“Tenim un passat comú que ens uneix a tots”

Aquesta pregunta demana una resposta completa i tot just estem començant a conèixer qui era la Linya. Després de 14.000 anys, es fa una mica complicat assenyalar com era aquesta dona de mida petita; haurem d’esperar una mica per determinar-ne l’edat, si era adulta o jove i altres característiques més concretes. Tot just estem en una fase molt inicial i hem d’esperar el resultat dels estudis paleoantropològics específics per obtenir més informació. Cal temps per disposar d’un retrat robot de la Linya.

L’estiu del 2020. Primer, es va localitzar una falange a uns dos metres de profunditat i, a partir d’aquí, vam trobar altres parts de l’esquelet, com ara alguns fragments del crani, ossos de les cames, part de la pelvis, els braços i algunes costelles. Els ossos estaven col·locats en decúbit supí, és a dir, cap per amunt, i en una mena de nínxol natural de la cova que va quedar sepultat posteriorment per les roques. La nostra primera hipòtesis és que el cos va ser posat allà intencionadament (per tant, seguint algun tipus de ritus funerari), però tampoc descartem altres possibilitats. Hem de tenir en compte que els col·lectius de recol·lectors i caçadors de l’època tractaven els morts de maneres diferents i, ara mateix, no podem descartar ni el canibalisme ni la mort per accident.

Un cop traslladats els ossos al laboratori, toca tractar a fons l’espai on es van trobar. Cal investigar bé si hi queden restes i microresidus que permetin confirmar que van cobrir la Linya amb pells o fibres vegetals. Un fet que confirmaria que el cos va seguir un procés d’enterrament, perquè no són gens comuns més enllà dels 5.000 anys d’antiguitat. A banda de conèixer-la més a fons, els nous descobriments ens permetran avançar en la vida dels seus contemporanis i en la seva relació amb altres llinatges europeus.

Estem treballant amb un institut genòmic per veure si podem reconstruir la genètica de les restes trobades de l’ADN i establir vincles amb altres poblacions humanes europees del mateix període. De moment, és una línia d’estudi que esperem verificar.

És una pregunta que dona peu a moltes variants. A banda del valor innegable de la troballa, a mi personalment, com a investigador, em confirma l’evidència que d’espècie humana només n’hi ha una i que no hi ha cap raó, ni biològica ni molt menys ideològica, per establir diferències. Els darrers trenta anys, a l’Estat s’han creat un seguit d’estructures d’investigació sobre els orígens humans i la biologia evolutiva que són capdavanteres internacionalment. Unes estructures de primer ordre que, malauradament, topen amb missatges reduccionistes que parlen d’éssers superiors i inferiors, que veuen en el racisme l’explicació per mostrar les diferències entre éssers humans. Missatges d’odi, de què molts fomentats per determinats polítics, que no tenen cap base biològica. En aquest àmbit, encara hem d’evolucionar. I em preocupa molt, com a investigador i, sobretot, com a persona.

Molt, sens dubte. Sovint posem com a exemple els neandertals i els Homo sapiens quan volem parlar de pràctiques poc humanes, i oblidem que la nostra societat actual té un pòsit de malignitat cada cop més evident. Manifestacions com ara la de Rocío Monasterio, de VOX, acusant un diputat de Podem de ser il·legal pel color de pell i fomentant la diferència ens fan un servei ben galdós. Tenim un passat comú que ens uneix a tots, i l’hem de reivindicar. Els especialistes haurien de sortir en massa a desautoritzar aquest tipus d’afirmacions, que l’únic que busquen és l’enfrontament.

Més que difícil o no difícil és que a la Linya no l’esperava ningú. Treballem a la Cova Gran des de fa vint anys, i fins ara no havíem trobat cap cos. La zona on va sortir era relativament nova i no hi havia cap evidència del que amagava. Una situació que fa bona la dita que, en arqueologia, quan menys t’ho esperes sorgeix la sorpresa, i que encara confirma més que el jaciment de la Cova Gran és dels més excepcionals dins del registre arqueològic del Mediterrani occidental. Un jaciment que cobreix 50.000 anys d’ús i d’hàbitat. La Linya és el darrer descobriment, però estic segur que no serà l’últim.

No, en cap cas. Atapuerca és únic i una excepció mundial. Hi ha pocs llocs dins del planeta que tinguin la riquesa de fòssils humans i d’elements vinculats a l’evolució humana com aquest jaciment. Tot i això, estic molt content d’haver trobat unes restes que no es troben a Atapuerca [riu].

Treballem per aconseguir confeccionar un volum prou aclaridor sobre el pas de l’home per aquest planeta. Però ens trobem amb situacions tan desconcertants com que coneixem molt millor la vida dels éssers que van viure fa 300.000 anys i dels mateixos neandertals que no pas dels que fa pocs milers d’anys que ens van precedir. Els humans moderns són molt estranys dins del registre arqueològic.

Aquesta és una bona pregunta. Sabem que hi ha restes en determinats llocs, però desconeixem per què hi són, per què les hi van posar. Un dels grans temes de discussió entre els especialistes és determinar com van ser tractats en el moment de la mort. Hi ha molta variabilitat en el tractament mortuori i no sempre els rituals funeraris s’adiuen amb la imatge més clàssica de gent enterrada en un espai creat expressament i envoltades d’aixovar. S’han trobat enterraments on només hi havia dents. Vuitanta dents que corresponien a catorze individus diferents.

La Linya i els seus companys van viure en un moment de canvi molt crític. Els Homo sapiens van arribar a la península Ibèrica fa uns 40.000 anys, en plena glaciació, que es va mantenir fins a 15.000 anys enrere. A partir d’aquí i en un període molt curt, cap al 14.700 aC, les condicions es van transformar en un clima semblant a l’actual, amb un augment de la temperatura, més pluja i un nou paisatge ecològic. Abans que el nostre, ells ja van patir un canvi climàtic que els va capgirar la realitat i els costums i els va obligar a adaptar-se i a fer-ho ràpidament, perquè les experiències de milers d’anys que havien acumulat ja no els servien.

Bona pregunta. Ens ha tocat viure un moment gens fàcil, però el passat tampoc va ser una Arcàdia feliç. Les condicions de supervivència de la Linya van haver de ser molt dures. La nostra paleoantropòloga va comentar que les restes mostraven unes tíbies completament planes, fet que implica que durant la seva vida va caminar molt, moltíssim. El seu estrès i la seva càrrega segur que eren duríssimes. Si ens poguéssim mirar als ulls, estic convençut que ens reconeixeríem en ella, encara que no tant en la manera de veure el món. Ella era conscient què havia de fer i per què ho havia de fer. Nosaltres hem perdut la perspectiva i mirem el món d’una manera completament distorsionada.

Hi ha molts exemples que ens demostren que sí. Un dels més impactants va ser l’accident d’avió d’aquell equip de rugbi de principis dels setanta, en què els qui van sobreviure van haver de recórrer al canibalisme per aguantar. En situacions límit, l’home actua al límit. Però el que crec que és més important és la capacitat de modelatge que tenim com a espècie i que ens permet adaptar-nos a tot tipus de registres i ecosistemes. Això ens fa únics.