“Visc una certa orfenesa política”

Són fruit del con­fi­na­ment del 13 de març del 2020. Els tenia tots dos al cap, però no m’hi havia posat. La direc­tora de la col·lecció Argent Viu de Pagès Edi­tors, que és la Carme Vidal Huguet, de seguida es va aga­far el lli­bre d’una manera molt per­so­nal i en va par­lar amb en Josep Vall­verdú i van escriure’n el pròleg a qua­tre mans, la qual cosa aporta al lli­bre un reco­nei­xe­ment i rei­vin­di­cació d’entrada al Quim Nadal escrip­tor més enllà de l’his­to­ri­a­dor, del polític, de les meves dife­rents face­tes. Ja sé que no soc el Nadal que com a escrip­tor vendrà milers d’exem­plars, però hi ha escrip­tu­res i públics dife­rents.

Sense cap mena de dubte. En la tria, en el per­fil que se’n fa i en les coses en què es posa l’accent dels per­so­nat­ges tri­ats, d’alguna manera es pro­du­eix una mena d’efecte mirall entre el biògraf i el bio­gra­fiat.

Són gent, viva o ja morta, amb qui he tin­gut trac­tes, amb qui hi ha hagut un cor­rent d’afecte i conei­xe­ment, o de reco­nei­xe­ment, o d’admi­ració, des de Pierre Vilar fins a Just Casero.

Els noms són de per­so­nes de les quals he vol­gut subrat­llar una manera de ser o una manera de fer. Van anar sor­gint per dife­rents motius i lla­vors va sor­gir l’arti­cle, que pot ser una necrològica, en una res­se­nya, en una nota biogràfica curta o llarga, un arti­cle periodístic, en funció del diari o revista varia la tipo­lo­gia. Hi ha alguns pròlegs de lli­bres biogràfics, que són un con­den­sat del per­so­natge dife­rent de la bio­gra­fia del lli­bre que pro­lo­gues. De vega­des hi ha un per­fil més físic; d’altres, més humà; d’altres, més psi­cològic; de vega­des per subrat­llar una acti­tud o una obra. No hi ha ni l’obsessió mitòmana ni l’obsessió de la política, sinó que és un uni­vers de per­so­nat­ges que s’inter­re­la­ci­o­nen amb la bio­gra­fia d’en Quim Nadal en graus diver­sos.

Si hi ha 30 o 40 tes­ti­mo­nis, pràcti­ca­ment tots són de gent de fora de Girona. El que tracto d’expli­car és això, amb Rovira i Vir­gili, Rafael Tas­sis, Xavier Ben­gue­rel, Domènec Guansé, Josep Maria Poblet, Car­les Riba, Pous i Pagès, dipu­tats, càrrecs públics, con­se­llers, minis­tres que van pas­sant per Girona, s’hi estan poc o molt, final­ment han de mar­xar, però tots tenen temps d’escriure alguna cosa sobre l’estada a la ciu­tat. Hi he vol­gut reflec­tir, pri­me­ra­ment, l’ambi­ent de Girona abans que el front de guerra s’acostés a la ciu­tat; després la des­ban­dada i el caos en el moment que en menys de deu dies la gent s’api­lo­nava pels car­rers i les cases par­ti­cu­lars, que final­ment ha de con­ti­nuar cap a la fron­tera, per aca­bar amb els tex­tos dels ocu­pants, escrip­tors que arri­ben el 4 de febrer com a cor­res­pon­sals de guerra, Josep Maria Giro­ne­lla, Car­les Fages de Cli­ment, per tan­car amb el text de Car­les Rahola poc abans de ser afu­se­llat. Hi ha tex­tos i referències de Marià Manent, Car­les Riba i Cle­men­tina Arde­riu, Rovira i Vir­gili, Anto­nio Mac­hado i de mili­tars com ara Tagüeña, el gene­ral Rojo, també d’Azaña, el poema de Max Aub que fa referència a la cai­guda de Girona...

Jo crec que ajuda a enten­dre el caràcter diabòlic de les guer­res. Qui, com i per què deci­deix entrar amb guerra amb no se sap qui. Qui­nes clas­ses diri­gents deci­dei­xen, per exem­ple, entrar a sac a liqui­dar la cul­tura i tren­car famílies en una ciu­tat com Sara­jevo, que era exem­ple de mul­ti­cul­tu­ral i multi-reli­gi­osa i de matri­mo­nis mix­tos en per­fecta har­mo­nia? De l’epi­sodi tan con­cret nos­tre, el per­cen­tatge d’exi­li­ats és bru­tal, i si a sobre hi afe­gei­xes les represàlies tens una panoràmica de les impli­ca­ci­ons de la guerra que és una bes­ti­a­li­tat total. És un lli­bre molt trist, que encon­geix el cor, on l’únic bàlsam és veure aquests epi­so­dis dramàtics de la ciu­tat con­ver­tits en lite­ra­tura.

