“El virus pot deixar molt tocats els joves”

Una pandèmia d’aques­tes dimen­si­ons, no. D’ame­na­ces o d’epidèmies de difícil maneig sí que n’hem afron­ta­des unes quan­tes. He vis­cut les ame­na­ces de l’ebola (que no van arri­bar al nos­tre país), l’amenaça de la grip aviar, a prin­cipi dels anys 2000, la de la grip por­cina (després ano­me­nada H1N1)… Ens reuníem, redactàvem pro­to­cols i dis­cutíem com s’hau­rien d’abor­dar, i podies arri­bar a ima­gi­nar que era pos­si­ble una pandèmia, perquè han pas­sat coses sem­blants en la història, com ara la grip espa­nyola de prin­cipi de segle XX, però no esta­ves segur si t’arri­ba­ria a tocar o no.

És clar, estàvem con­fi­ats. Tot i que el sis­tema sani­tari, si més no al nos­tre país, ja venia desin­flat per les reta­lla­des. I quan tens el sis­tema sani­tari que és feble i va jus­tet per aten­dre el que pre­veus, et tro­bes des­bor­dat.

El pit­jor, la pri­mera onada, quan ens enfrontàvem a una cosa nova, amb infor­ma­ci­ons con­tra­dictòries, dife­rents pronòstics del que estava pas­sant a Wuhan i, després, a Itàlia, mol­tes veus dient coses dife­rents... I, sobre­tot, el moment de l’arri­bada del que jo vaig qua­li­fi­car de tsu­nami. Veies que venia, que venia i que no estàvem pre­pa­rats. Va ser molt dura la falta de pro­tecció dels sani­ta­ris: veure que el mer­cat estava buit i que deter­mi­nats països més pode­ro­sos aca­pa­ra­ven els equips pro­tec­tors, les mas­ca­re­tes… i que a nosal­tres no ens n’arri­ba­ven. Havíem sen­tit coses molt bru­tals, com ara que l’avió que duia el nos­tre mate­rial havia can­viat de ruta en ple vol a cop de talo­nari. Davant d’això, no saps què fer.

A l’hos­pi­tal, tenim encara qua­tre plan­tes de covid-19. Sem­bla que hem arri­bat al pic d’aquesta cin­quena onada, amb una dava­llada molt lenta, però tenim al vol­tant de 130 paci­ents a planta i uns 30 a l’UCI. Aquesta cin­quena onada ha estat la pit­jor després de la pri­mera. Ha pas­sat un any i mig com si no haguéssim après res. Ha estat tota una lliçó, i l’hem d’apren­dre. No ens podem con­fiar amb aquest virus; si et rela­xes una mica, et clava una cla­te­llada que et deixa tre­mo­lant tres mesos.

No. El que dema­nem són unes res­tric­ci­ons més seve­res que les que s’han imple­men­tat fins ara. Nosal­tres, i parlo en nom de 54 soci­e­tats científiques, hem fet una crida no només a man­te­nir res­tric­ci­ons, sinó també una crida a la ciu­ta­da­nia perquè aquesta pandèmia l’hem d’atu­rar entre tots (si és que aquesta soci­e­tat madura s’adona que la solució és a les nos­tres mans). És impor­tant que ens ado­nem que, si com­plim les mesu­res pre­ven­ti­ves, el virus no té res a fer; ara bé, si no dei­xem de fer reu­ni­ons soci­als mas­si­ves sense mas­ca­reta, no ho atu­ra­rem. És massa d’hora i no ens podem con­fiar i, per molt que es digui que no cal fer ser­vir la mas­ca­reta al car­rer, és impor­tant pro­te­gir-se; el virus hi és. Els res­pon­sa­bles de Salut paren el cop, si poden, però la pre­venció és al car­rer, a casa nos­tra: és a les nos­tres mans. Si no és que pre­fe­rim tor­nar a la pri­mera onada, al con­fi­na­ment total. Però no és propi d’una soci­e­tat madura haver d’obli­gar la gent a tan­car-se.

És així. Però la nos­tra espe­rança i la solució seran les vacu­nes cor­rec­ta­ment apli­ca­des i a tot el món. Ja podem vacu­nar Cata­lu­nya sen­cera que, si a altres països del món no arri­ben les vacu­nes, apa­rei­xe­ran noves muta­ci­ons, vari­ants que poden esca­par a la vacuna, i ales­ho­res tor­naríem a tenir noves ona­des. La solució és la vacuna ben admi­nis­trada i a tot el món, però no sabem quan tri­ga­rem. Tot això és una incògnita. Les vacu­nes estan fun­ci­o­nant, però ara hi ha la vari­ant delta, que no ens deixa con­tro­lar tan fàcil­ment la pandèmia, fins i tot tenint les vacu­nes.

