“No podem continuar consumint com fins ara”

Quan par­lem d’ener­gies reno­va­bles hem de par­tir de la base que la tran­sició energètica és un tema pri­o­ri­tari i urgent, bàsica­ment perquè la crisi climàtica ens porta a fer un canvi de para­digma. Hem de posar fi a totes les ener­gies basa­des en petroli, gas i en fonts con­ta­mi­nants, i és evi­dent que hem d’apos­tar per les fonts reno­va­bles no con­ta­mi­nants. El que passa és que la tran­sició energètica la podem implan­tar a par­tir de diver­sos sis­te­mes. Alguns són els que el país neces­sita, com­pa­ti­bles amb la pre­ser­vació d’altres aspec­tes ambi­en­tals, soci­als i cul­tu­rals. Men­tre que d’altres serien un des­as­tre per al país.

Sí, par­lem d’un sis­tema que seria un des­as­tre jus­ta­ment per a la con­ser­vació de la mateixa bio­di­ver­si­tat i per als espais natu­rals, que són pre­ci­sa­ment els que volem pro­te­gir amb aquesta tran­sició energètica. Actu­al­ment ens tro­bem, d’una banda, la neces­si­tat de gene­rar ener­gia reno­va­ble, però al mateix temps veiem que el model de tran­sició energètica que s’està impo­sant l’estan mar­cant els de sem­pre, les grans cor­po­ra­ci­ons elèctri­ques, que, en gran part, són les cau­sants de les emis­si­ons de gasos amb efecte d’hiver­na­cle. I ara ens venen a impo­sar el seu model, que l’única cosa que busca són els màxims guanys pos­si­bles.

Una tran­sició energètica sos­te­ni­ble, com­pa­ti­ble amb la pre­ser­vació dels entorns natu­rals, ama­ble, par­ti­ci­pa­tiva i democràtica. I no impo­sant grans pro­jec­tes que sovint –per no dir sem­pre– obvien i menys­preen els espais natu­rals, la bio­di­ver­si­tat, el món rural, els pai­sat­ges, l’acti­vi­tat agrària, la qua­li­tat de vida... Els eco­lo­gis­tes i els ambi­en­ta­lis­tes, amb bona part dels sec­tors científics impli­cats en temes de bio­di­ver­si­tat i amb científics de renom inter­na­ci­o­nal, estem apos­tant i llui­tant perquè aquesta tran­sició energètica es faci seguint cri­te­ris dife­rents, com ara el de la dis­tri­bució. Això vol dir que l’ener­gia s’ha de pro­duir a prop dels llocs de con­sum, perquè d’aquesta manera estal­vi­a­rem en el trans­port. I s’ha de pro­duir allà on creï pocs impac­tes: en espais que ja han estat degra­dats per l’acti­vi­tat humana. Per exem­ple, les 29.000 hectàrees que tenim a Cata­lu­nya de polígons indus­tri­als, de les quals 13.000 estan a l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. Aques­tes 29.000 hectàrees gene­ren 0 kilowatts que siguin injec­tats a la xarxa de dis­tri­bució d’ener­gia. Són ter­renys indus­tri­als, que pre­ci­sa­ment tenen la vocació de gene­rar pro­ducció, i aquesta pro­ducció podria ser ener­gia. A les grans ciu­tats i les seves perifèries tenim també altres zones antro­pit­za­des amb gran capa­ci­tat de pro­ducció energètica, i seria ener­gia de km 0. A més, tenim zones d’acti­vi­tat portuària, zones de con­cen­tració d’infra­es­truc­tu­res...

Aquests ter­renys són més cars de llo­gar. Surt més a compte anar a la Terra Alta, a les Gar­ri­gues, a la Segarra, al Pri­o­rat i llo­gar ter­renys agrícoles, sovint a page­sos de certa edat, o bé inten­tar apro­fi­tar espais natu­rals. Les grans empre­ses fan els seus còmputs d’inver­si­ons i guanys. Gas­tar el mínim per acon­se­guir el màxim de bene­fi­cis Què fa Iber­drola? Què fa Naturgy? Què fan les grans empre­ses? Gene­rar bene­fi­cis per als acci­o­nis­tes a costa de grans impac­tes ambi­en­tals, pai­satgístics i soci­als, i a costa també de l’acti­vi­tat agrària i de la pèrdua de bio­di­ver­si­tat. Però com que aquests per­ju­di­cis no es quan­ti­fi­quen, a ells no els suposa cap des­pesa.

