Vam decidir anar-hi de vacances, un viatge improvisat. Ens vam allotjar a casa de la Susan, una amiga d’un cosí de la Patri, al Lower East Side. Un dia abans dels atemptats volíem anar a les torres. Feia mal temps i vam decidir anar-hi l’endemà. Ens vam posar el despertador, però al final vam decidir que hi aniríem més tard. De sobte, ens va despertar un soroll de sirenes, em va semblar sentir una mena de petardeig i de seguida va entrar la Susan cridant histèrica i plorant. Vam pujar al terrat i vam veure una torre cremant. El pis estava a prop i es veia bé. Hi havia hagut el primer impacte.

De seguida, TV3 ens va localitzar. Algú sabia que érem allà. No sé com van aconseguir el telèfon de la Susan. Al principi va ser difícil, perquè les comunicacions fallaven i, a més, la Susan necessitava el telèfon. Llavors no teníem mòbils. En el moment que hi vam contactar, ja volien connexions en directe. Llavors va ser quan va impactar el segon avió i es va veure que era un atemptat. Impressionava veure les torres cremant, però en el moment no t’adones de la magnitud. Saps que són dos avions que han impactat, però ningú s’imaginava el que vindria després. Ni els mateixos terroristes, suposo. Mentre ja anàvem fent connexions des del pis i pujant al terrat, vam veure com una de les torres s’ensorrava. Llavors en vam ser conscients… Mare meva, mare meva!

Suposo que per a un periodista és molt maco pensar “quina sort està allà en aquell moment”. Això ho vaig pensar molt a posteriori. La primera sensació va ser que estava morta de por i que volia tornar a casa. A més, em fan por els avions i només pensava com tornaria. Després, aquesta sensació va anar passant i quan va arribar l’equip de reforç, cinc dies després, em vaig sentir més protegida. I sort que estava amb la Patri. L’una per l’altra ens vam donar suport i la nostra amistat es va reforçar més.

Des de la tele ens van dir que intentéssim anar a l’edifici de la Unió Europea de Radiodifusió, que estava a tres hores caminant, per fer una connexió en directe amb càmera i assistència tècnica. En les vacances, ja no hi vaig pensar més. Vaig entrar en la voràgine de treballar, que també anava bé per no pensar, tot i les emocions. Estava al·lucinada. Quan vaig veure una torre enfonsada em vaig adonar del que estava passant. Una de les pitjors sensacions va ser quan vam sortir. No hi havia metro, ni bus, ni taxi… Imagina’t Nova York buida, sense ningú al carrer, amb helicòpters i amb una filera de tancs. La sensació era d’estat de guerra. Rebien molta més informació a TV3, perquè per a nosaltres tot era presencial. Només vivíem la sensació.

L’arribada va ser una odissea. Tres hores caminant fins que vam trobar un noi amb cotxe. El vam aturar, cosa que no faria mai, i ens va portar. Si no, no hauríem arribat al TN Vespre. Era la primera retransmissió d’un atemptat en directe. Semblava una pel·lícula. Ho vam fer com vam poder... Molts nervis, però no per la connexió, sinó per la por de tot el que estava passant.

Hi havia un munt de corresponsals i nervis a l’edifici. Semblava la torre de Babel. Va ser la nostra segona casa. Molts dies dormíem dues hores, i al conserge li fèiem pena i ens portava alguna cosa de càtering, però no ens entrava res. Se’ns va tancar l’estómac. No podíem processar el que estava passant perquè era molt gros. Quan vam veure per primera vegada les imatges, amb la gent llançant-se per les finestres... Era molt bèstia. Vam començar a adonar-nos que hi hauria molts morts. Hi treballaven 40.000 persones, i tothom coneixia algú. Era terrible. Ells tenien una sensació d’incredulitat que va durar dies. Nosaltres també vam estar en aquest estat de xoc.

