JOSÉ A. DONAIRE
DOCTOR EN GEOGRAFIA I EXPERT EN TURISME
“Hem d’invertir en el no turisme”
Un país urbà, terciari, industrial i agrícola és molt atractiu. Un país que només és turístic ho és molt poc. Per tant, en temps de canvis, José Antonio Donaire recepta apostar per l’autenticitat del país
MODEL
“S’han accentuat processos anticíclics. Cal perspectiva per saber si acabaran sent estructurals o desapareixeran quan passi la pandèmia”NOUS TURISTES
“Hi ha turistes cada cop més incòmodes en la seva condició de turistes, i busquen espais i formes alternatives de turisme”IDENTITAT
“Com més connectes amb les identitats dels llocs, més fàcil és que les experiències siguin més potents i la teva competitivitat, alta”FUTUR
“Tindrem bons anys turístics perquè hi haurà els feliços vint del segle XXI, i una de les fórmules d’aquesta felicitat seran el turisme i els viatges”TRANSPORTS
“La gent ha d’arribar a Catalunya essencialment per via ferroviària i mitjançant l’autobús”CANVIS
“El canvi més important que ha de fer el sector és aconseguir posar en valor els territoris del país que ara no surten a l’agenda turística”Aquest 2021 ha estat l’any del seu debut literari amb La síndrome del Dr. Strangelove, però si per una cosa és referent aquest doctor en geografia és pel seu coneixement del sector turístic, en què s’ha especialitzat en estudis sobre ordenació i planificació d’espais turístics, amb investigacions sobre els factors de canvi social i geogràfic del turisme, el turisme als espais metropolitans i els components del turisme cultural. Ara, des de la seva residència a Sant Feliu de Guíxols, analitza la complexitat en què es troba el sector i els reptes de futur.
Què n’hem après, de la pandèmia, i què cal canviar del model turístic actual?
La pandèmia no ha modificat substancialment el model turístic. El que ha fet és accelerar un procés que ja venia d’abans. Ha accentuat processos anticíclics, fenòmens que sí que puntualment contradiuen el que estava passant abans de la pandèmia, i necessitem una mica més de perspectiva per saber si aquests processos passaran a ser estructurals o desapareixeran quan passi la pandèmia.
Posi’n exemples.
El primer fenomen anticíclic és la crisi de la ciutat. Des del 2000 fins al 2019, la major part del creixement turístic internacional s’estava donant pel creixement del turisme urbà. Les grans ciutats s’estaven convertint en el motor del turisme europeu i internacional. Com a conseqüència de la covid, hi ha hagut una crisi de la gran metròpoli; la gent té necessitat de buscar natura i espais verds, i la concentració passa a ser un problema. Això està passant també amb els turistes, i el sector que més està patint és el del turisme urbà. El segon fenomen és que, abans de la pandèmia, el sector que més creixia era el de la llarga distància, els desplaçaments intercontinentals; a Barcelona, per exemple, venien molts americans i japonesos. Ara, la llarga distància s’ha interromput i s’han disparat el turisme domèstic i el de curta distància: els francesos venen a Catalunya i els austríacs van a Itàlia.
Aquests fenòmens puntuals que comenta encaixen més amb el turisme sostenible que ara tothom recepta.
El debat sobre el turisme sostenible ja fa com a mínim quinze anys que està sobre la taula i no està prou relacionat amb la pandèmia, tot i que sí que ha accentuat aquesta conscienciació dels problemes ambientals de la mobilitat.
I què hem de fer per ser turísticament més sostenibles?
El turisme sostenible es basa en dos grans factors: la mobilitat i el consum energètic. Venim d’un model turístic que es basa en desplaçaments curts en avió que deixen una petjada de carboni enorme i en què l’ús del transport privat també està molt estimulat. Si volem anar cap a un turisme sostenible, hem de privilegiar altres formes de desplaçament. El tren ha de ser imprescindible i hem de fer que els viatges en avió siguin un fenomen molt més puntual.
Això no agradarà al sector turístic.
Una hipòtesi és que volar menys i millor pot millorar el model turístic, fent que sigui menys superficial. Perquè faig unes grans vacances cada cinc o deu anys i les converteixo en una inversió personal i potser en lloc de deu dies m’hi estic un mes. El viatge no serà una experiència epidèrmica i banal, sinó que la relació amb el lloc serà més profunda, i donaré al destí l’oportunitat que em digui més coses.
I sobre el consum energètic tampoc devem ser un exemple.