A veure, tot just s’acaba de pre­sen­tar un pro­jecte reno­va­ble a Coll­se­rola, al cos­tat de Bar­ce­lona. S’hi vol fer una cen­tral eòlica, de només dos molins, és cert, però en qual­se­vol cas es des­munta l’argu­ment del vent. El que passa és que aquest pro­jecte també té trampa, es vol fer en un parc natu­ral i, segons la llei actual, això no és pos­si­ble. Però de tota manera no estem par­lant només de cen­trals eòliques, sinó també de cen­trals foto­vol­tai­ques, és a dir de tots aquests milers d’hectàrees que dèiem abans i que tenen la mateixa capa­ci­tat de pro­duir ener­gia solar que les de la resta del ter­ri­tori.

Les dades es van començar a quan­ti­fi­car ja fa anys, perquè fa temps que tenim aero­ge­ne­ra­dors sobre el ter­ri­tori i, per tant, podem veure si els impac­tes que tenen són reals o són fic­ti­cis. L’any 2012, al Pri­mer Congrés Ibèric sobre Ener­gia Eòlica i Con­ser­vació de la Fauna, que es va fer a Jerez de la Fron­tera, es va posar damunt la taula per part de SEO Bird­life un estudi en què s’aler­tava que els 18.000 aero­ge­ne­ra­dors que hi havia en aquells moments a l’Estat –i que ara són molts més– esta­ven pro­vo­cant la mort d’entre 6 i 18 mili­ons d’aus i rat­pe­nats cada any. Estem par­lant de molts ocells que cauen a les aspes dels aero­ge­ne­ra­dors, i des del 2012 han anat apa­rei­xen nous estu­dis científics que ho con­fir­men. És una para­doxa: amb aques­tes cen­trals que supo­sa­da­ment han de ser­vir per miti­gar els efec­tes del canvi climàtic s’està pro­vo­cant l’extinció d’espècies de con­ser­vació pri­o­ritària. Espècies en perill com el vol­tor negre, l’àliga impe­rial, l’àliga cua­bar­rada... Repe­teixo, és una para­doxa: totes aques­tes grans espècies per a les quals estem fent plans de con­ser­vació, després resulta que moren a les cen­trals eòliques que estem apro­vant amb l’excusa que neces­si­tem una tran­sició energètica per evi­tar el canvi climàtic que pro­vo­carà la seva extinció.

Per això la comu­ni­tat científica està insis­tint en la neces­si­tat de fer un replan­te­ja­ment en aquest model de tran­sició energètica, perquè sigui sos­te­ni­ble, ja que ara no ho és. Estem en una situ­ació d’emergència climàtica real, però amb les mesu­res que estem imple­men­tant, en rea­li­tat estem agreu­jant els danys ambi­en­tals que la mateixa emergència climàtica pro­vo­carà, extin­gint espècies.

Aquest estiu hem tin­gut grans aiguats a Ale­ma­nya i Holanda, amb vícti­mes mor­tals. Hem tin­gut incen­dis devas­ta­dors, aug­ment de tem­pe­ra­tu­res... Tot això la gent nor­mal del car­rer ho pot per­ce­bre, veu la rea­li­tat perquè la viu. En canvi, la quan­ti­fi­cació de la pèrdua de bio­di­ver­si­tat és una qüestió més científica, està en mans d’aquells que l’estu­diem. Hem de pen­sar que tant l’extinció d’espècies com el canvi climàtic for­men part d’una gran crisi ambi­en­tal. Són dues de les seves tres potes. La ter­cera és la pèrdua de qua­li­tat atmosfèrica, que també és molt greu però encara massa des­co­ne­guda. Cada vegada tenim un aire de menys qua­li­tat que pro­voca més pro­ble­mes de salut, uns pro­ble­mes que són pal­pa­bles i quan­ti­fi­ca­bles. Les últi­mes dades que s’han donat de morts per mala qua­li­tat de l’aire a l’Estat espa­nyol són de 44.600 per­so­nes cada any. Aques­tes morts supo­sen l’11% del total. El pro­blema és que ho tenim tan inte­ri­o­rit­zat que no li donem més importància, però és molt greu que una de cada deu per­so­nes a l’Estat mori a causa de la con­ta­mi­nació atmosfèrica.

