“Als Estats Units hi ha la creença que si ets pobre és culpa teva”

Quan parlem de tecnologia tendim a creure que és una cosa apareguda del no-res, que és neutral, que no té cap context històric. I no és així. La tecnologia es dissenya i s’implementa en contextos modelats per decisions polítiques, així com els costums socials i culturals que s’han anat adoptant.

És una màquina que està dissenyada per persones i implementada per persones en un context polític. Penso que un dels grans perills d’aquestes eines és l’assumpció que són més neutrals o més objectives que les decisions humanes, i el que s’ignora és que les decisions de les persones hi són. El que passa és que quan utilitzem aquestes tecnologies en serveis socials i assistència pública, acceptem que aquestes decisions es poden amagar darrere d’una neutralitat matemàtica. Una gran professora de ciència política, Deborah Stone, que en un article explica com els números importen en política, diu: “Els números són històries pretenent no ser històries.” I crec que aquesta és una de les claus. Es fa servir la tecnologia per amagar que són decisions polítiques.

Exacte. La computadora diu que no: ja pots marxar! A més, hi ha molta gent que quan rep la resposta de la màquina, se la creu. Sempre és la correcta. Creu que no han estat escollits per rebre aquesta o aquella ajuda. Una de les meves pors pel que fa a aquestes tecnologies és que faran que molta gent ni pugui tenir l’oportunitat de revertir unes decisions que són incorrectes. La història que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre la neutralitat de la tecnologia és perillosa i no és empírica. I aquest és un dels casos que va passar a l’estat d’Indiana.

Sí, la Sophie Stipes. És un cas molt clar. Malauradament, ella va morir quan tenia 13 anys. Va estar molt malalta durant tota la seva vida. Certament el sistema d’elegibilitat tecnològica que s’havia implantat a Indiana va causar a la seva família molt més patiment del que era necessari. El que va passar a Indiana és que van construir un sistema automàtic per substituir els treballadors socials que decidien qui podia accedir a aquestes ajudes. Però era un sistema molt rígid, inflexible. La família Stripes es va oblidar de signar un formulari i va perdre la seva assegurança mèdica.

Aquest sistema tan particular es va fer servir en aquest estat. Per a la investigació del meu llibre vaig intentar anar a diversos punts dels Estats Units i un va ser l’Oest Mitjà, un dels llocs més oblidats del país. Estava molt compromesa i vaig voler donar visibilitat a llocs com la ciutat de Pittsburgh (Pennsilvània) o Los Angeles (Califòrnia), que és una ciutat enorme, però un lloc del qual, òbviament, s’ha de parlar. Hi vaig anar fins a vuit vegades! És veritat que aquella eina tecnològica es va fer servir especialment a Indiana, però eines similars s’estan fent servir a tot el país i també arreu del món!

Sí! Alguns amics també m’ho han comentat! L’hauré de mirar. Estic contenta que es reflecteixi aquesta realitat.

Si es mira des del vostre punt de vista, entenc que moltes parts del sistema nord-americà no es puguin entendre. Tenim aquest sistema boig que creu que no podem donar a tothom un nivell bàsic de dignitat humana. Per això, per a mi, és molt important poder parlar amb mitjans de comunicació que no són nord-americans. Quan parlo amb periodistes i dic coses com que has de demostrar la teva elegibilitat per tenir accés a les ajudes públiques, notes aquesta mirada d’incomprensió a la cara de la gent... perquè realment no té cap mena de sentit.

