“Obeiré els ciutadans de Catalunya”

Doncs mira, crec que això s’hau­ria de pre­gun­tar més a qui ho pot veure des de fora. Jo per­so­nal­ment crec que sí, en la mesura que tinc una manera de fer que vol tenir sem­pre cura de les per­so­nes, que escolta molt, que té una deter­mi­nada sen­si­bi­li­tat, que actua en allò que habi­tu­al­ment s’ha con­si­de­rat més mane­res de fer de les dones. En aquests casos, suposo que sí que es nota. També és cert que algu­nes veus m’arri­ben en aquest sen­tit, com també en altres aspec­tes com ara que s’han tro­bat amb més ale­gria, més ener­gia, més vita­li­tat... sobre­tot pel que fa als tre­ba­lla­dors del Par­la­ment, més que no pas amb els dipu­tats. En qual­se­vol cas, sem­bla que sí que s’ha per­ce­but soci­al­ment que hi ha hagut un canvi en la pre­sidència del Par­la­ment.

Crec que sí. Quan par­lem de la femi­nit­zació de la política o de qual­se­vol altre àmbit o quan ho fem de l’accés de les dones amb igual­tat d’opor­tu­ni­tats que els homes en les seves res­pon­sa­bi­li­tats, té con­seqüències. En el fons, no dei­xen de ser mane­res de ser, mira­des que pot­ser fins ara no hi eren pre­sents. O sí que hi eren, però tan infra­re­pre­sen­ta­des que no per­me­tia que hi hagués una visu­a­lit­zació del que això com­por­tava. Crec fer­ma­ment que si hi hagués més dones en els àmbits de presa de deci­si­ons les coses ani­rien d’una manera dife­rent. Crec que, per exem­ple, en el nos­tre entorn més imme­diat, l’excés de tes­tos­te­rona no ha afa­vo­rit com s’han dut les coses en els dar­rers anys.

Sí, és així. És a dir, quan algú parla des d’una posició hegemònica, i això ser­veix tant per als homes com per a l’uni­o­nisme, ten­deix a negli­gir aquells aspec­tes que han for­mat part de la manera de fer habi­tual sem­pre. Per tant, un naci­o­na­lista espa­nyol ultra­ex­clo­ent es pot per­me­tre el luxe de dir-te a tu que ets naci­o­na­lista, perquè el seu és un naci­o­na­lisme hegemònic. És a dir, forma part de la nor­ma­li­tat. En el meu cas estic encara més en el punt de mira pro­ba­ble­ment perquè repre­sento un Par­la­ment que és el més inde­pen­den­tista de la història, si més no en per­cen­tat­ges i en nom­bre d’escons. Per això ja es pres­su­posa, o els interessa des­ta­car-ho a alguns, que hi haurà un biaix de no neu­tra­li­tat, i no impar­ci­a­li­tat. Està estu­diat sociològica­ment i en el camp de les con­duc­tes que s’obren pas fora de l’hege­mo­nia.

Encara més.

Si hi havia perill, crec que ara ja no. Soc una per­sona que miro de fer la feina tan bé com puc, com sé i com em dei­xen. Un tri­an­gle com­pli­cat, aquest. No havia fet mai de pre­si­denta i, per tant, el pri­mer que vaig fer va ser, natu­ral­ment, apren­dre’m el regla­ment de la cam­bra, saber qui­nes eren les meves atri­bu­ci­ons i com havia de desen­vo­lu­par la meva feina. Tot i això, s’ha de dir que es basa en el més abso­lut dels direc­tes, perquè no és res pre­vi­si­ble i tot passa en dècimes de segon. Has d’estar molt atent a què es diu i a com es diu. És evi­dent que s’havien permès una sèrie de con­duc­tes que havien degra­dat, segu­ra­ment en la per­cepció del ciu­tadà, que és el que nosal­tres repre­sen­tem, el que era el Par­la­ment, el debat par­la­men­tari i en espe­cial les for­mes de com s’ha de pro­duir aquest debat. El des­co­bri­ment de tot­hom que ara ja no hi ha qüesti­ons d’ordre és la con­seqüència d’haver-me lle­git el regla­ment. No hi ha qüesti­ons d’ordre, hi ha arti­cles del regla­ment. Es pot fer ús de la paraula i no cal que se sàpiga el nom­bre de l’arti­cle de memòria, només el perquè es vol fer ús de la paraula i amb quina fina­li­tat. En aquest sen­tit el que intento és pres­ti­giar, pre­ci­sa­ment, el que repre­senta la nos­tra ins­ti­tució, que és on resi­deix la sobi­ra­nia del poble de Cata­lu­nya. Tot s’ha de pro­duir d’acord amb unes for­mes i unes con­ven­ci­ons que ja venen mar­ca­des i que hau­rien de fer sen­tir orgullós el ciu­tadà que escolta els seus repre­sen­tants. Hem d’evi­tar alguns epi­so­dis ante­ri­ors que han fet sen­tir ver­go­nya ali­ena.