Això té una expli­cació molt clara. Evi­tar vícti­mes d’acci­dents de trànsit es pot acon­se­guir amb més civisme, millo­rant les car­re­te­res és a dir amb mesu­res més con­cre­tes. En canvi, per millo­rar la qua­li­tat de l’aire cal un canvi de para­digma, hem de can­viar els sis­te­mes pro­duc­tius i la mobi­li­tat. Tenim fàbri­ques que estan eme­tent grans quan­ti­tats de gasos alta­ment tòxics per pro­duir pro­duc­tes que ara con­si­de­rem de pri­mera neces­si­tat i que pot­ser hau­rem de començar a enten­dre que no ho són tant. Una via és el decrei­xe­ment econòmic. En defi­ni­tiva, l’emergència climàtica és una con­seqüència del nos­tre model social, del nos­tre fun­ci­o­na­ment com a espècie. No hi haurà una vareta màgica per superar-lo. Si no fem un canvi de xip, si no dei­xem de pro­duir, de con­su­mir i de con­ta­mi­nar com ho estem fent ara, ens espera un futur molt com­pli­cat. El canvi de para­digma ha de ser a molt alt nivell, però això té impli­ca­ci­ons polítiques, soci­als i econòmiques molt grans... cosa que no passa amb els acci­dents de trànsit. I com deia, la qua­li­tat atmosfèrica és una de les tres potes de la crisi ambi­en­tal, i totes tres es retro­a­li­men­ten.

Per exem­ple, el canvi climàtic pro­voca pèrdues de bio­di­ver­si­tat però, a més, la pèrdua de bio­di­ver­si­tat fa que els eco­sis­te­mes tin­guin menys resiliència i no puguin adap­tar-se a aquest canvi climàtic i aju­dar a miti­gar-lo. Per­drem espècies que són clau, fins i tot espècies que són impor­tants per a l’acti­vi­tat agrària. Una crisi ali­menta l’altra i fa que sigui més pal­pa­ble.

Com a indi­vi­dus, una part de la ciu­ta­da­nia en va pre­nent consciència, bàsica­ment perquè els mit­jans se’n fan ressò. Els temes ambi­en­tals estan a l’ordre del dia i això fa que la infor­mació arribi i un per­cen­tatge de gent sigui conei­xe­dora dels pro­ble­mes. Però la rea­li­tat ens mos­tra que també hi ha una altra part, molt impor­tant, que és molt poc cons­ci­ent o a qui no li importa, perquè els pro­ble­mes ambi­en­tals es con­ti­nuen agreu­jant. Com a soci­e­tat, com a espècie, tenim molt poca consciència, seguim aug­men­tant les emis­si­ons de CO2, seguim fent des­fo­res­ta­ci­ons als grans pul­mons del pla­neta, seguim gene­rant resi­dus de manera desor­bi­tada... Fins i tot seguim jus­ti­fi­cant que s’ha de con­ti­nuar edi­fi­cant el lito­ral català per pro­te­gir el model turístic! Per tant, com a espècie som molt poc cons­ci­ents, con­ti­nuem mag­ni­fi­cant els pro­ble­mes ambi­en­tals tot i saber que això ens por­tarà a una situ­ació de difícil reso­lució. No estem fent res per mini­mit­zar la crisi que ja és aquí. Cada cert temps tenim cime­res inter­na­ci­o­nals que par­len de canvi climàtic, i en cada cimera hi ha uns com­pro­mi­sos de reducció d’emis­si­ons de CO2, però aquests com­pro­mi­sos no es com­plei­xen. Com a soci­e­tat, estem molt poc dis­po­sats a fer un canvi sufi­ci­ent­ment impor­tant per fre­nar la tendència actual, tot i que l’hau­rem de fer, perquè en cas con­trari el futur és des­es­pe­rançador.

