“Deixem de demanar unitat, no n’hi haurà”

El que sabem és que a l’aero­port hi havia molta poli­cia de paisà i, en tot cas, no tenim la cer­tesa d’on eren tots ells ni si n’hi havia d’espa­nyols. No tinc infor­mació con­tras­tada. El que és segur és que hi ha hagut una altíssima res­pon­sa­bi­li­tat del govern espa­nyol en el que ha pas­sat. Va ser el govern espa­nyol qui va enga­nyar el TGUE dient que les euro­or­dres esta­ven sus­pe­ses i que no hi havia risc que els euro­di­pu­tats fos­sin detin­guts, i és per això que, a par­tir d’aquesta infor­mació falsa, el tri­bu­nal euro­peu va dene­gar les mesu­res cau­te­lars per inne­cessàries.

Les euro­or­dres s’eme­ten des d’un estat cap als altres vint-i-sis de la UE, i només l’estat emis­sor les pot dei­xar en sus­pens amb efec­tes a tot Europa. Un estat que no és el que l’ha emès la pot dei­xar en sus­pens al seu ter­ri­tori; per exem­ple a Bèlgica, que ha para­lit­zat de moment el pro­ce­di­ment, ja tenen una ano­tació al sis­tema infor­mant que l’euro­or­dre està exe­cu­tada i que no s’ha de tor­nar a acti­var. En el cas de França, amb tota segu­re­tat, està desac­ti­vada per garan­tir els viat­ges a Estras­burg dels euro­di­pu­tats.

Sí, la il·lega­li­tat la comet el Suprem, perquè va en con­tra de la sus­pensió del pro­ce­di­ment i en con­tra de la immu­ni­tat del pre­si­dent. El TGUE va dir que no se’ls podia dete­nir i cre­iem que el que diu el Tri­bu­nal de la Unió Euro­pea és més vàlid que el que diu el Suprem. Una detenció per error és il·legal, una detenció sense moti­vació és inne­cessària i des­pro­por­ci­o­nada, i sen­zi­lla­ment il·legal. El docu­ment que ha emès el Suprem en què diu que l’euro­or­dre està vigent i en què recla­men l’entrega del pre­si­dent deixa tot el mun­tatge al des­co­bert, posa en evidència que el govern espa­nyol ha men­tit i és la prova de l’intent d’acon­se­guir l’extra­dició de manera frau­du­lenta. És una prova d’una irre­gu­la­ri­tat que nosal­tres, fins ara, denunciàvem a par­tir de sos­pi­tes; ara, però, tenim el docu­ment que ho demos­tra.

Es pot inter­pre­tar de mol­tes mane­res, però em sem­bla que el Suprem no ha enga­nyat ningú. Teníem l’abso­luta con­vicció que el jutge Lla­rena, si tenia la més mínima opor­tu­ni­tat de fer dete­nir el pre­si­dent Puig­de­mont, ni que fos amb un abús de dret, no s’esta­ria de fer-ho. Jus­ta­ment per això vam inten­tar expli­car davant el TGUE la nos­tra des­con­fiança amb el Tri­bu­nal Suprem i les euro­or­dres. I quan l’advo­ca­cia de l’Estat va afir­mar que les euro­or­dres esta­ven sus­pe­ses ja vam adver­tir que no hi havia cap evidència d’això. Entre altres coses perquè a l’euro­di­pu­tada Clara Pon­satí se li va dis­pa­rar l’alerta del sis­tema poli­cial en un viatge recent. En aquell moment, tot va ser més sen­zill, perquè es va iden­ti­fi­car amb el pas­sa­port diplomàtic del Par­la­ment Euro­peu i va poder jus­ti­fi­car que teníem les mesu­res cau­te­lars del TGUE. Va ser abans que les aixe­ques­sin per inne­cessàries. Però va que­dar clar que les aler­tes esta­ven vigents en el sis­tema poli­cial de l’espai Schen­gen.

És una demos­tració que el Tri­bu­nal Suprem juga fora de la llei i és una prova més que és una per­se­cució política. El Suprem està en rebel·lia res­pecte al dret euro­peu i tenen aquesta obsessió per acon­se­guir la detenció del pre­si­dent Puig­de­mont a qual­se­vol preu.