Totalment. Com mai a la vida. Hi havia hagut altres atemptats d’ultraconservadors d’allà, però no d’aquesta magnitud ni de fora. Era inadmissible. No es podien imaginar que tingués a veure amb la política exterior. No ho entenien. Tothom va treure la bandera dels EUA, penjada a les motos, als cotxes... Al barri de Chinatown, vidres, aparadors… amb missatges com “guanyarem”, “no ens vencereu”… Era brutal. La ciutat, empaperada amb fotos de desapareguts, bombers, rams, flors, ossets de peluix, espelmes… Va costar molt identificar les víctimes per les runes. Feia molta impressió. Quan anàvem pel carrer, ens trobàvem enmig de cerimònies col·lectives improvisades, tothom amb un ciri a la mà i cantant. Quan sonava una sirena d’ambulància, que és molt normal allà, la gent es quedava petrificada al carrer. Nosaltres, també. Qualsevol cosa estranya, com una motxilla, feia que la gent truqués a la policia. Hi havia moltes falses alarmes i la sensació que passaria alguna cosa. Durant dies hi havia por que hi hagués un altre atemptat. Estaven obsessionats amb aquesta idea.

A partir del carrer 14, estava tot tallat i teníem una hora llarga. Va ser el moment en què la gent va ser més amable i solidària. La policia ens acompanyava. Era una cosa bastant inaudita. Ens aixecàvem a les quatre o a les cinc de la matinada i anàvem a dormir molt tard. L’esgotament, més que físic era mental.

Hi feia una pudor intensa de cremat. A la zona zero, la sensació era brutal. A mesura que t’hi acostaves, veies quatre dits de pols a terra, amb botigues obertes plenes de cendra i algun taulell amb dòlars i peces de roba, perquè deurien marxar ràpid. Després l’esquelet de ferro d’una torre. Era com si hi hagués caigut una bomba nuclear. Txernòbil. Impressionava. El recompte de víctimes es va allargar mesos, perquè treure les runes era complicat i perillós. Era lent i difícil identificar-les perquè eren cendres.

Ens vam colar amb una targeta del Carrefour al primer dels grans funerals a la catedral de Saint Patrick. Vam seure a la tercera fila, gairebé darrere els Clinton. En els discursos ja hi havia un to bèl·lic. Els missatges eren del tipus: “No ens guanyaran”, “ens hi tornarem”, “no ens rendirem”, “som una nació forta”…

Va ser un moment important de la meva vida, però tampoc diria que hi va haver un abans i un després en la meva carrera. Tothom em deia: “Quina sort estar en el moment i el lloc indicat”, i jo pensava que estava en el pitjor lloc i moment. Allò no ho tornaré a viure mai. I puc explicar-ho. Com a periodista se suposa que pots posar més barreres perquè tens un aprenentatge, però les connexions, si et dic la veritat, no n’he vist cap perquè em fa vergonya. En algunes tremolava, utilitzava molts adjectius… Tot el que no s’ha de fer. No vaig aconseguir gaire fredor, però suposo que la gent se’n van fer el càrrec. No era un moment qualsevol. Allò tenia unes conseqüències i unes dimensions a escala mundial brutals. Sabies que hi hauria un abans i un després, que la geopolítica canviaria, que es retallarien drets i llibertats… Hi van morir 3.000 persones.

Quan hi vam tornar l’any següent per cobrir el primer aniversari, el sentiment d’amabilitat ja no hi era i sí la sensació de vulnerabilitat. L’assassinat de Bin Laden ho justificava tot. Van caçar l’enemic, que no era l’únic, i van enderrocar Saddam Hussein. Ha servit d’alguna cosa? El món és més lliure? No. Necessitaven una resposta bèl·lica. Invasions i coalicions ridícules per a una veritat que mai s’ha demostrat. Va començar una nova era de terrorisme que hem patit, amb diverses versions. A l’Afganistan hi va haver una invasió per foragitar els talibans, i ja es veu vint anys després que no ha passat res. Què s’ha après de tot allò? El món és bastant pitjor, s’ha deixat els afganesos a la seva sort i la Primavera Àrab s’han convertit en un islamisme més radical.