JOSEP RULL
EXCONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT
“Des de l’odi no es construeix res”
Quan li van concedir l’indult, el van advertir que hauria d’anar amb compte amb el que fa i diu si no vol tornar a la cela. “No em caparan l’ànima”, diu Josep Rull, que no pensa sotmetre’s a aquestes amenaces
L’INDULT PARCIAL
“Ara, tenim una llibertat molt limitada, i això no és menor. Formalment, no som presos, però estem severament amenaçats”ACTUAR LLIUREMENT
“Ens van tancar per defensar unes idees justes. Si em limito, dono per bona la sentència que em va condemnar”EL FUTUR DEL PROCÉS
“En darrera instància, ha d’haver-hi una nova escomesa democràtica. La independència es guanyarà des del carrer”TROBADA A L’EXILI
“El president Puigdemont ens va fer un esbós de com s’ha d’afrontar la següent etapa, que té molt en compte la cartografia de l’1 d’octubre”Els darrers dies, s’ha fet viral una sorprenent imatge seva practicant salt de pont. L’acció respon a cap aposta o promesa?
És una penyora de la llibertat. L’espai on el vam practicar és una concessió de l’Agència Catalana de l’Aigua i és un salt de 122 metres al buit. Vaig quedar molt impressionat quan Damià Calvet, que ja ho havia fet, m’ho va explicar a la presó. I vaig dir: “Si surto algun dia, ho faré.” Tenia previst fer-ho en els primers permisos, però va arribar la Covid i no va poder ser. Volia fer-ho, però també volia transmetre el missatge que si et proposes una cosa, la fas. L’element de la por al buit hi és, però si estàs determinat a fer una cosa, la fas. Quan saltes, la sensació de llibertat que tens és espectacular.
Com és ara el seu dia a dia?
Estic en una mena de procés d’aclima tació. L’1 de setembre, començaré a treballar de nou a l’assessoria jurídica de la Mútua de Terrassa, coordinant l’estratègia ambiental de l’entitat. Ara, gaudeixo molt de la família i aprofito per anar per diversos municipis de Catalunya per presentar el meu llibre.
Té la necessitat d’explicar-se davant la gent?
Aquestes presentacions són una manera d’explicar com va anar tot plegat, la nostra visió, de donar respostes a moltes preguntes que ens fa la gent, des de com és una presó per dins a per què no vam mantenir la declaració de la república, què va passar entre l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, com va ser la decisió que uns anessin a l’exili i d’altres ens quedéssim aquí... També és una manera de buidar-me i una manera de donar les gràcies a la gent. Aquest mes d’agost, però, miraré de fer vacances, que fa molts anys que no en faig.
D’ara en endavant, ens hem de referir a vostè i els altres vuit com a ex-presos polítics?
Som gent que ha patit la repressió de l’Estat. Ara, tenim una llibertat molt limitada, molt condicionada, i això no és menor. Formalment, no som presos, però estem severament amenaçats. Aquests indults s’han gestionat en uns termes que no tenen precedents. Són uns indults condicionats, reversibles, que ens volen obligar a deixar de fer determinades coses, i jo he decidit fer-ne abstracció. No em caparan l’ànima.
Saber que podria tornar a la presó no el condiciona ni el més mínim?
No. Faig i dic exactament el que faria i diria amb un indult convencional. Faria les mateixes presentacions del llibre si hi hagués Pedro Sánchez o Manuel Marchena sentint el que dic. A mi m’han condemnat pel programa electoral de Junts pel Sí i per dos tuits: un jactant-me que no vaig deixar amarrar un vaixell al port de Palamós i un altre dient que a les 5 de la matinada de l’1 d’octubre vaig anar davant del col·legi electoral on votava a agrair a la gent que hi hagués una mobilització tan immensa. Ens suggereixen que no pensem, que no diguem, que no fem... Jo continuaré pensant, dient i fent.
Mai no defalleix?
Tu resisteixes la presó quan ets un pres polític si no renuncies a les teves idees. Només així pots assolir la teva normalitat i la teva plenitud a l’exterior. A mi em van tancar de manera injusta. La nostra sentència és injusta i estic convençut que així ho acreditarà el Tribunal d’Estrasburg. No vam tenir un judici just i ens van tancar per defensar legítimament unes idees justes. Si em limito, dono per bona la sentència que em va condemnar. I això no passarà mai.
