Entrevista

ANTONI ESTEBAN

PORTAVEU DE LA PLATAFORMA PRESERVEM EL MARESME

“La fi dels peatges és el principi”

La plataforma ciutadana Preservem el Maresme va néixer fa onze anys per millorar la deficient mobilitat a la comarca. Alliberar l’autopista és el primer punt d’una llista molt llarga

RESPONSABILITATS
“No és cert que Europa hagi exigit a Espanya que implementi una nova modalitat de pagament per a les vies ràpides”
DIÀLEG DE SORDS
“No hi ha hagut una interlocució vàlida amb els polítics, perquè s’han limitat a fer promeses i a incomplir-les totes o la majoria”
COL·LAPSE IRREAL
“Fa deu anys, ja dèiem que l’autopista podia assumir sense problemes un increment del volum de trànsit per l’N-II”
URGÈNCIA
“El canvi climàtic ha de ser una peça clau a l’hora de dissenyar el futur de la mobilitat al Maresme”
COST REAL
“El primer tram de la C-32 va costar 21 milions d’euros el 1969. Hem amortitzat la via cinquanta-cinc cops!”
Més que satis­fet, se’l veu exul­tant.
[Riu] I amb tota la raó! Tots els de la Pla­ta­forma per l’Alli­be­ra­ment dels Peat­ges de la C-32 estem molt con­tents. El dia 31, a les dotze de la nit, fina­litza un dels greu­ges més bèsties que hem hagut de patir en aquesta comarca durant dècades, pagar per cir­cu­lar per una via ràpida més que amor­tit­zada. I la satis­facció més gran és que ha estat gràcies a la lluita ciu­ta­dana, a la mobi­lit­zació social, a no renun­ciar a posar fi a una injustícia mal­grat que sem­blava que no s’acon­se­gui­ria mai. Ara els par­tits polítics cor­ren a pen­jar-se meda­lles i a fer-se la foto, però no enga­nyen ningú. Aquesta victòria és la victòria de la gent de peu.
Fins i tot hi ha pre­vista una festa.
Sí, a l’espla­nada de Can Nolla, a tocar del peatge de Vilas­sar de Dalt. La con­vo­catòria és a les deu de la nit i el moment àlgid serà quan toquin les dotze i s’aixe­quin ofi­ci­al­ment les bar­re­res. Volem com­par­tir amb tot­hom un sopar de car­ma­nyola i cele­brar-ho amb cava d’Ale­lla. Tot molt mares­menc.
Pot­ser l’ale­gria no els dura gaire, perquè molta gent dona per fet que el 2024 no només es tor­narà a pagar a les auto­pis­tes que ara s’alli­be­ren, sinó que es pagarà a totes les vies ràpides d’alta capa­ci­tat.
Aquesta és l’amenaça que els governs han posat sobre la taula. Però no es posen d’acord ni en quina ha de ser la manera. A Cata­lu­nya, alguns dels par­tits que ens van donar suport per treure els peat­ges, ara defen­sen la vinyeta o el paga­ment únic per poder cir­cu­lar, i des del govern de Madrid par­len de pagar per l’ús de les car­re­te­res. En els dos casos, l’afec­tat sem­pre és el ciu­tadà.
Sem­bla que Europa pres­si­ona perquè sigui així.
Això és el que ens han vol­gut ven­dre els governs, amb una dosi extra de publi­ci­tat perquè els ciu­ta­dans assu­mei­xin com a ine­vi­ta­ble que han de pagar més per con­duir, i dei­xant de banda que ja hi ha altres impos­tos que gra­ven la tinença de vehi­cles. No és cert que Europa hagi exi­git a Espa­nya que imple­menti una nova moda­li­tat de paga­ment per a les vies ràpides. Això ho deci­deix el govern per con­ti­nuar bene­fi­ci­ant les matei­xes empre­ses de sem­pre i perquè no dei­xin de fer negoci. I també cal recor­dar que els ges­tors públics han fet una feina nefasta pel que fa al con­trol de la gestió de les vies ràpides, dei­xant que s’anes­sin incre­men­tant els paga­ments sense atu­ra­dor. Per això diem que les auto­pis­tes de paga­ment a Cata­lu­nya, les de la Gene­ra­li­tat i les de l’Estat, s’han pagat i repa­gat amb escreix. No ens can­sa­rem d’expli­car que el sis­tema de vinyeta és un impost de cir­cu­lació 3.0 que aca­ba­rem pagant tots. I, a més, agreu­jarà un altre pro­blema: si seguim pagant per la C-32, mai podrem paci­fi­car de veri­tat l’N-II.
Per què creu que els par­tits que defen­sa­ven la fi dels peat­ges com­bre­guen ara amb la idea de la vinyeta?
