“El canvi climàtic ja no el pot parar ningú”

Aquestes són dues qüestions diferents. D’una banda, coneixem Marx i Engels com a pares al comunisme, però, en general, eren filòsofs; van escriure sobre molts aspectes i un va ser precisament la qualitat de vida dels treballadors. En aquest sentit, algunes de les coses que diuen tant l’un com l’altre tenen a veure amb la qualitat ambiental i amb les condicions insalubres que tenien els treballadors en la seva època. No valoro tant si com a pares del comunisme anaven encertats o errats, però en aquest aspecte sí que s’ha de reconèixer que van tenir en compte aquests factors ambientals en la salut dels treballadors. D’altra banda, efectivament, bona part dels mals que tenim en l’actualitat, si no tots, tenen a veure amb una manera de fer funcionar el món. Des del punt de vista econòmic i social, el capitalisme deixa gent pel camí, siguin dels països pobres i en desenvolupament o també al primer món. El capitalisme és cec als problemes socials i també als ambientals. Se’ns està dient que hem de tenir un comportament més sostenible envers l’entorn, tant social com mediambiental. I el capitalisme no ho és, de sostenible. És el sistema de fer diners avui, i com més, millor, sense importar gaire el que passi demà. Tots els problemes que tenim tenen a veure amb això.

Efectivament, això és així i per un motiu força clar. Els efectes del canvi climàtic ja els estem començant a notar: veiem que la temperatura augmenta, que el nivell del mar puja, que hi ha més episodis meteorològics catastròfics... En canvi, que hi hagi espècies que desapareguin no ho veiem, encara que aquestes espècies tinguin un paper important per a la nostra economia i el nostre benestar. Per exemple, n’hi ha de necessàries per al bon funcionament dels boscos, amb tot el que això comporta, i també n’hi ha que fins i tot contenen substàncies que poden ser necessàries per solucionar determinats problemes sanitaris i mèdics. Tot això queda molt més lluny, i quan ens diuen, per exemple, que algunes de les espècies afectades poden ser els ossos polars o els dofins, tot plegat ens sembla que ens queda lluny, no ho veiem com un problema proper. Però tant el canvi climàtic com la crisi de biodiversitat tenen un punt en comú, i és que no els podrem resoldre, ni l’un i l’altra, i això és el que intento explicar al llibre.

Quan una espècie, o centenars d’espècies, desapareixen, ja no tornaran mai més. I pel que fa al canvi climàtic, estem en una situació en què ens sembla que podem recuperar alguna cosa, però cal dir clarament que això ja no ho atura ningú. És un procés que més aviat s’accelera i s’agreujarà, i no tindrem capacitat per aturar-lo de cap manera.

Sí, ja fa temps que s’està parlant d’adaptació. Al canvi climàtic, només ens hi podrem adaptar, cosa que vol dir, per exemple, que els conreus que es perdin el sud d’Europa per l’augment de les temperatures i per la sequera –un fet que ja està passant a l’Estat espanyol, a Itàlia i en altres països– potser es desplaçaran més al nord. Potser en el futur aquests conreus els trobarem en llocs com ara Dinamarca, Anglaterra i Alemanya. Llocs on es podran cultivar plantes que durant segles han estat pròpies del sud del continent. En qualsevol cas, l’adaptació segur que serà complicada i pot ser que provoqui encara més problemes. Per exemple, aquests dies que fa una calor terrible ha augmentat molt l’ús dels aires condicionats. Això vol dir una despesa energètica més gran. No només puja el preu de la factura de l’electricitat, sinó que, evidentment, cal generar més electricitat. De la mateixa manera que si els hiverns fossin més durs –tot i que sembla que més aviat seran més suaus–, llavors també caldria augmentar la quantitat d’energia per escalfar les cases. I això té conseqüències ambientals. Són dos lluços que es mosseguen la cua, problemes que s’encadenen.

Anem enrere, i la prova és que el departament, que en teoria es preocuparà pel tema del medi ambient, és el mateix Departament d’Agricultura, el destinat a explotar, de vegades de manera sostenible i habitualment de manera poc sostenible, el nostre entorn, els nostres boscos, els nostres camps, la nostra pesca... Hem arribat a situacions tan ridícules com aquesta. Tant de bo m’equivoqui i aquest nou Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural faci l’equilibri que ha de fer entre l’explotació i la conservació, però per l’experiència que tinc i l’experiència de la mateixa consellera en moments anteriors, no m’ho acabo de creure.

El Consell de Protecció de la Natura, com altres ens assessors del govern, el que fa és donar el seu punt de vista sobre com s’han de dur a terme diferents actuacions. Aquesta assessoria és experta, però no vinculant. Es demana, per exemple, que opinem sobre l’ampliació o la reducció d’una àrea protegida, o sobre quins efectes tindrà una carretera o qualsevol altra infraestructura. Des del Consell, es fa un informe, de la mateixa manera que els altres ens assessors també en fan. Llavors, el govern –em refereixo al govern en general, ja sigui la Generalitat, el de l’Estat espanyol o qui sigui– ha de tenir en compte altres consideracions. Potser des del punt de vista ambiental no és adequada una determinada acció, però des del punt de vista social o des del de la creació d’ocupació, aquesta mateixa acció és necessària. Aquesta és la gràcia dels governants, que han de governar seguint les pautes no només d’un consell assessor, sinó de tots.

