0
Entrevista
6 agost 2021 21.00 h

JOSEP RULL

EXCONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

“Des de l’odi no es construeix res”

Quan li van concedir l’indult, el van advertir que hauria d’anar amb compte amb el que fa i diu si no vol tornar a la cela. “No em caparan l’ànima”, diu Josep Rull, que no pensa sotmetre’s a aquestes amenaces

L’INDULT PARCIAL
“Ara, tenim una llibertat molt limitada, i això no és menor. Formalment, no som presos, però estem severament amenaçats”
ACTUAR LLIUREMENT
“Ens van tancar per defensar unes idees justes. Si em limito, dono per bona la sentència que em va condemnar”
EL FUTUR DEL PROCÉS
“En darrera instància, ha d’haver-hi una nova escomesa democràtica. La independència es guanyarà des del carrer”
TROBADA A L’EXILI
“El president Puigdemont ens va fer un esbós de com s’ha d’afrontar la següent etapa, que té molt en compte la cartografia de l’1 d’octubre”
Els dar­rers dies, s’ha fet viral una sor­pre­nent imatge seva prac­ti­cant salt de pont. L’acció res­pon a cap aposta o pro­mesa?
És una penyora de la lli­ber­tat. L’espai on el vam prac­ti­car és una con­cessió de l’Agència Cata­lana de l’Aigua i és un salt de 122 metres al buit. Vaig que­dar molt impres­si­o­nat quan Damià Cal­vet, que ja ho havia fet, m’ho va expli­car a la presó. I vaig dir: “Si surto algun dia, ho faré.” Tenia pre­vist fer-ho en els pri­mers per­mi­sos, però va arri­bar la Covid i no va poder ser. Volia fer-ho, però també volia trans­me­tre el mis­satge que si et pro­po­ses una cosa, la fas. L’ele­ment de la por al buit hi és, però si estàs deter­mi­nat a fer una cosa, la fas. Quan sal­tes, la sen­sació de lli­ber­tat que tens és espec­ta­cu­lar.
Com és ara el seu dia a dia?
Estic en una mena de procés d’aclima tació. L’1 de setem­bre, començaré a tre­ba­llar de nou a l’asses­so­ria jurídica de la Mútua de Ter­rassa, coor­di­nant l’estratègia ambi­en­tal de l’enti­tat. Ara, gau­deixo molt de la família i apro­fito per anar per diver­sos muni­ci­pis de Cata­lu­nya per pre­sen­tar el meu lli­bre.
Té la neces­si­tat d’expli­car-se davant la gent?
Aques­tes pre­sen­ta­ci­ons són una manera d’expli­car com va anar tot ple­gat, la nos­tra visió, de donar res­pos­tes a mol­tes pre­gun­tes que ens fa la gent, des de com és una presó per dins a per què no vam man­te­nir la decla­ració de la república, què va pas­sar entre l’1 d’octu­bre i el 27 d’octu­bre, com va ser la decisió que uns anes­sin a l’exili i d’altres ens quedéssim aquí... També és una manera de bui­dar-me i una manera de donar les gràcies a la gent. Aquest mes d’agost, però, miraré de fer vacan­ces, que fa molts anys que no en faig.
D’ara en enda­vant, ens hem de refe­rir a vostè i els altres vuit com a ex-pre­sos polítics?
Som gent que ha patit la repressió de l’Estat. Ara, tenim una lli­ber­tat molt limi­tada, molt con­di­ci­o­nada, i això no és menor. For­mal­ment, no som pre­sos, però estem seve­ra­ment amenaçats. Aquests indults s’han ges­ti­o­nat en uns ter­mes que no tenen pre­ce­dents. Són uns indults con­di­ci­o­nats, rever­si­bles, que ens volen obli­gar a dei­xar de fer deter­mi­na­des coses, i jo he deci­dit fer-ne abs­tracció. No em capa­ran l’ànima.
Saber que podria tor­nar a la presó no el con­di­ci­ona ni el més mínim?
