“Els que van provocar la guerra han guanyat el relat”

Sé que la tesi té un punt de pro­vo­cació. Si avui vas a Bòsnia, la tesi que t’expli­ca­ven real­ment s’ha aca­bat com­plint, però ho ha fet a força d’inflar-ho, d’insis­tir. Si et dedi­ques durant 25 anys a escam­par aquest mis­sat­ges d’odi i con­fron­tació, i si a les comu­ni­tats afec­ta­des ja els va bé, ho aca­ben com­prant i real­ment hi acaba havent una divisió total. En els fons, és com es cons­tru­ei­xen les iden­ti­tats. Hi ha una pel·lícula, i també obra de tea­tre, L’onada, que mos­tra un expe­ri­ment que fa un pro­fes­sor d’ins­ti­tut dels Estats Units. Hi ha dues clas­ses: a una part de l’alum­nat els dona una iden­ti­tat, un logo, una estètica... Es crea una iden­ti­tat. L’expe­ri­ment acaba mala­ment perquè se li’n va de les mans. La metàfora de la pel·lícula alerta que la iden­ti­tat es pot crear. Et fa sen­tir d’alguna cosa, una per­ti­nença. I si s’extrema molt pot aca­bar en violència en con­tra de l’altre.

Hi ha una altra lec­tura, que no és la que faig jo, que asse­gura que hi havia un tap (la dic­ta­dura de Tito) i que tots aquests sen­ti­ments naci­o­nals esta­ven repri­mits. En el moment que obres l’olla, explota. Hi ha el tes­ti­moni d’una noia que vivia a Sara­jevo i quan comença la guerra no entén què passa, no sap a quin bàndol per­tany. Ima­gina si havia calat la idea que eren bos­ni­ans, d’una forma ciu­ta­dana, sense vin­cu­lar-se a una ètnia con­creta, que hi havia nens que havien nas­cut en aquest cos­mos que no sabien iden­ti­fi­car de quina ètnia venien ells matei­xos, perquè, en aquest cas, això volia dir pre­gun­tar-se quina era la religió de la família, quan la majo­ria de famílies no eren reli­gi­o­ses. És un detall con­no­ta­tiu, perquè és evi­dent que no només li pas­sava a aquesta noia, que era sèrbia, orto­doxa. Per tant, hi va haver un moment que es van ado­nar que eren al lloc equi­vo­cat i que havien de mar­xar perquè ja no casa­ven en aquesta nova com­po­sició. Si algú és incapaç de tenir clara la seva iden­ti­tat, com es pot argu­men­tar que ens hem de matar perquè som dife­rents? Allà esta­ven tan fusi­o­nats, almenys a les ciu­tats, que havien dei­xat la traçabi­li­tat ètnica tan enrere que s’havia esvaït i només per­sis­tia en les fes­tes tra­di­ci­o­nals, vis­cu­des com la gent no cre­ient viu el Nadal aquí. La per­ti­nença era molt feble, difu­mi­nada. Fins a quin punt això s’havia gene­ra­lit­zat, estava tapat i en el moment que hi ha el canvi de règim es des­tapa? És el debat que plan­tejo. Per exem­ple, els matri­mo­nis mix­tos en ciu­tats com ara Sara­jevo par­len molt bé d’això: gai­rebé eren el 50%. Hi havia una gran bar­reja entre la gent.

Ara es com­plei­xen els 30 anys de l’inici de les guer­res iugos­la­ves, la de Croàcia i la d’Eslovènia. Just l’altre dia, feien un repor­tatge a La Sexta i deien que l’exèrcit ser­bo­bosnià estava for­mat per para­mi­li­tars, gent sonada, vin­guda de Sèrbia, de Roma­nia, de Grècia... Això no és veri­tat. En el pri­mer moment, el que passa és que l’exèrcit iugos­lau ocupa unes parts del ter­ri­tori de Bòsnia i Her­ce­go­vina majo­ritària­ment pobla­des per ser­bis amb sol­dats que majo­ritària­ment són ser­bis. És una invasió estran­gera, perquè el nou estat ha estat reco­ne­gut per l’ONU. Des del 6 d’abril fins el 12 de maig, el que hi ha és la invasió d’un país ter­cer, perquè Bòsnia s’ha inde­pen­dit­zat. Bel­grad això no ho pot per­me­tre i ocupa tot el ter­ri­tori on viuen els ser­bis per impe­dir que aquesta república se separi (o que, almenys, els ser­bis es que­din en una Iugoslàvia més petita). Al cap d’un mes, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal els alerta i el que fan és can­viar els uni­for­mes, el nom, tre­uen els ofi­ci­als no ser­bis... Així que només es que­den ofi­ci­als ser­bis a coman­dar aquest exèrcit. Però no deixa de ser l’exèrcit iugos­lau, l’exèrcit de Bel­grad. Al prin­cipi, el que hi ha és el món de Sara­jevo i de les ciu­tats que han decla­rat la inde­pendència, sense el suport de la majo­ria dels ser­bis (de Bòsnia), que lluita per man­te­nir aquesta inde­pendència.

