“Hem d’invertir en el no turisme”

La pandèmia no ha modi­fi­cat subs­tan­ci­al­ment el model turístic. El que ha fet és acce­le­rar un procés que ja venia d’abans. Ha accen­tuat pro­ces­sos anticíclics, fenòmens que sí que pun­tu­al­ment con­tra­di­uen el que estava pas­sant abans de la pandèmia, i neces­si­tem una mica més de pers­pec­tiva per saber si aquests pro­ces­sos pas­sa­ran a ser estruc­tu­rals o des­a­pa­rei­xe­ran quan passi la pandèmia.

El pri­mer feno­men anticíclic és la crisi de la ciu­tat. Des del 2000 fins al 2019, la major part del crei­xe­ment turístic inter­na­ci­o­nal s’estava donant pel crei­xe­ment del turisme urbà. Les grans ciu­tats s’esta­ven con­ver­tint en el motor del turisme euro­peu i inter­na­ci­o­nal. Com a con­seqüència de la covid, hi ha hagut una crisi de la gran metròpoli; la gent té neces­si­tat de bus­car natura i espais verds, i la con­cen­tració passa a ser un pro­blema. Això està pas­sant també amb els turis­tes, i el sec­tor que més està patint és el del turisme urbà. El segon feno­men és que, abans de la pandèmia, el sec­tor que més crei­xia era el de la llarga distància, els des­plaçaments inter­con­ti­nen­tals; a Bar­ce­lona, per exem­ple, venien molts ame­ri­cans i japo­ne­sos. Ara, la llarga distància s’ha inter­rom­put i s’han dis­pa­rat el turisme domèstic i el de curta distància: els fran­ce­sos venen a Cata­lu­nya i els austríacs van a Itàlia.

El debat sobre el turisme sos­te­ni­ble ja fa com a mínim quinze anys que està sobre la taula i no està prou rela­ci­o­nat amb la pandèmia, tot i que sí que ha accen­tuat aquesta cons­ci­en­ci­ació dels pro­ble­mes ambi­en­tals de la mobi­li­tat.

El turisme sos­te­ni­ble es basa en dos grans fac­tors: la mobi­li­tat i el con­sum energètic. Venim d’un model turístic que es basa en des­plaçaments curts en avió que dei­xen una pet­jada de car­boni enorme i en què l’ús del trans­port pri­vat també està molt esti­mu­lat. Si volem anar cap a un turisme sos­te­ni­ble, hem de pri­vi­le­giar altres for­mes de des­plaçament. El tren ha de ser impres­cin­di­ble i hem de fer que els viat­ges en avió siguin un feno­men molt més pun­tual.

Una hipòtesi és que volar menys i millor pot millo­rar el model turístic, fent que sigui menys super­fi­cial. Perquè faig unes grans vacan­ces cada cinc o deu anys i les con­ver­teixo en una inversió per­so­nal i pot­ser en lloc de deu dies m’hi estic un mes. El viatge no serà una experiència epidèrmica i banal, sinó que la relació amb el lloc serà més pro­funda, i donaré al destí l’opor­tu­ni­tat que em digui més coses.

Aquí sí que cal un canvi de para­digma i una trans­for­mació radi­cal del sec­tor. Tots els estu­dis demos­tren que el turista té un con­sum energètic supe­rior a la mit­jana d’un resi­dent: més aigua, canvi de llençols i tova­llo­les cada dia, més dei­xa­lles... Hem de tro­bar models que acon­se­guei­xin reta­llar aquesta diferència i que, un cop arribi el turista, el sec­tor tin­gui un com­por­ta­ment en ter­mes de gestió ambi­en­tal radi­cal­ment dife­rent. Si no es fa, serà un pro­blema, perquè a Europa el model de gestió sos­te­ni­ble en ori­gen cada vegada és més fort i una des­ti­nació turística s’ha de situar, com a mínim, en el mateix estàndard que el país d’ori­gen, o per sobre. Un danès no pot venir a Cata­lu­nya i tro­bar que el nos­tre sis­tema de gestió és pit­jor que el que té a casa!