Espero, desitjo i con­fio que sigui així. Tinc atribuïda la facul­tat d’orde­nar i con­duir els debats i espero poder-ho fer per qüesti­ons pròpia­ment dites de la nos­tra feina política, i no per qüesti­ons que res­po­nen només a gau­dir d’una noto­ri­e­tat o gene­rar una pica­ba­ra­lla. Men­tre jo sigui al cap­da­vant no per­metré que el Par­la­ment s’acabi con­ver­tint en un plató de tele­visió o en una taverna. Par­lem de la segona ins­ti­tució del país i no cal recor­dar que mereix un res­pecte.

Jo he de pro­te­gir els par­la­men­ta­ris i allò que ells repre­sen­ten. Som aquí, ells i jo, perquè repre­sen­tem la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya i, per tant, pro­te­gint els seus drets estic pro­te­gint els dels cata­lans i cata­la­nes. Això, ho he de fer, per exem­ple, quan es tracta de pro­te­gir el dret a vot d’un par­la­men­tari, perquè no és el seu, és el que repre­senta, que és la veu de la ciu­ta­da­nia. En el Par­la­ment hem vist, en els dar­rers anys, que ha estat en el punt de mira dels atacs de l’Estat espa­nyol per impe­dir un debat radi­cal­ment democràtic i fruit de les majo­ries dona­des pels resul­tats elec­to­rals. En aquests casos és trist haver de recor­dar qüesti­ons que són molt bàsiques, molt essen­ci­als i molt pri­mor­di­als. Però cal fer-ho. El Par­la­ment és sobirà i s’hi ha de poder par­lar política­ment de tot allò que deci­dei­xin par­lar els seus dipu­tats. I jo estic deci­dida a fer-ho pos­si­ble, tot i que ja he arren­cat la legis­la­tura amb dues que­re­lles, qua­tre repro­va­ci­ons, una denúncia al Tri­bu­nal Suprem, una queixa a la Junta Elec­to­ral... És el moment en què ens tro­bem, el de judi­ci­a­lit­zació de la política. I això és una ano­ma­lia.

Sé que la pre­gunta es fa així, però el verb deso­beir l’hauríem de decli­nar en funció dels con­tex­tos que s’uti­litza. A vega­des deso­beir no depèn només d’allò que vul­gui fer o pugui fer. Jo pro­te­giré els drets dels dipu­tats, com a repre­sen­tants dels ciu­ta­dans, però també els dels tre­ba­lla­dors de la ins­ti­tució, perquè no han de ser en cap cas per­so­nes a les quals se’ls derivi una res­pon­sa­bi­li­tat d’aquesta absur­di­tat en la qual ens tro­bem des del punt de vista polític. Les acci­ons indi­vi­du­als tenen con­seqüències col·lec­ti­ves o no en funció de com actuï la resta de la gent i no única­ment una per­sona. Tinc clar, claríssim, allò que vull fer. I allò que vull fer és el que faré. Més que deso­beir, jo obeiré els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Després ja veu­rem quina és l’actu­ació de la resta del col·lec­tiu, perquè també això és relle­vant en ter­mes de deso­bediència.

