“Estem perdent totes les estacions”

No la recordo, però això no vol dir que no s’hagi donat abans, neces­si­tem dades fia­bles per afir­mar-ho. És una situ­ació més freqüent de mit­jan agost però a casa nos­tra ja hem vist com l’estiu s’eixam­pla cap a la tar­dor, tot i que també la pri­ma­vera es veu afec­tada d’alguna manera. Estem cada vegada ampli­ant el que serien les con­di­ci­ons nor­mals de l’estiu. Aquesta situ­ació no és pas un extrem climàtic però si una situ­ació inu­sual.

Estem per­dent totes les esta­ci­ons. Els dife­rents estu­dis que hem fet a la URV sobre l’evo­lució de tem­pe­ra­tu­res al con­junt de la península Ibèrica en els dar­rers 40 anys mos­tren com les esta­ci­ons que més ràpida­ment s’escal­fen són l’estiu i la pri­ma­vera, segui­des de la tar­dor i, final­ment, l’hivern. Això no vol dir que la tar­dor o l’hivern no s’escal­fin, s’escal­fen gai­rebé amb la mateixa tendència, el que passa és que ho fan una mica més ràpid i fort l’estiu i la pri­ma­vera. Ara l’hivern és bas­tant més càlid del que era en els anys cin­quanta o sei­xanta i molt més càlid del que era al segle XIX, però l’escal­fa­ment més gran s’ha produït a l’estiu i a la pri­ma­vera. Estem en una zona de clima medi­ter­rani, carac­te­rit­zada ja per tenir una estació càlida llarga, un hivern benigne i unes esta­ci­ons de tran­sició, i, si a aquests trets carac­terístics hi afe­gei­xes l’escal­fa­ment, això fa que tin­guem pri­ma­ve­res, estius i tar­dors cada vegada més càlids.

Tot i que no fem estu­dis d’atri­bució de cau­ses per asso­ciar la tendència que hem esti­mat, estic abso­lu­ta­ment con­vençuda que el fac­tor prin­ci­pal de l’escal­fa­ment que estem vivint des d’ini­cis de la dècada dels setanta fins al pre­sent és l’incre­ment de gasos d’efecte hiver­na­cle a l’atmos­fera i, per tant, la influència humana sobre el clima. A escala glo­bal s’ha com­pro­vat que la fase càlida que va afec­tar el con­junt del pla­neta a mit­jan segle pas­sat (dels anys vint als qua­ranta) és pos­si­ble que estigués més regu­lada o modu­lada per fac­tors d’ori­gen natu­ral, com podrien ser l’evo­lució de les taques solars, a més del crei­xent dels gasos d’efecte hiver­na­cle. Hi ha un segon epi­sodi d’escal­fa­ment a escala glo­bal a par­tir de finals dels setanta que, en aquest cas, no es pot expli­car pel reforçament de les taques solars i tan sols es pot expli­car per l’incre­ment de les con­cen­tra­ci­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle.

A la zona del Medi­ter­rani i a l’àrtic l’incre­ment tèrmic és més accen­tuat, són punts calents i pre­o­cu­pants. Hem esti­mat que al Medi­ter­rani occi­den­tal, i ara també ja al Medi­ter­rani ori­en­tal, hi ha un incre­ment de tem­pe­ra­tu­res que dobla l’incre­ment regis­trat a escala glo­bal. A l’àrtic hi ha menys punts d’infor­mació i menys dades però aquí tenim sèries d’estudi més llar­gues; hem estu­diat des del 1850 cap al pre­sent, i si en aquest període fem la tendència total acu­mu­lada gai­rebé doblava la taxa d’escal­fa­ment a escala glo­bal. Això ens ha de pre­o­cu­par en l’àmbit local, perquè les dades d’escal­fa­ment glo­bal són glo­bals i queda clar que la Terra s’escalfa més que els oce­ans, que per una qüestió lògica trans­me­ten cap a les pro­fun­di­tats la calor i la superfície no és mai tan càlida. En gene­ral la Terra s’escalfa però hi ha algu­nes regi­ons, per exem­ple el sud-est dels Estat Units, on la tendència d’escal­fa­ment no és estadísti­ca­ment sig­ni­fi­ca­tiva i es man­te­nen més o menys amb les matei­xes con­di­ci­ons d’abans.

