“Tenim un passat comú que ens uneix a tots”

Aquesta pre­gunta demana una res­posta com­pleta i tot just estem començant a conèixer qui era la Linya. Després de 14.000 anys, es fa una mica com­pli­cat asse­nya­lar com era aquesta dona de mida petita; hau­rem d’espe­rar una mica per deter­mi­nar-ne l’edat, si era adulta o jove i altres carac­terísti­ques més con­cre­tes. Tot just estem en una fase molt ini­cial i hem d’espe­rar el resul­tat dels estu­dis pale­o­an­tro­pològics específics per obte­nir més infor­mació. Cal temps per dis­po­sar d’un retrat robot de la Linya.

L’estiu del 2020. Pri­mer, es va loca­lit­zar una falange a uns dos metres de pro­fun­di­tat i, a par­tir d’aquí, vam tro­bar altres parts de l’esque­let, com ara alguns frag­ments del crani, ossos de les cames, part de la pel­vis, els braços i algu­nes cos­te­lles. Els ossos esta­ven col·locats en decúbit supí, és a dir, cap per amunt, i en una mena de nínxol natu­ral de la cova que va que­dar sepul­tat poste­ri­or­ment per les roques. La nos­tra pri­mera hipòtesis és que el cos va ser posat allà inten­ci­o­na­da­ment (per tant, seguint algun tipus de ritus fune­rari), però tam­poc des­car­tem altres pos­si­bi­li­tats. Hem de tenir en compte que els col·lec­tius de recol·lec­tors i caçadors de l’època trac­ta­ven els morts de mane­res dife­rents i, ara mateix, no podem des­car­tar ni el cani­ba­lisme ni la mort per acci­dent.

Un cop tras­lla­dats els ossos al labo­ra­tori, toca trac­tar a fons l’espai on es van tro­bar. Cal inves­ti­gar bé si hi que­den res­tes i micro­re­si­dus que per­me­tin con­fir­mar que van cobrir la Linya amb pells o fibres vege­tals. Un fet que con­fir­ma­ria que el cos va seguir un procés d’enter­ra­ment, perquè no són gens comuns més enllà dels 5.000 anys d’anti­gui­tat. A banda de conèixer-la més a fons, els nous des­co­bri­ments ens per­me­tran avançar en la vida dels seus con­tem­po­ra­nis i en la seva relació amb altres lli­nat­ges euro­peus.

Estem tre­ba­llant amb un ins­ti­tut genòmic per veure si podem recons­truir la genètica de les res­tes tro­ba­des de l’ADN i esta­blir vin­cles amb altres pobla­ci­ons huma­nes euro­pees del mateix període. De moment, és una línia d’estudi que espe­rem veri­fi­car.

És una pre­gunta que dona peu a mol­tes vari­ants. A banda del valor inne­ga­ble de la tro­ba­lla, a mi per­so­nal­ment, com a inves­ti­ga­dor, em con­firma l’evidència que d’espècie humana només n’hi ha una i que no hi ha cap raó, ni biològica ni molt menys ideològica, per esta­blir diferències. Els dar­rers trenta anys, a l’Estat s’han creat un seguit d’estruc­tu­res d’inves­ti­gació sobre els orígens humans i la bio­lo­gia evo­lu­tiva que són cap­da­van­te­res inter­na­ci­o­nal­ment. Unes estruc­tu­res de pri­mer ordre que, malau­ra­da­ment, topen amb mis­sat­ges reduc­ci­o­nis­tes que par­len d’éssers supe­ri­ors i infe­ri­ors, que veuen en el racisme l’expli­cació per mos­trar les diferències entre éssers humans. Mis­sat­ges d’odi, de què molts fomen­tats per deter­mi­nats polítics, que no tenen cap base biològica. En aquest àmbit, encara hem d’evo­lu­ci­o­nar. I em pre­o­cupa molt, com a inves­ti­ga­dor i, sobre­tot, com a per­sona.

Molt, sens dubte. Sovint posem com a exem­ple els nean­der­tals i els Homo sapi­ens quan volem par­lar de pràcti­ques poc huma­nes, i obli­dem que la nos­tra soci­e­tat actual té un pòsit de malig­ni­tat cada cop més evi­dent. Mani­fes­ta­ci­ons com ara la de Rocío Monas­te­rio, de VOX, acu­sant un dipu­tat de Podem de ser il·legal pel color de pell i fomen­tant la diferència ens fan un ser­vei ben galdós. Tenim un pas­sat comú que ens uneix a tots, i l’hem de rei­vin­di­car. Els espe­ci­a­lis­tes hau­rien de sor­tir en massa a desau­to­rit­zar aquest tipus d’afir­ma­ci­ons, que l’únic que bus­quen és l’enfron­ta­ment.

