“La farmàcia és un agent de salut a peu de carrer”

És cert, les farmàcies som un ser­vei sani­tari assis­ten­cial, no ens dedi­quem exclu­si­va­ment a la dis­pen­sació de fàrmacs. La meva feina no és només aga­far una cai­xeta, dis­pen­sar-la i cobrar. Hi ha tota una interacció que fem amb els nos­tres usu­a­ris, des de la con­ci­li­ació de la medi­cació fins a adver­tir de pos­si­bles efec­tes secun­da­ris. Ara amb la recepta electrònica és una mica més fàcil detec­tar incidències, ja que veiem tot el pla de medi­cació, però això no pas­sava quan les recep­tes eren en paper. Un altre exem­ple: quan es van impul­sar els medi­ca­ments genèrics, hi havia per­so­nes que ens venien amb dues recep­tes que en rea­li­tat eren del mateix prin­cipi actiu. En qual­se­vol cas, amb la pandèmia s’ha vist que som l’únic ser­vei sani­tari a peu de car­rer dis­po­ni­ble per a l’usu­ari en qual­se­vol moment i sense cita prèvia. Com a ser­vei essen­cial, les farmàcies hem estat sem­pre ober­tes, com­plint els nos­tres hora­ris i les guàrdies que toca­ven. En el meu cas con­cret, amb una farmàcia a Ciu­tat Vella, a Bar­ce­lona, puc dir que tinc molts cli­ents del barri i que he hagut de fer molta tasca assis­ten­cial. En gene­ral, les farmàcies, a part de dis­pen­sar i de fer el segui­ment far­ma­co­te­rapèutic dels usu­a­ris, també han fet sovint una tasca de suport psi­cològic. S’ha de tenir en compte que tenim per­fils de gent gran que viu sola i que ha patit molt l’aïlla­ment.

Les farmàcies sem­pre hem col·labo­rat amb l’admi­nis­tració i, de fet, tenim ser­veis con­cer­tats, com ara el cri­bratge del càncer de còlon. La pandèmia, però, ha estat un punt d’inflexió i s’ha vist més clara­ment la neces­si­tat d’inte­grar les farmàcies –que no dei­xem de ser autònoms– al sis­tema sani­tari. El mes de febrer, el Con­sell de Col·legis Far­macèutics va sig­nar un acord amb Cat­Sa­lut, amb el qual ini­ciem una línia de tre­ball con­junta per dur a terme una sèrie de pro­jec­tes, alguns dels quals sor­gits arran de la pandèmia. Ha que­dat palesa la neces­si­tat de comu­ni­car-nos de manera estreta amb el sis­tema sani­tari. És una inte­gració necessària del món de la farmàcia comu­nitària amb els cen­tres d’atenció primària, amb la farmàcia hos­pi­talària i amb una quarta pota que és molt impor­tant, la dels ser­veis soci­als. Aquesta és fona­men­tal, espe­ci­al­ment en bar­ris amb pocs recur­sos, on els tre­ba­lla­dors soci­als estan fent molta feina.

Les farmàcies tenim un con­tacte molt directe amb les per­so­nes. Hi ha cli­ents que venen cada dia. Els fem segui­ment i sabem mol­tes de les pro­blemàtiques que tenen, per això és molt impor­tant que puguem par­lar i comu­ni­car-nos direc­ta­ment amb els altres agents de salut i ser­veis soci­als. Sobre­tot perquè tenim usu­a­ris que són per­so­nes grans, i estem veient que s’ha de poten­ciar un enve­lli­ment actiu. La població cada vegada viu més anys, les per­so­nes es jubi­len als 65 i els que­den dècades al davant. S’ha de ges­ti­o­nar que tin­guin una vida activa i amb bona qua­li­tat.