Per fer la feina per la qual he estat esco­llida he de dotar-me de les eines que m’ofe­reix el mateix Par­la­ment i el càrrec de con­fiança del secre­tari gene­ral res­pecte a la pre­sidència està fixat pel regla­ment. No estem par­lant d’un càrrec de con­fiança política, sinó d’un cos de per­so­nes que han pas­sat per unes opo­si­ci­ons a lle­trat, d’una assistència tècnica espe­ci­a­lit­zada des del punt de vista jurídic. Que el secre­tari gene­ral posi a dis­po­sició el càrrec quan entra un nou pre­si­dent entra dins d’aquesta lògica de com­plir amb el que diu el Par­la­ment. Per tant, tu tries entre un grup de per­so­nes que for­men part d’aquest equip tècnic. La meva manera d’actuar quina ha estat? Conèixer els topants, par­lar amb la gent, escol­tar la gent i fer-me una idea de la situ­ació en la qual ens trobàvem. Creia i crec que feien falta can­vis, perquè veníem d’una legis­la­tura en què aques­tes figu­res, les dels tècnics, havien tin­gut una rellevància política que no els per­to­cava. Aquells que hem d’assu­mir les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques i els que hem de mar­car la direc­triu política hem de ser els polítics, no els fun­ci­o­na­ris. Per tant, jo ja havia ver­ba­lit­zat la meva intenció de fer can­vis i també perquè crec que en les ins­ti­tu­ci­ons és neces­sari que hi hagi, per higi­ene i per salut democràtica, un cert relleu en posi­ci­ons de certa rellevància en el dia a dia dels tre­ba­lla­dors.

Només hi havia hagut una secretària gene­ral i vaig creure que en l’esce­nari actual, amb un Par­la­ment amb més dones que mai i amb una mesa del Par­la­ment amb més presència feme­nina en els espais més relle­vants com són la pre­sidència i les vice­pre­sidències, també una secretària gene­ral havia de ser una mos­tra d’igual­tat en la història de la democràcia. Com que els homes quan gover­nen sovint no ho recor­den, doncs crec que les dones hem de pre­di­car amb l’exem­ple.

Això només ho poden deci­dir els grups par­la­men­ta­ris. La comissió del regla­ment es con­voca pre­ci­sa­ment quan hi ha volun­tat d’aquests grups de fer-ne. El regla­ment no deixa de ser un con­junt de nor­mes que s’han d’anar ade­quant en funció de les neces­si­tats. No són com la Cons­ti­tució Espa­nyola, que sem­bla més ina­mo­vi­ble que les Tau­les de la Llei. El regla­ment ens ajuda a orga­nit­zar el dia a dia. Per exem­ple, es va apro­var un pla d’igual­tat en aquest Par­la­ment, el febrer del 2020, i diu que els grups par­la­men­ta­ris han d’ubi­car dones en càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat i equi­pa­rar-los amb els dels homes. Veiem que alguns grups par­la­men­ta­ris no ho seguei­xen perquè no apa­reix en el regla­ment i, per tant, hem de fer els pos­si­bles per incor­po­rar l’obli­gat com­pli­ment del pla.

Les vota­ci­ons telemàtiques han arri­bat per que­dar-se, i els mesos de pandèmia han acce­le­rat tot el procés. Un Par­la­ment no es pot atu­rar sota cap cir­cumstància i estem obli­gats a dotar-nos d’ins­tru­ments que així ens ho per­me­tin. Han cal­gut regu­la­ci­ons i decrets llei per aten­dre una urgència com la que teníem. El vot telemàtic s’haurà d’incor­po­rar en el regla­ment perquè estem duent a terme pràcti­ques que no que­den cober­tes pel mateix regla­ment. Per tant, seran els grups par­la­men­ta­ris els que deci­di­ran en quina mesura i en quins aspec­tes s’ha de modi­fi­car el regla­ment si esti­men oportú fer-ho.