No. Faig i dic exac­ta­ment el que faria i diria amb un indult con­ven­ci­o­nal. Faria les matei­xes pre­sen­ta­ci­ons del lli­bre si hi hagués Pedro Sánchez o Manuel Marc­hena sen­tint el que dic. A mi m’han con­dem­nat pel pro­grama elec­to­ral de Junts pel Sí i per dos tuits: un jac­tant-me que no vaig dei­xar amar­rar un vai­xell al port de Palamós i un altre dient que a les 5 de la mati­nada de l’1 d’octu­bre vaig anar davant del col·legi elec­to­ral on votava a agrair a la gent que hi hagués una mobi­lit­zació tan immensa. Ens sug­ge­rei­xen que no pen­sem, que no diguem, que no fem... Jo con­ti­nuaré pen­sant, dient i fent.
Mai no defa­lleix?
Tu resis­tei­xes la presó quan ets un pres polític si no renun­cies a les teves idees. Només així pots asso­lir la teva nor­ma­li­tat i la teva ple­ni­tud a l’exte­rior. A mi em van tan­car de manera injusta. La nos­tra sentència és injusta i estic con­vençut que així ho acre­di­tarà el Tri­bu­nal d’Estras­burg. No vam tenir un judici just i ens van tan­car per defen­sar legítima­ment unes idees jus­tes. Si em limito, dono per bona la sentència que em va con­dem­nar. I això no pas­sarà mai.
Encara hi ha moments que té la sen­sació que segueix allà tan­cat?
Això em va pas­sar molt la pri­mera set­mana. Mirava cons­tant­ment el rellotge i pen­sava “ara, estaríem fent el recompte del matí”, “ara, estaríem dinant”... Un dels pri­mers actes oa què n vaig anar, i que va ser molt emo­tiu, va ser la Nit dels Pre­mis Cam­bra, de la Cam­bra de Ter­rassa. A la presó, la nos­tra vida s’aca­bava a dos quarts de nou, que era quan ens tan­ca­ven a la cel·la. Aquell acte es va aca­bar a tres quarts de nou i vaig ser cons­ci­ent de tot l’espai que tenia per davant i em va sem­blar una cosa increïble. I si una cosa em va anar molt bé, i així ho hem comen­tat amb Jordi Sànchez i Jordi Turull, va ser el viatge a Water­loo. Aquell retro­ba­ment em va pro­vo­car la sen­sació de poder recu­pe­rar una certa nor­ma­li­tat. Ara, em queda la presó com una experiència molt llu­nyana. És una sen­sació molt estra­nya. M’ha sorprès, però alguns com­panys em comen­ten que els passa el mateix. Suposo que abo­car-nos a una acti­vi­tat fami­liar i social tan intensa també ens ajuda.
Sem­bla que ara hi ha un cor­rent per dei­xar d’estig­ma­tit­zar la salut men­tal. Vostè parla ober­ta­ment de les pos­si­bles seqüeles? Visita el psicòleg, per exem­ple?
És que no sé si en tinc, de seqüeles. Hi ha qui ens diu que neces­si­taríem un psicòleg i qui ens diu que no. Ara, tinc la sen­sació que el meu cer­vell ho ha clas­si­fi­cat, ho ha arxi­vat; de la presó recordo espe­ci­al­ment les coses bones, que n’hi ha. I ara pot pas­sar que aquest arxiu es quedi així o que algun dia tot aquest pati­ment acu­mu­lat surti de manera des­bor­dada. Con­fio que aquest arxi­va­ment al meu cap i el meu cor sigui defi­ni­tiu. Hi insis­teixo: crec que hi ha aju­dat que nosal­tres hem sor­tit de la presó amb el cap alt i sense haver fet cap renúncia res­pecte del que sentíem. Si hi haguéssim renun­ciat, el record de la presó seria més tur­men­tat. És la sen­sació d’haver estat en acte de ser­vei. Ho vam estar quan érem con­se­llers i ho hem estat a la presó.
Hi deixa gent que algun dia voldrà fins i tot visi­tar?