Aquest és un dels esce­na­ris que podria pro­duir-se en cas que tinguéssim la mala sort que apa­regués una vari­ant que escapés a les vacu­nes. Però també és cert que els països que no vacu­nen són un labo­ra­tori de muta­ci­ons. Si tens milers i milers de per­so­nes infec­ta­des, el virus es busca la vida per ser més efi­ci­ent, com ha pas­sat amb la vari­ant delta, que va aparèixer a l’Índia, pre­ci­sa­ment un esce­nari verge en vacu­na­ci­ons.

Un dels danys d’aquesta epidèmia és la incer­tesa. Real­ment, no sabem què pot pas­sar, perquè ja hem pas­sat per dife­rents hipòtesis que no s’han com­plert i d’altres que ens han sorprès de manera ines­pe­rada. Cal que siguem pru­dents. Les decla­ra­ci­ons que puguem fer sem­pre han d’estar mati­sa­des per la prudència i per la humi­li­tat, perquè els conei­xe­ments que tenim són conei­xe­ments sobre altres malal­ties que hem apli­cat a aquesta, però la covid-19 és una malal­tia nova que pot tenir un com­por­ta­ment ines­pe­rat i que ens doni sor­pre­ses. I això no vol dir que en no sapi­guem res de res. Però una altra cosa és pen­sar que ja ho tenim tot con­tro­lat. S’han de con­tem­plar dife­rents esce­na­ris i inten­tar estar pre­pa­rats per a aquells que sem­blin més plau­si­bles.

Estem davant d’una situ­ació dife­rent, perquè tenim l’avan­tatge de la dis­po­ni­bi­li­tat de vacu­nes, i això ha can­viat, per des­comp­tat, el per­fil de la pandèmia evi­tant morts, milers de morts. Si en aquesta cin­quena onada no haguéssim tin­gut vacu­nes, hauríem estat en la mateixa situ­ació que en la pri­mera onada, amb moltíssims morts i moltíssims paci­ents ingres­sats. No sé si estem davant una pandèmia dife­rent, però sí davant un esce­nari nou.

Des del prin­cipi de la pandèmia, ha que­dat el mis­satge que aquesta malal­tia era una cosa de gent gran i que no afec­tava els joves. Doncs això ha can­viat: en aquesta cin­quena onada, hem vist molta gent jove als hos­pi­tals i a les UCI. És cert que la mor­ta­li­tat és baixa entre els joves, sobre­tot perquè la gent gran té altres pato­lo­gies de base, però no pot ser que quedi aquell mis­satge de la pri­mera onada, perquè ja no és així. I cal tenir en compte la covid pro­lon­gada, que pot afec­tar entre un 10 i un 20% dels malalts. Ja hi ha estu­dis que cons­ta­ten que els efec­tes poden durar, com a mínim, un any. El mis­satge és: aneu amb compte, perquè podríeu que­dar tocats durant anys. Ningú no està segur de quant de temps poden durar aquests efec­tes.

Sí, és clar. Per aquest motiu hem fem el comu­ni­cat i els crits d’alerta. El que diem és: “Joves, espa­vi­leu, que això ha can­viat i podeu aca­bar a l’hos­pi­tal.” A vega­des, alguns mit­jans em dema­nen de poder entre­vis­tar algun malalt jove, però molts no poden ni par­lar, perquè s’ofe­guen. T’ima­gi­nes que no pots par­lar perquè neces­si­tes estar con­nec­tat a l’oxi­gen? I això la gent ho ha de saber.

La gent ha de pen­sar que això és una lote­ria. Encara no sabem de manera clara quins són els fac­tors que des­en­ca­de­nen una malal­tia greu. Tot i que ja comença a haver-hi algu­nes dades i s’han defi­nit alguns fac­tors de risc, com són l’obe­si­tat o la hiper­tensió. De fet, força dels joves que hem tin­gut a l’UCI eren obe­sos. Però, a banda d’aquests fac­tors evi­dents des del punt de vista mèdic, n’hi ha de genètics que es comen­cen a des­criure i que fan més vul­ne­ra­ble a la covid-19.

Que això no ha aca­bat, per molt que, a vega­des, arri­bin mis­sat­ges que puguin sem­blar con­tra­dic­to­ris, com va pas­sar amb treure’s la mas­ca­reta al car­rer. Ens cal encara mas­ca­reta, distància i ren­tat de mans, durant un temps llarg.

Diria que ben bé un any més. Hem d’espe­rar a veure com actuen les vacu­nes. Si arri­bem a la immu­ni­tat de grup, seria el moment en què ens podríem treure la mas­ca­reta. Als Estats Units, per exem­ple, es van con­fiar perquè tenien molta gent vacu­nada, i han hagut de fer marxa enrere, perquè el virus es trans­met també entre els vacu­nats, tot i que sigui menys efi­ci­ent.

Em sem­bla que sí. Com més gent esti­gui immu­nit­zada, més aviat arri­ba­rem a la immu­ni­tat de grup.