Hi ha una part dels dia­ris en què el tinent Ale­xan­dre Blasi, que va coman­dar els cami­ons que van eva­cuar el patri­moni artístic català i espa­nyol, relata el seu paper entre el 3 i 4 de febrer i el 10 de febrer quan els fran­quis­tes arri­ben a la fron­tera, amb el tràfic de cami­ons car­re­gats d’art, la forma com ho feien, qui donava les ordres, com es comen­cen a bar­re­jar els Velázquez del Prado amb les obres dels museus de Cata­lu­nya, com tot el car­re­ga­ment passa a França, una part viatja a Gine­bra i, per cert, amb un epi­sodi que cor­re­geix la teo­ria del setè camió que no hau­ria arri­bat mai a la fron­tera que s’ha expli­cat en algun altre lli­bre.

Crec que hi ha una idea molt clara que és la dialèctica des­trucció-sal­va­ment. En Gudiol, que és un dels per­so­nat­ges clau en la sal­va­guarda de l’art català, escriu: “La fúria des­truc­tora va incre­men­tar una des­a­fo­rada volun­tat de con­ser­var.” Hi ha des­trucció? És claríssim. Cre­men retau­les bar­rocs? És claríssim. Es des­tru­ei­xen imat­ges. És claríssim? Però més enllà de l’acció dels esca­mots anar­quis­tes, és cert que gai­rebé simultània­ment hi ha grups de volun­ta­ris i la ini­ci­a­tiva de Ven­tura Gasol des del govern de la Gene­ra­li­tat de sal­var tot el que es pugui, de col·lec­ci­ons públi­ques i pri­va­des, de reco­llir-ho i con­cen­trar-ho al Museu d’Art de Cata­lu­nya, i a par­tir d’allà inven­ta­riar-ho i defi­nir una estratègia de sal­va­ment, pri­mer tras­lla­dant-ho tot cap a Olot, i poste­ri­or­ment cap a Dar­nius i Agu­llana i una part cap a França? També és claríssim. En Joa­quim Folch i Tor­res diu que, segons el regis­tre dels fit­xers del museu, quan podem dir que ja està tot pràcti­ca­ment sal­vat, acre­di­ten que hi ha al vol­tant d’un milió d’obres. Pot­ser un milió és hiperbòlic. Però tres-cen­tes mil o qua­tre-cen­tes mil, segur. Això és una immensa ope­ració de sal­va­ment.

Tot­hom que és polític és polític sem­pre, però jo, que he estat polític a la pri­mera línia i a més a més en la política elec­to­ral durant 33 anys, ara sé que estic en una altra esfera i m’ho miro més de lluny.

Jo he aban­do­nat un par­tit polític i me n’he anat a casa, no n’he aga­fat cap altre. A l’hora de votar de vega­des em tempta votar en blanc, o no votar, i més aviat visc una certa orfe­nesa política, perquè no trobo cap opció amb pos­si­bi­li­tats reals de tor­nar-me a enro­lar en política, però també haig de dir que hi ha una certa como­di­tat en la no-militància i en l’obser­vació atenta de la rea­li­tat.

No. El que tinc és la cer­tesa que, com que l’ano­me­nat règim del 78 ha estat en els últims 10 anys no només des­bor­dat sinó bes­can­tat, les actu­als gene­ra­ci­ons que estan cons­truint el dis­curs polític de l’època con­tem­porània, d’aquest segle XXI, fra­cas­sa­ran estre­pi­to­sa­ment per no reconèixer el valor tran­si­ci­o­nal del règim del 78. És a dir, si efec­ti­va­ment en aquell moment sem­blava que era la solució i durant 30 o 40 anys ho va ser de facto, qua­li­fi­car avui d’inu­ti­li­tat abso­luta l’auto­no­misme és com liqui­dar 23 o 30 anys de pujo­lisme quan encara a hores d’ara, mal­grat totes les taques que pesen sobre la seva història, Jordi Pujol dona 10 vol­tes a qual­se­vol polític en actiu.