Catalunya ha trigat molt a aconseguir una sèrie de normatives legals per protegir l’entorn. Ha trigat una dècada a aconseguir una llei per protegir la biodiversitat i el moment en què s’ha d’aplicar ha coincidit amb una situació política concreta i amb la pandèmia. Per tant, els efectes d’aquesta legislació encara no hi són. Sembla que aquest any serà el primer que es podran dedicar diners de l’impost sobre l’emissió de CO2 a salvaguardar la natura, a millorar la gestió de les àrees protegides, etc. Però tot just s’està començant, quan ja hauria de fer anys o dècades que hauríem d’estar aplicant aquestes mesures. Per raons de tota mena, no s’ha fet. Encara queda molta feina per fer.

Es preveu que, en un segle, el nivell del mar hagi pujar dos, cinc o, en el pitjor dels casos, deu metres. Això vol dir que els deltes, inclòs del Llobregat, quedaran cobert. Una altra cosa és què fem en aquest segle de termini, si volem continuar utilitzant l’aeroport. Potser es podria recuperar la idea que ja hi havia als anys trenta del segle passat, de fer un aeroport al Penedès. O bé ampliar els de Reus i Girona, millorant-ne la connexió amb Barcelona. De fet, Barcelona és de les poques ciutats europees que té un aeroport tan a prop. Ara, el que se’ns planteja és que s’ha d’ampliar per poder rebre una allau de viatgers i de mercaderies, una idea que no sé si és encertada o no, perquè no tinc tan clar que no hi hagi canvis en els desplaçaments en avió. A l’Estat francès, per exemple, ja s’han limitat els vols curts, els que es puguin fer en tren. Una altra qüestió que ja està passant i que s’ha de tenir en compte és el desgel de l’Àrtic. Els grans països productors de l’Àsia, com ara la Xina, Corea del Sud, el Japó..., per portar els seus productes fins a Europa passen per l’Índic i pel canal de Suez i, des d’allà, arriben als ports de la Mediterrània. Si la ruta de l’Àrtic està oberta per als vaixells, són molts quilòmetres menys i, per tant, el recorregut serà més barat. Tot això s’ha de tenir en compte: no passarà d’aquí dos segles, potser passarà d’aquí deu anys. Llavors, potser no té gaire sentit pensar que el tràfic aeri o el marítim seran com el que preveuen les empreses que hi tenen interessos.

Sempre explico el cas d’un parlamentari anglès de finals del segle XIX que insistia que no podia seguir creixent la quantitat de vehicles que hi havia a Londres perquè la ciutat quedaria coberta per mig metre de femta de cavalls. Llavors, els vehicles eren carros tirats per cavalls i, és clar, aquell parlamentari no va pensar que hi hauria un canvi i que els cavalls serien substituïts per cotxes. Ara, ens passa una mica el mateix: fem prediccions pensant que hi haurà més del mateix i, en canvi, les coses canviaran. De fet, ja estan canviant. Està canviant la manera com accedim a la informació, amb l’ús dels ordinadors, i la connexió entre les persones. Ho hem vist amb la pandèmia; molta feina es pot fer en xarxa i ja no cal desplaçar-se. Tornant al tema de l’aeroport, una alternativa a l’ampliació de les pistes que hi ha en paral·lel al mar seria ampliar la pista transversal. Es podia perllongar per la platja i el mar. D’aquesta manera, es podria preservar la riquesa natural que tenen les àrees del delta del Llobregat, una riquesa més important que no la dels fons marins d’aquella zona, que són molt monòtons, gairebé banals.

El problema, com deia abans, és que projectem en el futur el que està passant ara. Si ara el turisme és la principal font d’ingressos, ens dediquem a preveure encara més turistes. Si el turisme és de sol i platja, volem més sol i més platja. Però mantenir la sorra a les platges és antinatural, va en contra dels processos naturals. I ho estem veient contínuament en cada temporal, no només en els grans temporals extraordinaris que s’han produït darrerament. Com que els rius ara no porten sediments, el transport de la sorra només es fa al llarg de la costa. Se’n van del lloc on és i es posen en un altre espai, com ara els ports, la qual cosa provoca problemes. Voler tenir sorra és complicat i costós. I un cop la tens, hauríem de saber també quant costa mantenir –la neta, que sospito que és una xifra molt important de diners–. Per tant, crec que ens hauríem d’adaptar a la situació, pensant que les platges extenses de sorra en el futur ja no hi seran. Perquè la sorra es perd, perquè augmenta el nivell del mar... Aquesta és una situació que no es pot resoldre d’un dia per l’altre, però cal començar a replantejar els usos del lleure de les platges. Potser es pot concentrar la població turística en zones on les platges sabem que aguantaran. El que passa és que aquestes platges on s’acumula la sorra, per la quantitat de deixalles que hi ha, no són precisament les més agradoses per anar-hi. Però la solució seria arreglar-les i deixar tranquil·les les platges que s’estan reduint. El Maresme és un exemple d’una zona on, a més que la sorra va desapareixent, hi pot haver afectacions en infraestructures com ara carreteres i la línia de tren. Això no és nou d’ara, ja fa temps que passa, i caldria començar a dedicar esforços per adaptar-nos al que vindrà.