Crec que no. Els indults són un procés que des d’un punt de vista d’acció política arren­quen en el moment en què jo faig una pre­gunta al Congrés dels Dipu­tats i em res­pon el minis­tre de Justícia. Una res­posta que arriba en el segon torn, quan jo ja no tinc pos­si­bi­li­tat de rèplica, i en què em diu: “Aquests indults que li pre­o­cu­pen tant, la set­mana vinent els començarem a tra­mi­tar.” I aquesta set­mana s’ha con­ver­tit en nou mesos. Nou. Simbòlica­ment és com un embaràs i un part el que ha hagut de patir el govern de l’Estat espa­nyol per aca­bar sig­nant i per­me­tent aquests indults. Embol­ca­llats amb un dis­curs més propi del màrque­ting i de la publi­ci­tat amb allò de la concòrdia, la mag­na­ni­mi­tat i el gest de gràcia, sabem que, en rea­li­tat, el procés dura nou mesos perquè hi ha un debat intern i intens dins el PSOE. Sabem que els mem­bres del par­tit no són de manera voluntària i cons­ci­ent pro­clius a l’indult, però amb la pressió que ve d’Europa es veuen obli­gats a fer tot l’attrezzo del Liceu per anun­ciar la sig­na­tura. Quan arri­bes a retaló, a empen­tes i rodo­lons i sota pressió això indica que, de mag­na­ni­mi­tat i concòrdia, més aviat poca. Si a més a més veiem què se n’ha tret, de la reforma de govern, amb un minis­tre català, del PSC, com Miquel Iceta i amb una car­tera ini­cial de Política Ter­ri­to­rial i Funció Pública que es lle­gia com un gest cap a Cata­lu­nya i que ha esde­vin­gut un miratge que ha durat sis mesos. Que facis un canvi després de tan poc temps demos­tra en certa manera que quan el vas anun­ciar for­mava part d’aquest màrque­ting gene­ra­lit­zat al qual Pedro Sánchez ja ens té acos­tu­mats. És allò que tinc uns argu­ments i si no li agra­den en tinc uns altres. És Pedro Marx, més que Pedro Sánchez.

No, gens. Crec que també és una estratègia i es parla tant de la taula perquè par­lant-ne algú pugui pen­sar que hi ha taula o que hi ha diàleg. De moment no n’hi ha. És com una al·luci­nació col·lec­tiva que hem tin­gut perquè vam veure un pas­seig a La Mon­cloa i una taula de vidre. De vidre, a més a més! Tota una lec­tura metafòrica. De vidre perquè era trans­pa­rent, no es veia. Hem tin­gut una foto­gra­fia que parla de diàleg i un any i mig després sem­bla que ara sí que s’ha con­vo­cat, quan hau­ria d’haver estat un mes després de les elec­ci­ons. Conec els que s’hi han d’asseure, perquè hi vaig tre­ba­llar amb ells dos anys, i el meu escep­ti­cisme està basat en una evidència con­tras­tada.

Vaig patir molt, però no per creure que no podríem arri­bar a una entesa entre Juntsx­Cat i ERC, perquè aquesta era una inves­ti­dura matemàtica. No, vaig patir perquè quan tu et pre­sen­tes a les elec­ci­ons amb un deter­mi­nat pro­jecte polític i amb el resul­tat ajus­tat de les elec­ci­ons bus­ques que l’acord final sigui el més sem­blant pos­si­ble a allò que havies defen­sat en cam­pa­nya. I és en aquest sen­tit que es va nego­ciar moltíssim.

L’he de veure amb més espe­rança perquè hi ha hagut la volun­tat de fer un acord de govern i la volun­tat que aquest acord es res­pecti. Tots teníem molt pre­sent la mala experiència pas­sada i, per tant, les ganes i l’esforç que aquest cop sortís millor hi són per les dues parts.

Bé, els can­vis s’han de veure com una opor­tu­ni­tat i s’ha de donar marge perquè ho siguin. De fet, amb Sal­va­dor Illa ja teníem con­tacte durant els pri­mers temps de pandèmia i era a ell a qui m’adreçava com a minis­tre de Sani­tat. A ell i a Pedro Sánchez. El diàleg, ja l’hem tin­gut en un altre con­text i també la conei­xença. Espe­rem que aquest canvi de tarannà es vegi reflec­tit quan es plan­tegi la reno­vació de càrrecs i altres qüesti­ons que neces­si­ten l’acord de les dues ter­ce­res parts de la cam­bra.