Tot això plan­teja pre­gun­tes noves, però és evi­dent que és una situ­ació que té punts insòlits. Aquesta dua­li­tat de pro­ce­di­ments és una de les coses que s’haurà d’acla­rir. Perquè si Itàlia decidís que s’ha de fer una extra­dició i Bèlgica que no, quina seria la decisió bona? I això cal tenir-ho clar abans i no després.

La dua­li­tat de pro­ce­di­ments, d’entrada, sem­bla lògic que es plan­tegi a Sar­de­nya per tenir clar si es pot con­ti­nuar amb la causa a Itàlia i, a banda d’això, hi ha el tema de si l’euro­or­dre està sus­pesa o no. De moment, tot­hom pensa que sí menys el Tri­bu­nal Suprem. La dis­cussió sobre l’extra­dició encara no s’ha fet, diven­dres només es va resol­dre sobre la qüestió per­so­nal del pre­si­dent, la seva lli­ber­tat.

Diven­dres pas­sat les teníem redac­ta­des i argu­men­ta­des sobre el supòsit que estava detin­gut, però ja ens van que­dar desac­tu­a­lit­za­des en el moment que va que­dar en lli­ber­tat. Ara ho hem de reen­fo­car per pre­ve­nir una futura extra­dició i entrega.

Que Espa­nya no és Europa des d’un punt de vista jurídic, cosa que fa temps que estem dient. La justícia ita­li­ana s’ha decan­tat d’una manera molt clara per les lleis euro­pees en detri­ment de les inter­pre­ta­ci­ons ima­gi­na­ti­ves del jutge Lla­rena. El fis­cal italià, i no només la jut­gessa, van basar la seva argu­men­tació en la reso­lució del TGUE que deixa constància que les euro­or­dres estan sus­pe­ses, i per això va dema­nar que es deixés el pre­si­dent Puig­de­mont en lli­ber­tat.

No ens van fer cas, en aquell moment, i la vista es va fer, amb molt bon cri­teri per part de la jut­gessa, perquè quan tens clar que has de dei­xar en lli­ber­tat un detin­gut ho has de fer com més aviat millor. I a la vista no hi va haver con­trovèrsia perquè estàvem tots d’acord.

Seria una altra detenció il·legal. Estic con­vençut que no hi ha cap motiu per dete­nir-me. Pri­var una per­sona de lli­ber­tat és una mesura molt greu i ha de res­pon­dre a un objec­tiu legítim, i em falta saber quin seria l’objec­tiu legítim per dete­nir-me perquè no estic obli­gat a decla­rar, el tri­bu­nal sap on visc, on faig feina i jo mateix exer­ceixo d’advo­cat en defensa meva i conec de què se m’acusa i m’estic defen­sant. No veig quin seria el motiu; de fet, no n’exis­teix cap, per dete­nir-me. No estic ni en para­dor des­co­ne­gut, el que faig és no reconèixer aquesta justícia. He recu­sat els magis­trats, he pre­sen­tat recur­sos, empara al Cons­ti­tu­ci­o­nal… Per tant, no poden dir que no estic a dis­po­sició del tri­bu­nal. Pot­ser el que pre­fe­ri­rien és no tenir-me al davant ni tan pre­sent.

No. El que estic denun­ci­ant és la il·lega­li­tat de la mateixa existència de la causa. No m’he defen­sat del que vaig fer al Par­la­ment per jus­ti­fi­car-ho, ni ho faré. Només dis­cu­tiré la il·lega­li­tat d’aquesta causa judi­cial, la seva mera existència és il·legal. És una vul­ne­ració de la invi­o­la­bi­li­tat par­la­mentària que és la que garan­teix que els dipu­tats no puguin ser sot­me­sos a cap tipus de pro­ce­di­ment san­ci­o­na­dor per la seva acti­vi­tat política. No entraré mai a dis­cu­tir què es va dir o què no es va dir al Par­la­ment perquè no reco­nec que un tri­bu­nal pugui entrar a dis­cu­tir això.