Aquesta és una de les situ­a­ci­ons que es pot pro­duir en un futur pro­per a par­tir d’alguna mutació del virus, perquè les vari­ants actu­als els han afec­tat poc. La por que hi ha és que si acor­ra­lem el virus i només que­den els més petits, el coro­na­vi­rus pugui fer un salt i es gene­rin pro­ble­mes en aquesta franja d’edat. És un esce­nari que cal tenir en compte. Després, cal­dria can­viar les polítiques de vacu­nació i vacu­nar tot­hom.

Sí, el virus hi con­ti­nua sent i és massa d’hora per saber què ens tro­ba­rem d’aquí en enda­vant. La vacuna no és un esca­fan­dre que t’aïlli del con­tagi, de moment. La cir­cu­lació del virus s’atu­rarà quan hi hagi prou gent vacu­nada o infec­tada, que sem­bla que és poc pro­ba­ble que tin­guin rein­fec­ci­ons. Les rein­fec­ci­ons era un tema que pre­o­cu­pava molt, però s’ha pogut veure que són poc habi­tu­als, com a mínim els sis mesos següents a la infecció.

Fal­ten dades encara. Pro­ba­ble­ment, a les per­so­nes immu­no­de­pri­mi­des i a la gent de més risc se’ls admi­nis­trarà la ter­cera dosi, perquè s’ha vist que la seva res­posta a la vacuna és més pobre. Però no hi ha prou dades per poder deci­dir si cal una ter­cera dosi per a la població gene­ral. Intuïtiva­ment, sem­bla clar que amb una ter­cera dosi poten­cies la immu­ni­tat, però també és cert que no hi ha dades sobre la segu­re­tat a l’hora d’admi­nis­trar-la de manera mas­siva. Cal tenir més dades.

Tot això va començar fa temps, al febrer o al març, quan el pre­si­dent de Pfi­zer va anun­ciar que cal­dria una ter­cera dosi. Va sem­blar, en aquell moment, que era una mani­o­bra de la indústria per gua­nyar diners, però la veri­tat és que, ara mateix, fal­ten dades per pren­dre aquesta decisió.

És clar que, si no calen més dosis, s’aca­barà en algun moment el negoci. És el que passa amb els antibiòtics, que són una altra pandèmia: hi ha un drama amb els bac­te­ris resis­tents, però la indústria no té interès a inves­ti­gar nous antibiòtics, perquè, sen­zi­lla­ment, és poc ren­ta­ble. Si pots curar un paci­ent amb deu dies, ja s’ha aca­bat el negoci. En canvi, amb una malal­tia crònica, com arala dia­be­tis, saps que el paci­ent neces­si­tarà el medi­ca­ment tota la vida. Per això els antibiòtics no són ren­ta­bles. Cal inver­tir mili­ons per a un retorn molt més petit que en altres medi­ca­ments, i com que les regu­la­ci­ons i les lleis de con­trol de les acti­vi­tats indus­tri­als els han posat mol­tes bar­re­res i al cap de deu anys s’acaba la patent, pre­fe­rei­xen no inver­tir per inves­ti­gar amb noves molècules. És evi­dent que la indus­tria té interes­sos econòmics, però, si d’altra banda, es posen segons qui­nes tra­ves, és clar que no s’inver­tirà en inves­ti­ga­ci­ons que no es cre­gui que poden ser ren­di­bles. Podem cri­ti­car molt la indústria far­macèutica, però, de moment, no he vist cap govern que posi, de manera ràpida, cap vacuna sobre la taula, i la indústria sí que ho ha fet. Bé, hi ha excep­ci­ons, a la Xina i a Rússia, però a la resta del món, no.

Sí, és així. Es podria arri­bar a dei­xar de fer coses que ara podem con­si­de­rar nor­mals i ben habi­tu­als. Si no tenim la pro­tecció dels antibiòtics, no les podrem fer, i no estic par­lant d’inter­ven­ci­ons, com ara un tras­plan­ta­ment, que també.

Total­ment. Fa anys que ho estem avi­sant, però tot­hom mira cap a una altra banda. És un tema com­plex, però tor­naríem a l’era pre­an­tibiòtica. Es cal­cula que, el 2050, morirà més gent d’infec­ci­ons resis­tents als antibiòtics que de càncer, que oca­si­ona al vol­tant de 8 mili­ons de morts a l’any. Es creu que podrien morir 10 mili­ons de per­so­nes a l’any per infec­ci­ons que no res­pon­dran als antibiòtics que tenim.

O n’apre­nem o tor­na­rem a estar igual d’aquí a uns anys, només que amb un altre bitxo, en rea­li­tat, un con­junt d’orga­nis­mes que viu­ran sols al seu aire perquè no hi haurà res per con­tra­res­tar-los. I, a més, per a aquests orga­nis­mes resis­tents no fun­ci­o­nen les vacu­nes. O tenim antibiòtics, o res.

El que neces­si­tem és una soci­e­tat més madura. Aquest Fle­ming ja no és una per­sona, sinó una nova manera de pen­sar adap­tada a la nova rea­li­tat. Aquí hi ha el quid de la qüestió. I la gent que mana, la que pot can­viar les coses, no ho té clar això; pen­sen que és una exa­ge­ració dels met­ges.