Encara hi ha moments que té la sensació que segueix allà tancat?
Això em va passar molt la primera setmana. Mirava constantment el rellotge i pensava “ara, estaríem fent el recompte del matí”, “ara, estaríem dinant”... Un dels primers actes oa què n vaig anar, i que va ser molt emotiu, va ser la Nit dels Premis Cambra, de la Cambra de Terrassa. A la presó, la nostra vida s’acabava a dos quarts de nou, que era quan ens tancaven a la cel·la. Aquell acte es va acabar a tres quarts de nou i vaig ser conscient de tot l’espai que tenia per davant i em va semblar una cosa increïble. I si una cosa em va anar molt bé, i així ho hem comentat amb Jordi Sànchez i Jordi Turull, va ser el viatge a Waterloo. Aquell retrobament em va provocar la sensació de poder recuperar una certa normalitat. Ara, em queda la presó com una experiència molt llunyana. És una sensació molt estranya. M’ha sorprès, però alguns companys em comenten que els passa el mateix. Suposo que abocar-nos a una activitat familiar i social tan intensa també ens ajuda.
Sembla que ara hi ha un corrent per deixar d’estigmatitzar la salut mental. Vostè parla obertament de les possibles seqüeles? Visita el psicòleg, per exemple?
És que no sé si en tinc, de seqüeles. Hi ha qui ens diu que necessitaríem un psicòleg i qui ens diu que no. Ara, tinc la sensació que el meu cervell ho ha classificat, ho ha arxivat; de la presó recordo especialment les coses bones, que n’hi ha. I ara pot passar que aquest arxiu es quedi així o que algun dia tot aquest patiment acumulat surti de manera desbordada. Confio que aquest arxivament al meu cap i el meu cor sigui definitiu. Hi insisteixo: crec que hi ha ajudat que nosaltres hem sortit de la presó amb el cap alt i sense haver fet cap renúncia respecte del que sentíem. Si hi haguéssim renunciat, el record de la presó seria més turmentat. És la sensació d’haver estat en acte de servei. Ho vam estar quan érem consellers i ho hem estat a la presó.
Hi deixa gent que algun dia voldrà fins i tot visitar?
Hi deixo amics i els visitaré com a advocat a la presó. També tinc amics que han sortit en tercer grau o en llibertat provisional. Continuo parlant per telèfon amb amics que he fet a les tres presons.
Imagino que quan era conseller hi havia molts dies que a casa no l’esperaven per sopar o que els fills es llevaven i ja no hi era. Ha après a valorar la quotidianitat?
Absolutament i radicalment. Una de les coses que més em penedeixo de quan era conseller és no haver portat els nens a l’escola cada dia. Feia unes jornades d’una intensitat excessiva i no necessàriament era més productiu fent això. Ara, valoro molt més la família i l’amistat, i les petites coses lligades a la llibertat. No en el sentit transcendent que no te la prenen mai. Em refereixo a poder decidir si m’aturo a un bar a fer un cafè, si m’assec en un banc l’estona que vull... A la presó, no decideixes res. Fins i tot les portes les obren per tu. Demanes permís per a tot. No vull oblidar mai què ha significat per mi perdre la llibertat i valorar amb molta intensitat les coses quotidianes. Ara, valoro poder escollir per quin carrer vull passar.
En el llibre explica com afronta l’explicació dels fets als seus dos fills i com, fins i tot, maquilla la realitat. Ara que són una mica més grans, s’enfronta a massa preguntes incòmodes?
Ara, ja entenen perfectament que he estat a la presó. El petit sí que té una relació d’abraçar-se molt a mi o de distanciar-se en alguns moments. No ho entenia, i parlant amb Jordi Cuixart m’explicava que els nens tenen por de tornar-nos a perdre i, per tant, assumeixen un risc calculat. Sembla mentida com un nen de sis anys, o de quatre com és el cas del fill de Jordi Cuixart, poden pensar que si s’aboquen massa en el pare l’hi poden tornar a prendre. Això és un batec molt constant en la relació amb els fills, i aquesta sí és una de les seqüeles de la presó: els fills no se’n refien del tot i necessiten protegir-se.
La nova portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, ha afirmat recentment que confia que hagin après la lliçó. Com ho interpreta?
