Entrevista

TERESA CABRÉ

PRIMERA PRESIDENTA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (IEC)

“Ser membre de l’IEC és servir el país”

Vertebrar el territori amb la llengua que li és pròpia. La primera presidenta de l’IEC posa en relleu la feina d’una institució amb múltiples disciplines i que reclama ser escoltada pels poders públics

RETORN
“Som un organisme públic, ens devem a la societat i, per tant, hem de poder retre a la societat allò que nosaltres hem rebut” RETORN “Som un organisme públic, ens devem a la societat i, per tant, hem de poder retre a la societat allò que nosaltres hem rebut”
OBJECTIU
“Hauré de trobar els mecanismes i les estratègies perquè els organismes polítics retornin a l’Institut la centralitat referencial” OBJECTIU “Hauré de trobar els mecanismes i les estratègies perquè els organismes polítics retornin a l’Institut la centralitat referencial”
COMPROMÍS
“Hem de garantir una opinió seriosa i fonamentada des de bases científiques i sense compromisos partidistes” COMPROMÍS “Hem de garantir una opinió seriosa i fonamentada des de bases científiques i sense compromisos partidistes”
LLENGUA
“Només si fem classes en català de totes les matèries a les universitats obtindrem expressió científica i terminologia pròpia” LLENGUA “Només si fem classes en català de totes les matèries a les universitats obtindrem expressió científica i terminologia pròpia”
RECONEIXEMENT
“Un país necessita les seves referències culturals, i si són singulars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor” RECONEIXEMENT “Un país necessita les seves referències culturals, i si són singulars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor”

Set anys al cap­da­vant de la Secció Filològica de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (IEC) han ser­vit a Teresa Cabré (l’Argen­tera, 1947) per ento­mar amb les idees ben clares la pri­mera pre­sidència d’una dona de la ins­ti­tució que va crear el 1907 Enric Prat de la Riba. En el seu dis­curs d’inves­ti­dura –prendrà pos­sessió al setem­bre– ja va anun­ciar l’objec­tiu d’impul­sar l’IEC com a refe­rent de la cul­tura i la llen­gua cata­la­nes, d’aug­men­tar el seu pres­tigi social i d’acon­se­guir que, “com a estruc­tura d’estat que hau­ria de ser, sigui escol­tat i tin­gut en compte”.