Aquesta és la filo­so­fia del suïcidi glo­bal. Però els científics ens diuen que tot i els efec­tes ine­vi­ta­bles del canvi climàtic encara hi ha un cert marge per inten­tar evi­tar les con­seqüències més devas­ta­dors. Sí que el canvi climàtic ja és una rea­li­tat que es pot quan­ti­fi­car –amb l’aug­ment de les tem­pe­ra­tu­res, el des­glaç dels pols, les vari­a­ci­ons del clima a escala glo­bal...–, però els efec­tes de tot això es poden mini­mit­zar si comen­cem a actuar imme­di­a­ta­ment.

Hauríem d’espe­rar una acció deci­dida per imple­men­tar allò que ja ens diuen les lleis. Sovint, apli­cant només allò que diu la nor­ma­tiva ja se solu­ci­o­na­rien mol­tes de les situ­a­ci­ons en què ens tro­bem. Un exem­ple és tot el debat de l’aero­port. No es tracta de dir sí o dir no a l’ampli­ació que afec­ta­ria la lla­cuna de la Ricarda. Ja no s’hau­ria ni de deba­tre, això. És un espai natu­ral pro­te­git i no té cap mena de sen­tit que nosal­tres, que com a soci­e­tat ens vam com­pro­me­tre pre­ser­var-lo perquè és un espai únic i irre­em­plaçable, ara entrem en el joc de deba­tre si s’hi pot fer o no l’ampli­ació d’una pista. La Ricarda és una reserva natu­ral decla­rada per la Gene­ra­li­tat i forma part de la xarxa Natura 2000, decla­rada per la Unió Euro­pea. Els nos­tres polítics no hau­rien d’entrar en aquest debat sobre una actu­ació que com­por­ta­ria infrin­gir la nor­ma­tiva. El que hau­rien de fer és vet­llar pel com­pli­ment de la llei i infor­mar bé sobre els motius pels quals no es pot fer aquesta ampli­ació d’aquesta manera. És com si l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona decidís modi­fi­car la Sagrada Família en una reor­de­nació urbanística. Oi que està pro­te­gida? Oi que té uns valors que s’han de pre­ser­var? Doncs els espais natu­rals, també. El que passa és que ens hem acos­tu­mat que aquests espais natu­rals estan pro­te­gits fins que per sobre d’ells hi ha uns altres interes­sos. Lla­vors no costa gens des­pro­te­gir-los. Però els espais natu­rals tenen tant de valor com el poden tenir monu­ments o indrets cul­tu­rals. En el tema de l’aero­port, aquesta mena de mer­ca­deig –ara sí, ara no– diu molt poc del govern. A les enti­tats eco­lo­gis­tes no ens estra­nya gens, perquè tra­di­ci­o­nal­ment Cata­lu­nya tin­gut governs molt poc sen­si­bles amb el medi ambi­ent.

Efec­ti­va­ment, des de l’any 2010 la Gene­ra­li­tat no té Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent. Fins a l’any 2010 sí que hi era, i vet­llava per les polítiques ambi­en­tals, com ara la con­ser­vació d’espais natu­rals. Però des del 2010, les com­petències s’han repar­tit entre diver­sos depar­ta­ments. En la legis­la­tura ante­rior, una part eren de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat i l’altra d’Agri­cul­tura. En l’actual legis­la­tura les com­petències les ha assu­mit totes el Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura. Ara s’ano­mena d’Acció Climàtica, Ali­men­tació i Agenda Rural, però és el mateix depar­ta­ment, amb la mateixa estruc­tura, i fins i tot amb la mateixa con­se­llera. En l’àmbit euro­peu, som una gran ano­ma­lia. Tots els grans països tenen un Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent amb com­petències trans­ver­sals. Els tres estats de l’òrbita euro­pea que no tenen aquesta estruc­tura són Letònia, Hon­gria i Bulgària, on els temes ambi­en­tals estan supe­di­tats als interes­sos dels depar­ta­ments d’agri­cul­tura. I aquests no hau­rien de ser els nos­tres refe­rents; nosal­tres ens hauríem de poder com­pa­rar amb països com Ale­ma­nya i França pel que fa a la importància de les polítiques ambi­en­tals en les estruc­tu­res de govern.

