“El virus pot deixar molt tocats els joves”

Una pandèmia d’aquestes dimensions, no. D’amenaces o d’epidèmies de difícil maneig sí que n’hem afrontades unes quantes. He viscut les amenaces de l’ebola (que no van arribar al nostre país), l’amenaça de la grip aviar, a principi dels anys 2000, la de la grip porcina (després anomenada H1N1)… Ens reuníem, redactàvem protocols i discutíem com s’haurien d’abordar, i podies arribar a imaginar que era possible una pandèmia, perquè han passat coses semblants en la història, com ara la grip espanyola de principi de segle XX, però no estaves segur si t’arribaria a tocar o no.

És clar, estàvem confiats. Tot i que el sistema sanitari, si més no al nostre país, ja venia desinflat per les retallades. I quan tens el sistema sanitari que és feble i va justet per atendre el que preveus, et trobes desbordat.

El pitjor, la primera onada, quan ens enfrontàvem a una cosa nova, amb informacions contradictòries, diferents pronòstics del que estava passant a Wuhan i, després, a Itàlia, moltes veus dient coses diferents... I, sobretot, el moment de l’arribada del que jo vaig qualificar de tsunami. Veies que venia, que venia i que no estàvem preparats. Va ser molt dura la falta de protecció dels sanitaris: veure que el mercat estava buit i que determinats països més poderosos acaparaven els equips protectors, les mascaretes… i que a nosaltres no ens n’arribaven. Havíem sentit coses molt brutals, com ara que l’avió que duia el nostre material havia canviat de ruta en ple vol a cop de talonari. Davant d’això, no saps què fer.

A l’hospital, tenim encara quatre plantes de covid-19. Sembla que hem arribat al pic d’aquesta cinquena onada, amb una davallada molt lenta, però tenim al voltant de 130 pacients a planta i uns 30 a l’UCI. Aquesta cinquena onada ha estat la pitjor després de la primera. Ha passat un any i mig com si no haguéssim après res. Ha estat tota una lliçó, i l’hem d’aprendre. No ens podem confiar amb aquest virus; si et relaxes una mica, et clava una clatellada que et deixa tremolant tres mesos.

No. El que demanem són unes restriccions més severes que les que s’han implementat fins ara. Nosaltres, i parlo en nom de 54 societats científiques, hem fet una crida no només a mantenir restriccions, sinó també una crida a la ciutadania perquè aquesta pandèmia l’hem d’aturar entre tots (si és que aquesta societat madura s’adona que la solució és a les nostres mans). És important que ens adonem que, si complim les mesures preventives, el virus no té res a fer; ara bé, si no deixem de fer reunions socials massives sense mascareta, no ho aturarem. És massa d’hora i no ens podem confiar i, per molt que es digui que no cal fer servir la mascareta al carrer, és important protegir-se; el virus hi és. Els responsables de Salut paren el cop, si poden, però la prevenció és al carrer, a casa nostra: és a les nostres mans. Si no és que preferim tornar a la primera onada, al confinament total. Però no és propi d’una societat madura haver d’obligar la gent a tancar-se.

És així. Però la nostra esperança i la solució seran les vacunes correctament aplicades i a tot el món. Ja podem vacunar Catalunya sencera que, si a altres països del món no arriben les vacunes, apareixeran noves mutacions, variants que poden escapar a la vacuna, i aleshores tornaríem a tenir noves onades. La solució és la vacuna ben administrada i a tot el món, però no sabem quan trigarem. Tot això és una incògnita. Les vacunes estan funcionant, però ara hi ha la variant delta, que no ens deixa controlar tan fàcilment la pandèmia, fins i tot tenint les vacunes.

Aquest és un dels escenaris que podria produir-se en cas que tinguéssim la mala sort que aparegués una variant que escapés a les vacunes. Però també és cert que els països que no vacunen són un laboratori de mutacions. Si tens milers i milers de persones infectades, el virus es busca la vida per ser més eficient, com ha passat amb la variant delta, que va aparèixer a l’Índia, precisament un escenari verge en vacunacions.

