“Visc una certa orfenesa política”

Són fruit del confinament del 13 de març del 2020. Els tenia tots dos al cap, però no m’hi havia posat. La directora de la col·lecció Argent Viu de Pagès Editors, que és la Carme Vidal Huguet, de seguida es va agafar el llibre d’una manera molt personal i en va parlar amb en Josep Vallverdú i van escriure’n el pròleg a quatre mans, la qual cosa aporta al llibre un reconeixement i reivindicació d’entrada al Quim Nadal escriptor més enllà de l’historiador, del polític, de les meves diferents facetes. Ja sé que no soc el Nadal que com a escriptor vendrà milers d’exemplars, però hi ha escriptures i públics diferents.

Sense cap mena de dubte. En la tria, en el perfil que se’n fa i en les coses en què es posa l’accent dels personatges triats, d’alguna manera es produeix una mena d’efecte mirall entre el biògraf i el biografiat.

Són gent, viva o ja morta, amb qui he tingut tractes, amb qui hi ha hagut un corrent d’afecte i coneixement, o de reconeixement, o d’admiració, des de Pierre Vilar fins a Just Casero.

Els noms són de persones de les quals he volgut subratllar una manera de ser o una manera de fer. Van anar sorgint per diferents motius i llavors va sorgir l’article, que pot ser una necrològica, en una ressenya, en una nota biogràfica curta o llarga, un article periodístic, en funció del diari o revista varia la tipologia. Hi ha alguns pròlegs de llibres biogràfics, que són un condensat del personatge diferent de la biografia del llibre que prologues. De vegades hi ha un perfil més físic; d’altres, més humà; d’altres, més psicològic; de vegades per subratllar una actitud o una obra. No hi ha ni l’obsessió mitòmana ni l’obsessió de la política, sinó que és un univers de personatges que s’interrelacionen amb la biografia d’en Quim Nadal en graus diversos.

Si hi ha 30 o 40 testimonis, pràcticament tots són de gent de fora de Girona. El que tracto d’explicar és això, amb Rovira i Virgili, Rafael Tassis, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Josep Maria Poblet, Carles Riba, Pous i Pagès, diputats, càrrecs públics, consellers, ministres que van passant per Girona, s’hi estan poc o molt, finalment han de marxar, però tots tenen temps d’escriure alguna cosa sobre l’estada a la ciutat. Hi he volgut reflectir, primerament, l’ambient de Girona abans que el front de guerra s’acostés a la ciutat; després la desbandada i el caos en el moment que en menys de deu dies la gent s’apilonava pels carrers i les cases particulars, que finalment ha de continuar cap a la frontera, per acabar amb els textos dels ocupants, escriptors que arriben el 4 de febrer com a corresponsals de guerra, Josep Maria Gironella, Carles Fages de Climent, per tancar amb el text de Carles Rahola poc abans de ser afusellat. Hi ha textos i referències de Marià Manent, Carles Riba i Clementina Arderiu, Rovira i Virgili, Antonio Machado i de militars com ara Tagüeña, el general Rojo, també d’Azaña, el poema de Max Aub que fa referència a la caiguda de Girona...

Jo crec que ajuda a entendre el caràcter diabòlic de les guerres. Qui, com i per què decideix entrar amb guerra amb no se sap qui. Quines classes dirigents decideixen, per exemple, entrar a sac a liquidar la cultura i trencar famílies en una ciutat com Sarajevo, que era exemple de multicultural i multi-religiosa i de matrimonis mixtos en perfecta harmonia? De l’episodi tan concret nostre, el percentatge d’exiliats és brutal, i si a sobre hi afegeixes les represàlies tens una panoràmica de les implicacions de la guerra que és una bestialitat total. És un llibre molt trist, que encongeix el cor, on l’únic bàlsam és veure aquests episodis dramàtics de la ciutat convertits en literatura.

Hi ha una part dels diaris en què el tinent Alexandre Blasi, que va comandar els camions que van evacuar el patrimoni artístic català i espanyol, relata el seu paper entre el 3 i 4 de febrer i el 10 de febrer quan els franquistes arriben a la frontera, amb el tràfic de camions carregats d’art, la forma com ho feien, qui donava les ordres, com es comencen a barrejar els Velázquez del Prado amb les obres dels museus de Catalunya, com tot el carregament passa a França, una part viatja a Ginebra i, per cert, amb un episodi que corregeix la teoria del setè camió que no hauria arribat mai a la frontera que s’ha explicat en algun altre llibre.

Crec que hi ha una idea molt clara que és la dialèctica destrucció-salvament. En Gudiol, que és un dels personatges clau en la salvaguarda de l’art català, escriu: “La fúria destructora va incrementar una desaforada voluntat de conservar.” Hi ha destrucció? És claríssim. Cremen retaules barrocs? És claríssim. Es destrueixen imatges. És claríssim? Però més enllà de l’acció dels escamots anarquistes, és cert que gairebé simultàniament hi ha grups de voluntaris i la iniciativa de Ventura Gasol des del govern de la Generalitat de salvar tot el que es pugui, de col·leccions públiques i privades, de recollir-ho i concentrar-ho al Museu d’Art de Catalunya, i a partir d’allà inventariar-ho i definir una estratègia de salvament, primer traslladant-ho tot cap a Olot, i posteriorment cap a Darnius i Agullana i una part cap a França? També és claríssim. En Joaquim Folch i Torres diu que, segons el registre dels fitxers del museu, quan podem dir que ja està tot pràcticament salvat, acrediten que hi ha al voltant d’un milió d’obres. Potser un milió és hiperbòlic. Però tres-centes mil o quatre-centes mil, segur. Això és una immensa operació de salvament.