Perquè neces­si­ten diners, però estan caient en un gran error. És invi­a­ble ins­tau­rar un sis­tema de paga­ment per cir­cu­lar a Cata­lu­nya i que quan sur­tis et tro­bis amb un altre sis­tema a la resta d’Espa­nya. Hem de pagar dues vega­des per fer el mateix? És immo­ral que el nos­tre govern en faci ban­dera. Hi ha altres sis­te­mes per recap­tar molt més jus­tos, com ara cobrar 1 o 2 cèntims pels hidro­car­burs, com al seu moment ho va ser el cèntim sani­tari. Això sí que és equi­li­brat, ecològic i sos­te­ni­ble: qui més gasta i con­ta­mina, més paga. I un altre aspecte que cal tenir en compte quan par­lem de vinyeta. Per apli­car-la cal­dria que la Gene­ra­li­tat res­catés la resta de vies ràpides que encara estan en mans de con­ces­sionàries. Segons un estudi de la UAB de fa uns tres anys, per res­ca­tar aques­tes auto­pis­tes cadria pagar uns 3.200 mili­ons d’euros. Farien falta deu anys per amor­tit­zar el res­cat. I durant aquests deu anys també s’hau­ria de pagar el man­te­ni­ment de les vies, no? Un des­propòsit total.
Per a la gent que no hi està ficada, par­lem del que ha cos­tat real­ment la C-32.
Par­lem-ne. El pri­mer tram de la que ara és la C-32, de Mont­gat a Mataró, va cos­tar el 1969 21 mili­ons d’euros i s’estima que els ingres­sos finals per a l’empresa con­ces­sionària hau­ran estat de 682. I amb una pròrroga de dis­set anys, per què la con­cessió fina­lit­zava el 2004! Hem amor­tit­zat la via cin­quanta-cinc vega­des, que no és poc. El tram Mataró-Pala­folls, inau­gu­rat el 1994 i que havia de ser gratuït, va cos­tar 285,5 mili­ons i haurà donat 363,4 mili­ons d’ingres­sos fins al 2021, també amb una pròrroga, perquè hau­ria d’haver aca­bat el 2016. El nos­tre, perquè és el cas més antic, però el cas de l’AP-7 també és d’escàndol, amb bene­fi­cis mil mili­o­na­ris i amb con­ces­si­ons per a més de trenta anys. I afe­gim més números, si vols. El peatge de Vilas­sar de Dalt cos­tava el 1969 25 pes­se­tes i ara costa 2,34 euros, és a dir gai­rebé 390 pes­se­tes! I tot aquest esce­nari no va can­viar el 1995 quan la C-32 va pas­sar a ser titu­la­ri­tat de la Gene­ra­li­tat. Al con­trari, es va con­ti­nuar allar­gant l’ago­nia de les con­ces­si­ons amb l’excusa que no hi havia diners per con­ti­nuar fent més car­re­te­res.
Quins han estat els moments àlgids de la lluita de Pre­ser­vem el Maresme?
Nosal­tres vam sor­gir arran del des­propòsit de cons­truir late­rals a l’auto­pista per tras­lla­dar-hi l’N-II, ara a tocar de la via del tren. Aque­lla pro­posta, venuda com la pana­cea per posar fi als mals endèmics de la mobi­li­tat a la comarca, aviat es va veure que era un atemp­tat con­tra el ter­ri­tori. El trin­xava de dalt a baix. La nos­tra feina de for­mi­gueta va ser anar ajun­ta­ment per ajun­ta­ment per infor­mar-los de la rea­li­tat de la pro­posta, i aviat se’ns van ajun­tar mol­tes altres veus crítiques. Vam tenir la gran sort d’uni­fi­car veus molt diver­ses, però totes a favor de con­ser­var el ter­ri­tori i de fer una pla­ni­fi­cació de mobi­li­tat per al futur del Maresme. Vam començar a fer-nos escol­tar en els debats sobre les infra­es­truc­tu­res que fins lla­vors només havien estat polítics. La gran mani­fes­tació del 21 de novem­bre del 2010, en què la soci­e­tat civil va tallar l’N-II ens va donar visi­bi­li­tat i força.
Acon­se­guir que tots els par­tits dones­sin suport a la cone­guda com a Decla­ració del Maresme també va ser una fita històrica.