Hi deixo amics i els visi­taré com a advo­cat a la presó. També tinc amics que han sor­tit en ter­cer grau o en lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal. Con­ti­nuo par­lant per telèfon amb amics que he fet a les tres pre­sons.
Ima­gino que quan era con­se­ller hi havia molts dies que a casa no l’espe­ra­ven per sopar o que els fills es lle­va­ven i ja no hi era. Ha après a valo­rar la quo­ti­di­a­ni­tat?
Abso­lu­ta­ment i radi­cal­ment. Una de les coses que més em pene­deixo de quan era con­se­ller és no haver por­tat els nens a l’escola cada dia. Feia unes jor­na­des d’una inten­si­tat exces­siva i no necessària­ment era més pro­duc­tiu fent això. Ara, valoro molt més la família i l’amis­tat, i les peti­tes coses lli­ga­des a la lli­ber­tat. No en el sen­tit trans­cen­dent que no te la pre­nen mai. Em refe­reixo a poder deci­dir si m’aturo a un bar a fer un cafè, si m’assec en un banc l’estona que vull... A la presó, no deci­dei­xes res. Fins i tot les por­tes les obren per tu. Dema­nes permís per a tot. No vull obli­dar mai què ha sig­ni­fi­cat per mi per­dre la lli­ber­tat i valo­rar amb molta inten­si­tat les coses quo­ti­di­a­nes. Ara, valoro poder esco­llir per quin car­rer vull pas­sar.
En el lli­bre explica com afronta l’expli­cació dels fets als seus dos fills i com, fins i tot, maqui­lla la rea­li­tat. Ara que són una mica més grans, s’enfronta a massa pre­gun­tes incòmodes?
Ara, ja ente­nen per­fec­ta­ment que he estat a la presó. El petit sí que té una relació d’abraçar-se molt a mi o de dis­tan­ciar-se en alguns moments. No ho ente­nia, i par­lant amb Jordi Cui­xart m’expli­cava que els nens tenen por de tor­nar-nos a per­dre i, per tant, assu­mei­xen un risc cal­cu­lat. Sem­bla men­tida com un nen de sis anys, o de qua­tre com és el cas del fill de Jordi Cui­xart, poden pen­sar que si s’abo­quen massa en el pare l’hi poden tor­nar a pren­dre. Això és un batec molt cons­tant en la relació amb els fills, i aquesta sí és una de les seqüeles de la presó: els fills no se’n refien del tot i neces­si­ten pro­te­gir-se.
La nova por­ta­veu del govern espa­nyol, Isa­bel Rodríguez, ha afir­mat recent­ment que con­fia que hagin après la lliçó. Com ho inter­preta?
Això és abso­lu­ta­ment ofen­siu. Què vol dir apren­dre la lliçó? Vol dir que ens han de tan­car injus­ta­ment? Vol dir que han de pegar a la gent que va votar pacífica­ment en un referèndum? Vol dir que s’ha de desac­ti­var l’estat de dret a l’Estat espa­nyol? Nosal­tres no podem apren­dre una lliçó que ens exi­geix que renun­ciem a allò que som, perquè mai no ho farem. I una per­sona aspira a ser lliure. I un poble aspira a ser lliure. Nosal­tres sem­pre ho hem plan­te­jat pacífica­ment i democràtica­ment. Si apren­dre la lliçó vol dir renun­ciar a ser el que som, no ho farem mai.
Algu­nes reac­ci­ons als indults han estat en la línia de veure’ls com una ren­dició. Entén aques­tes crítiques?
Nosal­tres no l’hem dema­nat, l’indult, ni he dei­xat que ningú el demanés per mi. Si haguéssim sor­tit amb el cap cot o les idees capa­des, encara ho enten­dria, però crec que tots hem sor­tit amb molta for­ta­lesa, i crec que és una de les coses que ha sorprès al govern de Sánchez, que s’espe­rava la sor­tida d’una gent que ha après la lliçó.
Pedro Sánchez mira de ren­tar la cara de l’Estat espa­nyol de cara a Europa?