Tenim temps encara si real­ment es posen les piles els governs i les empre­ses emis­so­res d’efecte hiver­na­cle, que no s’ho han pres prou seri­o­sa­ment tot i el “ren­tat verd” que inten­ten fer, en el qual assu­mei­xen que estem davant d’un repte ambi­en­tal únic i sense pre­ce­dents i fan els seus dis­cur­sos com a grans ges­tors de parau­les quan real­ment estan regu­lant poc, mala­ment i amb molt de retard. Prou de fer recaure la res­pon­sa­bi­li­tat o les solu­ci­ons del canvi climàtic en la soci­e­tat, amb coses com ara dema­nar que es faci un ús més efi­ci­ent de l’ener­gia o apa­gant les màqui­nes per estal­viar des­pesa energètica i eme­tre menys. Peti­tes mesu­res com aques­tes no con­du­ei­xen enlloc i el que cal són can­vis pro­funds en el sis­tema i el model de vida i de pro­ducció que ens por­tin cap a un món ambi­en­tal­ment més sos­te­ni­ble. L’IPCC (el Grup Inter­go­ver­na­men­tal d’Experts sobre el Canvi Climàtic) diu que començant ara som a temps de reduir de manera subs­tan­cial les emis­si­ons cap al 2030 amb la meta que el 2050 hi hagi emis­si­ons netes zero. Això és una mica una trampa, perquè en aquest con­cepte d’emis­si­ons netes zero no es comp­ta­bi­lit­zen única­ment les emis­si­ons reals que s’estan fent, sinó que es comp­ta­bi­litza i es con­tra­resta aque­lla eli­mi­nació de l’excés de diòxid de car­boni con­tin­gut en l’aire que per engi­nye­ria es pugui fer en un futur. Jo també soc opti­mista i estic segura que es desen­vo­lu­pa­ran tec­no­lo­gies efi­ci­ents, però d’aquí a dir ara que, com que tin­drem aques­tes tec­no­lo­gies i acon­se­gui­rem reduir les con­cen­tra­ci­ons perquè xucla­rem el diòxid de car­boni de l’aire el 2050, no hi haurà emis­si­ons noves... No sé, això té un perill perquè en rea­li­tat el que estàs dient és con­ta­mina ara i paga després, i amb aquest esce­nari ni els govern ni les grans com­pa­nyies fan els deu­res.

El que cal és regu­lar clara­ment i desen­vo­lu­par les nor­ma­ti­ves específiques per al com­pli­ment de les lleis. És cert que s’han apro­vat lleis al Par­la­ment Euro­peu, al català, a l’espa­nyol. La major part del grup de científics diuen que no són sufi­ci­ents, que s’han que­dat cur­tes, que no van a l’arrel del pro­blema, que és el sis­tema d’ener­gia que tenim ara, basat fona­men­tal­ment en el car­boni.

Hi ha coses que als polítics els agra­den perquè no els costa ni un duro i és car­re­gar la res­pon­sa­bi­li­tat sobre la gent. Estic con­vençuda que la gent és la part més sen­zi­lla i sim­ple de resol­dre del pro­blema i jo no diria que hi ha opo­sició per part de la soci­e­tat, pot­ser algun col·lec­tiu amb veu mediàtica... Si expli­ques bé que cal fer una trans­for­mació energètica, que hem de basar-nos en una ener­gia que sigui d’una manera con­creta i que, com que de moment l’ener­gia de fusió no s’ha inven­tat, calen ener­gies reno­va­bles i netes que con­tri­bui­ran a millo­rar la salut del pla­neta i la seva salut... estic segura que això la gent ho entendrà i sense gai­res pro­ble­mes ani­rem trans­for­mant els nos­tres hàbits, sem­pre que la regles del joc t’ho pos­si­bi­li­tin. No podem enyo­rar-nos dels pai­satge de la nos­tra infància perquè si no fem res els pai­sat­ges es trans­for­ma­ran igual­ment a causa del canvi climàtic.

Sí, la comu­ni­tat científica ho té clar i en els estu­dis d’atri­bució de cau­ses que es fan ja es té clar que l’escal­fa­ment glo­bal està por­tant cada vegada a més freqüència i més inten­si­tat dels extrems climàtics. Els extrems climàtics, mete­o­rològics i hidrològics, amb situ­a­ci­ons anòmales de pluja, vent o calor, han exis­tit sem­pre i ara el canvi climàtic se suma a aques­tes vari­a­ci­ons natu­rals forçant-les posi­ti­va­ment; és a dir, si per exem­ple els meca­nis­mes de cir­cu­lació de l’atmos­fera deter­mi­na­ven que en una zona del pla­neta hi hagués altes tem­pe­ra­tu­res, el canvi climàtic s’hi suma i deter­mina que aques­tes tem­pe­ra­tu­res encara siguin més ele­va­des. El grup WWA (World Weat­her Attri­bu­tion), que atri­bu­eix cau­ses climàtiques, ha fet molts estu­dis sobre situ­a­ci­ons específiques com ara la cam­pana de calor al Canadà del juny i els aiguats d’Ale­ma­nya en què es demos­tra que sense el canvi climàtic aques­tes situ­a­ci­ons no s’hau­rien produït amb la inten­si­tat que s’han produït. Per tant, tant freqüència com inten­si­tat estan incre­men­ta­des a la major dis­po­ni­bi­li­tat d’ener­gia del sis­tema climàtic i, per tant, asso­ci­a­des a la modi­fi­cació humana del clima.