Va ser el mateix any en què final­ment es va enter­rar en un calaix la pro­posta dels late­rals. Aquell docu­ment, amb més de 500 adhe­si­ons, va ser con­sen­suat i deba­tut durant un any sen­cer i plan­te­java l’alli­be­ra­ment de l’auto­pista el 2016. També es dibui­xava una N-II con­ver­tida en un gran pas­seig i apos­tava per una mobi­li­tat basada en la sos­te­ni­bi­li­tat i el trans­port públic. Allà també es recla­ma­ven els famo­sos 400 mili­ons que l’Estat va des­ti­nar per a infra­es­truc­tu­res a la comarca, dels quals la Gene­ra­li­tat en va rebre un cen­te­nar, i que va deci­dir inver­tir en altres àmbits que no tenien res a veure amb la comarca. La Decla­ració del Maresme també va acon­se­guir el vot unànime quan es va pre­sen­tar al Par­la­ment.
Després van venir anys de grans anun­cis i poques actu­a­ci­ons.
No hi ha hagut una inter­lo­cució vàlida amb els polítics fins ara, perquè s’han limi­tat a fer pro­me­ses i a incom­plir-les totes o la majo­ria. El Comis­si­o­nat per la Mobi­li­tat al Maresme anava com anava, el Con­sell Comar­cal del Maresme tenia les mans lli­ga­des com a admi­nis­tració i depeníem de la bona volun­tat de cadas­cun dels con­se­llers de Ter­ri­tori. Amb Damià Cal­vet, el 2020, es va apro­var el Pacte de Mobi­li­tat Sos­te­ni­ble del Maresme, amb un pres­su­post de 430 mili­ons d’euros per desen­vo­lu­par trenta-dues actu­a­ci­ons fins al 2025. Tot­hom ho va cele­brar com si ens hagués tocat la rifa, però de moment con­ti­nuem on érem i amb la pro­mesa que els diners i els pro­jec­tes arri­ba­ran tan bon punt des­a­pa­re­guin els peat­ges. Ja ho veu­rem.
Amb l’aixe­ca­ment de les bar­re­res s’acaba tot?
No, de cap manera. La fi dels peat­ges és el prin­cipi. Sobre­tot perquè es tracta del pri­mer gran movi­ment que ens per­met creure, encara que amb escep­ti­cisme, que hi pot haver can­vis pro­funds en la mobi­li­tat del Maresme. Les bar­re­res s’aixe­ca­ran, però encara que­darà pen­dent la paci­fi­cació de la car­re­tera N-II, que tants acci­dents i morts ha sumat; el trans­port públic, per car­re­tera i en espe­cial per la via del tren seguirà sent defi­ci­tari; s’haurà de con­cre­tar la con­nexió dels pobles de dalt de la comarca amb els eixos via­ris; com­pro­var que són pos­si­bles els car­rils bici des de Mont­gat fins a Bla­nes a l’N-II... No, de feina, no en fal­tarà pas.
Par­lant de la recla­mada paci­fi­cació de la car­re­tera N-II. A la seva manera, els ajun­ta­ments s’han apro­piat de la via per con­ver­tir-la en més d’un cas en un car­rer més de la població. Semàfors i roton­des no han estat sufi­ci­ents per posar fi als acci­dents?
La ins­tal·lació d’ele­ments que obli­guin a reduir la velo­ci­tat als cot­xes ha estat una bona decisió, però en part queda eclip­sada per l’enorme volum de vehi­cles que hi cir­cu­len cada dia. Cal una paci­fi­cació en tots els sen­tits, i això no es pot acon­se­guir sense reduir la presència diària de vehi­cles. El Pacte per la Mobi­li­tat del Maresme incor­pora car­rils bici a l’N-II i con­fia que la cir­cu­lació s’espon­jarà quan a l’auto­pista ja no s’hagi de pagar peatge.
Al seu moment ja es van sen­tir veus que aler­ta­ven que l’aixe­ca­ment de les bar­re­res a la C-32 sig­ni­fi­ca­ria el seu col·lapse. Ara es tor­nen a sen­tir.
Ganes d’espan­tar i de mirar per deter­mi­nats interes­sos. Fa deu anys ja dèiem que era men­tida i aportàvem pro­ves que l’auto­pista podia assu­mir sense pro­ble­mes un incre­ment de volum de trànsit pro­vi­nent de l’N-II. Els dar­rers estu­dis el situen com a màxim en un 40% de la seva capa­ci­tat total. A més, en aquest estudi també es reflec­teix que els pobles del sud de la comarca veu­ran reduïda sig­ni­fi­ca­ti­va­ment la cir­cu­lació de vehi­cles pels seus ter­mes.
L’aposta per millo­rar el trans­port públic, amb una espe­cial atenció a la sem­pre con­flic­tiva xarxa fer­roviària, torna a estar sobre la taula. Con­fien que, ara sí, es des­en­ca­lli?