Els indults són una anti­ci­pació d’allò que aca­barà pas­sant. El dic­ta­men de l’Assem­blea de Par­la­men­ta­ris del Con­sell d’Europa i els dos vots par­ti­cu­lars del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal els va escal­dant. Pedro Sánchez intenta pro­te­gir el poder judi­cial espa­nyol i una deter­mi­nada imatge de la justícia espa­nyola davant d’Europa. Per tant, no ho fa amb entu­si­asme, sinó com a un exer­cici rotund de prag­ma­tisme. Però crec que ja no hi és a temps. Pedro Sánchez fa un exer­cici d’estat.
L’amnis­tia és abso­lu­ta­ment invi­a­ble, ara per ara?
Aquí hi ha una qüestió política de fons, un pro­blema polític que té dues con­cre­ci­ons a curt ter­mini: auto­de­ter­mi­nació i amnis­tia. I, d’altra banda, de la manera que ho expli­cava Car­men Calvo, és un exer­cici inau­dit d’irres­pon­sa­bi­li­tat i fins i tot de cinisme. Nosal­tres, que som una democràcia avançada, accep­tem que vostè pugui ser inde­pen­den­tista, però el cas­ti­ga­rem seve­ra­ment si gossa inten­tar con­cre­tar la inde­pendència i li bar­ra­rem tots els camins democràtics i pacífics per acon­se­guir-la. Es pot ser inde­pen­den­tista, però com­ba­trem a peu i a cavall qual­se­vol mínima expressió de voler con­cre­tar això. Aquest és el drama de l’Estat espa­nyol, que és una debi­li­tat molt palesa. Ja ho vaig dir en l’al·legat final: els forts pac­ten, els dèbils impo­sen. El Regne Unit i el Canadà són forts i pac­ten. La debi­li­tat de l’Estat espa­nyol fa que, d’una banda, no s’atre­vei­xin a sot­me­tre el seu pro­jecte a l’escru­tini de les urnes, perquè no cre­uen que sigui un pro­jecte gua­nya­dor, però, d’una altra, aquesta debi­li­tat l’aboca a haver de des­man­te­llar el seu propi estat de dret per aba­tre el que nosal­tres repre­sen­tem. Han hagut de desac­ti­var la democràcia, el sis­tema de drets i lli­ber­tats, per poder fer front a allò que nosal­tres som. La gran lliçó que hem après és que aquesta debi­li­tat de l’Estat ha sigut molt estri­dent i quan aquesta debi­li­tat supera les fron­te­res de l’Estat espa­nyol es veu d’una manera rotunda i des­car­nada. No han gua­nyat ni una bata­lla judi­cial a l’exte­rior.
De moment, el govern català i la CUP han acor­dat donar un marge de dos anys a la taula de diàleg. Ja han apa­re­gut veus dins de Junts que dub­ten del ter­mini. Vostè què en pensa?
Hem de ser prou hones­tos. Si es veu que en la taula de diàleg, que hau­ria de ser una taula de nego­ci­ació, no es pot par­lar d’auto­de­ter­mi­nació i no es pot par­lar d’amnis­tia, doncs això tindrà un recor­re­gut limi­tat. A mi m’agra­da­ria creure que tots serem prou hones­tos per veure si això té recor­re­gut o no en té. I en el moment que s’acre­diti que no hi ha més recor­re­gut, s’hau­ran de bus­car alter­na­ti­ves.
On les veu, aques­tes alter­na­ti­ves?
Les hau­ran de tro­bar els qui lide­ren aquests pro­jec­tes en aquests moments. S’haurà de tor­nar a fixar un full de ruta com­plet. Jo no em vull anti­ci­par i tam­poc no tinc la res­pon­sa­bi­li­tat política con­creta per fer-ho. Dic que per­cebo que aquesta taula vol anes­te­siar el pro­jecte d’alli­be­ra­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya. I això es veurà de seguida. Estic con­vençut que no ens enga­nya­rem.