Un dels danys d’aquesta epidèmia és la incertesa. Realment, no sabem què pot passar, perquè ja hem passat per diferents hipòtesis que no s’han complert i d’altres que ens han sorprès de manera inesperada. Cal que siguem prudents. Les declaracions que puguem fer sempre han d’estar matisades per la prudència i per la humilitat, perquè els coneixements que tenim són coneixements sobre altres malalties que hem aplicat a aquesta, però la covid-19 és una malaltia nova que pot tenir un comportament inesperat i que ens doni sorpreses. I això no vol dir que en no sapiguem res de res. Però una altra cosa és pensar que ja ho tenim tot controlat. S’han de contemplar diferents escenaris i intentar estar preparats per a aquells que semblin més plausibles.

Estem davant d’una situació diferent, perquè tenim l’avantatge de la disponibilitat de vacunes, i això ha canviat, per descomptat, el perfil de la pandèmia evitant morts, milers de morts. Si en aquesta cinquena onada no haguéssim tingut vacunes, hauríem estat en la mateixa situació que en la primera onada, amb moltíssims morts i moltíssims pacients ingressats. No sé si estem davant una pandèmia diferent, però sí davant un escenari nou.

Des del principi de la pandèmia, ha quedat el missatge que aquesta malaltia era una cosa de gent gran i que no afectava els joves. Doncs això ha canviat: en aquesta cinquena onada, hem vist molta gent jove als hospitals i a les UCI. És cert que la mortalitat és baixa entre els joves, sobretot perquè la gent gran té altres patologies de base, però no pot ser que quedi aquell missatge de la primera onada, perquè ja no és així. I cal tenir en compte la covid prolongada, que pot afectar entre un 10 i un 20% dels malalts. Ja hi ha estudis que constaten que els efectes poden durar, com a mínim, un any. El missatge és: aneu amb compte, perquè podríeu quedar tocats durant anys. Ningú no està segur de quant de temps poden durar aquests efectes.

Sí, és clar. Per aquest motiu hem fem el comunicat i els crits d’alerta. El que diem és: “Joves, espavileu, que això ha canviat i podeu acabar a l’hospital.” A vegades, alguns mitjans em demanen de poder entrevistar algun malalt jove, però molts no poden ni parlar, perquè s’ofeguen. T’imagines que no pots parlar perquè necessites estar connectat a l’oxigen? I això la gent ho ha de saber.

La gent ha de pensar que això és una loteria. Encara no sabem de manera clara quins són els factors que desencadenen una malaltia greu. Tot i que ja comença a haver-hi algunes dades i s’han definit alguns factors de risc, com són l’obesitat o la hipertensió. De fet, força dels joves que hem tingut a l’UCI eren obesos. Però, a banda d’aquests factors evidents des del punt de vista mèdic, n’hi ha de genètics que es comencen a descriure i que fan més vulnerable a la covid-19.

Que això no ha acabat, per molt que, a vegades, arribin missatges que puguin semblar contradictoris, com va passar amb treure’s la mascareta al carrer. Ens cal encara mascareta, distància i rentat de mans, durant un temps llarg.

Diria que ben bé un any més. Hem d’esperar a veure com actuen les vacunes. Si arribem a la immunitat de grup, seria el moment en què ens podríem treure la mascareta. Als Estats Units, per exemple, es van confiar perquè tenien molta gent vacunada, i han hagut de fer marxa enrere, perquè el virus es transmet també entre els vacunats, tot i que sigui menys eficient.

Em sembla que sí. Com més gent estigui immunitzada, més aviat arribarem a la immunitat de grup.