Feli­ci­tats pel nome­na­ment. Sobta que en més de cent anys de vida sigui vostè la pri­mera pre­si­denta dona.
Sobta, sí, però espero que es noti el canvi. D’alguna manera l’experiència que acu­mu­lem les dones sem­pre es pro­jecta sobre les coses que després fem.
En què es notarà?
Un ele­ment que pro­jec­tem de manera gai­rebé automàtica és la sen­si­bi­li­tat. La sen­si­bi­li­tat a l’hora de ges­ti­o­nar, sobre­tot quan es tracta de tre­ba­llar amb per­so­nes, amb col·lec­tius. I que aquests col·lec­tius han de tre­ba­llar en un con­text de benes­tar on cadas­cuna de les per­so­nes sigui tin­guda en compte. Sem­pre he inten­tat anar molt en aquesta línia, perquè ja em surt de natu­ral, però també l’he obser­vada en aquests set anys i mig que he estat al cap­da­vant de la Secció Filològica. El per­so­nal està molt més con­tent. Són per­so­nes que, com que les tens en compte, les infor­mes. No hi ha ningú que tre­ba­lli sense saber allò que fa el del cos­tat, ni sense saber quins són els objec­tius que es pro­posa l’orga­nisme en el seu con­junt.
Pre­sen­tar una can­di­da­tura única i obte­nir el 91% dels vots és una gran mos­tra de con­fiança.
I que jo agra­eixo enor­me­ment. Quan em pre­sento a un càrrec ho faig amb un pro­jecte sota el braç i la meva il·lusió és aga­far-ho com una opor­tu­ni­tat per fer coses, per fer allò que penso que es podria fer. Si tu et pre­sen­tes, encara que sigui amb can­di­da­tura única, però surts per un marge de vots molt petit, et deixa les mans lli­ga­des perquè pen­ses que hi ha mol­tes per­so­nes que no cre­uen en el teu pro­jecte. Per això agra­eixo tant el gest als mem­bres de l’IEC, i és evi­dent que no els podem fallar.
I el fet que sigui pre­ci­sa­ment una per­sona de la Secció Filològica, quan sem­blava que hi havia una norma no escrita que la dei­xava al marge de la pre­sidència.
Pre­ci­sa­ment, quan he estat al cap­da­vant de la Secció Filològica durant aquests set anys i mig, he pogut donar a conèixer el meu tarannà en el ple, la meva manera de fun­ci­o­nar i de pre­sen­tar la feina feta. I crec que això ha faci­li­tat que em votes­sin tot i ser de la Secció Filològica. Aquesta secció, en ser l’àmbit que ela­bora la nor­ma­tiva i en ser tan visi­ble el paper d’acadèmia de la llen­gua de l’IEC, ja tenia un paper pro­ta­go­nista i aquesta és una mica la raó per la qual no hi havia pre­si­dents de la secció fins ara. Es bus­cava l’equi­li­bri amb la resta de sec­ci­ons.
Ha repe­tit que un dels seus deu­res és obrir a l’exte­rior l’IEC, igual que ho ha fet amb la Secció Filològica. Com ho farà?
És un dels meus prin­ci­pals objec­tius. Som un orga­nisme públic, ens devem a la soci­e­tat i, per tant, hem de poder retre a la soci­e­tat allò que nosal­tres hem rebut i allò que podem apor­tar com a ser­vei. L’IEC, en ser un orga­nisme que comprèn totes les àrees del saber, té una plu­ri­dis­ci­pli­na­ri­e­tat innata que ens per­met fer anàlisis trans­ver­sals dels fenòmens. Per això és tan impor­tant poder tor­nar aquest conei­xe­ment a la ciu­ta­da­nia a través de la difusió i la divul­gació. I no només una divul­gació enca­rada als cer­cles experts, sinó que tin­gui un públic i un horitzó molt més amplis.
En un moment de can­vis en aquest país, el fet que l’IEC s’aban­deri com a estruc­tura de país pot faci­li­tar que se’l tin­gui en compte i se’l con­si­deri com a refe­rent per part del govern?
Les fonts de reflexió dels polítics no poden ser només les dels seus pro­pis, i legítims, interes­sos de par­tit. La seva ha de ser una visió gens esbi­ai­xada de la rea­li­tat i a nosal­tres el que ens agra­da­ria és que tin­gues­sin en compte aquesta rea­li­tat a través dels estu­dis que fem des de l’IEC. Estu­dis inde­pen­dents de cri­teri, basats en dades rigo­ro­ses i científiques. Jo inten­taré per tots els mit­jans que es reco­ne­gui des de la Gene­ra­li­tat que allò que són estruc­tu­res que ver­te­bren un país, des de la cul­tura i la llen­gua i que van més enllà d’una auto­no­mia i englo­ben totes les ter­res de parla cata­lana, es tin­guin en compte com a refe­rent. Un país neces­sita les seves referències cul­tu­rals, i si són sin­gu­lars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor. El sim­bo­lisme ver­te­bra­dor de l’Ins­ti­tut, crec que el podré obte­nir dels poders públics.
I com ho acon­se­guirà?
Par­teixo de la base del con­ven­ci­ment, l’argu­men­tació, l’empa­tia i això que em carac­te­ritza com a per­sona: l’entu­si­asme. A més, encapçalo un pro­grama en què renovo l’Ins­ti­tut. Un Ins­ti­tut que està dis­po­sat a ser trans­pa­rent i a retre comp­tes. Per tant, a través d’acords sobre fei­nes i tas­ques molt con­cre­tes que ser­vei­xin real­ment al país, penso que obtin­drem aquest reco­nei­xe­ment. Vol­dria que em dones­sin la con­fiança d’un parell d’anys perquè es noti el canvi.
