“Als Estats Units hi ha la creença que si ets pobre és culpa teva”

Quan par­lem de tec­no­lo­gia ten­dim a creure que és una cosa apa­re­guda del no-res, que és neu­tral, que no té cap con­text històric. I no és així. La tec­no­lo­gia es dis­se­nya i s’imple­menta en con­tex­tos mode­lats per deci­si­ons polítiques, així com els cos­tums soci­als i cul­tu­rals que s’han anat adop­tant.

És una màquina que està dis­se­nyada per per­so­nes i imple­men­tada per per­so­nes en un con­text polític. Penso que un dels grans perills d’aques­tes eines és l’assumpció que són més neu­trals o més objec­ti­ves que les deci­si­ons huma­nes, i el que s’ignora és que les deci­si­ons de les per­so­nes hi són. El que passa és que quan uti­lit­zem aques­tes tec­no­lo­gies en ser­veis soci­als i assistència pública, accep­tem que aques­tes deci­si­ons es poden ama­gar dar­rere d’una neu­tra­li­tat matemàtica. Una gran pro­fes­sora de ciència política, Debo­rah Stone, que en un arti­cle explica com els números impor­ten en política, diu: “Els números són històries pre­te­nent no ser històries.” I crec que aquesta és una de les claus. Es fa ser­vir la tec­no­lo­gia per ama­gar que són deci­si­ons polítiques.

Exacte. La com­pu­ta­dora diu que no: ja pots mar­xar! A més, hi ha molta gent que quan rep la res­posta de la màquina, se la creu. Sem­pre és la cor­recta. Creu que no han estat esco­llits per rebre aquesta o aque­lla ajuda. Una de les meves pors pel que fa a aques­tes tec­no­lo­gies és que faran que molta gent ni pugui tenir l’opor­tu­ni­tat de rever­tir unes deci­si­ons que són incor­rec­tes. La història que ens expli­quem a nosal­tres matei­xos sobre la neu­tra­li­tat de la tec­no­lo­gia és peri­llosa i no és empírica. I aquest és un dels casos que va pas­sar a l’estat d’Indi­ana.

Sí, la Sop­hie Sti­pes. És un cas molt clar. Malau­ra­da­ment, ella va morir quan tenia 13 anys. Va estar molt malalta durant tota la seva vida. Cer­ta­ment el sis­tema d’ele­gi­bi­li­tat tec­nològica que s’havia implan­tat a Indi­ana va cau­sar a la seva família molt més pati­ment del que era neces­sari. El que va pas­sar a Indi­ana és que van cons­truir un sis­tema automàtic per subs­ti­tuir els tre­ba­lla­dors soci­als que deci­dien qui podia acce­dir a aques­tes aju­des. Però era un sis­tema molt rígid, infle­xi­ble. La família Stri­pes es va obli­dar de sig­nar un for­mu­lari i va per­dre la seva asse­gu­rança mèdica.

Aquest sis­tema tan par­ti­cu­lar es va fer ser­vir en aquest estat. Per a la inves­ti­gació del meu lli­bre vaig inten­tar anar a diver­sos punts dels Estats Units i un va ser l’Oest Mitjà, un dels llocs més obli­dats del país. Estava molt com­pro­mesa i vaig voler donar visi­bi­li­tat a llocs com la ciu­tat de Pitts­burgh (Penn­silvània) o Los Ange­les (Califòrnia), que és una ciu­tat enorme, però un lloc del qual, òbvi­a­ment, s’ha de par­lar. Hi vaig anar fins a vuit vega­des! És veri­tat que aque­lla eina tec­nològica es va fer ser­vir espe­ci­al­ment a Indi­ana, però eines simi­lars s’estan fent ser­vir a tot el país i també arreu del món!

Sí! Alguns amics també m’ho han comen­tat! L’hauré de mirar. Estic con­tenta que es reflec­teixi aquesta rea­li­tat.

Si es mira des del vos­tre punt de vista, entenc que mol­tes parts del sis­tema nord-ame­ricà no es puguin enten­dre. Tenim aquest sis­tema boig que creu que no podem donar a tot­hom un nivell bàsic de dig­ni­tat humana. Per això, per a mi, és molt impor­tant poder par­lar amb mit­jans de comu­ni­cació que no són nord-ame­ri­cans. Quan parlo amb peri­o­dis­tes i dic coses com que has de demos­trar la teva ele­gi­bi­li­tat per tenir accés a les aju­des públi­ques, notes aquesta mirada d’incom­prensió a la cara de la gent... perquè real­ment no té cap mena de sen­tit.