Jo sem­pre he estat una per­sona amb mirada de bas­tir ponts, de tran­si­tar-los i per tant que hi hagi movi­ment d’apro­xi­mació més que no pas de llu­nya­nia. De fet, ha estat sem­pre la meva manera de fer política i per tant con­ti­nuo amb la mateixa volun­tat. Estic con­vençuda que l’inde­pen­den­tisme ha d’anar unit per acon­se­guir la inde­pendència. Després, un cop siguem inde­pen­dents, cadascú ja s’encar­re­garà de bus­car les seves posi­ci­ons i ja hi seran aquells que hi vol­dran ser. Els que som i tre­ba­llem només per acon­se­guir la inde­pendència, quan aquesta sigui una rea­li­tat com­pleta, mar­xa­rem a casa nos­tra per cele­brar que final­ment ja l’hem acon­se­guida. Per tant, no vull veure aques­tes des­con­fi­an­ces en gene­ral i sí que vull tre­ba­llar perquè no es pro­du­ei­xin com he fet des del pri­mer moment que he entrat en política.

El camí cap a la inde­pendència, perquè l’auto­de­ter­mi­nació és un dret que ja vam exer­cir en la forma d’un referèndum l’1-O i ens falta imple­men­tar el dar­rer tram d’aquest tra­jecte que és la inde­pendència. Que és difícil, ho hem vist tots. Fa tres anys i mig que patim les con­seqüències per haver exer­cit el nos­tre dret: presó, exili, repressió gene­ra­lit­zada, la mort política via inha­bi­li­tació, la mort econòmica a través de la ruïna via Tri­bu­nal de Comp­tes... És evi­dent que la manera viru­lenta i vio­lenta amb què va reac­ci­o­nar l’Estat demos­tra que ens ho posa­ran difícil. També demos­tra aquesta reacció que l’1-O vam estar molt més a prop del que pro­ba­ble­ment pen­sem per acon­se­guir el nos­tre objec­tiu. Per tant, la fórmula, la tenim; la uni­tat per acon­se­guir-ho, també, i el que falta és man­te­nir aquesta uni­tat i fer­mesa a l’hora de ser capaços d’imple­men­tar aquest tram final. Per tant, les difi­cul­tats hi són, però jus­ta­ment perquè les conei­xem hem de poder blin­dar-nos i fer-nos forts, i sobre­tot estar units per superar-les. Estem units en la repressió, perquè ens repri­mei­xen, doncs hauríem d’apren­dre a ser capaços d’estar units per acon­se­guir la inde­pendència. Perquè sense inde­pendència la repressió no s’atura.

Jo he dit sem­pre que la pandèmia, si de cas, a mi m’ha fet més inde­pen­den­tista que no era. Perquè, davant d’una emergència sanitària com la que hem tin­gut, no poder dis­po­sar ni dels recur­sos ni de la capa­ci­tat de decisió ens ha impe­dit res­pon­dre com hauríem vol­gut. El pre­si­dent Torra dema­nant acci­ons 15 dies abans que les prengués el govern espa­nyol és un exem­ple. Un altre és que fa rela­ti­va­ment poc que el govern espa­nyol ha permès a les farmàcies poder fer tests d’antígens. Jo vaig pre­sen­tar una pro­po­sició de llei el mes de desem­bre. Fa set mesos! La gestió eficaç d’aquesta crisi ens ha demos­trat encara més què repre­senta ser o no ser inde­pen­dents i, per tant, ara la pri­o­ri­tat és res­pon­dre a la crisi sanitària, econòmica i social, però sense que això ens allu­nyi o ens impe­deixi tre­ba­llar per asso­lir la solució a aquesta crisi i a qual­se­vol altra que pugui venir. Has de poder deci­dir com inver­tei­xes els teus pro­pis recur­sos per ges­ti­o­nar les teves pro­blemàtiques i acon­se­guir que la teva ciu­ta­da­nia tin­gui una millor qua­li­tat de vida.