Tothom que és polític és polític sempre, però jo, que he estat polític a la primera línia i a més a més en la política electoral durant 33 anys, ara sé que estic en una altra esfera i m’ho miro més de lluny.

Jo he abandonat un partit polític i me n’he anat a casa, no n’he agafat cap altre. A l’hora de votar de vegades em tempta votar en blanc, o no votar, i més aviat visc una certa orfenesa política, perquè no trobo cap opció amb possibilitats reals de tornar-me a enrolar en política, però també haig de dir que hi ha una certa comoditat en la no-militància i en l’observació atenta de la realitat.

No. El que tinc és la certesa que, com que l’anomenat règim del 78 ha estat en els últims 10 anys no només desbordat sinó bescantat, les actuals generacions que estan construint el discurs polític de l’època contemporània, d’aquest segle XXI, fracassaran estrepitosament per no reconèixer el valor transicional del règim del 78. És a dir, si efectivament en aquell moment semblava que era la solució i durant 30 o 40 anys ho va ser de facto, qualificar avui d’inutilitat absoluta l’autonomisme és com liquidar 23 o 30 anys de pujolisme quan encara a hores d’ara, malgrat totes les taques que pesen sobre la seva història, Jordi Pujol dona 10 voltes a qualsevol polític en actiu.

Entre altres coses perquè, havent-m’hi barallat electoralment, havent-nos dedicat mútuament de vegades desqualificacions polítiques, jo hi tinc una relació i un respecte. Alguna vegada ens veiem, alguna vegada ens escrivim, alguna vegada ens telefonem i, fruit d’aquest tracte, i de la sensació que Jordi Pujol està vivint un mal final, a mi em va semblar que aquest llibre testamentari mereixia ser esmentat amb el reconeixement d’algun dels valors que té. En té molts o pocs? No ho sé. És un llibre que té un punt de fuga, un punt fosc, un angle mort, que és la relació entre ell mateix, l’entorn familiar, la corrupció i el mal finançament dels partits. Però si fóssim capaços de fer abstracció d’aquest angle mort, el contingut testamentari d’aquest llibre ennobleix la persona, perquè demostra una capacitat d’anàlisi, de reflexió, un coneixement de la política mundial que als seus més de 90 anys segueix sent envejable.

Jo crec que sí. Si la deixa és certa i si és una deixa preventiva, és una assegurança addicional de Pujol respecte a la seva família per tenir un roc a la faixa si van mal dades a Catalunya. Ara, després hi ha tota la resta...

A mi em sembla que sí. Jo he vist Pujol tractant-se gairebé de tu amb en Helmut Kohl, i l’he vist sopant a casa la Simone Weil, i l’he vist a les ambaixades d’Espanya de tot arreu on viatjava actuant amb desimboltura multilingüe. Més aviat estem mancats de polítics amb preparació suficient i connexions suficients perquè ens situïn a la primera divisió de la política.

Fa de molt mal fer servir d’exemple, però vist que eren amics Pujol i Felipe González, i deixant clar que Felipe González ha fet una deriva que no l’ha fet ni el mateix Pujol, darrere de Felipe González i pel seu paper en l’època que ell va ser-ne, no hi ha hagut cap altre president d’Espanya posterior a ell que li arribi a la cintura. Hi ha uns lideratges dels anys vuitanta que són molt potents.

Jo crec que no. És bo o dolent? Depèn. Hi ha qui opina que el meu va ser un hiperlideratge excessiu i que a més a més va durar massa i hi ha qui diu: “Nadal, torna.” Però entremig el cert és que el vell model de les majories absolutes és irrepetible durant bastant de temps, a Girona, a Catalunya i a Espanya.

Si jo pogués fer abstracció del que he viscut i visc des dels 30 fins als 73 anys, és indiscutible que tornaria a fer política. Ara, fer aquesta abstracció és impossible. Hi ha gent que em diu: “Va, home, torna’t a presentar per alguna cosa.” La suma de tot és dissuasiva al 100%. Per exemple, jo sé que és impossible que jo tornés a fer d’alcalde de Girona de la forma com ho vaig fer durant 23 anys fins al 2002, perquè d’entrada amb el marc legal actual hi ha coses que vaig fer que avui no podria fer. Prefereixo ni sentir-ne a parlar.

Jo, tot això, avui ho visc tangencialment. Si mai faig algun tuit de contingut polític em cauen de tots costats. He optat per posar-hi pell morta i no bloquejar mai ningú. Tinc identificats una vintena de trols que si em deixés portar pels impulsos hauria bloquejat ja fa temps, però no ho faig perquè les regles del joc avui són unes altres i que tothom faci el que vulgui. La millor rèplica de vegades és la ignorància.

Potser tots no. Algun d’ells hauria estat prou espavilat. Si en l’era Obama Twitter passa a ser un element central de les campanyes, Kennedy o Mitterrand traspassats a l’època de Twitter crec que ho haurien sabut fer. Simplement perquè haurien sigut capaços d’envoltar-se de community managers que els haurien fet bé la feina. Jo vaig ser durant 20 anys cap de premsa de mi mateix i ara això deu ser impossible. Deu haver-hi algú que s’ha d’ocupar d’un compte oficial de Twitter de l’Ajuntament, deu haver-hi algú altre que produeix vídeos, que gestiona una pàgina de Facebook, mil coses. A banda d’això, el nivell d’exposició és superior? Sí, i tant. Ara, jo crec que això t’obliga a aguditzar els ressorts per actuar tu mateix més correctament o defensar-te millor dels que t’ataquen.