Mentrestant, com s’avança?
Nosaltres no donem dos anys de confiança a la taula de diàleg. Aconseguim posar-hi un termini màxim de dos anys. Si pot caure abans, millor. Per a nosaltres, la taula de diàleg ja estaria a la paperera de la història. Estem veiem que no hi ha voluntat de parlar en els dos termes que poden resoldre el conflicte polític: amnistia i autodeterminació. Aquesta taula és de monòleg, no de diàleg. No hi ha possibilitat de consensuar-hi absolutament res.
Quan ERC els demana dos anys, quina esperança els explica que té?
No ens pertoca fer de portaveus d’Esquerra, però entenem que volen deixar clar que no serà pel poble català, que no hi ha voluntat de diàleg. Però des del nostre punt de vista, això ja ha quedat demostrat, i no cal perdre-hi més temps. I garantir certa estabilitat a l’Estat espanyol ens afebleix com a moviment. Per això nosaltres diem: no compartim l’estratègia d’ERC, però almenys la coneixem i això està bé. Podem pensar diferent, però podem confrontar estratègies i quan arribem als dos anys hi haurà d’haver certes renúncies per arribar a certs consensos. Nosaltres, a diferència de Junts, hem deixat clar que no hi participarem perquè seria legitimar-la.
En el tema de confrontació amb l’Estat, se senten més a prop de Junts que d’ERC?
No t’ho sé dir, perquè no coneixem l’estratègia al detall de Junts més enllà de demanar una DUI. I nosaltres podem estar a favor d’una DUI, però s’han de fer uns deures previs que no es va fer en el marc de l’1-O. Defensem que hem d’impulsar una nova forma d’embat democràtic, preferentment en forma de referèndum.
Un altre 1 d’octubre?
Amb diferències en el pre- i en el postreferèndum. Al final, el que ens va passar amb l’1-O és que hi va haver una aliança tàctica comuna però que no s’emmarcava en una estratègia. Es va vendre a la població que era qüestió de fer un mer canvi en el procés de legalitat i ens vam quedar soles dient que no seria tan senzill. I es va evidenciar que el tema de les estructures d’estat no hi era. Per a nosaltres, el mandat de l’1 d’octubre segueix vigent, però no vam sostenir el resultat. No va ser possible, perquè no s’havia fet una feina prèvia, ni tampoc s’havia fet feina en l’àmbit internacional. Necessitem traçar un full de ruta comú de tot l’independentisme i una estratègia que ha d’encabir l’acció parlamentària, l’acció al Congrés, l’acció municipalista, l’acció internacional, la lluita antirepressiva, la mobilització al carrer…
Davant la repressió de l’Estat, el primer pas no hauria de ser saber fins on està disposat a arribar tothom? L’independentisme ha mesurat la seva força més enllà de les urnes?
Malauradament, les grans conquestes socials s’han fet a còpia de lluita i acceptant que comporten costos col·lectius i individuals. L’Estat ha deixat molt clar que no pensa abandonar la lògica repressiva, i aquesta és la realitat que tenim. Ara mateix ja tenim més de 3.000 represaliats.
Vostè se la jugaria sabent que li pot caure una condemna de deu anys?
Jo soc plenament conscient de l’organització política de la qual formo part i de quina és l’estratègia política que defensa no només la CUP, sinó l’esquerra independentista. I nosaltres fa anys que diem que sense desobediència no hi haurà independència, i som plenament conscients dels costos repressius que això pot tenir.
No sé si ara plana una certa tranquil·litat en la primera línia independentista, perquè sembla que de moment no es correran alguns riscos.
És molt preocupant, la formulació de la pregunta, perquè és el fet de dir que estarem tranquil·les perquè no hi haurà confrontació i, per tant, no hi haurà presó. No dic que algú no ho pensi, però l’acord amb Esquerra planteja que aquesta sigui una legislatura de confrontació. No hi ha una altra manera d’avançar, però no només en clau d’independència, també en clau social. Sense voler frivolitzar el patiment de les persones que estan a la presó i a l’exili, a la repressió se li ha de donar la volta. Malauradament, la repressió no ens pot condicionar, perquè aleshores haurem perdut i estarem donant la victòria a l’Estat. La desobediència massiva és necessària, però necessitem alinear institucions i carrer. La frase “no es pot empresonar tot un poble” és molt certa. Ho hem vist amb la inhabilitació del president Torra. Imaginem que això hagués estat una acció replicada a tots els ajuntaments, consells comarcals, diputacions… Potser hauria tingut un impacte més gran.
L’acord entre ERC i Junts els grinyola en algun punt?