Vostè parla sovint d’un nou embat pacífic i democràtic a l’Estat. La manca de con­creció de tos ple­gats podria con­duir a un cert divorci amb el car­rer?
Hem après diver­ses coses. Una és quina és la feblesa de l’Estat espa­nyol i una altra és que amb la uni­tat tot és pos­si­ble. Sense uni­tat no hi ha marge de mani­o­bra. L’1 d’octu­bre el vam fer perquè hi havia uni­tat i des d’aque­lla uni­tat no érem cons­ci­ents que era impos­si­ble fer l’1 d’octu­bre. Per això el vam fer. Aquesta uni­tat va tras­pas­sar les cos­tu­res que nosal­tres matei­xos havíem con­fe­git el 3 d’octu­bre, que és el dia que vam per­dre l’opor­tu­ni­tat de fer la decla­ració d’inde­pendència. Ara, ja n’hem après. Sem­pre he expli­cat que el 27 d’octu­bre va val­dre la pena arri­bar fins al final per saber què hi havia dar­rere el mur. Ara, ja tenim una car­to­gra­fia i sabem quins camins són via­bles i quins són imprac­ti­ca­bles. Sabem qui­nes són les for­ta­le­ses de l’Estat, però també les seves feble­ses. Ara hem de ser capaços de defi­nir aquest nou full de ruta d’una manera com­pac­tada i con­sen­su­ada. Aquesta és la part més com­pli­cada de tot; com­pli­cat però vull creure que és pos­si­ble, de la mateixa manera que vam fer pos­si­ble l’1 d’octu­bre.
Ha d’haver-hi molta més gent dis­po­sada a entrar a la presó, a per­dre els seus béns... en defi­ni­tiva, a patir la repressió de l’Estat?
Cadascú s’ha de mirar i veure quins ris­cos vol assu­mir. També hem après que hi ha deter­mi­nats camins que ens per­me­ten mini­mit­zar aquests ris­cos. Però, en dar­rera instància, ha d’haver-hi aquesta nova esco­mesa democràtica. Estic con­vençut que la inde­pendència no es gua­nyarà des de les ins­ti­tu­ci­ons, es gua­nyarà des del car­rer. Per mi, hi ha un límit que és deter­mi­nant: aquest procés ha de ser radi­cal­ment pacífic i radi­cal­ment cívic. No podem renun­ciar a cap ins­tru­ment que sigui pacífic, democràtic i legítim,; tam­poc a la uni­la­te­ra­li­tat.
Un camí per fer arri­bar l’inde­pen­den­tisme a la gent és gover­nar a través de les ins­ti­tu­ci­ons més pròximes. Tenint en compte que en dos anys se cele­bren elec­ci­ons muni­ci­pals, què ha de fer Junts per fer un bon resul­tat i per gua­nyar ter­reny a ERC?
En les muni­ci­pals hem de ser-hi, i això vol dir tenir una acti­tud molt con­creta en els ajun­ta­ments. És més fàcil allà on gover­nes que no pas allà on ets a l’opo­sició. L’única manera és ser-hi, cobrir tots els espais, anar a tot arreu, con­rear la pro­xi­mi­tat amb la gent, la que pensa com tu i la que no. És deter­mi­nant per fer aquest procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal que no hi hagi cap àmbit con­cret de Cata­lu­nya que quedi lluny de la pro­xi­mi­tat d’aquells líders inde­pen­den­tis­tes, siguin polítics o siguin soci­als. I la política muni­ci­pal con­fe­geix una pro­xi­mi­tat que desac­tiva mol­tes temen­ces per part de deter­mi­nats entorns gens par­ti­da­ris a la inde­pendència de Cata­lu­nya i que, en molts casos, reben uns mis­sat­ges cons­tants de con­fron­tació per part de deter­mi­nats mit­jans de comu­ni­cació. La meva experiència en l’àmbit muni­ci­pal em diu que l’única manera de desac­ti­var-ho és sent-hi, és que et cone­guin a tu per­so­nal­ment i la nos­tra gent. No hi pot haver cap barri de Cata­lu­nya que quedi allu­nyat, perquè, al final, és amb la relació per­so­nal i la pro­xi­mi­tat que es poden gua­nyar suports i desac­ti­var temen­ces. La política muni­ci­pal és abso­lu­ta­ment deter­mi­nant per fer-ho. Estem en una etapa de xar­xes soci­als, de l’era digi­tal, però la pro­xi­mi­tat és insubs­tituïble.