A Europa, hi ha un movi­ment impor­tant que ve del nord i que s’aca­barà impo­sant, ja que la mateixa UE ho ha posat com a fita per al 2050, que és el canvi de la mobi­li­tat i que el model para­digmàtic sigui el tren. És amb aquesta pers­pec­tiva que ens hem de plan­te­jar l’ús de l’avió i fins a quin punt l’ampli­ació de l’aero­port té sen­tit. Una altra cosa es deci­dir què fa el país durant aquesta tran­sició de models i fins on ens hem d’apro­fi­tar del model antic en espera del canvi. Això es un debat no gens fàcil, però el que és clar és que com a país ens hem de plan­te­jar l’horitzó final: la gent ha d’arri­bar a Cata­lu­nya essen­ci­al­ment per via fer­roviària i mit­jançant l’autobús. Ara, el 80% de la gent que entra a l’Estat espa­nyol ho fa amb avió, i les entra­des aèries s’han d’anar reduint. Després, hi ha un altre argu­ment: un cop arriba el turista a casa nos­tra, inten­tem evi­tar la mobi­li­tat interna amb trans­port pri­vat; per a això cal fer una bona xarxa de trans­port públic. La Costa Brava, per exem­ple, no té un tren que con­necti totes les des­ti­na­ci­ons turísti­ques. I ara, a l’estiu, cada cap de set­mana sur­ten de l’àrea de Bar­ce­lona mig milió de turis­mes per anar a la costa amb vehi­cle pri­vat. Pot­ser podem subs­ti­tuir els grans pàrquings que això reque­reix i el col·lapse de les ciu­tats per entra­des fer­roviàries. Que sigui el trans­port públic el que et porti fins al lloc turístic.

Sí, s’ha de fer un gran canvi, però tenim un bon punt de par­tida. Tenim infra­es­truc­tura i tenim el país pre­pa­rat per a temes turístics, i alguns d’aquests can­vis han de ser para­turístics. El model de mobi­li­tat i de subs­ti­tuir el cotxe pel trans­port públic ha d’arri­bar a tots els àmbits, no només al turístic. El canvi més impor­tant que ha de fer el sec­tor és acon­se­guir posar en valor els ter­ri­to­ris del país que no sur­ten a l’agenda turística. El 2020, vam fer un estudi que cons­tata que qui més va aguan­tar la crisi l’any pas­sat van ser les des­ti­na­ci­ons menys turísti­ques, i això el sec­tor ho ha de veure com una opor­tu­ni­tat. Aquesta, per a mi, és la gran feina.

La tendència ja s’intuïa abans de la pandèmia. A Europa, hi ha un movi­ment impor­tant de turis­tes cada cop més incòmodes en la con­dició de turis­tes i que inten­ten bus­car espais i for­mes alter­na­ti­ves de turisme que tin­guin altres impac­tes i gene­rin altres dinàmiques. Un dels fac­tors més impor­tants d’aquest procés és que aquests turis­tes se sen­ten cada cop més incòmodes als llocs molt turístics. La tendència és bus­car llocs de des­con­cen­tració turística. Això és el que ha pas­sat clara­ment el 2020: les zones amb espais natu­rals han tin­gut regis­tres molt simi­lars als que havien tin­gut el 2019, men­tre que a Bar­ce­lona només hi havia un 10% d’ocu­pació res­pecte del 2019. Això és una opor­tu­ni­tat per dis­tri­buir de manera homogènia els bene­fi­cis del turisme.

No cal par­lar de Bar­ce­lona en els mer­cats inter­na­ci­o­nals. Has d’expli­car el que no has expli­cat fins ara. S’ha de posar en valor l’altra Cata­lu­nya, la que està ama­gada, la que no surt als mapes inter­na­ci­o­nals però la que pro­ba­ble­ment té més capa­ci­tat d’atraure aquest seg­ment de turis­tes que bus­quen un lloc amb per­so­na­li­tat. Aques­tes són les des­ti­na­ci­ons que tin­dran mer­cat a par­tir d’ara.

Gens ni mica. Pro­duir models que estan este­sos inter­na­ci­o­nal­ment vol dir que estàs ofe­rint una rèplica més del que es pot tro­bar en qual­se­vol lloc. Com més con­nec­tes amb les iden­ti­tats dels llocs, més fàcil és que les experiències siguin molt més potents i que la teva com­pe­ti­ti­vi­tat sigui més alta, perquè el que tu ofe­rei­xes no ho ofe­reix ningú. Ofe­rir experiències molt vin­cu­la­des amb tra­di­ci­ons del destí és molt difícil­ment des­ter­ri­to­ri­a­lit­za­ble, però si repli­ques un model no dei­xes de ser un més. L’única manera d’enten­dre les falles del Piri­neu és anant-hi i for­mar part d’aque­lla iden­ti­tat; no es poden fer falles als Mone­gros. En canvi, el model Hard Rock que pro­posa Shel­don és un model que és a Sin­ga­pur, a Macau, a Las Vegas i que, pro­ba­ble­ment, aca­barà a Dubai.

