“Que Messi marxi és un problema per a la marca Barça”

Per neces­si­tat del mer­cat, per créixer i per man­te­nir-se sol­vents, els clubs han hagut d’abraçar la maxi­mit­zació dels bene­fi­cis. Hem vis­cut aquests pro­ces­sos quan el Uni­ted començava a expan­dir-se a la Xina; quan el 2011 els qata­ri­ans van arri­bar a París i van fit­xar Beck­ham; quan el Barça va pas­sar del nuñisme, que ente­nia el club com una boti­gueta, a Laporta, que va impul­sar el cer­cle virtuós, o amb l’arri­bada dels galàctics al Madrid. Què és la dis­neyit­zació del fut­bol? El procés pel qual els clubs fixen els objec­tius en la maxi­mit­zació dels bene­fi­cis, a par­tir d’apli­car ele­ments, alguns dels quals deri­ven de la cul­tura Dis­ney, con­ver­tint els clubs en mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment i abraçant l’espec­ta­cle.

Té marge per fer coses molt bé. Malau­ra­da­ment, tenim infor­ma­ci­ons que hi ha un deute enorme i, espor­ti­va­ment, les coses no van gaire bé. El Barça té molts pro­ble­mes estruc­tu­rals, però és veri­tat que des de l’arri­bada de Laporta el 2003, i amb els suc­ces­sius pre­si­dents, s’han fet acci­ons que ens fan pen­sar que el Barça és una de les grans mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment. El Barça, per seguir la petja dels clubs que estan mar­cant tendència, ha de pren­dre deci­si­ons, que ja es van posar de mani­fest en l’última assem­blea. L’Espai Barça o el Barça Stu­dios són trans­cen­den­tals per créixer. S’ha de deci­dir si la inversió ha de ser de 1.500 mili­ons d’euros i com ha de ser el dis­seny. Si ens com­pa­rem amb altres clubs, en el cas del Barça és abso­lu­ta­ment neces­sari trans­for­mar el Camp Nou per aug­men­tar la gene­ració d’ingres­sos.

El Tot­ten­ham, l’Olym­pi­que de Lió, el City… El mateix Madrid ha pre­sen­tat un pro­jecte per al Ber­nabéu que faria emba­da­lir qual­se­vol culer. Veiem que els esta­dis es con­ver­tei­xen en parcs d’atrac­ci­ons, perquè la clau de tot ple­gat en aquest procés de dis­neyit­zació és que, igual que passa als parcs temàtics, l’objec­tiu ha de ser maxi­mit­zar el temps que la gent passi a l’estadi. Més temps, més poten­cial de com­pra. El Barça neces­sita un gran estadi, amb més i millor oferta de res­tau­ració, comer­cial, d’oci, amb llot­ges vip… Vivim una època de mone­ta­rit­zació del temps.

Crec que sí. No sé si parc temàtic és una mica ago­sa­rat, però el club no pot renun­ciar avui dia a espais expe­ri­en­ci­als. El Barça no pot com­pe­tir des del punt de vista de glo­ba­li­tat si l’Espai Barça no li per­met gene­rar ingres­sos per equi­li­brar el seu pres­su­post. Això és trans­cen­den­tal. Em va agra­dar el dis­curs d’Elena Fort a l’assem­blea. S’ha pre­sen­tat l’Espai Barça al soci amb tres potes: con­cepte d’experiència, sos­te­ni­bi­li­tat i inte­gració en la pla­ni­fi­cació urbana. Aquesta dar­rera idea és impor­tant per no per­dre l’arre­la­ment local. L’Espai Barça no ha de ser un bolet arqui­tectònic enmig de la ciu­tat.

El peri­o­dista i el club cada vegada estan més allu­nyats, entre altres coses perquè el club té una sèrie de mit­jans cor­po­ra­tius amb què con­trola el mis­satge. Els clubs amb les tec­no­lo­gies que hi ha són capaços de col·locar con­tin­guts direc­ta­ment a les audiències, que a més interes­sen més perquè són més d’entre­te­ni­ment que no infor­ma­tius. Creen les seves pròpies OTT i siner­gies amb pro­duc­to­res audi­o­vi­su­als per crear con­tin­guts. Si ana­lit­zem la relació històrica amb la premsa, hi ha una des­in­ter­me­di­ació, perquè als clubs els surt més a compte con­tro­lar el relat. Això es va començar a donar quan els clubs van gene­rar les seves tele­vi­si­ons, ràdios… És pro­ducte de la digi­ta­lit­zació de la soci­e­tat, de l’ele­ment tècnic que els per­met fer tot això. Després hi ha un tema de cul­tura periodística. Men­tre a l’NFL és nor­mal que els fans puguin pagar per estar a prop de les seves estre­lles, el fut­bol euro­peu, malau­ra­da­ment, ha pres una deriva opo­sada. Tan­quen i bun­que­rit­zen les plan­ti­lles. Per a mi, és un error. Si els clubs volen ven­dre experiències han de posar a dis­po­sició dels segui­dors el talent, que són els juga­dors. L’NFL o l’NBA ente­nen que hi ha d’haver espec­ta­cle, i si els fans no estan a prop del juga­dor tens un pro­blema.