L’exèrcit iugos­lau, que al cap de qua­tre dies es can­via el nom i es diu exèrcit de la República Srpska, perquè no sem­bli que és una inter­venció estran­gera. Pas­sen a ser ano­me­nats com un exèrcit propi, però allò és un tros de l’exèrcit iugos­lau que es queda a Bòsnia.

Bàsica­ment, els musul­mans i els cro­ats, perquè els ser­bis, majo­ritària­ment, des del pri­mer moment boi­co­te­gen el referèndum.

Tot i que també hi ha molts ser­bis que es que­den a Sara­jevo. Hi havia 40.000 ser­bis, de 430.000 habi­tants. Molts també es van que­dar. L’exèrcit iugos­lau entra i ocupa el 70% del ter­ri­tori i ho fa amb un exèrcit com qual­se­vol dels que hem cone­gut. El govern de Sara­jevo no vol entrar en aquesta lògica bèl·lica, però, des del moment que l’exèrcit iugos­lau ataca, es comença a gene­rar infor­mal­ment un exèrcit. És aque­lla imatge d’un home ves­tit de car­rer amb un kalàixnikov als car­rers de Sara­jevo dis­pa­rant con­tra els franc­ti­ra­dors. Però no hi ha un exèrcit pròpia­ment cons­tituït. Aquest, l’Armija, s’anirà cons­truint durant els pri­mers mesos de la guerra.

Bàsica­ment, són musul­mans. Iugoslàvia tenia un sis­tema de defensa en què hi havia un exèrcit fede­ral, que és el que acaba ocu­pant una part de Bòsnia, però també tenia una estruc­tura que es deia de la defensa ter­ri­to­rial, el que volia dir que cada república tenia unes bases d’arma­ment i un cos que podia mobi­lit­zar per ata­car, i això lli­gava amb el soci­a­lisme auto­ges­ti­o­nari. Si hi ha una invasió de l’URSS, que és el que els pre­o­cu­pava, hi havia l’exèrcit fede­ral i tot un altre cos més inse­rit en cadas­cuna de les comu­ni­tats locals que podia res­pon­dre. Aquesta defensa ter­ri­to­rial sí que havia que­dat a Sara­jevo. Per tant, no hi havia un exèrcit propi del govern, però sí que hi havia armes, fàbri­ques amb arma­ment i un per­so­nal que van aga­far i van fer seu. Van des­man­te­llar una estruc­tura de l’època iugos­lava i la van con­ver­tir en l’embrió de l’exèrcit. Tot això, sumant-hi volun­ta­ris i la poli­cia, va aca­bar fun­dant un exèrcit, però que era molt limi­tat. Aquí din­tre, i aquesta és també la gràcia, hi ha ser­bis, cro­ats i musul­mans. És veri­tat que sobre­tot són musul­mans, però qui lide­rava la defensa de Sara­jevo, en Jovan Div­jak, que es va morir fa poc, era un serbi nas­cut a Bel­grad.

Fixat’t la para­doxa. Defensa Sara­jevo i la Bòsnia multiètnica. El líder que defensa això és un senyor que ha nas­cut a Bel­grad i enfront seu, a les mun­ta­nyes, té l’exèrcit de què forma part (perquè ell havia anat a Sara­jevo perquè for­mava part de l’exèrcit iugos­lau); davant té el antics com­panys d’armes. Hi havia, doncs, una divisió ideològica, no ètnica. És d’ori­gen serbi, però defensa que una cosa és el seu ori­gen i l’altra és que ell viu a Bòsnia i que el seu país ha deci­dit inde­pen­dit­zar-se, i es queda llui­tant amb els seus com­pa­tri­o­tes. L’exèrcit fede­ral, per tant, passa de ser de tots els iugos­laus a ser un exèrcit pro­serbi.