Aquí sí que cal un canvi de paradigma i una transformació radical del sector. Tots els estudis demostren que el turista té un consum energètic superior a la mitjana d’un resident: més aigua, canvi de llençols i tovalloles cada dia, més deixalles... Hem de trobar models que aconsegueixin retallar aquesta diferència i que, un cop arribi el turista, el sector tingui un comportament en termes de gestió ambiental radicalment diferent. Si no es fa, serà un problema, perquè a Europa el model de gestió sostenible en origen cada vegada és més fort i una destinació turística s’ha de situar, com a mínim, en el mateix estàndard que el país d’origen, o per sobre. Un danès no pot venir a Catalunya i trobar que el nostre sistema de gestió és pitjor que el que té a casa!
Parlava del tren com a mitjà de transport imprescindible i aquí el debat és l’ampliació de l’aeroport. És el moment de replantejar-se les infraestructures?
A Europa, hi ha un moviment important que ve del nord i que s’acabarà imposant, ja que la mateixa UE ho ha posat com a fita per al 2050, que és el canvi de la mobilitat i que el model paradigmàtic sigui el tren. És amb aquesta perspectiva que ens hem de plantejar l’ús de l’avió i fins a quin punt l’ampliació de l’aeroport té sentit. Una altra cosa es decidir què fa el país durant aquesta transició de models i fins on ens hem d’aprofitar del model antic en espera del canvi. Això es un debat no gens fàcil, però el que és clar és que com a país ens hem de plantejar l’horitzó final: la gent ha d’arribar a Catalunya essencialment per via ferroviària i mitjançant l’autobús. Ara, el 80% de la gent que entra a l’Estat espanyol ho fa amb avió, i les entrades aèries s’han d’anar reduint. Després, hi ha un altre argument: un cop arriba el turista a casa nostra, intentem evitar la mobilitat interna amb transport privat; per a això cal fer una bona xarxa de transport públic. La Costa Brava, per exemple, no té un tren que connecti totes les destinacions turístiques. I ara, a l’estiu, cada cap de setmana surten de l’àrea de Barcelona mig milió de turismes per anar a la costa amb vehicle privat. Potser podem substituir els grans pàrquings que això requereix i el col·lapse de les ciutats per entrades ferroviàries. Que sigui el transport públic el que et porti fins al lloc turístic.
Un canvi radical i molta feina per a un sector que ara està en plena crisi, no?
Sí, s’ha de fer un gran canvi, però tenim un bon punt de partida. Tenim infraestructura i tenim el país preparat per a temes turístics, i alguns d’aquests canvis han de ser paraturístics. El model de mobilitat i de substituir el cotxe pel transport públic ha d’arribar a tots els àmbits, no només al turístic. El canvi més important que ha de fer el sector és aconseguir posar en valor els territoris del país que no surten a l’agenda turística. El 2020, vam fer un estudi que constata que qui més va aguantar la crisi l’any passat van ser les destinacions menys turístiques, i això el sector ho ha de veure com una oportunitat. Aquesta, per a mi, és la gran feina.
Però aquesta crisi acabarà algun dia?
La tendència ja s’intuïa abans de la pandèmia. A Europa, hi ha un moviment important de turistes cada cop més incòmodes en la condició de turistes i que intenten buscar espais i formes alternatives de turisme que tinguin altres impactes i generin altres dinàmiques. Un dels factors més importants d’aquest procés és que aquests turistes se senten cada cop més incòmodes als llocs molt turístics. La tendència és buscar llocs de desconcentració turística. Això és el que ha passat clarament el 2020: les zones amb espais naturals han tingut registres molt similars als que havien tingut el 2019, mentre que a Barcelona només hi havia un 10% d’ocupació respecte del 2019. Això és una oportunitat per distribuir de manera homogènia els beneficis del turisme.
Què ha d’explicar Catalunya a l’exterior?
No cal parlar de Barcelona en els mercats internacionals. Has d’explicar el que no has explicat fins ara. S’ha de posar en valor l’altra Catalunya, la que està amagada, la que no surt als mapes internacionals però la que probablement té més capacitat d’atraure aquest segment de turistes que busquen un lloc amb personalitat. Aquestes són les destinacions que tindran mercat a partir d’ara.
Un projecte turístic com el Hard Rock, ara congelat, té cabuda en aquest model de futur que dibuixem?