El sistema d’ajudes públiques als Estats Units és molt complex, perquè no hi ha la filosofia de l’ajuda universal, dels drets humans. De fet, queda clar que l’objectiu de l’assistència pública nord-americana és fer una mena de diagnòstic moral sobre què has fet malament i que t’ha portat a ser pobre. La història que ens expliquem a nosaltres mateixos és que és un problema que afecta una petita part de la població i que segurament hi ha una afectació patològica. Als Estats Units la pobresa es veu com un seguit de males decisions personals. Com que és així com es veu la pobresa, vam crear un sistema en què perquè rebis unes ajudes, la comunitat ha d’aprovar i s’ha d’estudiar si les mereixes, si estàs prou desesperat per merèixer-les. Això el que fa és crear un sistema molt punitiu, servil i altament vigilat que penso que és molt diferent del d’altres llocs dels món. A més, aquest sistema està molt fragmentat i has d’anar a diferents llocs: per a l’ajuda mèdica, per a l’ajuda a la pobresa, per a l’ajuda a tenir casa, per a l’ajuda per menjar, per a l’ajuda per tenir cura dels nens... És increïblement difícil tecnològicament i també quan era analògic. Jutjar això és l’altra idea que està incorporada a tots aquests sistemes, fins i tot quan no és la seva intenció. I també he de dir que la manera com opera el sistema està realment influenciada pel racisme. Quan el món estava creant sistemes d’ajudes públiques més generoses i més universals, els Estats Units van triar no fer-ho per la por de la gent blanca que els afroamericans rebessin ajudes, i per això es van crear aquests programes tan punitius i fragmentats. No pots entendre realment com opera la pobresa als Estats Units si no penses com funciona aquest sistema.

Sí. La promesa era que amb la implantació de les eines tecnològiques, el sistema seria més eficient i que servirien per estalviar diners. L’altra és que seria més just i equitatiu. En termes de tecnologia i eficiència, sembla que no és veritat: a Indiana, el govern va signar un contracte amb una empresa i es van acabar denegant ajudes a més d’un milió de persones. La gent d’Indiana es va posar en contra d’aquest sistema i el govern el va haver de retirar. Després IBM (l’empresa que treballava en el programa) va demandar l’Estat i això va significar encara més cost. I això són diners; són costos econòmics però els costos humans van ser enormes. Gent que va morir perquè se’ls van denegar les ajudes. Famílies com la de Sophie Stipes que va patir d’una manera realment increïble i a la qual van fer molt de mal quan era molt vulnerable. Per a la família hauria estat important tenir una estabilitat, els va costar molt aconseguir un diagnòstic, no sabien què li passava a la seva filla. I quan la nena va tenir 6 anys, van aconseguir el diagnòstic, van trobar institucions públiques que els van ajudar, va començar a alimentar-se amb una sonda i va començar a millorar, i llavors és quan els van treure l’ajuda. La sonda costa entre 6.000 i 7.000 dòlars i s’havia de canviar. És evident que aquesta família, amb molts fills, no es podia permetre pagar això. O els bolquers que la nena necessitava. Van perdre els ajuts perquè havien fet alguna cosa malament, però el govern no els va dir quina. Aquell any, això els va passar a més d’un milió de persones a l’estat d’Indiana. Molts ciutadans rebien els avisos sobre la seva falta de cooperació amb el programa, però només deien que hi havia un error. No deien quin era l’error, cosa que posava tota la pressió d’esbrinar què fallava sobre les famílies més vulnerables de l’estat. Així que, bàsicament, van haver de convertir-se en els seus propis treballadors socials i solucionar els problemes per ells mateixos.

Als Estats Units l’odi als pobres es troba en tots els partits. Certament, el caire que va agafar l’administració quan governava Donald Trump era molt perillós i preocupant, però els governs demòcrates també han estat proclius a fer retallades als sistemes d’ajudes públiques. És un fet que han promogut governs tan republicans com demòcrates.

Sí, i aquí hi ha un malentès, perquè si mires les dades, el 51 % de la població nord-americana estarà per sota del llindar de la pobresa en algun moment de la seva vida. Almenys un 64% necessitarà assistència pública. Si neixes pobre, si ets una persona de color, si ets migrant, si tens alguna discapacitat, si t’has de fer càrrec d’una altra persona... tens més possibilitats de ser pobre. I és molt més difícil sortir de la pobresa quan ja hi ets. La realitat és que no és la situació d’una petita minoria, sinó que és la majoria de nosaltres. Personalment, penso que és una bogeria que els sistemes funcionin amb aquest tipus de diagnòstics de la moralitat. Perquè és com dir que un embaràs és una malaltia! És una experiència que molta gent té i que la majoria de nosaltres experimentarem.