“Putin no accepta la independència d’Ucraïna”

Són roma­nents molt forts. No pots esca­par de la història, una història que s’ha cons­truït durant gene­ra­ci­ons. I no només són 104 anys els que han pas­sat [des de la Revo­lució del 1917], sinó que dar­rere d’aquesta història de la Unió Soviètica hi ha la història de l’imperi rus. La història de la cul­tura russa. La història de la llen­gua de Puixkin, la història i les tra­di­ci­ons d’un enorme imperi, de les seves frac­tu­res i de les seves fis­su­res, que són molt pro­fun­des. Jo diria que fins i tot irre­ver­si­bles. I mol­tes coses que sem­blen revo­lu­cionàries actu­al­ment havien estat pre­pa­ra­des des feia molt de temps, durant les dar­re­res dècades de l’imperi soviètic, de la Unió Soviètica.

La inde­pendència dels nous estats post­soviètics, inclo­ent-hi l’estat rus, havia estat pre­pa­rada durant l’existència de les anti­gues repúbli­ques soviètiques. La república ucraïnesa, les repúbli­ques asiàtiques i caucàsiques... Tenien les seves ins­ti­tu­ci­ons i sem­pre havien con­ser­vat la seva llen­gua, de manera que aquesta cons­trucció de la nació no és una cosa com­ple­ta­ment nova. Aquest procés d’iden­ti­tats naci­o­nals no només es remunta a l’any 1990 o 1991. No. Ja exis­tia prèvia­ment. De vega­des de manera més forta, de vega­des de manera més feble. Evi­dent­ment, va ser més visi­ble als ter­ri­to­ris que tenien la seva pròpia inde­pendència, el seu propi estat, com els estats bàltics abans de l’any 1939. Eren estats inde­pen­dents. I en aquell cas es va trac­tar només de la recu­pe­ració, de la recons­trucció d’una situ­ació que havia exis­tit prèvia­ment. No és el mateix que ha pas­sat a Ucraïna, que no era un estat inde­pen­dent. Sem­pre hi havia hagut un poble ucraïnès, una nació ucraïnesa, però mai no havien tin­gut un estat, o pot­ser d’una manera molt breu. Hi ha diferències. I el pro­blema prin­ci­pal, suposo, és per al poble rus, per for­mar una nació russa, moderna, a par­tir d’una nació impe­rial antiga. Aquest és el pro­blema prin­ci­pal en un futur. Com crear una nació russa més enllà dels límits i els horit­zons del seu imperi.

Crec que aquesta acció mili­tar l’ha dut a terme perquè estava con­vençut que podia ges­ti­o­nar-la, perquè Ucraïna es tro­bava en una situ­ació molt com­pli­cada d’ines­ta­bi­li­tat. Després de l’ocu­pació de Cri­mea, Putin està inten­tant inte­grar el Don­bass, donant cen­te­nars de milers de pas­sa­ports rus­sos i la ciu­ta­da­nia russa a mol­tes per­so­nes. Vol influir en l’escena domèstica, sobre els par­tits polítics ucraïnesos. Alguns oli­gar­ques són molt pro­pers a Putin, lite­ral­ment, molt pro­pers i molt fami­li­a­rit­zats amb Putin. El seu interès, però, és claríssim i ho va dei­xar palès en el seu dar­rer arti­cle, de caràcter històric, en què diu que Ucraïna, els ucraïnesos i Rússia són un únic poble. De fet, no accepta la inde­pendència de l’estat ucraïnès. Això ho deixa ben clar.