Gens ni mica. Produir models que estan estesos internacionalment vol dir que estàs oferint una rèplica més del que es pot trobar en qualsevol lloc. Com més connectes amb les identitats dels llocs, més fàcil és que les experiències siguin molt més potents i que la teva competitivitat sigui més alta, perquè el que tu ofereixes no ho ofereix ningú. Oferir experiències molt vinculades amb tradicions del destí és molt difícilment desterritorialitzable, però si repliques un model no deixes de ser un més. L’única manera d’entendre les falles del Pirineu és anant-hi i formar part d’aquella identitat; no es poden fer falles als Monegros. En canvi, el model Hard Rock que proposa Sheldon és un model que és a Singapur, a Macau, a Las Vegas i que, probablement, acabarà a Dubai.
I un complex pensat per al turista asiàtic tampoc deu encaixar amb allò de volar i la sostenibilitat.
Jo no renunciaria al turisme asiàtic, de la mateixa manera que un americà no renunciarà al turisme europeu. Mèxic és un país excepcional, el que no té sentit és que anem vuit dies a un complex de la Ribera Maia i des d’allà fem dues excursions facultatives. Aquest és el model equivocat, pel cost ambiental que suposa i perquè l’experiència és tan banal que fa impossible entendre la realitat complexa del país. Catalunya pot estar ben posicionada en el mercat asiàtic, però l’hem de convèncer que venir aquí no és anar unes dies a Barcelona, sinó que és una experiència molt més densa i que requereix anar a moltes més destinacions. Hem d’oferir rutes més complexes que connectin amb la identitat del país.
Vostè parla d’una tercera revolució del turisme. Què marca aquesta revolució?
Totes les revolucions turístiques necessiten estructures tecnològiques que les facin possibles, i ara cal una transició tecnològica per connectar necessitats múltiples amb productes múltiples. El turisme fordista va aparèixer pel desenvolupament del vol xàrter, la massificació del cotxe privat, els sistemes de reserva computeritzats... Hi va haver una tecnologia que va fer possible passar d’un model de turisme elitista a un turisme de masses. Ara, per passar del fordisme al postfordisme necessitem la tecnologia i aquesta tecnologia està basada en les dades massives, en la gestió de la informació, que permeti fàcilment connectar prescriptors amb consumidors, oferta amb demanda. A mi m’agrada la bicicleta extrema, doncs necessito una oferta que s’adapti a això i aquesta oferta es diu Pedals de Foc. El que he de trobar és la manera que un danès que viu a Copenhaguen sàpiga que aquí hi ha aquesta oferta, i això la tecnologia de la informació ho permetrà.
Aquesta tecnologia anul·la els intermediaris?
Genera un efecte d’automatització dels processos turístics, tant en la gestió interna com en l’externa, que seria la relació entre client i prestador. Aquesta màquina que ara ja et trobes en una cadena de menjar ràpid per fer la comanda ens la trobarem més sovint del que ens pensem. Hi ha moltes cadenes d’hotels que ja han automatitzat els processos d’entrada i sortida de l’establiment, i amb el mòbil pots accedir a l’habitació sense passar per recepció, ja hi ha tecnologia que permet fer el servei d’habitacions amb un robot molt econòmic, serveis de vigilància amb infrarojos... Tot això ens porta a un escenari que és el de la progressiva desaparició de personal en el sector terciari: els bancs, les gasolineres... estan perdent treballadors perquè s’han automatitzat els processos, i això també passa en el turisme. Europa, a través dels fons Next Generation, està promovent dos grans processos: sostenibilitat i tecnologia. Això té un impacte molt bo en el turisme, perquè les TIC permetran connectar oferta i demanda i fer aquest pas cap al postfordisme. Però també hi ha un procés incòmode, perquè la progressiva automatització de les feines turístiques de menys valor afegit farà que es perdin llocs de treball.
No tot ho deu poder fer una màquina.
Fa deu anys en una conferència sobre automatització, hauria sortit el sector dels serveis com a sector refugi. Hi havia la idea generalitzada que determinats sectors mai no s’automatitzarien, perquè es pensaven que la relació interpersonal era imprescindible, i es parlava, per exemple, que les botigues no s’automatitzarien mai. Ara, faria riure pensar això amb Amazon disparada gràcies a la pandèmia. Els arguments de l’experiència de poder tocar un producte a la botiga han quedat desmuntats. Tothom deia que el turisme era el sector refugi contra l’automatització, que els turistes necessitaven el contacte i la relació humana, però sembla que no.
Això és un debat que supera l’àmbit turístic. Potser caldrà treballar menys perquè hi hagi feina per a tothom.
