“Als països comunistes era més fàcil ser mare”

Als països on les dones tenen inde­pendència econòmica –aquells on tenen suport del govern, de la soci­e­tat, en el sen­tit d’edu­car i criar els fills– no has d’aguan­tar en una relació necessària­ment. No neces­si­tes un home que et pagui el llo­guer, els que­viu­res o les fac­tu­res. Veiem que en molts països capi­ta­lis­tes hi ha dones que no poden dei­xar una relació, no poden dei­xar el seu marit o el seu promès perquè no tenen prou diners per tenir la seva pròpia casa o per sobre­viure. Als països on les dones són econòmica­ment inde­pen­dents dels seus homes, elles trien les seves pare­lles sexu­als en funció dels seus diners. Si tu ets lliure, si ets capaç de pagar les teves fac­tu­res, de pagar el llo­guer... no triaràs un home perquè siguis ric sinó perquè t’agrada! Perquè pen­ses que és guapo, perquè pen­ses que és interes­sant, perquè pen­ses que és diver­tit! Òbvi­a­ment, per a mi, aquesta relació serà molt més honesta.

No estic total­ment d’acord amb la teo­ria de l’eco­no­mia sexual, però és interes­sant quan hi pen­sem com una des­cripció de com fun­ci­ona el flir­teig hete­ro­se­xual en una soci­e­tat capi­ta­lista. La teo­ria de Roy Bau­meis­ter és una teo­ria molt sim­ple. El que diu, si fa o no fa, és que en les soci­e­tats on les dones no tenen opor­tu­ni­tats econòmiques, on no tenen l’opor­tu­ni­tat de rebre edu­cació, el preu del sexe és molt alt. També el del casa­ment. Nor­mal­ment les noies volen arri­bar ver­ges al matri­moni perquè guar­den la seva vir­gi­ni­tat per a un marit que pagarà les seves fac­tu­res per a la resta de la seva vida. Així és com fun­ci­ona en les soci­e­tats tra­di­ci­o­nals i patri­ar­cals. En les soci­e­tats on les dones tenen molta inde­pendència –per exem­ple a Dina­marca i a Suècia, on les donen tenen accés a un alt nivell d’edu­cació, on poden arri­bar a llocs impor­tants a la feina– tenen rela­ci­ons amb qui volen. No els importa ser ver­ges i casar-se perquè no neces­si­ten guar­dar la seva sexu­a­li­tat per casar-se i acon­se­guir un home. És una teo­ria molt sim­ple, i que té pro­ble­mes, però el que sabem és que en les soci­e­tats on hi ha més opor­tu­ni­tats per a les dones, les dones són més lliu­res en la seva vida sexual i trien les seves pare­lles en funció de l’amor, l’atracció i l’afecte mutu. En les soci­e­tats on les dones no són lliu­res trien els seus com­panys perquè són rics o pot­ser perquè els seus pares el van triar per a ella. Pot­ser no han pogut ni deci­dir-ho! El pare diu: “Tu et casaràs amb aquest.” I pot­ser és lleig o pot­ser és vell!

I tant! Pensa en les dones durant la pandèmia, n’hi havia mol­tes que com­par­tien l’apar­ta­ment amb l’home que les pega. O que està abu­sant d’elles psi­cològica­ment. Poden esca­par-se’n de manera fàcil? No. On ani­ran? Com tro­ba­ran una casa? Al meu país, on no tenim assistència mèdica, el 25% de les dones per sota dels 65 anys tenen l’asse­gu­rança mèdica del seu marit. Si et divor­cies, no pots anar al metge. Això és així per al 25% de les dones. Per això mol­tes dones es que­den en un matri­moni infeliç, pot­ser amb un marit no gaire ama­ble perquè si se’n sepa­ren, no poden anar al metge. Això és una boge­ria l’any 2021! Això passa als Estats Units, un dels països més rics del món. És ridícul. A tot arreu veiem evidències, espe­ci­al­ment les noies joves i sobre­tot quan tenen fills. Quan ets sol­tera tens una mica més de lli­ber­tat. Quan tens un nen encara és més difícil perquè no només has de tenir cura de tu, sinó que també has de cui­dar una cri­a­tura.