Sí, Rússia vol tor­nar a l’esce­nari en què tres o qua­tre super­potències deci­dei­xen qui­nes són les seves àrees d’influència. Això ens remunta a una divisió del món cons­tituït per esfe­res d’influència. La meva inter­pre­tació d’aques­tes inter­ven­ci­ons tan intel·ligents a tot arreu és que Rússia és una potència nuclear però no és la super­potència que havia estat. I Rússia no té cap mena de pro­blema, almenys fins ara, de com enfron­tar-se a la moder­ni­tat del segle XXI, si la volem ano­me­nar així. El progrés prin­ci­pal que ha fer és tor­nar a l’esce­nari inter­na­ci­o­nal, però no s’ha moder­nit­zat inter­na­ment. Des del meu punt de vista, el desen­vo­lu­pa­ment intern es deci­deix en l’últim segon, i Putin no té cap mena de con­cepte del que és una Rússia moderna. No ha seguit les pas­ses necessàries per llui­tar con­tra la cor­rupció, per tenir un fede­ra­lisme real, per obrir el país... Rússia s’auto­a­no­mena fede­ració però tot és gover­nat des del cen­tre. La carta prin­ci­pal que fa ser­vir Putin de manera molt intel·ligent és uti­lit­zar les feble­ses i les diferències inter­nes, les con­tra­dic­ci­ons dins d’Europa i dins del que s’ano­me­nava ante­ri­or­ment Occi­dent. El món està can­vi­ant, ja no vivim en l’època del món bipo­lar, ara tenim molts cen­tres i no és única­ment un pro­blema per a Rússia. També és un pro­blema per a Occi­dent i per als Estats Units. Putin intervé, de manera astuta, en dife­rents països. Durant les elec­ci­ons, du a terme una guerra infor­ma­tiva per influir en el joc polític. Per exem­ple, a Ale­ma­nya, tenim una mino­ria d’uns qua­tre mili­ons de per­so­nes de parla russa. Làvrov, el minis­tre d’Afers Estran­gers rus fa dos anys, va mos­trar el que podria ser aquesta influència. Es va dir que una noia russa havia estat vio­lada per uns immi­grants. I Làvrov va dir: “Nosal­tres defen­sa­rem la nos­tra gent fins i tot si viuen a Ale­ma­nya.” Tot ple­gat, però, era men­tida. La poli­cia ho va des­men­tir, va pro­var que totes aques­tes acu­sa­ci­ons eren fal­ses, però va ser molt simp­tomàtic que el minis­tre d’Afers Estran­gers rus argu­mentés la neces­si­tat de defen­sar la gent de parla russa a Ale­ma­nya. És com una mena de legi­ti­mació, d’una inter­venció en els afers interns d’Ale­ma­nya. I això forma part de la ide­o­lo­gia de Putin: podem inter­ve­nir on vul­guem, allà on hi ha gent russa impli­cada.

Hi ha una migració gegan­tina que s’està pro­duint i que és molt clara. No és el movi­ment d’exi­li­ats tal com el teníem després de la Revo­lució d’Octu­bre, quan dos mili­ons de per­so­nes van fugir de l’exim­peri soviètic i van anar a Berlín, Nova York, París... Totes aques­tes per­so­nes, aquesta pri­mera onada migratòria d’exi­li­ats, es van veure forçats a aban­do­nar el país perquè esta­ven en una situ­ació de perill extrem. Actu­al­ment, les comu­ni­tats rus­ses són molt dife­rents. A Berlín tenim entre 300.000 i 400.000 rus­sos, que és una comu­ni­tat força sig­ni­fi­ca­tiva. Tenim una bar­reja de per­so­nes, un grup de rus­sos ale­manys (fins a l’any 1941, sem­pre hi havia hagut una mino­ria ale­ma­nya a Rússia), com una república de per­so­nes de parla ale­ma­nya. Van ser depor­tats i van tenir l’opor­tu­ni­tat d’anar-se’n a l’Ale­ma­nya Occi­den­tal. Aquest és un grup. Després tenim un grup de jueus rus­sos que han arri­bat des del anys setanta, també des del final de la Unió Soviètica perquè Ale­ma­nya se sen­tia obli­gada d’alguna manera a donar-los aixo­pluc i ciu­ta­da­nia. Després tenim un grup de per­so­nes que es poden per­me­tre viure a Ale­ma­nya i alhora a Rússia, de manera que tenim milers de per­so­nes que tenen una segona residència i que van anant cons­tant­ment d’un país a l’altre. És bas­tant freqüent. És una indi­cació de nor­ma­lit­zació de la glo­ba­lit­zació, que la gent es pugui bellu­gar, però també és molt repre­sen­ta­tiu d’una tendència: les per­so­nes que no tenen cap mena d’opor­tu­ni­tat de fer nego­cis i de tenir èxit pro­fes­si­o­nal a Rússia, aban­do­nen el país i aquesta és una pèrdua ter­ri­ble, un fuga de cer­vells ter­ri­ble per a Rússia. En els dar­rers deu anys, uns dos mili­ons de per­so­nes joves, de clas­ses mit­jana, ben for­mats, que han viat­jat per tot arreu, de Sili­con Valley a Bar­ce­lona. Sen­ten que no volen per­dre la vida de tota una gene­ració i aban­do­nen el país perquè volen gua­nyar diners i tenir una vida nor­mal. I aques­tes per­so­nes són les acti­ves i les que no volen viure en un país on hi ha cen­sura, on els empre­sa­ris són per­se­guits perquè no paguen als fun­ci­o­na­ris cor­rup­tes. Aquesta gene­ració és molt activa i molt patriòtica. Esti­men el seu país amb boge­ria i vol­drien poder cons­truir el seu propi país, però saben que amb Putin no tenen cap mena d’opor­tu­ni­tat i pre­fe­rei­xen mar­xar.