La trans­for­mació de la xarxa fer­roviària de la costa ha estat un dels temes recur­rents en tots aquests anys, perquè implica dife­rents admi­nis­tra­ci­ons i perquè no hi ha hagut un lide­ratge fort capaç de fer can­viar les coses. Els trens fun­ci­o­nen mala­ment, i aquesta ano­ma­lia per a molts soferts usu­a­ris s’ha con­ver­tit en una rutina. Un dels punts clau d’aquesta situ­ació la tenim amb el traspàs, fa deu anys, de Roda­lies a la Gene­ra­li­tat. Ens van cedir els trens, però no els diners pro­me­sos per poder-los fer fun­ci­o­nar amb nor­ma­li­tat. Va ser una mala nego­ci­ació, i la Gene­ra­li­tat ho sap. Voler les com­petències sense tenir asse­gu­rats els recur­sos va ser un error que encara estem pagant. Neces­si­tem sense excu­ses inver­si­ons a les vies, més i millors com­bois, recu­pe­rar els trens semi­di­rec­tes amb Bar­ce­lona, reduir les afec­ta­ci­ons gai­rebé diàries... Vaja, un trans­port públic en con­di­ci­ons per poder ofe­rir-lo com a alter­na­tiva al vehi­cle pri­vat i per afa­vo­rir la sos­te­ni­bi­li­tat.
I doblar vies.
I doblar vies allà on no n’hi ha per garan­tir la fluïdesa en la cir­cu­lació de trens i que no s’hagin d’atu­rar en cada estació per dei­xar pas­sar el com­boi de sen­tit con­trari. En con­cret, es plan­teja entre Arenys i Bla­nes. També cal­dria estu­diar la via­bi­li­tat de poder fer cir­cu­lar trens de doble altura, per ampliar la capa­ci­tat i mini­mit­zar els epi­so­dis dia­ris de gent viat­jant com sar­di­nes enllau­na­des tot i haver pagat un bit­llet per seure. S’hau­ria de recu­pe­rar el pro­jecte de tren orbi­tal entre Mataró i Gra­no­llers, que fa anys que dorm el son dels jus­tos en un calaix. I no podem obli­dar la pos­si­bi­li­tat de tras­lla­dar la via a l’inte­rior per allu­nyar-la de la costa i dels pro­ble­mes que com­porta tenir-la a tocar de mar.
El tem­po­ral Glòria va visi­bi­lit­zar la fra­gi­li­tat de la línia R1 al Maresme.
Els dar­rers estu­dis que s’han fet, i que em consta que té la ges­tora d’infra­es­truc­tu­res Adif, dei­xen ben clar que al Maresme, amb altre epi­sodi de tem­po­ral com el del gener del 202 el mar se’ns empas­sa­ria la via i ens dei­xa­ria sense trens durant mesos. No podem seguir pen­sant en solu­ci­ons a curt ter­mini. Hem de fer un pas de futur, perquè el canvi climàtic i les seves con­seqüències, que sem­bla­ven tan llu­nya­nes, cada dia són més a prop.
Un canvi climàtic que obli­garà a can­viar el model de mobi­li­tat a la comarca?
Que ha de ser una peça clau a l’hora de dis­se­nyar el futur de la mobi­li­tat al Maresme. És un nou actor que fa pocs anys només s’intuïa i que ara ha aga­fat pro­ta­go­nisme. Tant és així que temes com la trans­for­mació elèctrica del parc de vehi­cles es veuen obli­gats a acce­le­rar-se. Veient això, per què no ens avan­cem i, per exem­ple, recu­pe­rem les zones on ara hi ha els peat­ges i hi posem espais de càrrega de cot­xes elèctrics? Si es donés la con­cessió del ser­vei a empre­ses pri­va­des, la Gene­ra­li­tat obtin­dria recur­sos per poder garan­tir el man­te­ni­ment de les vies ràpides sense neces­si­tat de ras­car un cop més les but­xa­ques dels usu­a­ris.
Tot­hom s’omple la boca defen­sant la neces­si­tat de difon­dre i ampliar l’ús del trans­port públic, però anar i tor­nar en tren des de l’Alt Maresme a Bar­ce­lona costa 11 euros. És un interès de cara a la gale­ria?
Sens dubte. I malau­ra­da­ment no només pel que fa al trans­port, sinó en tot allò que és un ser­vei públic. La pri­va­tit­zació, que busca bene­fi­cis econòmics, és pre­sent arreu. Hau­ria de ser pri­o­ri­tari per als governs mirar pels interes­sos dels seus ciu­ta­dans, per garan­tir el seu benes­tar, però només cal fer una ullada al nos­tre vol­tant. Mirem què ha pas­sat amb la sani­tat pública, com ha hagut d’aguan­tar l’embat de la pandèmia i en quina situ­ació ha que­dat.
Per cert, a la festa del dia 31 hi estan con­vi­dats els polítics?
Hi estan con­vi­da­des les per­so­nes. Cele­bra­rem una victòria de la soci­e­tat civil i no hi haurà lloc per als dis­cur­sos de par­tit.