Això és absolutament ofensiu. Què vol dir aprendre la lliçó? Vol dir que ens han de tancar injustament? Vol dir que han de pegar a la gent que va votar pacíficament en un referèndum? Vol dir que s’ha de desactivar l’estat de dret a l’Estat espanyol? Nosaltres no podem aprendre una lliçó que ens exigeix que renunciem a allò que som, perquè mai no ho farem. I una persona aspira a ser lliure. I un poble aspira a ser lliure. Nosaltres sempre ho hem plantejat pacíficament i democràticament. Si aprendre la lliçó vol dir renunciar a ser el que som, no ho farem mai.
Algunes reaccions als indults han estat en la línia de veure’ls com una rendició. Entén aquestes crítiques?
Nosaltres no l’hem demanat, l’indult, ni he deixat que ningú el demanés per mi. Si haguéssim sortit amb el cap cot o les idees capades, encara ho entendria, però crec que tots hem sortit amb molta fortalesa, i crec que és una de les coses que ha sorprès al govern de Sánchez, que s’esperava la sortida d’una gent que ha après la lliçó.
Pedro Sánchez mira de rentar la cara de l’Estat espanyol de cara a Europa?
Els indults són una anticipació d’allò que acabarà passant. El dictamen de l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa i els dos vots particulars del Tribunal Constitucional els va escaldant. Pedro Sánchez intenta protegir el poder judicial espanyol i una determinada imatge de la justícia espanyola davant d’Europa. Per tant, no ho fa amb entusiasme, sinó com a un exercici rotund de pragmatisme. Però crec que ja no hi és a temps. Pedro Sánchez fa un exercici d’estat.
L’amnistia és absolutament inviable, ara per ara?
Aquí hi ha una qüestió política de fons, un problema polític que té dues concrecions a curt termini: autodeterminació i amnistia. I, d’altra banda, de la manera que ho explicava Carmen Calvo, és un exercici inaudit d’irresponsabilitat i fins i tot de cinisme. Nosaltres, que som una democràcia avançada, acceptem que vostè pugui ser independentista, però el castigarem severament si gossa intentar concretar la independència i li barrarem tots els camins democràtics i pacífics per aconseguir-la. Es pot ser independentista, però combatrem a peu i a cavall qualsevol mínima expressió de voler concretar això. Aquest és el drama de l’Estat espanyol, que és una debilitat molt palesa. Ja ho vaig dir en l’al·legat final: els forts pacten, els dèbils imposen. El Regne Unit i el Canadà són forts i pacten. La debilitat de l’Estat espanyol fa que, d’una banda, no s’atreveixin a sotmetre el seu projecte a l’escrutini de les urnes, perquè no creuen que sigui un projecte guanyador, però, d’una altra, aquesta debilitat l’aboca a haver de desmantellar el seu propi estat de dret per abatre el que nosaltres representem. Han hagut de desactivar la democràcia, el sistema de drets i llibertats, per poder fer front a allò que nosaltres som. La gran lliçó que hem après és que aquesta debilitat de l’Estat ha sigut molt estrident i quan aquesta debilitat supera les fronteres de l’Estat espanyol es veu d’una manera rotunda i descarnada. No han guanyat ni una batalla judicial a l’exterior.
De moment, el govern català i la CUP han acordat donar un marge de dos anys a la taula de diàleg. Ja han aparegut veus dins de Junts que dubten del termini. Vostè què en pensa?
Hem de ser prou honestos. Si es veu que en la taula de diàleg, que hauria de ser una taula de negociació, no es pot parlar d’autodeterminació i no es pot parlar d’amnistia, doncs això tindrà un recorregut limitat. A mi m’agradaria creure que tots serem prou honestos per veure si això té recorregut o no en té. I en el moment que s’acrediti que no hi ha més recorregut, s’hauran de buscar alternatives.
On les veu, aquestes alternatives?
Les hauran de trobar els qui lideren aquests projectes en aquests moments. S’haurà de tornar a fixar un full de ruta complet. Jo no em vull anticipar i tampoc no tinc la responsabilitat política concreta per fer-ho. Dic que percebo que aquesta taula vol anestesiar el projecte d’alliberament nacional de Catalunya. I això es veurà de seguida. Estic convençut que no ens enganyarem.