Quins creu que seran els esculls més difícils de resol­dre?
De por­tes cap endins en tindré pocs, tant perquè el marge amb què he estat esco­llida és molt ampli com per la il·lusió i el tre­ball que hem posat tot l’equip en el pro­grama. A més, no puc obviar el per­so­nal de l’IEC, un per­so­nal que s’estima molt aquesta casa i ho ha demos­trat en més d’una ocasió. De por­tes cap enfora hauré de tro­bar els meca­nis­mes i les estratègies perquè els orga­nis­mes polítics retor­nin a l’Ins­ti­tut aquesta cen­tra­li­tat refe­ren­cial. Suposo que serà un escull perquè, mal­grat que s’ha tre­ba­llat molt inter­na­ment, l’IEC no ha exhi­bit ni exte­ri­o­rit­zat tota la feina que ha fet. I, sobre­tot, no ha mos­trat com d’útil soci­al­ment és tota aquesta feina. Una segona pro­blemàtica que s’haurà de superar és la de tipus pres­su­pos­tari. L’Ins­ti­tut per fun­ci­o­nar neces­sita un pres­su­post digne, encara que sigui adap­tat a les cir­cumstàncies actu­als de crisi. Aquest pla que defen­sem de moder­nit­zació i d’uti­li­tat de ser­vei que pro­mo­vem ha de tenir recur­sos sufi­ci­ents.
El fet de ser un país sense estat difi­culta encara més que es reco­ne­gui la feina d’ins­ti­tu­ci­ons com l’IEC?
Efec­ti­va­ment. L’apor­tació que es fa a la Real Aca­de­mia Española no només és sufi­ci­ent, sinó que es veu ampli­ada amb apor­ta­ci­ons extra­or­dinàries dels dife­rents minis­te­ris perquè facin els tre­balls que fan. Tot i això, Cata­lu­nya sem­pre ha estat un país intel·ligent, perquè ens hem hagut d’espa­vi­lar en tant que no hem tin­gut els matei­xos mit­jans de poder que altres estats que ens envol­ten, i, mal­grat tot, hem vol­gut ser, ens hem reco­ne­gut com a iden­ti­tat. Hem uti­lit­zat la ima­gi­nació per treure recur­sos de sota de les pedres. El mateix Prat de la Riba va creure i va fer creure tot­hom que això era un estat, quan no ho era. Hem de con­ti­nuar apli­cant aques­tes fórmu­les ima­gi­na­ti­ves. D’altra banda, és molt impor­tant que els poders públics vegin en l’IEC eficàcia, eficiència, trans­parència i uti­li­tat. I des de l’IEC estem dis­po­sats a acon­se­guir que la nos­tra veu sigui més escol­tada.
La imatge d’un Ins­ti­tut for­mat només per acadèmics de certa edat és real? No hi ha prou talent jove perquè s’hi incor­pori?
Hem de tre­ba­llar per rejo­ve­nir l’entrada de mem­bres de l’Ins­ti­tut. Aquest és un dels aspec­tes en els quals volem inci­dir. No en un pri­mer moment, perquè les coses s’han de fer una dar­rere de l’altra si vols que es con­so­li­din i que es vagin estruc­tu­rant bé en el con­junt, però ho tenim pre­sent. També volem retar­dar l’edat de jubi­lació, de pas a emèrits dels mem­bres de l’Ins­ti­tut. Ara es fa als 70 anys. Jo mateixa soc emèrita i estic en ple­nes capa­ci­tats per poder diri­gir una ins­ti­tució. Què passa? Cada cop més els nos­tres mem­bres con­ti­nuen tre­ba­llant un cop pas­sen a ser emèrits. Lla­vors això ha fet que, d’una banda, entrin mem­bres i, d’una altra banda, aquells que fa 20 o 30 ja no eren actius ho con­ti­nuen sent ara. Som molta gent i hem de fer els pos­si­bles per equi­li­brar l’entrada de gent jove sense per­dre l’acti­vi­tat de l’experiència. Al llarg de la història de l’IEC s’han adop­tat dife­rents models. En un moment deter­mi­nat es va optar pels mem­bres agre­gats, perquè, és clar, hi ha un nom­bre deter­mi­nat de per­so­nes dins de cada secció i no la podem aug­men­tar sense límit. També es podria resol­dre a través de les soci­e­tats fili­als, adhe­ri­des o ads­cri­tes a una deter­mi­nada secció i que dina­mit­zen la matèria en què estan espe­ci­a­lit­za­des. Aquí sí que hi ha molta gent jove i pot ser el camí impli­cant en la recerca els mem­bres de les fili­als.
Un dels aspec­tes clau que vostè defensa és ampliar l’acció ter­ri­to­rial de l’Ins­ti­tut més enllà del Prin­ci­pat.
Si diem que som un eix ver­te­bra­dor de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes no ho podem fer d’una altra manera. Forma part dels nos­tres esta­tuts. Aquest aspecte es veu molt clar en el tema de la llen­gua, perquè no podem defu­gir aquesta mirada inclu­siva de totes les vari­e­tats lingüísti­ques. En el cas de les altres matèries, queda una mica més diluït, sobre­tot en el camp de les ciències expe­ri­men­tals, exac­tes, de la salut... En aque­lles ciències patri­mo­ni­als, com en el cas de la història, l’arque­o­lo­gia o les ciències soci­als, no hi ha cap acadèmia en els llocs res­pec­tius que agrupi aquests ele­ments i, en canvi, nosal­tres sí que tenim mem­bres que per­ta­nyen a tots els racons de la llen­gua. Aquesta és la sin­gu­la­ri­tat de l’Ins­ti­tut. Per ser-hi mem­bre no només has de ser bo en la teva matèria, sinó que has de creure en la cata­la­ni­tat i has d’estar dis­po­sat a tre­ba­llar en una ins­ti­tució que és inclu­siva. Tal com es va con­ce­bre l’IEC, ser mem­bre vol dir estar dis­po­sat a fer un ser­vei al país.