Si et digués que no em con­di­ci­ona que els matei­xos jut­ges i fis­cals que van ser a la causa de l’1-O siguin els que estan a la meva causa, men­ti­ria. Una causa que no hau­ria de ser, perquè jo no he comès cap delicte. Tinc com­panys que han estat tres anys i mig a la presó, tinc com­panys que fa més de tres anys i mig que patei­xen exili, hi ha més de 3.300 repre­sa­li­ats per aquesta acció de l’Estat espa­nyol... Per tant, és evi­dent que forma part del meu dia a dia i no hi ha cap entre­vista en què no se’m recordi o acte públic en què els mit­jans no en facin esment. Però, jus­ta­ment per res­pon­sa­bi­li­tat amb mi mateixa i amb la feina que faig i amb la con­fiança que m’han donat els ciu­ta­dans, és evi­dent que jo he de fer la meva feina com si fos lliure, perquè no ho soc. Totes i cadas­cuna de les meves acci­ons poden por­tar un seguit de con­seqüències que a altres per­so­nes d’altres àmbits polítics i d’altres àmbits geogràfics no els com­por­ten. Cada vegada que jo em pro­nun­cio con­tra la justícia espa­nyola dient que és més espa­nyola que justícia jo sé que seré jut­jada per aquesta justícia que també sap què en penso, d’ella. Per tant, podria dei­xar de dir-ho, però crec que he d’inten­tar ser cohe­rent amb mi mateixa i poder ser lliure fins al punt que depèn de mi. Jo que vinc dels clàssics m’agafo molt a la tragèdia grega, com és el cas d’Antígona. Sòfocles ens explica el xoc entre la ger­mana que enterra els seus dos ger­mans, encara que el rei de la ciu­tat hagi dit que un pot ser enter­rat però l’altre no. El rei posa al davant la llei de la ciu­tat, i ella, la llei de la sang. El rei diu a Antígona que qui enterri el germà que no pot enter­rar morirà, Antígona li res­pon que ell faci el que cre­gui que ha de fer, que ella farà el mateix assu­mint-ne les con­seqüències.

Per a tot no ho sé! El cert és que sí que he fet un màster inten­siu en la presència de l’extrema dreta o la dreta extrema en un hemi­ci­cle, en veure els jocs de poder, en com­pro­var que allò que es diu als mit­jans no té res a veure amb allò que es fa real­ment, en mirar d’enga­nyar la gent par­lant de diàleg en públic men­tre que en pri­vat les matei­xes per­so­nes que han fet les decla­ra­ci­ons t’ho des­men­tei­xen. He estat en l’ull de l’huracà en un moment de moltíssima bel·ligerància política i jurídica i vivint moments trans­cen­den­tals des d’un punt de vista històric. Han estat unes vivències dures, però d’un apre­nen­tatge molt sig­ni­fi­ca­tiu.

Els pro­fes­si­o­nals que llui­ten con­tra el foc, d’una banda, i el sen­tit comú, d’una altra banda, dema­nen que es puguin uti­lit­zar els hidro­a­vi­ons que esti­guin més a prop del foc, en aquest cas a la Cata­lu­nya del Nord, a l’Estat francès, però l’Estat espa­nyol ho des­carta. És a dir, que els mit­jans són a pocs quilòmetres, però el permís i el cri­teri estan a 600 quilòmetres, que és una manera simbòlica de dir que qui pren les deci­si­ons per nosal­tres és a Madrid. Quan par­lem de la neces­si­tat de ser un país inde­pen­dent també par­lem de qüesti­ons com aquesta.

Quan la minis­tra (de Política Ter­ri­to­rial, Isa­bel Rodríguez) adver­teix que els inde­pen­den­tis­tes hau­rien d’haver après la lliçó segu­ra­ment també es refe­reix a això. La lliçó és que la fi de la uni­tat d’Espa­nya jus­ti­fica tots els mit­jans. El cibe­res­pi­o­natge n’és una mos­tra més. Però, un cop més, s’obli­den d’una majo­ria social i política que no res­po­nem a les seves ame­na­ces sinó al nos­tre com­promís amb el man­dat de l’1-O per fer efec­tiva la inde­pendència de Cata­lu­nya.