És veri­tat, això del nivell d’estu­dis. He cone­gut cami­o­ners soviètics amb qui he viat­jat a la cabina que podien reci­tar poe­mes de Puixkin men­tre conduïen, cosa que sem­pre em dei­xava boca­ba­dat. Hi havia un accés gene­ra­lit­zat a l’edu­cació, no només per a grups pri­vi­le­gi­ats. L’edu­cació gene­ral era molt sòlida, i la Rússia post­soviètica encara es bene­fi­cia d’aquest patri­moni, d’aquesta herència. Ara aquest sis­tema està en decadència; d’una banda, hi ha la for­mació d’alguns grups molt eli­tis­tes, algu­nes ins­ti­tu­ci­ons que apre­nen de Stan­ford o d’Oxford. El sis­tema en gene­ral s’està esmi­co­lant, dis­so­lent... igual que les infra­es­truc­tu­res. El trans­port públic, per exem­ple. Totes aques­tes estruc­tu­res estan infra­fi­nançades. Estan en total decadència i sovint depe­nen de la ini­ci­a­tiva dels indi­vi­dus, de pares i mares o de per­so­nes de cul­tura. Encara hi ha una capa que està a l’altura de les millors ins­ti­tu­ci­ons mun­di­als, de peda­gogs, amb els con­ser­va­to­ris o esco­les de música. D’altra banda, el sis­tema d’hos­pi­tals, fins i tot en l’època soviètica, no era per­fecte. Tenies una assistència però si tenies un com­pli­cació hi havia pro­ble­mes. Ara tro­bar un lloc en un hos­pi­tal ja és qüestió de diners i de sub­orns. Qui ho pot pagar? Qui té accés a les millors ins­ti­tu­ci­ons mèdiques? Pel que fa als casos de covid, per exem­ple, les xifres estan total­ment mani­pu­la­des. No et pots creure res. Totes les coses que pre­ci­sin tenir un metge són cada vegada més difícils, neces­si­tes con­tac­tes i diners.

Sem­pre tenim al cap una data específica. L’any 1937 va ser l’any que un milió de per­so­nes van ser sis­temàtica­ment assas­si­na­des o exe­cu­ta­des de manera pla­ni­fi­cada i dos mili­ons més van ser depor­ta­des a camps de tre­ball forçats, als gulags. Aquest va ser el punt cul­mi­nant d’una política de per­se­cució i d’exclusió de cen­te­nars de milers de per­so­nes. Entre el 1929 i el començament del govern de Sta­lin i la seva mort, el 1953, si seguim les fonts arxivísti­ques, i exis­teix un gran con­sens pel que fa a això, vint mili­ons de per­so­nes van pas­sar pel sis­tema dels camps de tre­balls forçats. El 1937 va ser un punt àlgid, un punt d’inflexió. He inten­tat enten­dre què va suc­ceir. Des del meu punt de vista, va ser la com­bi­nació de diver­sos movi­ments i con­tra­dic­ci­ons. Les elits gover­nants, aquest petit grup al vol­tant de Sta­lin, van deci­dir resol­dre aquests pro­ble­mes exe­cu­tant aque­lles per­so­nes que d’alguna manera esta­ven fora del con­trol d’aquest grup esta­li­nista, i l’any 1937 va ser la cul­mi­nació d’aquest procés. Hi va haver la cam­pa­nya per a la indus­tri­a­lit­zació, amb tot un seguit de noves cons­truc­ci­ons que es van aixe­car en espais molt amplis sense cap con­dició. Hi va haver la neces­si­tat de tenir mà d’obra. Cen­te­nars de milers de cam­pe­rols van ser envi­ats a aquests indrets per cons­truir fàbri­ques d’acer, mines. I després hi va haver la col·lec­ti­vit­zació de l’agri­cul­tura, i el resul­tat va ser com una mena de guerra civil al camp, on entre tres i qua­tre mili­ons de per­so­nes van morir com a con­seqüència del caos que es va pro­duir. I mili­ons de per­so­nes es van tras­lla­dar als nous emplaçaments indus­tri­als i a les noves grans ciu­tats tot cre­ant un altre caos increïble. Així doncs, aques­tes per­so­nes van crear caos en llocs com Mos­cou, que en menys de deu anys va doblar el nom­bre d’habi­tants. I va arri­bar un moment que tot aquest caos només podia ser con­tro­lat per aquest grup de l’elit cre­ant un ene­mic en comú. La cre­ació d’un ene­mic podia inte­grar una soci­e­tat caòtica. Calia tenir una uto­pia i defi­nir un ene­mic con­tra el qual tots s’unien. I el 1937 va ser l’any que es va crear la soci­e­tat de l’home soviètic, la per­sona soviètica per crear coses fantàsti­ques com la cons­trucció de canals, nous fer­ro­car­rils, la cre­ació de noves mines per tro­bar or, la cons­trucció d’embas­sa­ments per a la gene­ració d’elec­tri­ci­tat. Un nou Hollywood, una nova indústria cine­ma­togràfica. I la uto­pia de la nova soci­e­tat només la pots crear si acon­se­guei­xes vèncer l’ene­mic. Has d’unir el poble soviètic con­tra l’ene­mic, has de defi­nir qui és l’ene­mic. I qui és? La per­sona que per­tany a l’ano­me­nada classe explo­ta­dora, el gran­ger o l’empre­sari. Has de llui­tar con­tra les per­so­nes que tenien relació amb el món exte­rior, amb Occi­dent. Has de llui­tar con­tra els espies, con­tra els que sos­ca­ven el procés d’indus­tri­a­lit­zació. En prin­cipi, tot­hom podia ser defi­nit com un ene­mic. Els engi­nyers, els res­pon­sa­bles d’un acci­dent a la fàbrica, per exem­ple. El direc­tor d’una pel·lícula que va esco­llir un actor o un guió erroni. En totes les capes i en tots els seg­ments de la soci­e­tat podies tro­bar ene­mics. Fins i tot els bot­xins dels ser­veis secrets van esde­ve­nir vícti­mes! Milers de bot­xins en els anys poste­ri­ors, l’any 1938 i 1939, van esde­ve­nir vícti­mes d’aquesta gran purga. Ningú ente­nia per què era ene­mic del poble, i aquesta va ser la gran qüestió, per a mi. Aquesta és la gran diferència amb els nazis.