A l’Ale­ma­nya Ori­en­tal és on tenim més evidències. De fet, hi ha docu­ments en què es com­pa­ren les dues Ale­ma­nyes. Aquests estu­dis es van fer el 1985, el 1989, el 1990 i el 1991. És a dir, abans i després de la cai­guda del mur de Berlín. Les dones de l’Ale­ma­nya de l’Est asse­gu­ra­ven que eren més feli­ces sexu­al­ment amb els seus com­panys que no pas les de l’Oest. No va ser només un estudi, sinó que van ser múlti­ples i cada vegada s’afir­mava el mateix. La qüestió és: per què? Hi ha mol­tes res­pos­tes, com ara que la religió no tenia tant de pes a l’Est i, en canvi, en zones com Bavi­era i al sud encara tenia molt poder. Les dones de l’Ale­ma­nya Occi­den­tal tenien molt poca inde­pendència econòmica. Una dona no podia tenir una feina sense el permís del seu marit fins a l’any 1957. En canvi, a l’Ale­ma­nya Ori­en­tal les dones van començar a tre­ba­llar a par­tir del 1945.

Exac­ta­ment. I és una diferència enorme. Una dona havia de dei­xar la feina si el seu marit ho volia, si con­si­de­rava que no estava fent bé les tas­ques de la llar, i això va ser així fins al 1977, quan es va can­viar aquesta llei.

I a quina hora se suposa que han de tre­ba­llar les mares?! És una boge­ria!

Aquesta era la diferència. A l’Ale­ma­nya Ori­en­tal, a Polònia, a Txe­cos­lovàquia, a Bulgària, a Iugoslàvia, també. Hon­gria també donava mol­tes faci­li­tats: tots els nens tenien plaça d’escola bres­sol pagada per l’estat i no per les famílies. Mol­tes vega­des aquests cen­tres es tro­ba­ven al mateix lloc de tre­ball o just al cos­tat. Era molt més fàcil. Si per alguna raó el teu home et dei­xava o es moria o era un alcohòlic... sabies que algú t’aju­da­ria a tenir cura del teu nen. Roma­nia i Albània, per exem­ple, eren uns sis­te­mes molt dolents per a les dones. La Unió Soviètica era un terme mitjà.

Pot­ser els millors països per a les dones eren l’Ale­ma­nya Ori­en­tal, Txe­cos­lovàquia i Hon­gria. Eren molt bons. Hi ha molta gent que ho enyora, sobre­tot la gent gran, però també molta gent jove, nas­cuda després del 1989. Molts d’ells ara diuen que era millor abans, espe­ci­al­ment les dones joves. Mol­tes joves a Polònia, a Bulgària, a Hon­gria, a l’Ale­ma­nya de l’Est diuen: “Va ser molt més fàcil per a la meva mare i per a la meva àvia tenir una feina i una família que per a mi. Puc viat­jar, em puc com­prar uns texans, em puc com­prar maqui­llatge i roba inte­rior però no puc tenir un nadó.” No vull dir que la vida fos mera­ve­llosa perquè hi havia molts pro­ble­mes. Tenies res­tric­ci­ons per viat­jar, tenies el con­trol de la poli­cia secreta hi havia mol­tes coses dolen­tes, però en aquest aspecte, la via­bi­li­tat de les dones de tenir cura de la família, la feina i tenir una vida pròpia i inde­pendència, sí que era millor.

Abso­lu­ta­ment. Perquè no hi ha opo­si­tor. El capi­ta­lisme es tro­bava, abans del 1989, que molts empre­sa­ris havien de trac­tar molt millor els seus tre­ba­lla­dors. Molts governs havien de tenir més cura de la gent pobra perquè hi havia una alter­na­tiva, hi havia una amenaça. Un altre sis­tema que era real. I això és impor­tant perquè quan pen­sem en el comu­nisme només pen­sem en la Unió Soviètica o en l’Europa de l’Est, però s’ha de pen­sar també en Cuba, Nica­ra­gua, Angola, el Iemen, Tanzània, el Viet­nam, la Xina. No només era l’Europa de l’Est. I també és molt impor­tant, per exem­ple, als Estats Units, on també hi havia el Par­tit Comu­nista, a Bèlgica, al Regne a Unit. A França, tenien un impor­tant par­tit comu­nista, esta­li­nista. Aquests par­tits tenien molt de poder i posa­ven molta pressió en l’eco­no­mia domèstica, perquè els tre­ba­lla­dors tin­gues­sin més drets. Des que el comu­nisme va caure, el capi­ta­lisme ha pogut fer el que ha vol­gut. Ha tin­gut i té via lliure. I qui ha de llui­tar con­tra això? Tu? Jo? Oblida-te’n! Estem can­sa­des!