Vostè parla sovint d’un nou embat pacífic i democràtic a l’Estat. La manca de concreció de tos plegats podria conduir a un cert divorci amb el carrer?
Hem après diverses coses. Una és quina és la feblesa de l’Estat espanyol i una altra és que amb la unitat tot és possible. Sense unitat no hi ha marge de maniobra. L’1 d’octubre el vam fer perquè hi havia unitat i des d’aquella unitat no érem conscients que era impossible fer l’1 d’octubre. Per això el vam fer. Aquesta unitat va traspassar les costures que nosaltres mateixos havíem confegit el 3 d’octubre, que és el dia que vam perdre l’oportunitat de fer la declaració d’independència. Ara, ja n’hem après. Sempre he explicat que el 27 d’octubre va valdre la pena arribar fins al final per saber què hi havia darrere el mur. Ara, ja tenim una cartografia i sabem quins camins són viables i quins són impracticables. Sabem quines són les fortaleses de l’Estat, però també les seves febleses. Ara hem de ser capaços de definir aquest nou full de ruta d’una manera compactada i consensuada. Aquesta és la part més complicada de tot; complicat però vull creure que és possible, de la mateixa manera que vam fer possible l’1 d’octubre.
Ha d’haver-hi molta més gent disposada a entrar a la presó, a perdre els seus béns... en definitiva, a patir la repressió de l’Estat?
Cadascú s’ha de mirar i veure quins riscos vol assumir. També hem après que hi ha determinats camins que ens permeten minimitzar aquests riscos. Però, en darrera instància, ha d’haver-hi aquesta nova escomesa democràtica. Estic convençut que la independència no es guanyarà des de les institucions, es guanyarà des del carrer. Per mi, hi ha un límit que és determinant: aquest procés ha de ser radicalment pacífic i radicalment cívic. No podem renunciar a cap instrument que sigui pacífic, democràtic i legítim,; tampoc a la unilateralitat.
Un camí per fer arribar l’independentisme a la gent és governar a través de les institucions més pròximes. Tenint en compte que en dos anys se celebren eleccions municipals, què ha de fer Junts per fer un bon resultat i per guanyar terreny a ERC?
En les municipals hem de ser-hi, i això vol dir tenir una actitud molt concreta en els ajuntaments. És més fàcil allà on governes que no pas allà on ets a l’oposició. L’única manera és ser-hi, cobrir tots els espais, anar a tot arreu, conrear la proximitat amb la gent, la que pensa com tu i la que no. És determinant per fer aquest procés d’alliberament nacional que no hi hagi cap àmbit concret de Catalunya que quedi lluny de la proximitat d’aquells líders independentistes, siguin polítics o siguin socials. I la política municipal confegeix una proximitat que desactiva moltes temences per part de determinats entorns gens partidaris a la independència de Catalunya i que, en molts casos, reben uns missatges constants de confrontació per part de determinats mitjans de comunicació. La meva experiència en l’àmbit municipal em diu que l’única manera de desactivar-ho és sent-hi, és que et coneguin a tu personalment i la nostra gent. No hi pot haver cap barri de Catalunya que quedi allunyat, perquè, al final, és amb la relació personal i la proximitat que es poden guanyar suports i desactivar temences. La política municipal és absolutament determinant per fer-ho. Estem en una etapa de xarxes socials, de l’era digital, però la proximitat és insubstituïble.
Junts haurà d’estar disposat a pactar en els ajuntaments més enllà de l’espai independentista a canvi d’implantar el seu projecte als municipis?
Hem de veure quins són els diversos elements de context i tenir molta confiança en els responsables locals. Dependrà de cada cas, i jo en això soc molt respectuós. Hi ha casos impossibles per l’actitud de determinats partits i hi ha casos en què hi podrà haver un cert recorregut.
Parla de sigles o de persones?
Res del que fem no pot perjudicar l’objectiu que perseguim, que és la independència de Catalunya. Soc molt pragmàtic: tots els espais que ocupem no els ocuparan d’altres. Però amb això vull ser molt cautelós i ha d’haver-hi un debat en el si del meu partit. D’altra banda, és molt determinant el cas concret. Cas per cas i sempre que això no suposi trencar amb la coherència del projecte independentista.
El van fer patir molt les negociacions per formar govern després del 14 de febrer?