Els nazis tenien molt clar qui era l’ene­mic. El comu­nista, el jueu; defi­nien com a ene­mic del poble alguns mem­bres de l’església pro­tes­tant. L’opo­sició en gene­ral. En el cas rus, cen­te­nars de milers de per­so­nes havien estat empre­so­na­des i molts d’ells van ser exe­cu­tats de manera imme­di­ata. Tots sig­na­ven con­fes­si­ons que havien estat pre­pa­ra­des, que eren d’una fan­ta­sia ini­ma­gi­na­ble. Una situ­ació dan­tesca en què mol­tes per­so­nes que sim­pa­tit­za­ven amb la Unió Soviètica a Occi­dent no podien expli­car el que havia succeït i es van dis­tan­ciar d’aquest sis­tema tota­li­tari. Per­so­nes com André Gide o Art­hur Koest­ler i molts que dona­ven el seu suport a l’expe­ri­ment social de la Unió Soviètica van tenir dub­tes molt pro­funds.

És així. I diré una cosa més. Entre el 1937 i el 1945, hi va haver unes grans mani­fes­ta­ci­ons, amb unes des­fi­la­des cada any, com una com­me­mo­ració, i Sta­lin les va eli­mi­nar el 1946, tot i que després es van tor­nar a fer amb Leo­nid Bréjnev. Sta­lin volia eli­mi­nar tot el que fes referència a la guerra en què ell va fer un paper ter­ri­ble. Ell va ser el res­pon­sa­ble directe d’aques­tes pèrdues enor­mes de mili­ons i mili­ons de pre­so­ners de guerra i no volia que la gent recordés els veri­ta­bles herois de la guerra, els patri­o­tes. Mili­ons de sol­dats, homes i dones que van llui­tar pel seu país i per la seva nació. Sta­lin va fer tot el pos­si­ble perquè s’oblidés la repu­tació de grans gene­rals que, de fet, van ser els que van ges­ti­o­nar la victòria –no va ser ell–. Volia que les coses tor­nes­sin a la nor­ma­li­tat, i el final dels anys qua­ranta és com­pa­ra­ble al que havia pas­sat a finals dels anys trenta. Van tor­nar les grans pur­gues. Va ser l’època de l’ano­me­nat afer de Lenin­grad, quan la gent del seu par­tit en aquesta ciu­tat va ser exe­cu­tada. La gent que per­ta­nyia al seu cer­cle més pro­per van ser eli­mi­nats. Durant els dar­rers anys hi va haver una cam­pa­nya con­tra els met­ges que va ser un cas claríssim d’anti­se­mi­tisme. Cen­te­nars de científics i met­ges van per­dre la seva feina. El que va pas­sar entre l’any 1948 i el 1959 va ser una autèntica boge­ria.