És que no ho és. El model és total­ment dife­rent. Men­tre que a Europa la piràmide com­pe­ti­tiva és oberta, amb ascen­sos i des­cen­sos, en l’esport nord-ame­ricà, no. Són com­pe­ti­ci­ons tan­ca­des de pro­pi­e­tats pri­va­des en què per acce­dir-hi has de com­prar una plaça. Maxi­mit­zen els ingres­sos amb meca­nis­mes d’equi­li­bri com­pe­ti­tiu com els drafts, topalls sala­ri­als… i fan que les franquícies se cen­trin només en els ingres­sos. En el cas euro­peu, històrica­ment, la fixació ha estat no bai­xar per no per­dre capa­ci­tat com­pe­ti­tiva i econòmica. Entrar a la Cham­pi­ons o no suposa molts diners. Això ha pro­vo­cat rodes d’endeu­ta­ment enor­mes, amb cri­sis com la de les con­ver­si­ons en SAD en els anys noranta. També hi ha la cul­tura del lloc. A Europa, els clubs han cres­cut al vol­tant d’històries locals i en són el reflex. Als EUA no passa, amb l’excepció dels Bulls, els Cel­tics, els Lakers i els White Sox. En el moment en què als EUA una franquícia es pot moure de ciu­tat, es perd arre­la­ment. A Europa hi ha una repre­sen­tació de valors, com pot ser gua­nyar o per­dre, i és una diferència cab­dal. El model nord-ame­ricà a Europa és com­pli­cat. Hem estat a punt de tenir-ho amb la Super­lliga. I l’Euro­lliga de bàsquet és el pri­mer intent. L’evo­lució dels clubs euro­peus sobre la lògica capi­ta­lista farà que cada vegada dema­nin més un procés de tan­ca­ment, però mai hi haurà una des­vin­cu­lació entre un club, un lloc, una història i fins i tot una política. El club mol­tes vega­des és ambai­xa­dor d’un lloc i d’una cul­tura. Serà difícil que la soci­e­tat euro­pea assu­meixi una com­pe­tició tan­cada en què gua­nyar o per­dre sigui irre­lle­vant. No crec que a un afi­ci­o­nat del Barça tant li faci per­dre con­tra el Madrid, perquè hi ha ele­ments polítics.

Hi estic d’acord sem­pre que hi hagi una clara nego­ci­ació i cohesió en el marc de la piràmide com­pe­ti­tiva euro­pea que governa la UEFA. Pel que fa al plan­te­ja­ment d’una reforma de la Cham­pi­ons, en què els clubs que hi par­ti­ci­pin i que s’ho merei­xin espor­ti­va­ment tin­guin molts més ingres­sos, hi estic d’acord. Ara bé, tal com ho va fer Flo­ren­tino, anun­ci­ant-ho a El Chi­rin­guito, sense cal­cu­lar l’impacte extern i la geo­política, les ingerències exte­ri­ors… Hi va haver errors que no es tor­na­ran a come­tre. El debat de la Super­lliga està tan­cat? No. Ha vin­gut per que­dar-se i està mar­cat per la glo­ba­lit­zació de l’esport. Els clubs i les com­pe­ti­ci­ons crei­xen en una dinàmica capi­ta­lista. Estic con­vençut que la Super­lliga o la rees­truc­tu­ració de la Cham­pi­ons arri­ba­ran. Que sigui una com­pe­tició tan­cada? Va en con­tra de la dinàmica històrica del fut­bol euro­peu i gene­rarà reticències.

És un cer­cle viciós sem­pre que no puguis gene­rar ingres­sos. Fer­ran Rever­ter va dir amb lògica que s’han d’incre­men­tar. En una situ­ació de superin­flació pels sala­ris dels juga­dors, dins d’una lògica de mer­cat molt difícil de con­tro­lar, l’única decisió és l’incre­ment d’ingres­sos. Els clubs que no con­tro­lin els números tenen mala peça al teler. Reme­tent-me a Dis­ney, pri­mer s’han de maxi­mit­zar ingres­sos i després inver­tir en talent, que en el cas del Barça o de molts clubs vol dir inver­tir en plan­ter, no a fit­xar un juga­dor del Leip­zig i gas­tar-se 40 mili­ons d’euros.

Si mirem el que ha apor­tat de manera directa o indi­recta, crec que se l’hau­ria d’haver reno­vat, o fer els esforços per fer-ho. Messi forma part de la marca i entro­nitza el que és o era el Barça: un club que inver­teix en talent de casa, el forma i fa que arribi a ser el millor del món. I aquest talent posi­ci­ona la marca Barça mun­di­al­ment. En un moment en què el Barça ha de reno­var con­trac­tes de patro­cini, s’hau­rien d’haver bus­cat més alter­na­ti­ves per reno­var-lo. Que Messi marxi és un pro­blema per a la marca Barça, però crec que el Barça té resiliència i capa­ci­tat, perquè té una màquina molt grei­xada de crear talent, que és la Masia.

Messi ha estat molt més que això. És impre­vi­si­ble. A Micky Mouse el pots veure vint-i-cinc vega­des fent el mateix perquè algú l’ha pla­ni­fi­cat en una pel·lícula. Messi és dife­rent en cada par­tit. I és real. El Barça, com tots els equips, fa bé de bus­car refe­rents, perquè són les estre­lles que aju­da­ran a sig­nar con­trac­tes i seran ambai­xa­dors de la marca i les cares visi­bles del club. La manera com el Barça ha medi­a­tit­zat i ha creat una nar­ra­tiva a les xar­xes amb l’arri­bada de Xavi i Alves ha estat pre­ci­osa. És una molt bona manera de començar de nou i de crear una nar­ra­tiva que generi orgull de per­ti­nença, record i expec­ta­ti­ves de futur, posant el talent del pas­sat com a balu­ard de les essències. Jo crec que el Barça té molt poten­cial. Falta que sur­tin les coses. Com deia Fer­ran Sori­ano, la pilota no entra per atzar, però que la pilota entri és molt impor­tant.