Molt. Crec que vaig ajudar que es pogués concretar l’acord. De manera modesta, però en temes importants. Però, sobretot, he patit molt aquests tres anys. A la pena de privació de llibertat es va sumar la de veure les baralles permanents dins l’espai polític independentista. Hi havia dies que no tenia esma ni per engegar la televisió, ni escoltar la ràdio, ni llegir diaris. Les cartes de la gent són un termòmetre precís de quin és el batec de la ciutadania. I ens demanaven unitat, ens deien “què esteu fent?”, ens retreien la imatge lamentable... Les baralles ens han afeblit com a moviment. Les últimes eleccions, l’independentisme perd 700.000 vots. Això és un missatge que algú ha de llegir i ha d’entendre. De vegades, patíem perquè el patrimoni de l’1 d’octubre quedés malmès i dilapidat. Patíem molt i això ho parlava molt amb Jordi Turull i Quim Forn. El 52% és un mandat democràtic, i havíem de ser capaços de concretar-lo. Hem de recuperar la unitat i la musculatura institucional. Des de la bona acció de govern s’aboca molta gent a confiar en el projecte independentista.
Les baralles externes van provocar un deteriorament de les relacions entre els presos?
No, no, els set presos hem estat una família; els nou quan hem pogut. A Lledoners, qui feia de germà gran, la pedra angular sobre què es bastia tot l’edifici era Quim Forn. Era l’element cohesionador. I en una família et pots discutir amb els germans, però les relacions humanes se sobreposen a qualsevol altre element. Quan algú patia per circumstàncies personals, hem estat una pinya.
Ha pogut parlar després de l’indult amb algú del govern espanyol?
No. Però podria seure a parlar amb tothom, però no des d’una actitud submisa, sinó des d’una actitud determinada. David Cameron, ideològicament molt llunyà en molts aspectes del que penso jo, la nit del referèndum a Escòcia va dir: “L’he acceptat perquè abans que britànic soc demòcrata.” M’agradaria algun dia sentir Pedro Sánchez o Pablo Casado dient: “Abans que espanyol soc demòcrata.”
La trobada amb els líders exiliats va ser una reunió d’amics o van poder parlar d’encerts i errors i d’estratègia amb vista al futur?
No vam entrar molt en tot això. A mi el que em va impressionar va ser constatar que el president Puigdemont ha aprofitat molt bé aquests tres anys per guanyar moltes batalles que semblaven impossible. Quan ell ha parlat de confrontació intel·ligent, l’ha declinat molt bé. Ens va fer un esbós molt ràpid de què vol dir tot això i quins són els propers passos i com s’ha d’afrontar la següent etapa, que té molt en compte aquella cartografia de l’1 d’octubre. I em va impactar en positiu veure que s’ha aprofitat molt el temps i s’ha fet un treball molt de detall sobre on érem, què va passar, quines són les nostres debilitats i les nostres febleses i quins són els itineraris guanyadors. I d’una manera molt precisa. No vam entrar a debatre-ho, però ell ens ho va esbossar i això va provocar un carregament de piles. Hi ha molta base i vaig sortir amb un punt d’entusiasme.
Al cap dels exiliats comença a forjar-se la possibilitat de no poder tornar mai?
No vam entrar tant al detall. L’exili és duríssim. Quim Forn va poder acomiadar la mare. Jordi Turull el mateix, amb permisos penitenciaris. Toni Comín va haver de portar el seu germà a morir a Bèlgica. El president Puigdemont no es va poder acomiadar del pare, ni Lluís Puig dels seus pares, ni Valtònyc de la mare. És terrible. Nosaltres hem tingut un horitzó que ells no, i no parlo de l’indult, que és una espassa de Dàmocles. Ells gestionaran el seu retorn, i jo seré absolutament respectuós amb el que cadascú decideixi.
Ara que sap com funciona una presó des de dins i que Justícia està en mans del seu partit, ha pogut parlar amb la consellera Lourdes Ciuró per traslladar-li un llistat de deures pendents?
La consellera Ciuró s’ha mostrat receptiva des del primer moment i li hem plantejat algunes qüestions. Li hem fet pinzellada gruixuda d’entrada.
Per on hauria de començar, segons la seva experiència?
Hem d’aconseguir que tot el sistema penitenciari català s’assembli molt a Lledoners i a les presons noves.