Exactament. Això ja ho fem de manera personal. Allò que ens agrada de joves, allò que podem fer quan som adolescents, més endavant ho hem d’anar canviant, ens anem adaptant a les condicions del nostre entorn al llarg de la vida. Ara passa el mateix: no podem continuar fent el mateix que hem fet fins ara perquè no podrem avançar ni des del punt de vista natural ni des de l’econòmic. Si algú es pensa que l’emergència climàtica la podrem resoldre en un termini curt, s’equivoca. Per sort, dins de la indústria i del sistema comercial català ja hi ha algunes persones que en són conscients. Per exemple, ja fa uns quants anys, uns quants empresaris del sector del vi i del cava van decidir comprar terres a una certa alçada, llocs on mai abans s’havia pogut conrear la vinya bé. Aquests han estat els previsors, els que s’han adaptat, mentre que d’altres s’han trobat que els conreus que tenien ja no els rendeixen com abans.

Algunes propostes que estan començant a donar alguns resultats intenten eliminar la rigidització del litoral. És a dir, allà on es pugui, comprar terrenys o bé tirar a terra edificacions que estan en un lloc on no haurien de ser, per retornar, en part, la normalitat que hi havia fa mig segle. De tota manera, això serà molt complicat. Aquestes expressions comentades fan referència a diferents topònims dels Països Catalans, però representen un creixement forassenyat –com ara el de Benidorm, on no hi ha platja per a tant gratacel, o el de les Balears, on hi va haver el boom de la construcció i ara hi ha molts edificis degradats– que també es dona en altres llocs. De tot això, n’hauríem d’aprendre.

Es pot aplicar en molts aspectes i un és precisament el turisme. Aquí sempre hem basat el turisme en el sol i la platja, quan, en canvi, tenim uns valors artístics, patrimonials i culturals enormes que tot just s’han començat a tenir en compte, però encara de manera molt inicial. Hi ha molta gent que ens visita com a turista que potser vol gaudir del sol i de la platja, però no cada dia ni tot el dia. Val la pena organitzar aquestes altres activitats turístiques: visites a museus, a ciutats amb patrimoni... S’ha començat a fer, però s’ha de fer millor, de manera més organitzada. Abans de la pandèmia, a Barcelona, en determinats llocs i en determinades èpoques de l’any, no t’hi podies moure de tants de turistes que hi havia. S’ha de deslocalitzar la platja, hem d’aconseguir oferir alguna cosa més que sol i sorra, però s’ha de fer bé. Pel que fa a cultura, som una potència, en tenim per donar i per vendre. I també s’hauria de treballar amb el tema de l’estacionalitat, que hi hagi turisme cultural durant tot l’any.

Ara mateix, el que mengem ens ve bàsicament de fora. En aquest model d’agricultura industrial, ens porten el menjar de l’altra punta del món, amb els costos ambientals que això té, tant pel que fa al transport com a espècies invasores. Ara m’ho estic inventant, però posem el cas que comprem tomates a Xile, i que a les caixes on ens arriben hi ha una aranya, que arriba aquí i es comença a menjar espècies d’insectes que són necessàries per als nostres ecosistemes... Per això és tan important l’agricultura de proximitat, el quilòmetre zero. No parlo ja de productes ecològics, que també seria interessant, sinó de productes d’aquí. l el mateix passa amb els productes electrònics. Són més barats si estan fets a la Xina, però si tot ho comprem lluny, els costos ambientals hi són i, a més, no reforcem la indústria ni la nostra economia. I tot això s’hauria de tenir en compte.

Sí. Sempre poso com a exemple el cas dels peixos. Els últims quaranta o cinquanta anys, hem eliminat els peixos comercials de les nostres costes. Actualment, allò que mengem, allò que trobem a les peixateries o bé prové d’un sistema d’aqüicultura, o bé ens arriba des de l’altra punta del món, ja sigui del Vietnam, Xile o l’Argentina. Ens trobem que moltes de les espècies comercials ja no es troben ni al Mediterrani i, en alguns casos, ni tan sols a l’Atlàntic nord. Molts dels peixos ens arriben de l’Atlàntic o del Pacífic. S’està sobreexplotant allà el que ja s’ha sobreexplotat aquí.