L’IEC va sor­gir com a punta de llança de la moder­ni­tat científica. En quin moment es troba ara?
L’IEC va tenir un paper actiu en la cons­trucció del país des d’un punt de vista cul­tu­ral. Era el moment pro­pici política­ment per recu­pe­rar la iden­ti­tat. Va tenir l’encàrrec de reco­pi­lar i des­criure tot allò que for­mava part del gran patri­moni de la cata­la­ni­tat en tots els ter­renys. Actu­al­ment ja hi ha altres enti­tats que fan aquesta feina. L’IEC, per exem­ple, no té labo­ra­to­ris per fer recerca de bioquímica, però en canvi sí que té l’acu­mu­lació de saber expert de cadas­cuna de les matèries per poder eme­tre opinió. La missió d’opi­nar és una de les eines for­tes que té l’Ins­ti­tut. Hem de garan­tir una opinió seri­osa i fona­men­tada des de bases científiques i sense com­pro­mi­sos par­ti­dis­tes.
Hau­ria estat bé eme­tre aquesta opinió ver­te­bra­dora de país en un moment com el que estem vivint de crisi sanitària?
En el moment de l’acció, aquesta par­tia dels orga­nis­mes polítics, però en el ter­reny de l’emissió d’infor­mes i d’anàlisi l’IEC ja ha fet aquesta feina, ja ha emès aquesta opinió a través de semi­na­ris trans­ver­sals de totes les sec­ci­ons sobre la covid. S’han emès infor­mes sobre la natura, ús i abús, sobre el genoma humà... Jo penso que la nos­tra volun­tat ja ha començat a cami­nar en aquest sen­tit. El que és difícil és avançar-te a la neces­si­tat d’acció, i, en el cas de la pandèmia, va aga­far tot­hom de sor­presa.
Una enti­tat com l’IEC es podria plan­te­jar sense la inversió pública?
S’hau­ria de con­ver­tir en una enti­tat lucra­tiva i això li faria per­dre l’essència. L’Ins­ti­tut genera ingres­sos a través de les seves publi­ca­ci­ons i acti­vi­tats, però el que no pot fer és dedi­car-se només a aque­lles acti­vi­tats que li gene­rin recur­sos, perquè per­dria de vista el que és el ser­vei al país.
Adolfo Suárez va dir en un acte el 1976 que no es podia ense­nyar física nuclear en català o en basc. En un moment en què la uti­li­tat de la llen­gua es torna a posar en dubte, com res­pon la ins­ti­tució?
Jo hi era en aquell acte [riu]. Par­tim del prin­cipi que totes les llengües són aptes per expres­sar-ho tot i que si una llen­gua no té recur­sos per expli­car un aspecte deter­mi­nat és perquè no ha tin­gut neces­si­tat de fer-ho. I hi afe­geixo que només amb l’ús de la llen­gua desen­vo­lu­pa­rem aquests recur­sos de forma natu­ral. Per tant, només si fem clas­ses en català de totes les matèries a les uni­ver­si­tats obtin­drem expressió científica i ter­mi­no­lo­gia pròpia. I com a ter­mi­no­lo­gia pròpia també vull dir aque­lla que impor­tem, perquè, davant una situ­ació soci­o­lingüística com la que tenim, hem d’estar dis­po­sats a meta­bo­lit­zar les parau­les que ens arri­bin pas­sant-les per la genuïnitat de la nos­tra llen­gua o bé donant-los una feso­mia que no les faci apar­tar del català. Per tant, la llen­gua és apta per a tot i té tots els recur­sos neces­sa­ris. El que cal és con­ti­nuar amb l’ús en tots els àmbits de comu­ni­cació.
I com s’acon­se­gueix la com­pli­ci­tat perquè el català no torni a fer pas­sos enrere?
Tenim una rea­li­tat soci­o­de­mogràfica deter­mi­nada i hem de posar l’acció a desen­vo­lu­par una llen­gua vehi­cu­la­dora de país, més enllà de la llen­gua en què es comu­ni­qui cadascú. És molt impor­tant saber quin ha de ser el paper d’aquesta llen­gua a l’escola.
S’acusa l’IEC d’apri­mar la llen­gua amb la supressió de la majo­ria d’accents diacrítics.
La reforma dels diacrítics era necessària perquè se n’havia des­con­tro­lat la pos­si­ble norma. Feia temps que calia podar-hi ordre i pen­sar que l’orto­gra­fia ha de ser apresa i per tant, encara que hi sem­pre hi ha un marge d’arbi­tra­ri­e­tat perquè és fruit d’una decisió, aquest marge ha de poder raci­o­na­lit­zar-se per faci­li­tar l’apre­nen­tatge de la llen­gua escrita”.
JOSEP LOSADA
La reforma dels diacrítics era necessària perquè se n’havia des­con­tro­lat la pos­si­ble norma. Feia temps que calia podar-hi ordre i pen­sar que l’orto­gra­fia ha de ser apresa i per tant, encara que hi sem­pre hi ha un marge d’arbi­tra­ri­e­tat perquè és fruit d’una decisió, aquest marge ha de poder raci­o­na­lit­zar-se per faci­li­tar l’apre­nen­tatge de la llen­gua escrita”.