L’HOME QUE INCOMODA POLÍTICS

Nascut a Barcelona (1955), però “maresmenc per tria, per convicció i per esperit”, Antoni Esteban és un informàtic ara jubilat però amb una agenda i una vida social atapeïdes. Amb formació en dret, tecnologia de sistemes, direcció de màrqueting, administració de finques i un llarg etcètera, està vinculat a la comarca des dels anys setanta, tot i que el 1997 s’hi va traslladar a viure, al barri de la Xinesca de Vilassar de Mar. Aviat es va involucrar en les principals reivindicacions veïnals, primer a escala local i, posteriorment, comarcal. És membre, entre d’altres, del Centre d’Estudis Vilassarencs, l’Associació de Veïns la Xinesca, la Coordinadora No NII Maresme, el Banc del Temps de Vilassar de Mar, el Consell Sènior, la Plataforma Prou Peatges Maresme i la també plataforma No Vull Pagar. La seva ha estat des del començament una veu molt crítica amb els polítics i fa bandera que mai no ha format part de cap partit “per mantenir intacta la imparcialitat i l’objectivitat en el tractament dels temes”. Reconeix que Preservem el Maresme ha estat el seu projecte vital i el que li ha pres més energia.

LA MORT D’UN ALCALDE, EL PUNT CLAU

Les primeres accions públiques contra el manteniment de les barreres a la C-32 es remunten a finals dels anys noranta, quan la via encara es coneixia com a A-19. Diferents alcaldies de la zona sud del Maresme, sota el paraigua de la Plataforma Trasllat N-II/A-19 Gratuït i amb el suport del Consell Comarcal del Maresme, van defensar la necessitat d’inversió per transformar la carretera N-II en un passeig. Una transformació que comportava derivar el trànsit cap a una autopista gratuïta. L’aparició de noves plataformes que feien créixer la pressió ciutadana contra el que es considerava un greuge econòmic cap a la comarca van coincidir amb un tràgic accident de trànsit que va evidenciar la necessitat de pacificar la carretera. El 7 de febrer del 2007, l’alcalde de Premià de Mar, Jaume Batlle, va morir mentre circulava en moto per l’N-II. Aquell fet, que corroborava els problemes d’inseguretat que tenia la via, va fer revifar tant les protestes al carrer –es va tallar l’N-II el dia 7 de cada mes durant un any– com les reclamacions polítiques. El 2010 va arribar la major concentració de protesta, un tall a l’N-II en què van prendre part milers de ciutadans que van fer seva la via durant un dia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.