Ens agrada més el nostre, però el més important és que malgrat que no recull la literalitat del nostre acord, no el contradiu. Per exemple, no es recull la creació d’una empresa energètica pública, com demanem des de la CUP, però almenys no parla de blindar les concessions de les hidroelèctriques.
Amb els comuns quina mena d’acords es poden assolir?
Si són coherents amb el que pregonen, com és defensar els interessos de la gent, s’hi hauran de sumar. És una qüestió que s’anirà evidenciant, i hauran de triar de quin costat es posen.
Amb el PSC hi ha punts de trobada?
No ho sé, perquè entren en contradiccions., si mirem què fa el PSOE. Jo soc nova al Parlament, i amb el PSC no tinc cap mena de relació. El problema del PSC és que és una sucursal del PSOE.
Reclamen la creació d’una empresa energètica pública. Fins a quin punt és una exigència?
Aquesta és una de les propostes que exemplifica com són d’indestriables la lluita per la independència i la lluita pels drets socials, perquè estem parlant d’exercir sobirania perquè proposem controlar un sector estratègic com és l’energètic i, d’altra banda, està fet en clau social i ambiental. Quan no tens una energètica pública, passa el que veiem ara: empreses que guanyen molts milions ens diuen que el que hem de fer és matinar per estalviar.
L’administració no té mecanismes per evitar abusos d’aquestes empreses?
Aquestes empreses són el poder real. Formen part de l’Ibex 35 i de l’aparell de l’Estat espanyol, i la majoria de partits governen per afavorir els seus interessos. Per tant, la negociació sempre serà en detriment de la part pública. En la majoria de casos, la pública paga i la privada mana. La millor aposta per garantir un sector energètic al servei de la gent i en consonància amb la transició energètica que necessitem és que sigui un organisme totalment públic. O si no, veiem el que està passant ara, que en nom de la transició energètica estem veient una implantació de renovables que no té res a veure amb els principis de la llei de canvi climàtic i que es fa a còpia de trinxar el territori.
Què ha de passar perquè la CUP entri al govern?
Ha de passar que aquest acord de mínims s’implementi i que veiem que sigui una legislatura de desbordament democràtic i confrontació amb l’Estat. Si per desplegar aquestes idees som més útils al govern, hi serem. Ara som més útils a l’oposició, garantint estabilitat a mesura que es vagin complint els compromisos.
PERSEGUIDA PER UNA PROTESTA
Laia Estrada (Tarragona, 1982) és llicenciada en ciències ambientals i, des del 14-F, una de les cares més visibles de la CUP. Estrada pilota el grup de la CUP a l’Ajuntament de la seva ciutat, però el salt a la fama li ha arribat ara que ha pres protagonisme en la política catalana. El 13 de maig va ocupar molts titulars, quan un jutjat de Tarragona va emetre una ordre de detenció contra ella, que no es va executar. Té una causa oberta, acusada de desordres públics, per participar en les protestes del 18 de desembre del 2018. Ha estat citada dos cops i no s’hi ha presentat. “Em poden cridar els cops que vulguin, que no m’hi penso presentar”, sosté la diputada anticapitalista. “I soc conscient que això comporta una detenció, però ja he estat acusada de desordres públics per participar a les vagues del 3 d’octubre i el 8 de novembre, i en cap de les dues causes vaig comparèixer voluntàriament. Després, totes dues es van arxivar, perquè no s’aguantaven per enlloc”, explica, alhora que sosté que comparèixer “és una manera de legitimar aquella causa” mentre que no fer-ho “amplifica la lluita i milers de causes”.
L’AMNISTIA, ÚNICA SOLUCIÓ
Enmig de les expectatives que genera el debat sobre els indults als presos polítics, Laia Estrada afirma: “Malauradament, no podem considerar que els indults resolguin el nostre conflicte d’alliberament nacional, ni tampoc que siguin el principi de la seva resolució.” La diputada de la CUP només hi veu una sortida: “L’amnistia i l’autodeterminació, que és la demanda més majoritària i, a més, avalada per les urnes en totes les eleccions dels darrers deu anys”. Estrada veu necessari deixar clar que Catalunya “no renunciarà mai al dret a l’autodeterminació, ni amb indults ni sense”, alhora que recorda, un cop més, que l’amnistia “és l’única sortida antirepressiva per a la resta del moviment independentista i sobiranista, alhora que posa el conflicte al terreny d’allò visible com és la política i el treu del terreny invisible de la justícia. Finalment, la tarragonina remarca que la repressió vers l’independentisme “no s’ha aturat aquests darrers mesos, fins al punt que ja hi ha 3.300 persones perseguides i més de 1.000 amb sancions administratives”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.