Sem­pre havíem pen­sat que edu­cant les gene­ra­ci­ons més joves, els nens i nenes, acon­se­guiríem un canvi de rumb. Però, tot i que l’edu­cació ambi­en­tal segueix sent impor­tant i s’ha de pri­o­rit­zar, ara ens tro­bem amb la urgència d’haver de pren­dre mesu­res exe­cu­ti­ves dràsti­ques de manera imme­di­ata. Quan els científics par­len dels efec­tes del canvi climàtic no ho fan amb una pre­visió de cent o dos-cents anys, sinó de vint, trenta o qua­ranta. Nosal­tres en serem tes­ti­mo­nis i aques­tes mesu­res s’han de pren­dre ara.

Podem tor­nar al tema de les reno­va­bles. Estem par­lant molt de com pro­duir ener­gia, però par­tint de la base que neces­si­ta­rem la mateixa ener­gia que neces­si­tem ara, si no més. Ningú es plan­teja que en rea­li­tat també caldrà con­su­mir menys, vet­llar per l’estalvi energètic i l’eficiència. Els científics ja ens estan dient que fer la tran­sició a les reno­va­bles seguint el mateix model que tenim ara no solu­ci­o­narà els pro­ble­mes. Hem de posar el fre. Per fer el canvi energètic amb el model actual neces­si­taríem certs mine­rals que actu­al­ment no exis­tei­xen en la natura en quan­ti­tats sufi­ci­ents. Hem d’assu­mir que els recur­sos són finits. Un altre exem­ple és el de l’aero­port. No té sen­tit par­lar d’ampli­a­ci­ons quan sabem que s’ha de reduir la quan­ti­tat d’avi­ons. L’avi­ació és un dels sec­tors que més gasos amb efecte d’hiver­na­cle pro­du­eix i ja s’està posant sobre la taula que els vols curts o mit­jans s’hau­rien de subs­ti­tuir per des­plaçaments en tren. Però és clar, això sig­ni­fica que un sec­tor econòmic dei­xarà de gua­nyar el que està gua­nyant ara o fins i tot des­a­pa­rei­xerà. I això té uns cos­tos polítics.

En aquest cas conei­xem el pro­blema, però també gran part de la solució. El delta està afec­tat per l’aug­ment del nivell del mar a causa del canvi climàtic; per la falta de sedi­ments, que que­den atra­pats als embas­sa­ments, i per la sub­sidència, que fa que els sedi­ments que hi ha cada cop siguin més com­pac­tats i, per tant, el delta vagi que­dant sota el nivell del mar. La solució és per­me­tre que els sedi­ments que ara estan retin­guts als embas­sa­ments puguin arri­bar-hi, i tècni­ca­ment no hi ha esculls insal­va­bles per fer-ho. Ara bé, això com­porta inver­si­ons i com­pro­mi­sos de les admi­nis­tra­ci­ons, bàsica­ment de la Con­fe­de­ració Hidrogràfica de l’Ebre, que depèn del Minis­teri per a la Tran­sició Ecològica. I aquest com­promís de dei­xar bai­xar sedi­ments també vol dir dei­xar bai­xar aigua: s’ha de garan­tir que l’aigua de l’Ebre no es des­ti­narà a trans­va­sa­ments, rega­dius als Mone­gros o a altres usos. Si s’acon­se­gueix aquest com­promís, tècni­ca­ment és pos­si­ble que els sedi­ments puguin bai­xar a través d’un sis­tema d’engi­nye­ria.