Pri­mer de tot cal dir que la pandèmia va ser un xoc per a tot­hom, però ens hi vam haver d’adap­tar. Una de les coses que vam fer va ser orga­nit­zar una xarxa d’estu­di­ants de farmàcia volun­ta­ris, coor­di­nada des dels Col·legis, per apro­par la medi­cació a per­so­nes grans que vivien soles i que no podien sor­tir de casa. Van ser uns moments molt durs. Ara anem millo­rant amb les vacu­nes i tot allò sem­bla que va que­dant enrere, però real­ment van ser moments molt com­pli­cats. Aquesta xarxa va fer una tasca molt impor­tant; encara que sem­bli sen­zi­lla, no ho era tant. D’altra banda, també es va orga­nit­zar un cir­cuit per fer entrega, des de les farmàcies, de la medi­cació hos­pi­talària de dis­pen­sació ambu­latòria. Estem par­lant de medi­ca­ments oncològics, retro­vi­rals o d’altres tipus de medi­cació que nor­mal­ment els paci­ents van a bus­car direc­ta­ment a l’hos­pi­tal. Són paci­ents que es con­si­de­ren població de risc, i s’havia d’evi­tar que anes­sin als hos­pi­tals, que en els pri­mers moments era pre­ci­sa­ment on hi havia més risc de con­tagi. Per tant, es va orga­nit­zar aquest cir­cuit amb les farmàcies dels hos­pi­tals, de manera que els paci­ents no s’hi hagues­sin de des­plaçar i pogues­sin reco­llir les medi­ci­nes a la farmàcia més pro­pera. Són medi­ci­nes molt cares, que sovint s’han de man­te­nir en con­di­ci­ons con­cre­tes de refri­ge­ració i, per tant, s’ha de fer tot amb molta cura i traçabi­li­tat. La dis­tri­bució també ha estat clau i també ha estat molt impor­tant l’accés als plans de medi­cació, una nove­tat que sem­bla que es man­tindrà.

Quan tu vas al CAP et fan una recepta amb paper, lla­vors vas a la farmàcia i reculls la medi­cació. En els plans de medi­cació dels malalts crònics de vega­des hi ha can­vis, hi ha ter­mi­nis de cadu­ci­tat, i els paci­ents han de tor­nar a l’ambu­la­tori perquè els posin al dia. Amb la pandèmia i els ambu­la­to­ris col·lap­sats, les farmàcies van poder tenir accés a aquests plans de medi­cació sem­pre que els usu­a­ris vin­gues­sin amb la tar­geta sanitària. D’aquesta manera, qual­se­vol incidència es ges­ti­o­nava també a través de la farmàcia, i amb això vam acon­se­guir des­con­ges­ti­o­nar els ambu­la­to­ris. Per això diem que durant la pandèmia hem estat una mica el refe­rent de l’usu­ari, sense menys­te­nir la tasca de l’atenció primària, que ha fet moltíssima feina. El que hem fet ha estat inten­tar solu­ci­o­nar tot allò que no era greu, per des­con­ges­ti­o­nar els CAP.

Malau­ra­da­ment hem tin­gut con­ta­gis i també algu­nes defun­ci­ons, però des del pri­mer moment les farmàcies ens vam afa­nyar a bus­car sis­te­mes de pro­tecció, com mam­pa­res i pan­ta­lles, a més, evi­dent­ment, de les mas­ca­re­tes i la higi­ene de mans. La majo­ria de farmàcies ens vam orga­nit­zar amb torns i hora­ris inten­sius. Així, si algun tre­ba­lla­dor donava posi­tiu no ens havíem de con­fi­nar tots i podíem seguir donant el ser­vei. Tot i això, hi va haver algu­nes farmàcies més peti­tes que sí que van haver d’abai­xar la per­si­ana tem­po­ral­ment per culpa del virus.

En aquesta pandèmia cadascú ha aguan­tat com ha pogut. T’havies de sobre­po­sar per aten­dre els usu­a­ris cada dia i aju­dar-los amb els seus pro­ble­mes. Els pri­mers dies, la gent patia molt pel tema sani­tari i per veure què pas­sa­ria; després, també es va anar agreu­jant la pre­o­cu­pació pel tema econòmic. Psi­cològica­ment, la pandèmia ens ha tocat a tots, hi ha pocs àmbits que no n’hagin que­dat afec­tats.

Amb el tema de les vacu­nes s’ha de tenir en compte que ens tro­bem en una situ­ació sense pre­ce­dents i que pot­ser si haguéssim tin­gut experiència prèvia tot això s’hau­ria ges­ti­o­nat d’una altra manera. El pro­blema prin­ci­pal, en un pri­mer moment, va ser la falta de vacu­nes. Des del Con­sell hem estat en con­tacte directe amb el Depar­ta­ment de Salut i hem pogut cons­ta­tar la difi­cul­tat de pla­ni­fi­car una pro­gra­mació quan no saps exac­ta­ment quan­tes vacu­nes t’arri­ba­ran. Per sort, ara sem­bla que ja estem en la fase de vacu­nació mas­siva i que les vacu­nes fun­ci­o­nen.