Aquesta és una de les situacions que es pot produir en un futur proper a partir d’alguna mutació del virus, perquè les variants actuals els han afectat poc. La por que hi ha és que si acorralem el virus i només queden els més petits, el coronavirus pugui fer un salt i es generin problemes en aquesta franja d’edat. És un escenari que cal tenir en compte. Després, caldria canviar les polítiques de vacunació i vacunar tothom.

Sí, el virus hi continua sent i és massa d’hora per saber què ens trobarem d’aquí en endavant. La vacuna no és un escafandre que t’aïlli del contagi, de moment. La circulació del virus s’aturarà quan hi hagi prou gent vacunada o infectada, que sembla que és poc probable que tinguin reinfeccions. Les reinfeccions era un tema que preocupava molt, però s’ha pogut veure que són poc habituals, com a mínim els sis mesos següents a la infecció.

Falten dades encara. Probablement, a les persones immunodeprimides i a la gent de més risc se’ls administrarà la tercera dosi, perquè s’ha vist que la seva resposta a la vacuna és més pobre. Però no hi ha prou dades per poder decidir si cal una tercera dosi per a la població general. Intuïtivament, sembla clar que amb una tercera dosi potencies la immunitat, però també és cert que no hi ha dades sobre la seguretat a l’hora d’administrar-la de manera massiva. Cal tenir més dades.

Tot això va començar fa temps, al febrer o al març, quan el president de Pfizer va anunciar que caldria una tercera dosi. Va semblar, en aquell moment, que era una maniobra de la indústria per guanyar diners, però la veritat és que, ara mateix, falten dades per prendre aquesta decisió.

És clar que, si no calen més dosis, s’acabarà en algun moment el negoci. És el que passa amb els antibiòtics, que són una altra pandèmia: hi ha un drama amb els bacteris resistents, però la indústria no té interès a investigar nous antibiòtics, perquè, senzillament, és poc rentable. Si pots curar un pacient amb deu dies, ja s’ha acabat el negoci. En canvi, amb una malaltia crònica, com arala diabetis, saps que el pacient necessitarà el medicament tota la vida. Per això els antibiòtics no són rentables. Cal invertir milions per a un retorn molt més petit que en altres medicaments, i com que les regulacions i les lleis de control de les activitats industrials els han posat moltes barreres i al cap de deu anys s’acaba la patent, prefereixen no invertir per investigar amb noves molècules. És evident que la industria té interessos econòmics, però, si d’altra banda, es posen segons quines traves, és clar que no s’invertirà en investigacions que no es cregui que poden ser rendibles. Podem criticar molt la indústria farmacèutica, però, de moment, no he vist cap govern que posi, de manera ràpida, cap vacuna sobre la taula, i la indústria sí que ho ha fet. Bé, hi ha excepcions, a la Xina i a Rússia, però a la resta del món, no.

Sí, és així. Es podria arribar a deixar de fer coses que ara podem considerar normals i ben habituals. Si no tenim la protecció dels antibiòtics, no les podrem fer, i no estic parlant d’intervencions, com ara un trasplantament, que també.

Totalment. Fa anys que ho estem avisant, però tothom mira cap a una altra banda. És un tema complex, però tornaríem a l’era preantibiòtica. Es calcula que, el 2050, morirà més gent d’infeccions resistents als antibiòtics que de càncer, que ocasiona al voltant de 8 milions de morts a l’any. Es creu que podrien morir 10 milions de persones a l’any per infeccions que no respondran als antibiòtics que tenim.

O n’aprenem o tornarem a estar igual d’aquí a uns anys, només que amb un altre bitxo, en realitat, un conjunt d’organismes que viuran sols al seu aire perquè no hi haurà res per contrarestar-los. I, a més, per a aquests organismes resistents no funcionen les vacunes. O tenim antibiòtics, o res.

El que necessitem és una societat més madura. Aquest Fleming ja no és una persona, sinó una nova manera de pensar adaptada a la nova realitat. Aquí hi ha el quid de la qüestió. I la gent que mana, la que pot canviar les coses, no ho té clar això; pensen que és una exageració dels metges.