Entre altres coses perquè, havent-m’hi bara­llat elec­to­ral­ment, havent-nos dedi­cat mútua­ment de vega­des des­qua­li­fi­ca­ci­ons polítiques, jo hi tinc una relació i un res­pecte. Alguna vegada ens veiem, alguna vegada ens escri­vim, alguna vegada ens tele­fo­nem i, fruit d’aquest tracte, i de la sen­sació que Jordi Pujol està vivint un mal final, a mi em va sem­blar que aquest lli­bre tes­ta­men­tari merei­xia ser esmen­tat amb el reco­nei­xe­ment d’algun dels valors que té. En té molts o pocs? No ho sé. És un lli­bre que té un punt de fuga, un punt fosc, un angle mort, que és la relació entre ell mateix, l’entorn fami­liar, la cor­rupció i el mal finançament dels par­tits. Però si fóssim capaços de fer abs­tracció d’aquest angle mort, el con­tin­gut tes­ta­men­tari d’aquest lli­bre enno­bleix la per­sona, perquè demos­tra una capa­ci­tat d’anàlisi, de reflexió, un conei­xe­ment de la política mun­dial que als seus més de 90 anys segueix sent enve­ja­ble.

Jo crec que sí. Si la deixa és certa i si és una deixa pre­ven­tiva, és una asse­gu­rança addi­ci­o­nal de Pujol res­pecte a la seva família per tenir un roc a la faixa si van mal dades a Cata­lu­nya. Ara, després hi ha tota la resta...

A mi em sem­bla que sí. Jo he vist Pujol trac­tant-se gai­rebé de tu amb en Hel­mut Kohl, i l’he vist sopant a casa la Simone Weil, i l’he vist a les ambai­xa­des d’Espa­nya de tot arreu on viat­java actu­ant amb desim­bol­tura mul­ti­lingüe. Més aviat estem man­cats de polítics amb pre­pa­ració sufi­ci­ent i con­ne­xi­ons sufi­ci­ents perquè ens situïn a la pri­mera divisió de la política.

Fa de molt mal fer ser­vir d’exem­ple, però vist que eren amics Pujol i Felipe González, i dei­xant clar que Felipe González ha fet una deriva que no l’ha fet ni el mateix Pujol, dar­rere de Felipe González i pel seu paper en l’època que ell va ser-ne, no hi ha hagut cap altre pre­si­dent d’Espa­nya poste­rior a ell que li arribi a la cin­tura. Hi ha uns lide­rat­ges dels anys vui­tanta que són molt potents.

Jo crec que no. És bo o dolent? Depèn. Hi ha qui opina que el meu va ser un hiper­li­de­ratge exces­siu i que a més a més va durar massa i hi ha qui diu: “Nadal, torna.” Però entre­mig el cert és que el vell model de les majo­ries abso­lu­tes és irre­pe­ti­ble durant bas­tant de temps, a Girona, a Cata­lu­nya i a Espa­nya.

Si jo pogués fer abs­tracció del que he vis­cut i visc des dels 30 fins als 73 anys, és indis­cu­ti­ble que tor­na­ria a fer política. Ara, fer aquesta abs­tracció és impos­si­ble. Hi ha gent que em diu: “Va, home, torna’t a pre­sen­tar per alguna cosa.” La suma de tot és dis­su­a­siva al 100%. Per exem­ple, jo sé que és impos­si­ble que jo tornés a fer d’alcalde de Girona de la forma com ho vaig fer durant 23 anys fins al 2002, perquè d’entrada amb el marc legal actual hi ha coses que vaig fer que avui no podria fer. Pre­fe­reixo ni sen­tir-ne a par­lar.

Jo, tot això, avui ho visc tan­gen­ci­al­ment. Si mai faig algun tuit de con­tin­gut polític em cauen de tots cos­tats. He optat per posar-hi pell morta i no blo­que­jar mai ningú. Tinc iden­ti­fi­cats una vin­tena de trols que si em deixés por­tar pels impul­sos hau­ria blo­que­jat ja fa temps, però no ho faig perquè les regles del joc avui són unes altres i que tot­hom faci el que vul­gui. La millor rèplica de vega­des és la ignorància.

Pot­ser tots no. Algun d’ells hau­ria estat prou espa­vi­lat. Si en l’era Obama Twit­ter passa a ser un ele­ment cen­tral de les cam­pa­nyes, Ken­nedy o Mit­ter­rand tras­pas­sats a l’època de Twit­ter crec que ho hau­rien sabut fer. Sim­ple­ment perquè hau­rien sigut capaços d’envol­tar-se de com­mu­nity mana­gers que els hau­rien fet bé la feina. Jo vaig ser durant 20 anys cap de premsa de mi mateix i ara això deu ser impos­si­ble. Deu haver-hi algú que s’ha d’ocu­par d’un compte ofi­cial de Twit­ter de l’Ajun­ta­ment, deu haver-hi algú altre que pro­du­eix vídeos, que ges­ti­ona una pàgina de Face­book, mil coses. A banda d’això, el nivell d’expo­sició és supe­rior? Sí, i tant. Ara, jo crec que això t’obliga a agu­dit­zar els res­sorts per actuar tu mateix més cor­rec­ta­ment o defen­sar-te millor dels que t’ata­quen.