El tros d’aquest exèrcit que es rea­no­mena i acaba sent de la República Srpska té enfront l’Armija, aquest exèrcit multiètnic que és sobre­tot a Sara­jevo i a les ciu­tats. Però aquest exèrcit també s’acaba divi­dint, perquè cauen en aquesta pen­dent del naci­o­na­lisme: els cro­ats n’aca­ben mar­xant. Lla­vors, ja comen­cem a tenir una con­fron­tació de tres, perquè efec­ti­va­ment hi ha l’exèrcit ser­bo­bosnià que pro­ce­deix de l’exèrcit iugos­lau, l’Armija, en què que­den sobre­tot musul­mans, i, final­ment a la zona de Mos­tar, l’exèrcit, ara sí, pròpia­ment croat. Aquí sí que ja és quan es va con­fi­gu­rant aquest esce­nari de tres comu­ni­tats. És veri­tat que, en el trans­curs de la guerra, s’aca­ben cre­ant tres exèrcits més o menys homo­ge­nis: un de musulmà, a Sara­jevo, un de croat, a Mos­tar, i un de ser­bo­bosnià, que ocupa la resta del ter­ri­tori. Això porta a tres rea­li­tats polítiques. L’agost del 1995, quan hi ha hagut la mas­sa­cre d’Sre­bre­nica per part de l’exèrcit ser­bo­bosnià, tot i que això se sap més tard, la pressió inter­na­ci­o­nal ja és molt forta i l’OTAN acaba bom­bar­de­jant els ser­bo­bo­ni­ans, els fa reduir les seves posi­ci­ons i això acaba por­tant una mena d’equi­li­bri, una mena de tau­les, que és com ha que­dat el país ara. El 51% per a la fede­ració, que és la zona de musul­mans i cro­ats, i el 49% de la República Srpska, que és el mateix que hi havia el 1995. Ara, han jux­ta­po­sat els exèrcits i, fins i tot, han inter­vin­gut a l’Iraq com a exèrcit de Bòsnia i Her­ce­go­vina; però és una jux­ta­po­sició dels tres que hi havia.

Hi ha aques­tes dues comu­ni­tats que for­men una mena de con­fe­de­ració. Quan par­lem de política inter­na­ci­o­nal, ara mateix al món, Bòsnia i Her­ce­go­vina és l’únic que té aquest model, perquè Suïssa, encara que tin­gui el nom, no ho és. Hi ha dos ens total­ment sepa­rats; el govern cen­tral comú que hi ha té molt poques atri­bu­ci­ons. En té en el tema de migra­ci­ons, que ara és un gran embo­lic, perquè Bòsnia és la porta d’entrada a la Unió Euro­pea. Per tant, entre la fron­tera cro­ata i Bòsnia, és el lloc on arri­ben molts immi­grants. Jus­ta­ment, aquesta com­petència, que és una patata calenta, la té el govern cen­tral. Però bé, per a quasi tota la resta, les dues enti­tats fun­ci­o­nen sepa­ra­da­ment. Cadascú fa la seva.

La gent ha aca­bat com­prant aquest dis­curs de les tres comu­ni­tats i tot­hom s’ha anat reple­gant a la seva zona. Sobre­tot els ser­bis (crec que són el 92%) viuen a la República Srpska. Hi ha molt pocs musul­mans. A Sre­bre­nica, els qui van que­dar. L’altra zona del país no és tan homogènia, però està divi­dida en can­tons, de manera que també tenen uns altíssims poders; perquè, en rea­li­tat, els cro­ats i els musul­mans no volen com­par­tir el poder. Cadascú té la seva poli­cia. Les com­petències en edu­cació, que és un aspecte molt sen­si­ble, es deci­dei­xen també en aquests can­tons. A les grans ciu­tats, hi ha més diver­si­fi­cació, però molt enrere res­pecte del que hi havia abans. Mos­tar és una ciu­tat que segueix divi­dida, perquè un tros és de musul­mans i l’altre és dels cro­ats; de ser­bis també n’hi havia i ara no hi són. Hi ha alguns llocs on les comu­ni­tats han des­a­pa­re­gut del mapa. Hi ha inter­can­vis de casa. Els qui van pro­moure la guerra s’han sor­tit amb la seva. No hi ha matri­mo­nis mix­tes. Fins fa qua­tre dies, encara hi havia situ­a­ci­ons bru­tals, com ara que, a Mos­tar, les ambulàncies d’un cos­tat no ana­ven a reco­llir paci­ents de l’altre. No sé si dir que la situ­ació és tensa, però viuen total­ment segre­gats.

