Sí, hi ha diferents tipus de relació. Una és la desforestació. Quan estàs tallant arbres i boscos, particularment als tròpics, entres en contacte amb els patògens, els virus que circulen de manera natural. La desforestació és la segona causa d’emissió de CO2 després de la combustió de combustibles fòssils. La desforestació s’està accelerant als tròpics. L’any passat, el 2020, enmig de la pandèmia, es va accelerar de manera dramàtica sobretot a l’Amazònia a causa de la política del president del país, Jair Bolsonaro. A banda de l’Amazònia, s’estan expandint les plantacions d’oli de palma, projectes de mineria, noves carreteres que s’estan construint... Tot això el que provoca és que s’estiguin establint noves relacions en què els humans entren en contacte amb virus com el coronavirus. Una altra relació és l’aviació. Aquesta és una de les raons per les quals el virus s’ha escampat ràpidament per tot el planeta. A més, l’escalfament global augmenta el risc que hi hagi malalties zoonòtiques, perquè quan la temperatura creix, la tendència dels animals és la de migrar i van cap a llocs on les temperatures no són tan càlides. Per exemple, al sud d’Àsia les poblacions de ratpenats estan migrant a causa de l’escalfament global, i això té a veure amb la pandèmia. Es tracta d’una tendència que ha anat en augment en les últimes dècades i que s’espera que vagi a més en el futur.

Els governs no han respost a aquesta pandèmia amb cap iniciativa ni han fet res per aturar-ne l’expansió. A la Xina, a l’inici de la pandèmia, es van promulgar noves lleis i es van prendre mesures dràstiques. Un altre cas flagrant va succeir a Dinamarca, en un moment de pànic amb la indústria dels visons: els van haver de sacrificar tots per culpa d’una mutació del virus [en total van ser sacrificats 17 milions de visons]. És una de les indústries més importants del país i és injustificable. A Suècia també tenim indústria de visons. Des dels partits d’esquerra se n’ha demanat el tancament, però encara segueixen allà. I a banda de la Xina i de Dinamarca, no conec cap intent de cap altre govern per intentar tallar les formes de producció que engendren els virus.

Per exemple, Austràlia va patir uns incendis virulents el 2019 i un any després van tenir unes inundacions extremes després d’unes pluges torrencials a la zona de Nova Gal·les del Sud. Les autoritats australianes van respondre a les inundacions dient a la gent que marxés de casa, tancant els carrers, evacuant els ciutadans..., però són unes mesures que serveixen per lluitar contra els símptomes, no per tractar les causes. I després veus que el govern australià està augmentant la producció de gas i de carbó. I és que Austràlia és un dels màxims exportadors de carbó i gas del món.

No hi ha futur si no aturem tot això! Desafortunadament, aquesta és la qüestió.

No van canviar l’energia perquè fos més barata. És interessant veure els paral·lelismes actuals, perquè al final qui decideix són les grans companyies i els seus beneficis. Per exemple, l’energia solar i l’eòlica són infinitament més barates que els combustibles fòssils. L’energia solar és la més barata de la història de la humanitat, però a les grans companyies és evident que no els interessa perquè no hi guanyen prou. Això s’explica bàsicament per tot el capital enterrat en canonades, terminals de gas i tota la resta d’infraestructura basada en el petroli i el gas. Per a companyies com Total, Shell i BP, si decideixen si han d’invertir en energia solar o eòlica o en carbó i gas, el que busquen és el màxim benefici perquè això és el que fan les empreses privades! Aquestes companyies tenen més percentatge d’inversions en petroli i gas i continuaran en aquesta direcció. No hi ha solució si deixes que aquestes companyies siguin les que decideixen! En aquest cas, se les haurà de forçar o nacionalitzar per aconseguir la transició energètica.

És cert. Precisament, en el darrer llibre que he publicat més recentment, White skin, black fuel: On the Danger of Fossil Fascism parlo de l’augment de les posicions més de dreta en contra del canvi climàtic. És un estudi que hem fet de tretze països europeus, més els Estats Units i el Brasil. I el que queda clar és que en aquests discursos de la dreta encara hi ha una negació total del canvi climàtic. Hi ha una defensa aferrissada dels combustibles fòssils. És la línia que han agafat partits com Alternativa per Alemanya, Suècia Democràtica i Vox a Espanya. I és la línia que té el Partit Republicà als Estats Units i Bolsonaro al Brasil. Encara hi ha una altra posició, que és la que ha adoptat el Front Nacional de Marine Le Pen, que oficialment no nega la crisi climàtica, és a dir que diu que la crisi ecològica és real i que la solució és la nació, i que per aquest motiu el que s’ha de fer és tancar les fronteres, aturar la immigració abans de salvar la natura. Aquest fenomen també és molt perillós.

Per dir-ho clarament, és la defensa agressiva que se’n fa per part de l’extrema dreta. No diem que hi hagi algun país on aquest feixisme s’estigui produint, però sí que hem observat que és una tendència. La crisi climàtica empitjorarà, i l’extrema dreta serà una figura política important en aquesta crisi. Per exemple, les posicions d’Alternativa per Alemanya són molt agressives, defensant l’ús del carbó en contra de qualsevol tipus de limitació. I això es pot intensificar.

No crec que sigui possible reduir l’escalfament global sense canviar aspectes fonamentals del capitalisme. El que és necessari és que s’aturi l’extracció de carburants fòssils. Això sí que s’ha d’aturar.

La idea és només un esbós, però estic content perquè sé que hi ha altra gent que pensa en termes de leninisme ecològic. L’orientació estratègica de Lenin, o de Rosa de Luxemburg, després del 1914 era convertir la Primera Guerra Mundial en un cop mortal en contra del capitalisme. Aquesta és la mateixa orientació que hem de seguir avui, i a això és al que em refereixo quan parlo de leninisme ecologista. El que es necessita és apartar del poder tota aquesta gent que continua extraient combustibles fòssils, que desforesten els boscos dels tròpics. Hem de trobar una manera de convertir la crisi mediambiental en una crisi del mateix capitalisme fòssil. El terme leninisme ecològic és una mena de provocació, per crear controvèrsia. El que és important per a mi és que ens hem d’adonar que no ens podem enfrontar a aquests problemes sense exercir els poders de l’estat. I per això diria que l’anarquisme és insuficient, perquè si vols aturar les emissions de gasos i partícules contaminants necessites centralitzar el poder de l’estat per tal de fer-ho.