Jo no renun­ci­a­ria al turisme asiàtic, de la mateixa manera que un ame­ricà no renun­ciarà al turisme euro­peu. Mèxic és un país excep­ci­o­nal, el que no té sen­tit és que anem vuit dies a un com­plex de la Ribera Maia i des d’allà fem dues excur­si­ons facul­ta­ti­ves. Aquest és el model equi­vo­cat, pel cost ambi­en­tal que suposa i perquè l’experiència és tan banal que fa impos­si­ble enten­dre la rea­li­tat com­plexa del país. Cata­lu­nya pot estar ben posi­ci­o­nada en el mer­cat asiàtic, però l’hem de convèncer que venir aquí no és anar unes dies a Bar­ce­lona, sinó que és una experiència molt més densa i que reque­reix anar a mol­tes més des­ti­na­ci­ons. Hem d’ofe­rir rutes més com­ple­xes que con­nec­tin amb la iden­ti­tat del país.

Totes les revo­lu­ci­ons turísti­ques neces­si­ten estruc­tu­res tec­nològiques que les facin pos­si­bles, i ara cal una tran­sició tec­nològica per con­nec­tar neces­si­tats múlti­ples amb pro­duc­tes múlti­ples. El turisme for­dista va aparèixer pel desen­vo­lu­pa­ment del vol xàrter, la mas­si­fi­cació del cotxe pri­vat, els sis­te­mes de reserva com­pu­te­rit­zats... Hi va haver una tec­no­lo­gia que va fer pos­si­ble pas­sar d’un model de turisme eli­tista a un turisme de mas­ses. Ara, per pas­sar del for­disme al post­for­disme neces­si­tem la tec­no­lo­gia i aquesta tec­no­lo­gia està basada en les dades mas­si­ves, en la gestió de la infor­mació, que per­meti fàcil­ment con­nec­tar pres­crip­tors amb con­su­mi­dors, oferta amb demanda. A mi m’agrada la bici­cleta extrema, doncs neces­sito una oferta que s’adapti a això i aquesta oferta es diu Pedals de Foc. El que he de tro­bar és la manera que un danès que viu a Copen­ha­guen sàpiga que aquí hi ha aquesta oferta, i això la tec­no­lo­gia de la infor­mació ho per­metrà.

Genera un efecte d’auto­ma­tit­zació dels pro­ces­sos turístics, tant en la gestió interna com en l’externa, que seria la relació entre cli­ent i pres­ta­dor. Aquesta màquina que ara ja et tro­bes en una cadena de men­jar ràpid per fer la comanda ens la tro­ba­rem més sovint del que ens pen­sem. Hi ha mol­tes cade­nes d’hotels que ja han auto­ma­tit­zat els pro­ces­sos d’entrada i sor­tida de l’esta­bli­ment, i amb el mòbil pots acce­dir a l’habi­tació sense pas­sar per recepció, ja hi ha tec­no­lo­gia que per­met fer el ser­vei d’habi­ta­ci­ons amb un robot molt econòmic, ser­veis de vigilància amb infra­ro­jos... Tot això ens porta a un esce­nari que és el de la pro­gres­siva des­a­pa­rició de per­so­nal en el sec­tor ter­ci­ari: els bancs, les gaso­li­ne­res... estan per­dent tre­ba­lla­dors perquè s’han auto­ma­tit­zat els pro­ces­sos, i això també passa en el turisme. Europa, a través dels fons Next Gene­ra­tion, està pro­mo­vent dos grans pro­ces­sos: sos­te­ni­bi­li­tat i tec­no­lo­gia. Això té un impacte molt bo en el turisme, perquè les TIC per­me­tran con­nec­tar oferta i demanda i fer aquest pas cap al post­for­disme. Però també hi ha un procés incòmode, perquè la pro­gres­siva auto­ma­tit­zació de les fei­nes turísti­ques de menys valor afe­git farà que es per­din llocs de tre­ball.

