“A Chiapas la justícia és simulada”

Soc mem­bre d’un col·lec­tiu de pre­sos en lluita. Acom­pa­nyem sis casos, tres dels quals són perquè la fis­ca­lia fabrica delic­tes a través de l’ús de la tor­tura. Una tor­tura va des d’ofe­ga­ments, asfíxia amb aigua, amb bos­ses de plàstic o amb cor­rents elèctrics en dife­rents parts del cos. També poden ser cops. És el meca­nisme que uti­lit­zen les auto­ri­tats per a la fabri­cació de cul­pa­bles. El que fan és amenaçar la víctima, els diuen que tenen loca­lit­zada la seva família, que els mata­ran si ells no assu­mei­xen una res­pon­sa­bi­li­tat. Els fan fir­mar un full en blanc o els dema­nen certa quan­ti­tat de diners de la qual no dis­po­sen, així que l’única opció que els queda és fir­mar. Es fan decla­ra­ci­ons fal­ses amb delic­tes que ells no van come­tre. Pas­sen molts anys entre rei­xes. Aquests són els casos que acom­pa­nyem, per exem­ple, el de dos ger­mans de San Cristóbal de las Casas. Són indígenes, estan acu­sats d’un homi­cidi qua­li­fi­cat i detin­guts des del 2011. L’altre cas és el de Mar­celo Ruiz Gómez. També està acu­sat d’homi­cidi, té una sentència de trenta-tres anys i en fa dinou que està pres i sepa­rat de la família.

A Chi­a­pas, la fis­ca­lia fun­ci­ona de dues mane­res. D’una banda, dete­nen per­so­nes inno­cents, vul­ne­ra­bles, per­so­nes que som indígenes perquè no tenim accés a la justícia. Els nos­tres drets són vio­len­tats i tre­pit­jats. Després, no tenim recur­sos econòmics per pagar una defensa ade­quada. Tam­poc conei­xem la llen­gua amb què se’ns parla. Nosal­tres, la majo­ria de població indígena, par­lem tzot­zil o tzel­tal, i a l’hora de les deten­ci­ons tot és en cas­tellà. Molts no l’ente­nen i no els posen un tra­duc­tor, com aquests com­panys, que no en van tenir un.

Per a les auto­ri­tats, la població indígena són les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, les que no tenen accés a la justícia, i per això les dete­nen. S’apro­fi­ten d’aquesta con­dició i al final el que fan és una neteja social. La justícia és simu­lada, perquè no exis­teix. No la com­plei­xen com ha de ser. I també hi ha la detenció de les per­so­nes que nosal­tres ano­me­nem pre­sos polítics, que són per­so­nes que defen­sen el ter­ri­tori, la terra. Defen­sen els drets humans a les pobla­ci­ons. Aquest és el cas del senyor Cristóbal, que està detin­gut, no sen­ten­ciat, des del 2019. Està a la presó acu­sat d’homi­cidi. Entre els pobles d’Aldama i Che­nalhó hi ha un enfron­ta­ment per un ter­ri­tori des de fa molts anys, i el govern no aplica mesu­res perquè hi hagi pau en aquest ter­ri­tori de Chi­a­pas. A Aldama hi ha molta violència, i el govern el que fa és implan­tar bases para­mi­li­tars. Hi ha molts trets, és una de les zones amb més violència del país, i això ha pro­vo­cat des­plaçaments forçats. Hi ha grups armats, enfron­ta­ments i el que fa la població és mar­xar de casa seva perquè no s’hi pot viure. Se’n van cap a les mun­ta­nyes, cap a zones on tenen fami­li­ars. Hi ha mesu­res cau­te­lars dic­ta­des pel Tri­bu­nal Intera­me­ricà de Drets Humans, com ara la pro­tecció de la vida o de la salut i garan­ties de segu­re­tat.