Som a temps de no agreu­jar-ho més! No és el mateix escal­far-nos a 1,5 graus, que ja és perillós i els extrems mete­o­rològics, climàtics i hidrològics ja estan dis­pa­rats i inten­si­fi­cats, que fer-ho a 2 graus. A 2 graus hi ha un 40% d’inten­si­fi­cació dels extrems, per tant, més impac­tes, més pèrdues de tot. Però si no es fa res, tal com estem ara, estem anant a un esce­nari de 3 i 4 graus d’incre­ment sobre els nivells prein­dus­tri­als tèrmics cap a la fi de segle. I aquesta xifra és una bes­ti­a­li­tat que pot dis­pa­rar o posar en situ­ació del col·lapse irre­ver­si­ble altres sis­te­mes o sub­sis­te­mes dins dels sis­tema climàtic, com ara els oce­ans, el per­ma­gel i la selva amazònica. Per això hi ha col·legues que par­len de la sisena gran extinció d’espècies, perquè, si amb un petit escal­fa­ment d’1,1 graus acu­mu­lats ja s’han inten­si­fi­cat els extrems o hi ha hagut un 6% de pèrdues de ren­di­ment en els con­reus, 2 però sobre­tot 3 o 4 graus d’aug­ment por­ten a una situ­ació de con­seqüències des­co­ne­gu­des.

El canvi climàtic l’han cau­sat les naci­ons desen­vo­lu­pa­des però el patei­xen les regi­ons dels països menys desen­vo­lu­pats. Les seque­res van cau­sar el 2017 i el 2018 més de 600.000 morts. Els països menys desen­vo­lu­pats són més vul­ne­ra­bles perquè no tenen els recur­sos econòmics i finan­cers per adap­tar-se a aques­tes situ­a­ci­ons i són els que més patei­xen, però a qui més cos­tos els supo­sen aquests esde­ve­ni­ments extrems són els països desen­vo­lu­pats, perquè han uti­lit­zat i han arti­cu­lat molt més el ter­ri­tori i mol­tes vega­des d’una manera abso­lu­ta­ment anti­na­tura, ocu­pant lle­res de rius i espais inun­da­bles.

Com­ple­ta­ment. És així. Entre d’altres, un dels impac­tes del canvi climàtic a Cata­lu­nya, com­bi­nat amb la pujada del nivell del mar que ja s’està sen­tint a la Medi­terrània, fa que no només tin­guem els pro­ble­mes típics de sali­nit­zació d’aqüífers cos­ters, sinó que fa que les inun­da­ci­ons per tem­pes­tes mari­nes siguin més freqüents, que l’erosió cos­ta­nera s’acce­leri o que es per­din quilòmetres qua­drats de plat­ges. I si la solució del govern és com­pen­sar els del càmping que es quei­xen perquè han patit una catàstrofe en lloc de dis­se­nyar plans per anar, gra­du­al­ment i sense gai­res sacri­fi­cis, reti­rant ins­tal·laci­ons, és anar pagant per no res. Passa el mateix amb la rege­ne­ració de plat­ges: anar tirant sorra i al pro­per tem­po­ral, fora. Cal­dria optar per solu­ci­ons toves, que acom­pa­nyin la dinàmica natu­ral. La línia de dunes i lla­cu­nes cos­ta­ne­res que hi havia i que va des­a­parèixer pro­gres­si­va­ment als anys sei­xanta perquè s’havien de fer apar­ta­ments i por­tar turis­tes tenia el seu paper i ningú hi va pen­sar.

Malau­ra­da­ment és el labo­ra­tori del canvi climàtic a Cata­lu­nya perquè el delta de l’Ebre ja estava en retrocés per la cons­trucció dels pan­tans i la no arri­bada de sedi­ments. A això, hi afe­gei­xes l’incre­ment del nivell del mar i tens que situ­a­ci­ons com ara les que vam veure amb el tem­po­ral Glòria de l’any pas­sat, quan va des­a­parèixer mig Delta, seran més freqüents. A banda de la sali­nit­zació dels camps i el cul­tiu de l’arròs, i si a més a més min­ven els recur­sos hídrics, cada cop hi haurà menys aigua... Hi ha col·legues que hi ente­nen més que jo que diuen que sem­bla que les mesu­res depe­nen de retor­nar al riu Ebre els sedi­ments atra­pats als pan­tans perquè el Delta no retro­ce­deixi tan ràpid. Però sí, és una de les zones amb més risc.