El que passa és que si amb l’automatització hi ha una reducció d’hores de feina o una modificació del temps de jubilació, això voldrà dir més disposició de temps lliure i més predisposició al viatge, que és un dels condicionants que té el turisme contemporani, que es practica en el temps de no feina. Com que treballo molt, no puc fer gaire temps de vacances. Qui es pot permetre fer tres mesos de vacances actualment? Doncs en un horitzó 2050 segurament hi haurà més gent que tindrà tres mesos de vacances. L’increment del temps lliure ens reformularà la idea d’accés al turisme, que potenciament serà més ampli, tot i que també haurem de veure quines rendes tindrà la població per poder pagar aquests desplaçaments i aquestes vacances.
Pensant en els propers cinc anys, quin és l’escenari i la salut del turisme a Catalunya? Continuarà sent un motor econòmic clau?
Crec que tindrem bons anys turístics, perquè hi haurà els feliços vint del segle XXI, i una de les fórmules d’aquesta felicitat seran el turisme i els viatges. Hi ha dues maneres d’afrontar aquesta conjuntura: que la conjuntura ens ajudi a canviar l’estructura o que la conjuntura faci perpetuar la vella estructura. Ara que vindran anys bons, podem invertir en un canvi amb els recursos que tindrem extres, o podem pensar que tornem a la casella de sortida i reinvertim en el model antic. Aquesta és la gran decisió que ara tenim com a país. Decidir cap on reorientem aquests recursos extres que venen d’Europa: si n’invertim una part en el sector turístic perquè tecnològicament i des del punt de vista de la sostenibilitat sigui diferent, o no. On serem? Doncs depèn d’aquesta decisió.
Quin consell donaria per estar ben posicionats com a destinació en aquest nou escenari de futur?
La millor inversió que podem fer pel turisme a Catalunya és invertir en el no turisme. Un país que és industrial, agrícola, terciari, urbà... és molt atractiu. Un país que només és turístic és molt poc atractiu perquè, precisament, la gent està defugint els espais estrictament turístics. Això els està passant a les Seychelles i a Zanzíbar, que ara tenen moltes dificultats per trencar la seva lògica d’espai turístic. Catalunya no té monocultiu turístic, ni de bon tros! Quina és, doncs, una bona estratègia turística? Invertir en una transició industrial, invertir en la Catalunya buida, invertir per recuperar zones agrícoles amb agricultura de proximitat, impulsar noves tecnologies en entorns de ciutats mitjanes que generin nous barris creatius, tenir un país fort en indústries creatives... Això produeix una atmosfera que els visitants i els paraturistes veuen com a atractiva. En canvi, invertir en un espai que té una façana turística molt estandarditzada a mitjà termini serà un problema.
Una aposta per la singularitat i l’autenticitat.
Exacte. I que consti que l’autenticitat també és la modernitat. Hi ha gent que confon l’autenticitat amb la mistificació del passat i pensa que els espais rurals han de ser gairebé espais feudals. Els països que funcionen són els que tenen passat i futur. Si només tens passat, ets un museu. Si tens passat i futur, ets un lloc atractiu que combina dimensions històriques diferents. L’autenticitat d’un territori és la seva capacitat de respectar el passat però també de projectar el futur.
TOT UN REFERENT EN EL SECTOR turístic
José Antonio Donaire (Salamanca, 1968) és doctor en geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet estades de recerca a les universitats de Tunis, Montreal i Edmonton. Ha estat director de l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya, de l’Institut Superior d’Estudis Turístics i del Laboratori Multidisciplinari de Recerca Turística. És professor titular de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona des del 1997. Ha estat regidor de promoció econòmica de Sant Feliu de Guíxols i diputat al Parlament de Catalunya durant dues legislatures. Actualment, és vicerector de comunicació i relacions exteriors de la UdG.
màquines com a substitutes de persones
Quines feines sobreviuran i quines seran substituïdes per màquines?
Per exemple, ara hi ha un debat sobre les kellis, les dones de la neteja, persones maltractades laboralment amb subcontractacions espantoses. Hi ha un gran debat necessari sobre el treball i la dignitat de les persones que fan aquesta feina, però la realitat és que les kellis no seran substituïdes per persones que cobrin més, seran substituïdes per processos automàtics de neteja. Ja hi ha molts prototips d’habitacions que es netegen soles: rumbes, llits que es fan sols, plats de dutxa que es netegen sols... Per tant, el sistema de neteja dels hotels s’automatitzarà. Aquell cambrer que només reparteix plats també serà substituït. En canvi, Pitu Roca d’El Celler de Can Roca, que m’explica la història d’un vi, és insubstituïble i són les figures com aquesta les que no desapareixeran mai.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.