Sí, és el govern el que les imposa. Això fa que hi hagi enfron­ta­ments cons­tants. Des que ha començat l’any són dotze els defen­sors del ter­ri­tori que han estat assas­si­nats. Van segres­tar dues per­so­nes, que han estat vuit dies des­a­pa­re­gu­des, i els que come­ten aques­tes acci­ons són per­so­nes de per­fil para­mi­li­tar, paga­des per l’estat. A més, com que tot és a través del govern, el que fa és no com­plir. Aques­tes mesu­res cau­te­lars no s’apli­quen i les per­so­nes no poden tor­nar a casa seva. Hi ha molta gent a les mun­ta­nyes, i la vida és molt difícil allà. Hi ha orga­nit­za­ci­ons com Càritas que estan al ter­ri­tori, i aquesta ins­ti­tució els porta men­jar, però la violència és tal que una de les ger­ma­nes va rebre un tret a la cama. Entre aquesta gent que neces­sita ajuda hi ha gent gran, nens i dones emba­ras­sa­des. Hi ha falta d’ali­ments i falta d’accés a la salut. No entenc per què les auto­ri­tats no hi inter­ve­nen, aquesta població indígena és la més vul­ne­ra­ble de Chi­a­pas. A Aldama qui feia pública tota aquesta situ­ació, qui acom­pa­nyava els des­plaçats forçats, les agres­si­ons dels para­mi­li­tars era el senyor Cristóbal. A ell el van dete­nir sor­tint de la feina, el van tor­tu­rar –no hi sent d’una ore­lla a causa dels cops–. És una per­sona gran. El que fan les auto­ri­tats és inven­tar delic­tes i posar la gent a la presó.

Sí, els dos acti­vis­tes de Chilón que van ser detin­guts esta­ven en con­tra del mega­pro­jecte que volen fer al ter­ri­tori tzel­tal. El seu empre­so­na­ment va ser con­seqüència de la seva lluita. Els posen el lla­cet al coll perquè no seguei­xin fent aques­tes coses, ja que en qual­se­vol moment et tor­nen a tan­car. Com també hi ha el pro­jecte del tren maia, una gran infra­es­truc­tura, que pas­sa­ria a arra­sar hectàrees de reser­ves. Només amb l’inici dels tre­balls, a Cam­peche, ja s’han tro­bat zones de gran valor arqueològic que es per­dran. La gent del ter­ri­tori s’ha alçat con­tra el pro­jecte perquè cre­uen que no els por­tarà cap bene­fici. Hi ha molts api­cul­tors que es dedi­quen a la pro­ducció de mel que temen que això mati les abe­lles.

Sí, ve del mateix. Amb l’alçament del 1994 el que va fer el govern va ser ubi­car totes les zones d’indígenes zapa­tis­tes i ins­tal·lar-hi aques­tes bases mili­tars per impe­dir que es tor­nes­sin a alçar. Ha estat com un pre­text que que­des­sin allà des del 1994 fins a l’actu­a­li­tat, per exer­cir aquesta opressió al ter­ri­tori i a tota la zona indígena. Hi ha una lluita entre Aldama i Che­nalhó, una lluita entre indígenes pel ter­ri­tori, però amb l’excusa que es vol posar ordre, la violència encara ha aug­men­tat més. A Aldama, on la majo­ria de cul­tius són de cafè, ja no es pot cul­ti­var la terra per culpa de la violència. Han d’entrar de nit per fer la feina i tenir ingres­sos per poder sub­sis­tir. Hi ha molts trets, de nit i de dia. Aquesta violència fa que hi hagi bales per­du­des i que tot i que esti­guis dins de casa et pugui tocar un tret. Són imat­ges impac­tants. Dones plo­rant els seus fills, homes assas­si­nats davant dels seus fills. És tanta la violència que hi ha a Chi­a­pas...

No ha pas­sat. Des del seu man­dat ha aug­men­tat la violència. La quarta trans­for­mació que tant es deia en cam­pa­nya, que pro­te­gi­ria les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, indígenes... estem veient que és el con­trari. La violència aug­menta amb aquesta imple­men­tació de la guàrdia naci­o­nal a tot el ter­ri­tori. Ja no és només en zones indígenes, sinó també en zones cèntri­ques. Surt un govern i n’entra un altre, però els patrons són els matei­xos que els ante­ri­ors. Per­sis­tei­xen les matei­xes vio­la­ci­ons i la mateixa cor­rupció. Encara que canviïn les auto­ri­tats, el pre­si­dent, tot con­ti­nua igual. Van pujant nivells i esca­lant...

Al meu germà el van acu­sar d’homi­cidi qua­li­fi­cat el 2007. Va ser també tor­tu­rat, va ser el pri­mer cas que vam conèixer. Han estat tretze anys de lluita. El meu germà va estar des­a­pa­re­gut durant tres dies. No sabíem on era, ho pre­guntàvem a la fis­ca­lia i res. El meu pare tenia con­tacte amb un advo­cat i lla­vors pagant diners i amb un advo­cat ens van dir que sí que el tenien. A la tarda el vaig poder anar a veure: tenia tot el nas inflat perquè l’havien pegat i ens van dir que podria sor­tir. “Ei noi, no era a tu a qui buscàvem”, li van dir. “Ara fir­maràs i et dei­xa­rem mar­xar.” Vaig sor­tir d’allà i al cap d’una estona el meu germà sor­tia emma­ni­llat de mans i peus. Va ser un impacte. Va sor­tir cus­to­diat per dos agents, van obrir la cami­o­neta i se’l van empor­tar. No sabíem on el por­ta­ven. També passa que els advo­cats d’ofici encara enfon­sen més els casos.