CASADO: IGNORÀNCIA O MALA FE

Les recents declaracions del líder del Partit Popular, Pablo Casado, defensant que a les Illes Balears no es parla català sinó “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc” no només han encès novament el debat lingüístic. L’IEC hi ha reaccionat amb un comunicat en què destaca que l’afirmació del polític “és producte de la ignorància o de la mala fe”. L’ús, i abús, del català com a element per atacar Catalunya no és nou en el món polític, però sí que darrerament hi ha hagut un interès creixent per part dels partits de la dreta i la ultradreta per generar conflicte. En el comunicat de l’Institut es recorda que tant les denominacions fetes per Casado com l’alguerès, el valencià o el rossellonès “fan referència a varietats de la llengua catalana en els diferents territoris i no posen en dubte la unitat essencial de la llengua”. L’IEC remarca que tant la comunitat acadèmica internacional com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i el de la Real Academia Española (RAE) deixen ben clara la unitat de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears, la major part del País Valencià, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, la ciutat sarda de l’Alguer i la comarca murciana del Carxe.

Les recents declaracions del líder del Partit Popular, Pablo Casado, defensant que a les Illes Balears no es parla català sinó “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc” no només han encès novament el debat lingüístic. L’IEC hi ha reaccionat amb un comunicat en què destaca que l’afirmació del polític “és producte de la ignorància o de la mala fe”. L’ús, i abús, del català com a element per atacar Catalunya no és nou en el món polític, però sí que darrerament hi ha hagut un interès creixent per part dels partits de la dreta i la ultradreta per generar conflicte. En el comunicat de l’Institut es recorda que tant les denominacions fetes per Casado com l’alguerès, el valencià o el rossellonès “fan referència a varietats de la llengua catalana en els diferents territoris i no posen en dubte la unitat essencial de la llengua”. L’IEC remarca que tant la comunitat acadèmica internacional com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i el de la Real Academia Española (RAE) deixen ben clara la unitat de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears, la major part del País Valencià, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, la ciutat sarda de l’Alguer i la comarca murciana del Carxe.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.