Els far­macèutics comu­ni­ta­ris formàvem part del grup del per­so­nal essen­cial, com els mes­tres, els poli­cies, els bom­bers... El pro­blema més impor­tant el vam tenir quan es va atu­rar la vacu­nació amb Astra­Ze­neca i el per­so­nal de les farmàcies d’entre 55 i 59 anys va que­dar sense vacu­nar. Per tant, hem tin­gut una població de risc i essen­cial que no s’ha vacu­nat quan tocava, sinó que al final s’ha hagut de vacu­nar amb la resta de població de la seva edat. També hem hagut d’estar pen­dents del que pas­sava amb els que havien rebut la pri­mera dosi d’aquesta mateixa vacuna. Des del Con­sell vam dema­nar que se’ls admi­nistrés la segona dosi, ja que l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut reco­ma­nava posar-la, perquè el bene­fici supera qual­se­vol pos­si­ble risc. [Final­ment, el Minis­teri de Sani­tat va apos­tar per Pfi­zer, però donant l’opció de posar-se Astra­Ze­neca amb un con­sen­ti­ment infor­mat.]

Efec­ti­va­ment, s’ha començat a tra­mi­tar el reial decret que esta­bleix que els tests d’antígens són pro­duc­tes sani­ta­ris amb mar­catge CE i que podran ser dis­pen­sats a les farmàcies. Des de l’inici de la pandèmia, la xarxa de farmàcies cata­la­nes ens hem ofert a les auto­ri­tats sanitàries per aju­dar en el con­trol de la covid-19 i, alhora, hem insis­tit en la neces­si­tat de regu­lar i pro­moure l’ús de tests d’antígens per tallar ràpida­ment les cade­nes de con­tagi. Tenint en compte això, valo­rem molt posi­ti­va­ment que es tin­gui en compte la dis­pen­sació de tests d’antígens a través d’un entorn sani­tari, segur i d’asses­so­ra­ment pro­fes­si­o­nal com són les farmàcies, i espe­rem que la mesura entri en vigor al més aviat pos­si­ble. Pel que fa al preu, ara estem pen­dents de si el Minis­teri de Sani­tat el regu­larà.

A mi em van arri­bar a ofe­rir una mas­ca­reta higiènica a 2,50 euros –preu de cost!–. Em feia ver­go­nya, al final en vaig com­prar algu­nes, però les vaig ven­dre a 1 euro i en alguns casos fins i tot les vaig rega­lar. Quan final­ment se’n va regu­lar el preu, vam res­pi­rar una mica, perquè real­ment estem par­lant d’uns pro­duc­tes neces­sa­ris en una emergència sanitària, que han de ser per a tot­hom i que han d’aju­dar tot­hom. Els tests d’antígens per­me­tran a la població un auto­con­trol. Ja s’han fet experiències com la d’Obrir Girona, o un cri­bratge al barri de les Corts, a Bar­ce­lona, i cre­iem que pot ser una eina molt bona per con­tro­lar la pandèmia.

Ja gai­rebé no recor­dava la cam­pa­nya de les mas­ca­re­tes! Han pas­sat tan­tes coses... Inten­tem anar girant full. Aque­lla va ser una bona mesura per impe­dir que hi hagués gent que aca­parés les mas­ca­re­tes, però en el cas dels tests d’antígens no pas­sarà el mateix, n’hi ha molts al mer­cat, i a les farmàcies ja ens els estan ofe­rint. Ja fa molt de temps que des del sec­tor estem dema­nant poder-los dis­pen­sar i quan ho puguem fer no ens aga­farà per sor­presa. A més, s’ha de tenir en compte que en diver­sos països euro­peus ja s’estan venent i, per exem­ple, ja podem tenir alguna referència pel que fa a preus.

Jo tinc una farmàcia Ciu­tat Vella i et puc dir, en pri­mera per­sona, que sí que ho he pas­sat mala­ment, i que em consta que la majo­ria de com­panys, també. Com a esta­bli­ment essen­cial, les farmàcies hem hagut d’estar sem­pre ober­tes i, per tant, no hem tin­gut aju­des, tot i que hem hagut d’aguan­tar i supor­tar tota la des­pesa fixa que tenim. Pensa que a l’hivern, a les sis de la tarda ja és de nit i ja no hi havia ningú pel car­rer, però s’havia de man­te­nir la per­si­ana aixe­cada. Es passa mala­ment perquè saps que tens una estruc­tura que has de man­te­nir, a més de la incer­tesa de no saber quant de temps durarà. Ens plan­tejàvem, un, dos, tres mesos... però al final por­tem més d’un any i la situ­ació és gai­rebé la mateixa. En tot cas, tenim la satis­facció de poder estar a la pri­mera línia d’actu­ació, aju­dant i ate­nent les per­so­nes en un moment tan difícil com l’actual. Com a pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, hem estat tre­ba­llant dia a dia per asse­gu­rar la medi­cació als paci­ents, evi­tar des­plaçaments inne­ces­sa­ris als cen­tres sani­ta­ris i pro­te­gir la població.