El sis­tema d’aju­des públi­ques als Estats Units és molt com­plex, perquè no hi ha la filo­so­fia de l’ajuda uni­ver­sal, dels drets humans. De fet, queda clar que l’objec­tiu de l’assistència pública nord-ame­ri­cana és fer una mena de diagnòstic moral sobre què has fet mala­ment i que t’ha por­tat a ser pobre. La història que ens expli­quem a nosal­tres matei­xos és que és un pro­blema que afecta una petita part de la població i que segu­ra­ment hi ha una afec­tació patològica. Als Estats Units la pobresa es veu com un seguit de males deci­si­ons per­so­nals. Com que és així com es veu la pobresa, vam crear un sis­tema en què perquè rebis unes aju­des, la comu­ni­tat ha d’apro­var i s’ha d’estu­diar si les merei­xes, si estàs prou des­es­pe­rat per merèixer-les. Això el que fa és crear un sis­tema molt puni­tiu, ser­vil i alta­ment vigi­lat que penso que és molt dife­rent del d’altres llocs dels món. A més, aquest sis­tema està molt frag­men­tat i has d’anar a dife­rents llocs: per a l’ajuda mèdica, per a l’ajuda a la pobresa, per a l’ajuda a tenir casa, per a l’ajuda per men­jar, per a l’ajuda per tenir cura dels nens... És increïble­ment difícil tec­nològica­ment i també quan era analògic. Jut­jar això és l’altra idea que està incor­po­rada a tots aquests sis­te­mes, fins i tot quan no és la seva intenció. I també he de dir que la manera com opera el sis­tema està real­ment influ­en­ci­ada pel racisme. Quan el món estava cre­ant sis­te­mes d’aju­des públi­ques més gene­ro­ses i més uni­ver­sals, els Estats Units van triar no fer-ho per la por de la gent blanca que els afro­a­me­ri­cans rebes­sin aju­des, i per això es van crear aquests pro­gra­mes tan puni­tius i frag­men­tats. No pots enten­dre real­ment com opera la pobresa als Estats Units si no pen­ses com fun­ci­ona aquest sis­tema.

Sí. La pro­mesa era que amb la implan­tació de les eines tec­nològiques, el sis­tema seria més efi­ci­ent i que ser­vi­rien per estal­viar diners. L’altra és que seria més just i equi­ta­tiu. En ter­mes de tec­no­lo­gia i eficiència, sem­bla que no és veri­tat: a Indi­ana, el govern va sig­nar un con­tracte amb una empresa i es van aca­bar dene­gant aju­des a més d’un milió de per­so­nes. La gent d’Indi­ana es va posar en con­tra d’aquest sis­tema i el govern el va haver de reti­rar. Després IBM (l’empresa que tre­ba­llava en el pro­grama) va deman­dar l’Estat i això va sig­ni­fi­car encara més cost. I això són diners; són cos­tos econòmics però els cos­tos humans van ser enor­mes. Gent que va morir perquè se’ls van dene­gar les aju­des. Famílies com la de Sop­hie Sti­pes que va patir d’una manera real­ment increïble i a la qual van fer molt de mal quan era molt vul­ne­ra­ble. Per a la família hau­ria estat impor­tant tenir una esta­bi­li­tat, els va cos­tar molt acon­se­guir un diagnòstic, no sabien què li pas­sava a la seva filla. I quan la nena va tenir 6 anys, van acon­se­guir el diagnòstic, van tro­bar ins­ti­tu­ci­ons públi­ques que els van aju­dar, va començar a ali­men­tar-se amb una sonda i va començar a millo­rar, i lla­vors és quan els van treure l’ajuda. La sonda costa entre 6.000 i 7.000 dòlars i s’havia de can­viar. És evi­dent que aquesta família, amb molts fills, no es podia per­me­tre pagar això. O els bol­quers que la nena neces­si­tava. Van per­dre els ajuts perquè havien fet alguna cosa mala­ment, però el govern no els va dir quina. Aquell any, això els va pas­sar a més d’un milió de per­so­nes a l’estat d’Indi­ana. Molts ciu­ta­dans rebien els avi­sos sobre la seva falta de coo­pe­ració amb el pro­grama, però només deien que hi havia un error. No deien quin era l’error, cosa que posava tota la pressió d’esbri­nar què fallava sobre les famílies més vul­ne­ra­bles de l’estat. Així que, bàsica­ment, van haver de con­ver­tir-se en els seus pro­pis tre­ba­lla­dors soci­als i solu­ci­o­nar els pro­ble­mes per ells matei­xos.

Als Estats Units l’odi als pobres es troba en tots els par­tits. Cer­ta­ment, el caire que va aga­far l’admi­nis­tració quan gover­nava Donald Trump era molt perillós i pre­o­cu­pant, però els governs demòcra­tes també han estat pro­clius a fer reta­lla­des als sis­te­mes d’aju­des públi­ques. És un fet que han pro­mo­gut governs tan repu­bli­cans com demòcra­tes.

Sí, i aquí hi ha un malentès, perquè si mires les dades, el 51 % de la població nord-ame­ri­cana estarà per sota del llin­dar de la pobresa en algun moment de la seva vida. Almenys un 64% neces­si­tarà assistència pública. Si nei­xes pobre, si ets una per­sona de color, si ets migrant, si tens alguna dis­ca­pa­ci­tat, si t’has de fer càrrec d’una altra per­sona... tens més pos­si­bi­li­tats de ser pobre. I és molt més difícil sor­tir de la pobresa quan ja hi ets. La rea­li­tat és que no és la situ­ació d’una petita mino­ria, sinó que és la majo­ria de nosal­tres. Per­so­nal­ment, penso que és una boge­ria que els sis­te­mes fun­ci­o­nin amb aquest tipus de diagnòstics de la mora­li­tat. Perquè és com dir que un embaràs és una malal­tia! És una experiència que molta gent té i que la majo­ria de nosal­tres expe­ri­men­ta­rem.