Fa deu anys en una con­ferència sobre auto­ma­tit­zació, hau­ria sor­tit el sec­tor dels ser­veis com a sec­tor refugi. Hi havia la idea gene­ra­lit­zada que deter­mi­nats sec­tors mai no s’auto­ma­tit­za­rien, perquè es pen­sa­ven que la relació inter­per­so­nal era impres­cin­di­ble, i es par­lava, per exem­ple, que les boti­gues no s’auto­ma­tit­za­rien mai. Ara, faria riure pen­sar això amb Ama­zon dis­pa­rada gràcies a la pandèmia. Els argu­ments de l’experiència de poder tocar un pro­ducte a la botiga han que­dat des­mun­tats. Tot­hom deia que el turisme era el sec­tor refugi con­tra l’auto­ma­tit­zació, que els turis­tes neces­si­ta­ven el con­tacte i la relació humana, però sem­bla que no.

El que passa és que si amb l’auto­ma­tit­zació hi ha una reducció d’hores de feina o una modi­fi­cació del temps de jubi­lació, això voldrà dir més dis­po­sició de temps lliure i més pre­dis­po­sició al viatge, que és un dels con­di­ci­o­nants que té el turisme con­tem­po­rani, que es prac­tica en el temps de no feina. Com que tre­ba­llo molt, no puc fer gaire temps de vacan­ces. Qui es pot per­me­tre fer tres mesos de vacan­ces actu­al­ment? Doncs en un horitzó 2050 segu­ra­ment hi haurà més gent que tindrà tres mesos de vacan­ces. L’incre­ment del temps lliure ens refor­mu­larà la idea d’accés al turisme, que poten­ci­a­ment serà més ampli, tot i que també hau­rem de veure qui­nes ren­des tindrà la població per poder pagar aquests des­plaçaments i aques­tes vacan­ces.

Crec que tin­drem bons anys turístics, perquè hi haurà els feliços vint del segle XXI, i una de les fórmu­les d’aquesta feli­ci­tat seran el turisme i els viat­ges. Hi ha dues mane­res d’afron­tar aquesta con­jun­tura: que la con­jun­tura ens ajudi a can­viar l’estruc­tura o que la con­jun­tura faci per­pe­tuar la vella estruc­tura. Ara que vin­dran anys bons, podem inver­tir en un canvi amb els recur­sos que tin­drem extres, o podem pen­sar que tor­nem a la case­lla de sor­tida i rein­ver­tim en el model antic. Aquesta és la gran decisió que ara tenim com a país. Deci­dir cap on reo­ri­en­tem aquests recur­sos extres que venen d’Europa: si n’inver­tim una part en el sec­tor turístic perquè tec­nològica­ment i des del punt de vista de la sos­te­ni­bi­li­tat sigui dife­rent, o no. On serem? Doncs depèn d’aquesta decisió.

La millor inversió que podem fer pel turisme a Cata­lu­nya és inver­tir en el no turisme. Un país que és indus­trial, agrícola, ter­ci­ari, urbà... és molt atrac­tiu. Un país que només és turístic és molt poc atrac­tiu perquè, pre­ci­sa­ment, la gent està defu­gint els espais estric­ta­ment turístics. Això els està pas­sant a les Seyc­he­lles i a Zanzíbar, que ara tenen mol­tes difi­cul­tats per tren­car la seva lògica d’espai turístic. Cata­lu­nya no té mono­cul­tiu turístic, ni de bon tros! Quina és, doncs, una bona estratègia turística? Inver­tir en una tran­sició indus­trial, inver­tir en la Cata­lu­nya buida, inver­tir per recu­pe­rar zones agrícoles amb agri­cul­tura de pro­xi­mi­tat, impul­sar noves tec­no­lo­gies en entorns de ciu­tats mit­ja­nes que gene­rin nous bar­ris cre­a­tius, tenir un país fort en indústries cre­a­ti­ves... Això pro­du­eix una atmos­fera que els visi­tants i els para­tu­ris­tes veuen com a atrac­tiva. En canvi, inver­tir en un espai que té una façana turística molt estan­dar­dit­zada a mitjà ter­mini serà un pro­blema.

Exacte. I que consti que l’auten­ti­ci­tat també és la moder­ni­tat. Hi ha gent que con­fon l’auten­ti­ci­tat amb la mis­ti­fi­cació del pas­sat i pensa que els espais rurals han de ser gai­rebé espais feu­dals. Els països que fun­ci­o­nen són els que tenen pas­sat i futur. Si només tens pas­sat, ets un museu. Si tens pas­sat i futur, ets un lloc atrac­tiu que com­bina dimen­si­ons històriques dife­rents. L’auten­ti­ci­tat d’un ter­ri­tori és la seva capa­ci­tat de res­pec­tar el pas­sat però també de pro­jec­tar el futur.