Durant el temps de captiveri, quan s’ha vist una imatge seva sempre ha estat somrient. És una expressió natural o hi ha una part de no deixar-se vèncer per la repressió?
Soc així per definició. És una actitud davant la vida. Però en aquest cas concret, la seva victòria seria que nosaltres perdéssim el somriure, que sortíssim rancuniosos, regalimant odi, amb aparença de gent crispada... La nostra victòria, i això és una declaració política molt potent, és la nostra actitud, el nostre somriure, la nostra determinació, la nostra esperança. A la presó, rebíem moltes cartes. A Estremera els vam desbordar. Rebíem entre cent i dues-centes cartes cada dia. Els funcionaris estaven desbordats perquè les havien d’inscriure i escorcollar i obrir davant nostre. Un dels funcionaris amb qui teníem una bona relació em va preguntar: “Què us expliquen a les cartes? Hi deu haver molt d’odi.” Li vaig dir: “Fem un experiment. Agafi’n deu a l’atzar. Hi trobarà tones d’humanitat, de tendresa, de determinació.” Aquests són els valors que ens faran victoriosos. Des de l’odi no es construeix res.
El dia que pugui tornar a la política institucional, es plantejarà tornar a l’assalt per ser alcalde de Terrassa?
L’etapa municipal la dono per tancada. No es pot dir mai, però ara estic en un guaret voluntari. No serà un tribunal que decidirà si jo faig política o no.
Tampoc no assumirà, ara per ara, cap càrrec orgànic?
Ara per ara, no. També necessito aquest guaret, aquest temps per refer-me. L’1 d’octubre el vam fer perquè no pensàvem que fos impossible. Ara, necessito aquest guaret per tornar a creure que hi ha moltes coses que hem de fer i que no són impossibles. Ara, soc massa conscient d’alguns límits. Haig de recuperar aquella força i aquella embranzida. Si agafes una certa distància, et permet minimitzar l’impacte emocional d’allò que no és viable i reforçar aquelles coses que ho són. És una actitud. És allò que deia Joan Maragall: la nostra bogeria apareixerà com la més dolça de les nostres savieses.
EL SUPORT DE LA GENT
Josep Rull ens cita a la plaça Vella de Terrassa, un divendres al matí. L’entrevista té lloc a la terrassa d’una concorreguda cafeteria. Som en un dels espais més transitats de la ciutat, així que ni tan sols hem engegat la gravadora que ja s’atura el primer grup de veïnes que, sense poder amagar l’emoció de veure’l en llibertat, aprofita per saludar-lo. No seran pas les úniques. El degoteig de persones visiblement exultants serà la constant. Abans de ser conseller, Rull va gastar molta sola de sabata al seu municipi, on va ser onze anys regidor local i on encara conserva el millor resultat assolit per l’antiga CiU i els seus derivats a les ciutats de més de 100.000 habitants, Barcelona a banda. Rull se sent una persona molt estimada a la seva ciutat i confessa que el suport d’aquesta gent, també la que no pensa com ell però s’ha escandalitzat per la seva condemna, ha estat clau per suportar la situació. També per a la seva família.
DE RUTA PEL PAÍS
D’ençà que el 23 de juny va abandonar la presó de Lledoners, l’exconseller de Territori i Sostenibilitat ha aprofitat cadascun dels minuts que li regala la vida. Passa temps amb la família i els amics, gaudeix de les coses més quotidianes, com ara poder trepitjar lliurement els carrers de la seva ciutat i seure a la terrassa d’un bar, i aprofita que fins a l’1 de setembre no es reincorpora a la feina a la Mútua de Terrassa per recórrer diferents racons del país. L’excusa és la presentació del seu llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes (Símbol Editors), però la ruta li serveix, de retruc, per agrair a la gent el suport rebut durant aquests anys infames i per copsar l’ambient que es respira al carrer. Josep Rull assegura que en aquests actes no defuig cap qüestió que li plantegen els ciutadans i que parla sense sentir-se coaccionat per l’amenaça que amaga un indult parcial. “Diria el mateix que dic si davant tingués Pedro Sánchez o Manuel Marchena”, ressalta. Rull no perd mai el somriure: “La nostra victòria és la nostra actitud, el nostre somriure, la nostra determinació.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.