Ho fan més difícil i com­pli­cat. Per exem­ple, a San Cristóbal hi ha mil pre­sos i només qua­tre advo­cats d’ofici. Com poden defen­sar els casos? No por­ten una defensa ade­quada. Al meu germà també l’acu­sen d’un delicte d’extorsió quan ja estava detin­gut. El van sen­ten­ciar a onze anys pels dos delic­tes i un advo­cat d’ofici li va dir: “Demana l’empara per sor­tir i no haver de pas­sar tant de temps tan­cat, perquè tu ets inno­cent.” Ell no volia i l’advo­cat hi va insis­tir.

El resul­tat és que li van aug­men­tar la sentència: a vint-i-cinc anys per homi­cidi i a cinc més per extorsió.

En comp­tes d’aju­dar-lo, l’advo­cat encara el va enfon­sar més. La sentència total són més de trenta anys. Van revi­sar el cas i va pas­sar d’homi­cidi sim­ple a homi­cidi qua­li­fi­cat. El meu germà va entrar a la presó amb 22 anys i en va sor­tir als 40 per un crim que no havia comès. Li van dema­nar uns diners que no tenia i li van fer fir­mar uns papers en blanc.

El meu germà és el gran. Nosal­tres, les qua­tre ger­ma­nes, vam haver de dei­xar d’estu­diar per poder pagar els advo­cats. Hi va haver una època que es va des­es­pe­rar per la cor­rupció d’alguns advo­cats. No ho fan tots, però alguns es bene­fi­cien de la des­es­pe­ració, del dolor. La que patia més era la meva mare, per això ens va dir que llui­ta­ria ell.

Sis pre­sos es van orga­nit­zar i el 15 de març del 2019 van fer una acció com a últim recurs d’expo­sar la seva pròpia vida amb una vaga de fam que va durar més de 135 dies. Només inge­rien aigua i mel. Aquest era el seu únic ali­ment. Van ser els pit­jors moments, perquè va arri­bar un punt que ja no aguan­ta­ven: vomi­ta­ven i ori­na­ven sang i van haver de ser tras­lla­dats d’urgència a hos­pi­tals. Tots els pre­sos que van fer la vaga de fam havien estat vícti­mes de tor­tu­res.

Els pri­mers dies ens vam reu­nir amb ells, ens van dir que revi­sa­rien tots els casos, però durant tot aquell temps el gover­na­dor Ruti­lio Escandón mai hi va ser pre­sent. Ens vam ado­nar que al govern ja li anava bé la situ­ació dels pre­sos, perquè no hi havia res­posta. La revisió dels expe­di­ents mai es va pro­duir. L’única cosa que es va obte­nir durant la vaga va ser molta repressió i asset­ja­ment per part de les auto­ri­tats. Els jut­ges ana­ven a visi­tar els pre­sos i els dema­na­ven que aban­do­nes­sin, que els dona­rien la lli­ber­tat. A un dels com­panys li van dir que ho deixés, ell es va con­fiar i va dir que sí. Ho va fer públic, però va arri­bar la data i no el van alli­be­rar. Segueix a la presó.

En veure que no obte­nien res­posta del govern, que esta­ven dis­po­sats a dei­xar-los morir i que havien de ser ingres­sats a l’hos­pi­tal, els nois van deci­dir fer un pas enrere, que no vol dir aban­do­nar. Van aixe­car la vaga i van mun­tar un cam­pa­ment a l’aire lliure, no es dei­xa­ven tan­car. Tres d’ells seguei­xen en aquest cam­pa­ment.

A ell el van alli­be­rar. Després d’un temps va haver de mar­xar als EUA per les ame­na­ces que rebia. A més, el 2019 un repre­sen­tant de l’admi­nis­tració ens va dir que el meu germà hau­ria hagut d’estar en lli­ber­tat des del 2016!

Sí. Ens van dir que s’havia per­dut el docu­ment... És tanta la cor­rupció.

Sí que va sor­tir, però no va arri­bar a l’àmbit inter­na­ci­o­nal. El que passa a Mèxic es queda a Mèxic. No és visi­ble. I aquest és un altre dels obs­ta­cles; pas­sen coses en diver­ses parts del món i totes aques­tes notícies arri­ben a Mèxic, però el què passa a Mèxic no arriba a altres llocs. Quan ho visi­bi­lit­zes et maten. Hi ha molts peri­o­dis­tes des­a­pa­re­guts.