Junts haurà d’estar dis­po­sat a pac­tar en els ajun­ta­ments més enllà de l’espai inde­pen­den­tista a canvi d’implan­tar el seu pro­jecte als muni­ci­pis?
Hem de veure quins són els diver­sos ele­ments de con­text i tenir molta con­fiança en els res­pon­sa­bles locals. Dependrà de cada cas, i jo en això soc molt res­pectuós. Hi ha casos impos­si­bles per l’acti­tud de deter­mi­nats par­tits i hi ha casos en què hi podrà haver un cert recor­re­gut.
Parla de sigles o de per­so­nes?
Res del que fem no pot per­ju­di­car l’objec­tiu que per­se­guim, que és la inde­pendència de Cata­lu­nya. Soc molt pragmàtic: tots els espais que ocu­pem no els ocu­pa­ran d’altres. Però amb això vull ser molt cau­telós i ha d’haver-hi un debat en el si del meu par­tit. D’altra banda, és molt deter­mi­nant el cas con­cret. Cas per cas i sem­pre que això no suposi tren­car amb la coherència del pro­jecte inde­pen­den­tista.
El van fer patir molt les nego­ci­a­ci­ons per for­mar govern després del 14 de febrer?
Molt. Crec que vaig aju­dar que es pogués con­cre­tar l’acord. De manera modesta, però en temes impor­tants. Però, sobre­tot, he patit molt aquests tres anys. A la pena de pri­vació de lli­ber­tat es va sumar la de veure les bara­lles per­ma­nents dins l’espai polític inde­pen­den­tista. Hi havia dies que no tenia esma ni per enge­gar la tele­visió, ni escol­tar la ràdio, ni lle­gir dia­ris. Les car­tes de la gent són un termòmetre precís de quin és el batec de la ciu­ta­da­nia. I ens dema­na­ven uni­tat, ens deien “què esteu fent?”, ens retre­ien la imatge lamen­ta­ble... Les bara­lles ens han afe­blit com a movi­ment. Les últi­mes elec­ci­ons, l’inde­pen­den­tisme perd 700.000 vots. Això és un mis­satge que algú ha de lle­gir i ha d’enten­dre. De vega­des, patíem perquè el patri­moni de l’1 d’octu­bre quedés malmès i dila­pi­dat. Patíem molt i això ho par­lava molt amb Jordi Turull i Quim Forn. El 52% és un man­dat democràtic, i havíem de ser capaços de con­cre­tar-lo. Hem de recu­pe­rar la uni­tat i la mus­cu­la­tura ins­ti­tu­ci­o­nal. Des de la bona acció de govern s’aboca molta gent a con­fiar en el pro­jecte inde­pen­den­tista.
Les bara­lles exter­nes van pro­vo­car un dete­ri­o­ra­ment de les rela­ci­ons entre els pre­sos?
No, no, els set pre­sos hem estat una família; els nou quan hem pogut. A Lle­do­ners, qui feia de germà gran, la pedra angu­lar sobre què es bas­tia tot l’edi­fici era Quim Forn. Era l’ele­ment cohe­si­o­na­dor. I en una família et pots dis­cu­tir amb els ger­mans, però les rela­ci­ons huma­nes se sobre­po­sen a qual­se­vol altre ele­ment. Quan algú patia per cir­cumstàncies per­so­nals, hem estat una pinya.
Ha pogut par­lar després de l’indult amb algú del govern espa­nyol?