Hi ha mati­sos sig­ni­fi­ca­tius, però la idea que no reco­nei­xem la juris­dicció del tri­bu­nal la com­par­tim. Tots hem fet recur­sos argu­men­tant que el tri­bu­nal no té cap legi­ti­mi­tat per fer aquesta inves­ti­gació penal con­tra uns dipu­tats pel que diuen o fan al Par­la­ment. A par­tir d’aquí, podem seguir estratègies dife­rents, però res més, en la lluita anti­re­pres­siva hi ha d’haver un res­pecte abso­lut per l’estratègia de cadascú. No cri­ti­caré mai l’estratègia de defensa de ningú; sen­zi­lla­ment aquesta és la meva.

Forma part d’una estratègia de defensa per denun­ciar la il·lega­li­tat de tota la causa. El fet que la causa comenci amb uns reque­ri­ments del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que pro­hi­bei­xen el debat par­la­men­tari i con­tinuï després amb una denúncia a la fis­ca­lia que fan els matei­xos magis­trats del TC des­le­gi­tima com­ple­ta­ment aquest tri­bu­nal com un òrgan impar­cial. I això és el que he posat de mani­fest. He anat a defen­sar els meus drets argu­men­tant el que ha estat fins ara la doc­trina d’aquest Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que diu que quan a un dipu­tat se li obre una causa penal pel que diu i fa al Par­la­ment aquesta causa ja és una vul­ne­ració dels seus drets.

Sí, hi ha aquest cas, en què el Cons­ti­tu­ci­o­nal fins i tot va orde­nar para­lit­zar la causa penal men­tre es tra­mi­tava el recurs. El que jo he plan­te­jat al TC és si la llei és igual per a tot­hom, o si és que ara s’aplica d’una altra manera, perquè jus­ta­ment els magis­trats del Cons­ti­tu­ci­o­nal són els que m’han denun­ciat. Evi­dent­ment, tot això ens dona munició per anar al Tri­bu­nal de Drets Humans d’Estras­burg.

La bata­lla per la inde­pendència passa ara pels tri­bu­nals, com fa dos-cents anys hau­ria pas­sat per la revolta armada. Els tri­bu­nals són els exèrcits del segle XXI, l’ins­tru­ment de coacció, de repressió, de con­trol i, per tant, són allò que sim­bo­litza el poder d’un estat, i la nos­tra lluita, jus­ta­ment als tri­bu­nals, con­sis­teix a inten­tar des­ar­mar l’Estat. És la bata­lla euro­pea, que con­sis­teix a bus­car un ter­reny neu­tral on puguem com­ba­tre de tu a tu amb els tri­bu­nals espa­nyols. El 2017, l’Estat espa­nyol es va enva­len­tir amb la idea que la seva força arri­ba­ria a tot Europa amb les euro­or­dres. L’arrogància de pen­sar que la seva força repres­siva ens podria per­se­guir on fos i que els exi­li­ats no tin­drien refugi es va des­mun­tar ràpida­ment. El nos­tre refugi és Europa, allà on no arri­ben els tri­bu­nals espa­nyols. La law­fare és el subs­ti­tut de la guerra i podem gua­nyar aquesta guerra jurídica en l’àmbit euro­peu; de fet, l’estem gua­nyant. Ja ha que­dat esta­blert que el que vam fer el 2017 no és delicte en ter­mes de justícia democràtica euro­pea. I mal­grat que es diu que Europa no ens ajuda, ha que­dat molt clara una cosa: Europa no ha aju­dat a tan­car ningú a la presó per l’1-O, i això no es pot menys­te­nir. Sem­blava que Europa tam­poc no feia res perquè no hi hagués pre­sos polítics, i amb la reso­lució del Con­sell d’Europa tot això ha que­dat mati­sat. Des del pri­mer dia va que­dar clar que Europa no tin­dria pre­sos polítics per encàrrec d’Espa­nya. I això és, també, el que es va veure la set­mana pas­sada a l’Alguer.

Ens hau­ria cos­tat més visu­a­lit­zar la repressió, però l’existència de pre­sos i exi­li­ats s’ha com­ple­men­tat molt bé. El sim­bo­lisme dels pre­sos polítics té molta força; de fet, sense pre­sos polítics els exi­li­ats hau­rien tin­gut més difi­cul­tats per expli­car-se i posar en evidència la repressió. És evi­dent, en tot cas, que l’exili ha estat un encert i una gran font d’èxits.