A diferència de la Guerra Civil, allà només fa 25 anys d’això. Una cosa són els cri­mi­nals de guerra que s’han jut­jat; molts, a la vora de 120. S’ha fet una bona feina. Però el gros de poli­cies ser­bo­bos­ni­ans que eren allà quan es produïa la matança de Sre­bre­nica (això ens ho van expli­car l’agost pas­sat) seguei­xen sent poli­cies. Els fills, o els des­cen­dents, o els fami­li­ars de gent que ha per­dut éssers esti­mats en la mas­sa­cre es tro­ben per­so­nes que sabien que eren allà i que van fer veure que no veien el que estava pas­sant, o que direc­ta­ment hi van par­ti­ci­par. És molt bèstia. La solució que han tro­bat és que tot­hom esti­gui una mica segre­gat, que cadascú vagi a la seva. És una mala solució, però és una solució. I amb l’edu­cació també passa el mateix.

Cadascú explica la seva pel·lícula. Explica la història des del seu punt de vista. I amb la llen­gua, el mateix. Tor­nant a L’onada, la pel·lícula del prin­cipi, què és el que genera iden­ti­tat? La religió era l’únic ele­ment objec­tiu que donava dife­ren­ci­ació entre aques­tes comu­ni­tats, tot i que l’índex de reli­gi­o­si­tat era molt més baix, encara que ara ha aug­men­tat moltíssim. Per exem­ple, en el cas musulmà, els únics que han posat diners per recons­truir han estat els països islàmics; per tant, van tots a la mes­quita a pre­gar, perquè els n’han cons­truïdes mol­tes! Tota aquesta zona de la península aràbiga (l’Aràbia Sau­dita i els Emi­rats Àrabs Units) hi ha apos­tat molt fort. Han com­prat mol­tes pro­pi­e­tats allà perquè per a ells també és una mena d’entrada a Europa, de tenir una casa a Europa, en un lloc molt barat.

S’ha arti­fi­ci­a­lit­zat, perquè és la mateixa llen­gua. Si poses en el Goo­gle Trans­late un text que t’han dit que està en serbi, el tra­duc­tor mol­tes vega­des et diu que és croat. Vaja, que és evi­dent que no hi ha gran dife­ren­ci­ació. El que han fet en aquest cas, sobre­tot els cro­ats, ha estat bus­car nous voca­bles i arti­fi­ci­a­lit­zar la llen­gua. Tot això amb el suport del govern de Croàcia. A més, hi ha un ele­ment de deses­ta­bi­lit­zació raríssim: tots els cro­ats que viuen a Bòsnia tenen ciu­ta­da­nia euro­pea. Són habi­tants de Bòsnia i Her­ce­go­vina, però tenen pas­sa­port croat. Poden votar en les elec­ci­ons euro­pees i tenen la doble naci­o­na­li­tat.

El futur és acon­se­guir que no entrin un altre cop en con­flicte i que ingres­sin a la Unió Euro­pea, que és l’únic ens que els pot dir que està bé que tin­guin el poder des­cen­tra­lit­zat però que hi ha d’haver polítiques que es facin con­jun­ta­ment. Ara mateix, no com­plei­xen la majo­ria dels estàndards que els dema­nen. La meva opinió és que, al final, la Unió Euro­pea els dei­xarà entrar pel sim­ple fet de gestió migratòria, perquè allà té un forat negre, entre Grècia, que és UE, i Croàcia, que també ho és, que Brus­sel·les pre­fe­rirà aca­bar engo­lint.