No. Però podria seure a par­lar amb tot­hom, però no des d’una acti­tud sub­misa, sinó des d’una acti­tud deter­mi­nada. David Came­ron, ideològica­ment molt llunyà en molts aspec­tes del que penso jo, la nit del referèndum a Escòcia va dir: “L’he accep­tat perquè abans que britànic soc demòcrata.” M’agra­da­ria algun dia sen­tir Pedro Sánchez o Pablo Casado dient: “Abans que espa­nyol soc demòcrata.”
La tro­bada amb els líders exi­li­ats va ser una reunió d’amics o van poder par­lar d’encerts i errors i d’estratègia amb vista al futur?
No vam entrar molt en tot això. A mi el que em va impres­si­o­nar va ser cons­ta­tar que el pre­si­dent Puig­de­mont ha apro­fi­tat molt bé aquests tres anys per gua­nyar mol­tes bata­lles que sem­bla­ven impos­si­ble. Quan ell ha par­lat de con­fron­tació intel·ligent, l’ha decli­nat molt bé. Ens va fer un esbós molt ràpid de què vol dir tot això i quins són els pro­pers pas­sos i com s’ha d’afron­tar la següent etapa, que té molt en compte aque­lla car­to­gra­fia de l’1 d’octu­bre. I em va impac­tar en posi­tiu veure que s’ha apro­fi­tat molt el temps i s’ha fet un tre­ball molt de detall sobre on érem, què va pas­sar, qui­nes són les nos­tres debi­li­tats i les nos­tres feble­ses i quins són els iti­ne­ra­ris gua­nya­dors. I d’una manera molt pre­cisa. No vam entrar a deba­tre-ho, però ell ens ho va esbos­sar i això va pro­vo­car un car­re­ga­ment de piles. Hi ha molta base i vaig sor­tir amb un punt d’entu­si­asme.
Al cap dels exi­li­ats comença a for­jar-se la pos­si­bi­li­tat de no poder tor­nar mai?
No vam entrar tant al detall. L’exili és duríssim. Quim Forn va poder aco­mi­a­dar la mare. Jordi Turull el mateix, amb per­mi­sos peni­ten­ci­a­ris. Toni Comín va haver de por­tar el seu germà a morir a Bèlgica. El pre­si­dent Puig­de­mont no es va poder aco­mi­a­dar del pare, ni Lluís Puig dels seus pares, ni Valtònyc de la mare. És ter­ri­ble. Nosal­tres hem tin­gut un horitzó que ells no, i no parlo de l’indult, que és una espassa de Dàmocles. Ells ges­ti­o­na­ran el seu retorn, i jo seré abso­lu­ta­ment res­pectuós amb el que cadascú deci­deixi.
Ara que sap com fun­ci­ona una presó des de dins i que Justícia està en mans del seu par­tit, ha pogut par­lar amb la con­se­llera Lour­des Ciuró per tras­lla­dar-li un llis­tat de deu­res pen­dents?
La con­se­llera Ciuró s’ha mos­trat recep­tiva des del pri­mer moment i li hem plan­te­jat algu­nes qüesti­ons. Li hem fet pin­ze­llada grui­xuda d’entrada.
Per on hau­ria de començar, segons la seva experiència?
Hem d’acon­se­guir que tot el sis­tema peni­ten­ci­ari català s’assem­bli molt a Lle­do­ners i a les pre­sons noves.
Durant el temps de cap­ti­veri, quan s’ha vist una imatge seva sem­pre ha estat som­ri­ent. És una expressió natu­ral o hi ha una part de no dei­xar-se vèncer per la repressió?
Soc així per defi­nició. És una acti­tud davant la vida. Però en aquest cas con­cret, la seva victòria seria que nosal­tres perdéssim el som­riure, que sortíssim ran­cu­ni­o­sos, rega­li­mant odi, amb apa­rença de gent cris­pada... La nos­tra victòria, i això és una decla­ració política molt potent, és la nos­tra acti­tud, el nos­tre som­riure, la nos­tra deter­mi­nació, la nos­tra espe­rança. A la presó, rebíem mol­tes car­tes. A Estre­mera els vam des­bor­dar. Rebíem entre cent i dues-cen­tes car­tes cada dia. Els fun­ci­o­na­ris esta­ven des­bor­dats perquè les havien d’ins­criure i escor­co­llar i obrir davant nos­tre. Un dels fun­ci­o­na­ris amb qui teníem una bona relació em va pre­gun­tar: “Què us expli­quen a les car­tes? Hi deu haver molt d’odi.” Li vaig dir: “Fem un expe­ri­ment. Agafi’n deu a l’atzar. Hi tro­barà tones d’huma­ni­tat, de ten­dresa, de deter­mi­nació.” Aquests són els valors que ens faran vic­to­ri­o­sos. Des de l’odi no es cons­tru­eix res.