Més que difícil o no difícil és que a la Linya no l’espe­rava ningú. Tre­ba­llem a la Cova Gran des de fa vint anys, i fins ara no havíem tro­bat cap cos. La zona on va sor­tir era rela­ti­va­ment nova i no hi havia cap evidència del que ama­gava. Una situ­ació que fa bona la dita que, en arque­o­lo­gia, quan menys t’ho espe­res sor­geix la sor­presa, i que encara con­firma més que el jaci­ment de la Cova Gran és dels més excep­ci­o­nals dins del regis­tre arqueològic del Medi­ter­rani occi­den­tal. Un jaci­ment que cobreix 50.000 anys d’ús i d’hàbitat. La Linya és el dar­rer des­co­bri­ment, però estic segur que no serà l’últim.

No, en cap cas. Ata­pu­erca és únic i una excepció mun­dial. Hi ha pocs llocs dins del pla­neta que tin­guin la riquesa de fòssils humans i d’ele­ments vin­cu­lats a l’evo­lució humana com aquest jaci­ment. Tot i això, estic molt con­tent d’haver tro­bat unes res­tes que no es tro­ben a Ata­pu­erca [riu].

Tre­ba­llem per acon­se­guir con­fec­ci­o­nar un volum prou acla­ri­dor sobre el pas de l’home per aquest pla­neta. Però ens tro­bem amb situ­a­ci­ons tan des­con­cer­tants com que conei­xem molt millor la vida dels éssers que van viure fa 300.000 anys i dels matei­xos nean­der­tals que no pas dels que fa pocs milers d’anys que ens van pre­ce­dir. Els humans moderns són molt estranys dins del regis­tre arqueològic.

Aquesta és una bona pre­gunta. Sabem que hi ha res­tes en deter­mi­nats llocs, però des­co­nei­xem per què hi són, per què les hi van posar. Un dels grans temes de dis­cussió entre els espe­ci­a­lis­tes és deter­mi­nar com van ser trac­tats en el moment de la mort. Hi ha molta vari­a­bi­li­tat en el trac­ta­ment mor­tu­ori i no sem­pre els ritu­als fune­ra­ris s’adi­uen amb la imatge més clàssica de gent enter­rada en un espai creat expres­sa­ment i envol­ta­des d’aixo­var. S’han tro­bat enter­ra­ments on només hi havia dents. Vui­tanta dents que cor­res­po­nien a catorze indi­vi­dus dife­rents.

La Linya i els seus com­panys van viure en un moment de canvi molt crític. Els Homo sapi­ens van arri­bar a la península Ibèrica fa uns 40.000 anys, en plena gla­ci­ació, que es va man­te­nir fins a 15.000 anys enrere. A par­tir d’aquí i en un període molt curt, cap al 14.700 aC, les con­di­ci­ons es van trans­for­mar en un clima sem­blant a l’actual, amb un aug­ment de la tem­pe­ra­tura, més pluja i un nou pai­satge ecològic. Abans que el nos­tre, ells ja van patir un canvi climàtic que els va cap­gi­rar la rea­li­tat i els cos­tums i els va obli­gar a adap­tar-se i a fer-ho ràpida­ment, perquè les experiències de milers d’anys que havien acu­mu­lat ja no els ser­vien.

Bona pre­gunta. Ens ha tocat viure un moment gens fàcil, però el pas­sat tam­poc va ser una Arcàdia feliç. Les con­di­ci­ons de super­vivència de la Linya van haver de ser molt dures. La nos­tra pale­o­an­tropòloga va comen­tar que les res­tes mos­tra­ven unes tíbies com­ple­ta­ment pla­nes, fet que implica que durant la seva vida va cami­nar molt, moltíssim. El seu estrès i la seva càrrega segur que eren duríssi­mes. Si ens poguéssim mirar als ulls, estic con­vençut que ens reco­nei­xeríem en ella, encara que no tant en la manera de veure el món. Ella era cons­ci­ent què havia de fer i per què ho havia de fer. Nosal­tres hem per­dut la pers­pec­tiva i mirem el món d’una manera com­ple­ta­ment dis­tor­si­o­nada.

Hi ha molts exem­ples que ens demos­tren que sí. Un dels més impac­tants va ser l’acci­dent d’avió d’aquell equip de rugbi de prin­ci­pis dels setanta, en què els qui van sobre­viure van haver de recórrer al cani­ba­lisme per aguan­tar. En situ­a­ci­ons límit, l’home actua al límit. Però el que crec que és més impor­tant és la capa­ci­tat de mode­latge que tenim com a espècie i que ens per­met adap­tar-nos a tot tipus de regis­tres i eco­sis­te­mes. Això ens fa únics.