S’espera que en aquests 10 anys, la dècada dels vint, els governs ja no tan sols facin aques­tes con­tri­bu­ci­ons naci­o­nals deter­mi­na­des de què i quan redui­ran. Si els governs no fan polítiques que supo­sin una reor­ga­nit­zació dels sis­te­mes de trans­port, dels sis­te­mes d’ener­gia, de l’orde­nació del ter­ri­tori... arri­ba­rem al 2030 sense haver fet cap reducció subs­tan­tiva i con­ti­nu­a­rem cap a la marxa dels 3 o 4 graus, que és el que està pre­vist que passi si no s’actua. No em vull tro­bar a la pell d’un polític, que està rebent pres­si­ons dels agents econòmics i soci­als men­tre a ell li interessa man­te­nir-se en el poder el temps que sigui sense moles­tar gaire, però o són valents ara o la soci­e­tat els haurà d’escom­brar. Lle­gia que en països més desen­vo­lu­pats que el nos­tre, com ara a Nord-amèrica, Ale­ma­nya i Holanda, cada vegada els tri­bu­nals accep­ten més cau­ses con­tra els governs per la seva inacció con­tra el canvi climàtic i els jut­ges de veri­tat comen­cen a fer sentències favo­ra­bles forçant els governs a fer real­ment una trans­for­mació el més ràpid pos­si­ble i el menys las­civa pos­si­ble per a les seves soci­e­tats. Valen­tia és l’únic que puc dema­nar.

L’OMM –que està com­posta per 190 països, els seus ser­veis mete­o­rològics i les seves uni­ver­si­tats– té la pre­o­cu­pació de millo­rar els sis­te­mes d’obser­vació mete­o­rològics, hidrològics o climàtics; les eines per al moni­to­ratge del clima, del temps o de l’aigua, i les estratègies de pre­dicció, no tant mete­o­rològica sinó climàtica. Cada cop s’avança més en la pre­dicció esta­ci­o­nal i subes­ta­ci­o­nal i això és molt impor­tant per a la pla­ni­fi­cació d’acti­vi­tats econòmiques, sobre­tot aque­lles que estan molt més direc­ta­ment afec­ta­des per les con­di­ci­ons mete­o­rològiques i les dels països en vies de desen­vo­lu­pa­ment, que depe­nen del clima i l’agri­cul­tura. En el cas del clima, es fomen­ten i poten­cien pro­jec­ci­ons climàtiques esta­ci­o­nals i deca­dals, que no són per pre­dir el temps que farà demà sinó com serà un hivern o si la pri­ma­vera serà seca, humida o ven­tosa. Tenir una fines­tra de 10 anys et per­met pla­ni­fi­car millor el con­junt d’acti­vi­tats. També es fan pro­jec­ci­ons climàtiques, que és pre­dir esce­na­ris d’emis­si­ons a par­tir d’esce­na­ris soci­o­e­conòmics de desen­vo­lu­pa­ment: si tot el món és com­pro­met a un desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble ani­rem cap aquí. Si, al con­trari, no hi ha aquest afany glo­bal, l’esce­nari serà dife­rent. Per això, quan es fan pre­vi­si­ons d’incre­ment tèrmic o plu­viomètric cap a la fi de segle s’ofe­rei­xen sem­pre dades en una for­qui­lla, que dependrà de l’esce­nari més opti­mista o del més pes­si­mista.

Sem­bla que la Xina no és que esti­gui fent els deu­res, però sí que per a ella també és un gran repte. El Fòrum Econòmic Mun­dial del 2018 va fer un mapa de ris­cos, de tot tipus de ris­cos, i recordo per­fec­ta­ment com aquells ris­cos més pro­ba­bles i amb més impacte soci­o­e­conòmic eren els rela­ci­o­nats amb els extrems mete­o­rològics, climàtics i hidrològics, en la no presa de mesu­res per mini­mit­zar i miti­gar el canvi climàtic més que en altres ris­cos com poden ser atacs cibernètics o fins i tot atacs ter­ro­ris­tes. I, això, ho tenen clar, una altra cosa és com està orga­nit­zat el món actu­al­ment, on cada estat és un regne de tai­fes. L’espe­rança és que acabi gover­nant gent com Greta Thun­berg i que la gent més cons­ci­ent sigui més valenta.

Hi som a temps si acon­se­guim que els nos­tres governs es moguin de manera deci­dida i, en aquests sen­tit, com a soci­e­tat tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de pres­si­o­nar els par­tits polítics en gene­ral i en espe­cial els governs per imple­men­tar mesu­res que redu­ei­xen les emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle. Hi som a temps però no ens en queda gaire i aquesta dècada serà cru­cial per veure si real­ment els governs i les grans enti­tats finan­ce­res i empre­sa­ri­als es posen les piles per resol­dre el pro­blema.