La inde­pendència no ens la donarà cap tri­bu­nal, no, ni serà un tri­bu­nal qui ens reco­nei­xerà el dret a ser inde­pen­dents. El dret a ser inde­pen­dents ens l’hem de gua­nyar nosal­tres i aquí. Tam­poc serà l’exili qui farà la inde­pendència. El retorn dels exi­li­ats pot ser un deto­nant de mol­tes coses, però és evi­dent que la sobi­ra­nia és el con­trol del ter­ri­tori, i això no s’acon­se­gueix des de l’exili. L’exili ha de ser una palanca per fer la lluita dins del país.

No m’agrada fer pronòstics, sobre­tot perquè el retorn dels exi­li­ats és una feina inte­rior, el país ha d’estar pre­pa­rat, mobi­lit­zat i orga­nit­zat per a aquest retorn. El retorn dels exi­li­ats ha de tenir un sen­tit polític i ha de ser un embat democràtic. Ni els tri­bu­nals vin­dran de fora a fer-nos lliu­res, ni tam­poc els exi­li­ats vin­dran de fora a fer-nos lliu­res.

Ens hem d’inde­pen­dit­zar d’aques­tes bata­lles par­ti­dis­tes. Vivíem millor quan els par­tits es bara­lla­ven per la gent i no quan hi ha gent que es bara­lla pels par­tits. M’agrada recor­dar que l’1-O els par­tits eren els matei­xos, i les riva­li­tats, les des­con­fi­an­ces i les llui­tes pel poder tam­poc eren dife­rents. No hi havia un moment idíl·lic entre les cúpules dels par­tits, era la gent qui anava de bra­cet sense plan­te­jar-se de quin par­tit era i, jus­ta­ment per això, els par­tits més que bara­llar-se entre si es bara­lla­ven per qui estava al cos­tat de la gent. Aquest és el secret de l’1-O. Hauríem de dei­xar de lamen­tar-nos perquè els par­tits es bara­llen; ho faran sem­pre. Ens hem d’eman­ci­par d’aquesta dependència dels par­tits.

Ha de gua­nyar pes la gent i sobre­tot hem de dei­xar d’estar pen­dents que els par­tits es posin d’acord. Em vull rebel·lar con­tra aquesta idea sobre la uni­tat dels par­tits, hem de superar aquest estadi, ens hem d’eman­ci­par d’això. Si les des­a­vi­nen­ces fan que la gent fem un pas enrere hi ha pre­ci­sa­ment el risc que algú pugui incen­ti­var la bara­lla par­ti­dista per des­mo­bi­lit­zar la gent. He arri­bat a aquesta con­clusió i aquest va ser un dels motius pels quals vaig sor­tir de la política ins­ti­tu­ci­o­nal.

Sí, és una de les raons impor­tants. Vaig arri­bar a la con­clusió que la bara­lla entre par­tits era la causa del blo­queig del procés inde­pen­den­tista i que era irre­so­lu­ble. No hi ha cap fórmula perquè els par­tits es puguin posar d’acord, això no pas­sarà perquè les seves estratègies són incom­pa­ti­bles. Entre anar enda­vant i anar enrere el punt mitjà és no fer res, el blo­queig. Entre una estratègia d’apro­fun­dir en el con­flicte, i la contrària, la d’evi­tar-lo, quin és l’acord pos­si­ble? És la gent qui ha de mar­car el camí i els par­tits s’hi han de veure arros­se­gats.

No. He estat sem­pre inde­pen­dent, no he for­mat mai part del par­tit i he tin­gut sem­pre una gran lli­ber­tat de pen­sa­ment a les files de Junts. El que em va inco­mo­dar, ho he de reconèixer, és el fet d’estar enga­biat en una eti­queta de par­tit. Hi ha qui can­via d’idees per fide­li­tat a un par­tit i jo soc, i s’ha vist amb la meva tra­jectòria, dels qui can­via de par­tit per fide­li­tat a les meves idees. Molta gent va can­viar de vot després de l’1-O, i jo soc un d’ells, i pot­ser per això em fas­ti­gueja estar enga­biat en unes sigles sobre­tot de cara a deba­tre sobre la millor estratègia a seguir. No vull que els meus argu­ments puguin ser rebut­jats o des­le­gi­ti­mats sim­ple­ment perquè se’ls posa una eti­queta de par­tit.