Tinc entès que a Espa­nya van can­viar la llei i tant la mare com el pare es poden aga­far setze set­ma­nes. Els homes se les aga­fen? No ho sabem. La qüestió és que aquesta mesura no és sufi­ci­ent. És un bon començament, però es neces­si­ten uns bons ser­veis soci­als per als nens. Bones esco­les bres­sol. Per exem­ple, al Que­bec, al Canadà, tenen real­ment uns bons ser­veis a la infància, i els empre­sa­ris saben que les dones tre­ba­lla­do­res tin­dran un lloc perquè s’ocu­pin del seu fill. Als Estats Units, tot el pes de la cura recau sobre la mare, pot­ser una mica sobre el pare. I no hi ha aju­des. No hi ha permís de mater­ni­tat. Zero! És una boge­ria. Si has de tre­ba­llar l’endemà de tenir una cri­a­tura, hau­ries de tenir un lloc on poder por­tar-la, al teu barri i pagada pel govern. Això és el que es feia a l’Europa de l’Est i va fun­ci­o­nar. Tenien per­mi­sos d’uns sis mesos, i a Ale­ma­nya de l’Est, d’un any. A la dona li paga­ven un sou durant un any per que­dar-se a casa.

Sí, i són polítiques que es van here­tar de l’Ale­ma­nya de l’Est, no de l’Ale­ma­nya Occi­den­tal. El capi­ta­lisme té un pro­blema: neces­sita les dones per tre­ba­llar, però també neces­sita nadons perquè si no qui com­prarà els Ipho­nes? Qui pagarà els impos­tos? Qui tre­ba­llarà? Si no hi ha nadons, el capi­ta­lisme té un pro­blema. Aquesta és una de les con­tra­dic­ci­ons de la gent que ocupa el poder, com man­te­nir un equi­li­bri entre les dones tre­ba­lla­do­res i l’incre­ment dels nai­xe­ments. A Polònia, han pro­hi­bit l’avor­ta­ment i paguen a les dones perquè s’esti­guin a casa i tin­guin fills. Aquesta és la solució de Kaczynski en un govern d’extrema dreta. I la situ­ació és simi­lar a Hon­gria.

A Trump li hau­ria agra­dat que les dones, les dones blan­ques, es que­des­sin a casa i fes­sin nadons. A Polònia, el mateix amb les dones polo­ne­ses. A Hon­gria, amb les dones hon­ga­re­ses. Els líders d’extrema dreta neces­si­ten ide­a­lit­zar la família perquè la seva base política són homes, homes que volen rei­ma­gi­nar una soci­e­tat en què ells se sen­tin satis­fets amb les seves metes.

I tant! I això és molt interes­sant. Hi ha un gran estudi que es va fer a Ale­ma­nya, amb pare­lles que feia més de cinc anys que esta­ven jun­tes i que tenien nens. A les cases on els homes tenien més cura dels nens, tenien sexe de manera més freqüent. A les pare­lles en què l’home ajuda menys, es tenen menys rela­ci­ons sexu­als. A les pri­me­res, com­par­tei­xen la vida, no estan divi­dits, estan en el mateix equip. I crec que els homes també tenen millor sexe sota el soci­a­lisme!, perquè hi ha molta pressió sobre els homes perquè siguin pro­duc­tius, perquè paguin les fac­tu­res. Espe­ci­al­ment als Estats Units o al Regne Unit, on no hi ha tants avan­tat­ges soci­als. Quan l’home perd la feina té molta pressió, una pressió extrema. Hi ha estu­dis sexològics que pre­ci­sa­ment rela­ci­o­nen les dis­fun­ci­ons sexu­als mas­cu­li­nes amb l’atur. Quan un home perd la feina, sent que ha per­dut la seva mas­cu­li­ni­tat. En un món on l’home té més segu­re­tat, evi­dent­ment se sent millor en la seva vida pri­vada. He escrit sobre les dones, però també penso que és molt impor­tant refle­xi­o­nar sobre com els homes també es bene­fi­ci­a­rien d’aques­tes polítiques soci­als.