El dia que pugui tor­nar a la política ins­ti­tu­ci­o­nal, es plan­te­jarà tor­nar a l’assalt per ser alcalde de Ter­rassa?
L’etapa muni­ci­pal la dono per tan­cada. No es pot dir mai, però ara estic en un gua­ret volun­tari. No serà un tri­bu­nal que deci­dirà si jo faig política o no.
Tam­poc no assu­mirà, ara per ara, cap càrrec orgànic?
Ara per ara, no. També neces­sito aquest gua­ret, aquest temps per refer-me. L’1 d’octu­bre el vam fer perquè no pensàvem que fos impos­si­ble. Ara, neces­sito aquest gua­ret per tor­nar a creure que hi ha mol­tes coses que hem de fer i que no són impos­si­bles. Ara, soc massa cons­ci­ent d’alguns límits. Haig de recu­pe­rar aque­lla força i aque­lla embran­zida. Si aga­fes una certa distància, et per­met mini­mit­zar l’impacte emo­ci­o­nal d’allò que no és via­ble i reforçar aque­lles coses que ho són. És una acti­tud. És allò que deia Joan Mara­gall: la nos­tra boge­ria apa­rei­xerà com la més dolça de les nos­tres savi­e­ses.

EL SUPORT DE LA GENT

Josep Rull ens cita a la plaça Vella de Terrassa, un divendres al matí. L’entrevista té lloc a la terrassa d’una concorreguda cafeteria. Som en un dels espais més transitats de la ciutat, així que ni tan sols hem engegat la gravadora que ja s’atura el primer grup de veïnes que, sense poder amagar l’emoció de veure’l en llibertat, aprofita per saludar-lo. No seran pas les úniques. El degoteig de persones visiblement exultants serà la constant. Abans de ser conseller, Rull va gastar molta sola de sabata al seu municipi, on va ser onze anys regidor local i on encara conserva el millor resultat assolit per l’antiga CiU i els seus derivats a les ciutats de més de 100.000 habitants, Barcelona a banda. Rull se sent una persona molt estimada a la seva ciutat i confessa que el suport d’aquesta gent, també la que no pensa com ell però s’ha escandalitzat per la seva condemna, ha estat clau per suportar la situació. També per a la seva família.

DE RUTA PEL PAÍS

D’ençà que el 23 de juny va abandonar la presó de Lledoners, l’exconseller de Territori i Sostenibilitat ha aprofitat cadascun dels minuts que li regala la vida. Passa temps amb la família i els amics, gaudeix de les coses més quotidianes, com ara poder trepitjar lliurement els carrers de la seva ciutat i seure a la terrassa d’un bar, i aprofita que fins a l’1 de setembre no es reincorpora a la feina a la Mútua de Terrassa per recórrer diferents racons del país. L’excusa és la presentació del seu llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes (Símbol Editors), però la ruta li serveix, de retruc, per agrair a la gent el suport rebut durant aquests anys infames i per copsar l’ambient que es respira al carrer. Josep Rull assegura que en aquests actes no defuig cap qüestió que li plantegen els ciutadans i que parla sense sentir-se coaccionat per l’amenaça que amaga un indult parcial. “Diria el mateix que dic si davant tingués Pedro Sánchez o Manuel Marchena”, ressalta. Rull no perd mai el somriure: “La nostra victòria és la nostra actitud, el nostre somriure, la nostra determinació.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a