És evi­dent que aquest any hi ha hagut menys incidència, ja que les mesu­res de pro­tecció con­tra el coro­na­vi­rus han fet que es reduís la trans­missió del virus de la grip. La gent porta la mas­ca­reta i va amb compte i, per tant, no hi ha hagut con­ta­gis. Això fa que ens tro­bem amb medi­ca­ments que no neces­si­ten pres­cripció mèdica, com anti­gri­pals o xarops de la tos, que no han tin­gut les ven­des pre­vis­tes. Però aquesta és una situ­ació en què s’han tro­bat molts altres nego­cis, i ho hau­rem d’assu­mir i ges­ti­o­nar nosal­tres matei­xos. És una situ­ació com­pli­cada, però hem d’enten­dre que també hi ha altres sec­tors afec­tats i que, més o menys, tot­hom s’ho ha pas­sat mala­ment. Per­so­nal­ment, pel fet de tenir la farmàcia a Ciu­tat Vella, he vist tots els pro­ble­mes a l’hos­ta­le­ria i als ser­veis turístics, i soc cons­ci­ent que al barri estem vivint una situ­ació que tindrà impli­ca­ci­ons greus. Al cap i a la fi, nosal­tres hem pogut con­ti­nuar tre­ba­llant i ara és qüestió de rea­jus­tar-se. Com a repre­sen­tant del Con­sell de Col·legis Far­macèutics de Cata­lu­nya i mem­bre de Junta del COFB, repre­sento el Col·legi i formo part del Con­sell Asses­sor de Gent Gran de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, i també del Con­sell de Salut, i he pogut veure i tenir conei­xe­ment de situ­a­ci­ons extre­ma­da­ment com­pli­ca­des. Per exem­ple, al començament molts nens en situ­ació vul­ne­ra­ble per­dien l’opor­tu­ni­tat de dinar a l’escola. Per a mol­tes famílies, assu­mir aques­tes des­pe­ses era impos­si­ble i es va acor­dar un sis­tema de tar­ge­tes perquè aquests nens i nenes pogues­sin acce­dir a ali­ments. Per tant, i un altre cop en l’àmbit per­so­nal, quan veus de prop aquests pro­ble­mes pot­ser fins i tot arri­bes a la con­clusió que ets un pri­vi­le­giat.

Les pri­me­res pors que es van pro­duir van ser pel virus, perquè ana­ves veient que la gent es con­ta­gi­ava i moria, amb la incer­tesa de no saber què pas­sa­ria. Després va venir la fase de tot el pro­blema econòmic, que també angoixa moltíssim. S’ha de tenir en compte que el con­fi­na­ment va agreu­jar molts pro­ble­mes, per exem­ple, la violència de gènere. Des de l’admi­nis­tració s’ha de seguir inten­tant millo­rar els ser­veis de salut men­tal, s’ha de tre­ba­llar en aquesta línia perquè real­ment hi ha molta afec­tació. Els efec­tes d’aquesta pandèmia no els solu­ci­o­na­rem en tres dies, tot i que amb les vacu­nes haguem millo­rat molt i que ara s’esti­gui reac­ti­vant l’eco­no­mia. Es neces­si­tarà molt més temps. Nosal­tres no podem donar dades sobre si ha aug­men­tat la venda d’ansiolítics, però sí que puc dir que aquesta pri­ma­vera ha estat dura. La pri­ma­vera sem­pre és una època de l’any com­pli­cada que afecta molt les per­so­nes. A més, estem en aquesta situ­ació d’inter­val, de no saber exac­ta­ment si estem sor­tint o no de la pandèmia ni de si es podrà reac­ti­var tot un altre cop. De tota manera, en la qüestió de la salut men­tal, s’ha de tenir en compte que, quan hi ha un impacte molt impor­tant, les con­seqüències no són imme­di­a­tes. Ho vam veure amb l’atemp­tat de la Ram­bla: un o dos mesos després van sor­tir tots els trau­mes, tota la gent que ho con­ti­nu­ava revi­vint, que ho recor­dava i que patia. Amb el tema de la pandèmia també hi haurà con­seqüències emo­ci­o­nals a llarg ter­mini que s’hau­ran de ges­ti­o­nar.