Entrevista

MÍRIAM ALGUERÓ

FUNDADORA I PRESIDENTA DE L'ASSOCIACIÓ D'ONCOLOGIA INTEGRATIVA

“El càncer no és la teva vida”

Les teràpies i la medicina integratives milloren la qualitat de vida als pacients oncològics i als seus cuidadors. Míriam Algueró, nutricionista, en destaca els pilars: alimentació, exercici i gestió de l’estrès

ACOMPAÑAR EL CÁNCER Autor: Míriam Algueró Josa Editorial: Amat Planes: 182
SUPORTS
“Hi ha un tipus de suport per fer el tractament, per anar a comprar amb tu... i n’hi ha un altre, l’informatiu, que tot pacient necessita”
TERÀPIES
“Hi ha teràpies que no curen, però sí que ajuden a millorar la qualitat de vida. Si el malalt està bé, el cuidador, també. Tot serà més fluid, amb menys conflictes”
DIAGNÒSTIC
“Hi ha un munt d’emocions que se’ns poden despertar: por, ràbia, culpa. I moltes d’altres. I una sensació d’ansietat molt gran”
ALIMENTACIÓ
“La dieta mediterrània implica molts plats de cullera, fruita seca, llavors, fruita, verdura i, de manera molt ocasional, pollastre, carn i peix”
EL MILLOR
“La vaig empènyer una mica, i durant molt temps em vaig sentir culpable. Li havia de dir: «Mama, marxa.» Veia que li costava respirar”

Feia tres anys i mig que havien per­dut el pare a causa del càncer i van diagnos­ti­car un tumor cere­bral a la mare. Era el 2012. La mare es va negar a seguir un trac­ta­ment que li hau­ria allar­gat uns mesos la vida, però en cadira de rodes, mig cega. Ales­ho­res, la Míriam Algueró i les seves ger­ma­nes van remoure cel i terra per curar-la amb altres mit­jans. Aque­lla recerca no va gua­rir-la, però sí que va millo­rar la seva qua­li­tat de vida. Algueró va fun­dar després l’Asso­ci­ació d’Onco­lo­gia Inte­gra­tiva, i es va for­mar com a nutri­ci­o­nista. L’enti­tat difon les teràpies i la medi­cina que aju­den al benes­tar dels paci­ents. Ha publi­cat Acompañar el cáncer. Guía para cui­dar a tu ser que­rido durante su enfer­me­dad (Amat Edi­to­rial, 2021), un lli­bre adreçat a cui­da­dors i també als paci­ents que tenen cura de si matei­xos.

En lle­gir el lli­bre impacta fins quin punt van bus­car una cura per a la mare, i també, quan va arri­bar el comiat, la capa­ci­tat de dir: “Pots mar­xar.” És molt difícil dei­xar anar algú que esti­mes. M’hi incloc: som egois­tes, en certa manera.
Total­ment. A la meva mare li van donar dos mesos i mig de vida. El cap de set­mana abans de diagnos­ti­car-li, jo havia estat a casa seva amb la meva filla gran, de tres anys i mig, la meva filla de qua­tre mesos i meu marit. La mare tenia la casa neta, la nevera plena, va cui­nar, va nete­jar. Van ser un dis­sabte i un diu­menge. El dijous següent li van fer un TAC i aquell ves­pre em va dir que havia d’anar al Tru­eta a fer-se una res­sonància magnètica.
Li havien vist alguna cosa?
Vaig enviar el TAC a una amiga inter­nista. Com que pas­sava molta estona i no em tele­fo­nava, li vaig tru­car. Em va dir: “No sabia com dir-t’ho... això no es cura, Míriam.” Li vaig dir: “No pot ser, la mama no es pot morir, el papa s’acaba de morir fa tres anys! Ella sem­pre ha vol­gut ser àvia, ara té cinc nets, no pot ser!” Els met­ges ens van donar una opció de trac­ta­ment pal·lia­tiu, perquè no es podia ope­rar. Amb aquest trac­ta­ment s’hau­ria que­dat cega, en cadira de rodes, i al final hau­ria mort igual­ment. “Mama, podem bus­car alter­na­ti­ves?” I va res­pon­dre que sí… Ima­gina’t: va anar d’un pèl que no la pugem a un avió i la por­tem a l’Argen­tina, a un hotel on hi havia un metge italià que feia un trac­ta­ment. Es deia Tullio Simon­cini. Injec­tava un sèrum bicar­bo­nat direc­ta­ment a la vena que estigués més a prop del tumor, la caròtida en aquest cas. L’hi vaig expli­car a l’amiga inter­nista, i em va res­pon­dre: “La mare, tal com està, amb un canvi de pressió es morirà. No pot pujar a un avió.”
Quan estàs des­es­pe­rat, pen­ses en opci­ons des­es­pe­ra­des.
Sí. Som tres ger­ma­nes, i a cadas­cuna ens van reco­ma­nar un nutri­ci­o­nista. Doncs la vam por­tar a veure tres nutri­ci­o­nis­tes.
Déu ni do, lle­gint el lli­bre ja es veu que van fer tant com van poder. I ella s’hi va ave­nir.
Només ens va dema­nar que no la pun­xes­sin, però la vam dur a l’acu­pun­tor. Vam fer de tot. Fins i tot, l’última set­mana, que ella estava semiin­cons­ci­ent, ens vam assa­ben­tar d’un trac­ta­ment amb vita­mina C per via endo­ve­nosa. Ella no volia pun­xar-se i la vam pun­xar, cada dia durant dues set­ma­nes, a veure si la remuntàvem. Quan ja estava incons­ci­ent –va estar així sis dies–, va arri­bar una de les meves ger­ma­nes, li va fer un petó al front i va dir: “Està calenta! Té febre!” Havíem lle­git que la febre era un indi­ca­dor de res­posta del sis­tema immune. Si el sis­tema immune res­po­nia, eli­mi­nava el tumor. Por­tava dies incons­ci­ent, no obria els ulls, però…
Al final, va dir-li a la mare que marxés.
La vaig empènyer una mica, i durant molt temps em vaig sen­tir cul­pa­ble. Li havia de dir: “Mama, marxa. Marxa.” Veia que li cos­tava res­pi­rar. La mirava i pen­sava: “Està esgo­tada.”
S’ha de saber dei­xar anar, però és difícil. Tam­poc ens hem de cas­ti­gar, per notar la resistència a dir adeu.
Estava en aquesta dico­to­mia: “Què és el que he fet bé, inten­tar sal­var-la fins a l’últim moment o ado­nar-me, a l’últim moment, que havia d’aju­dar-la a mar­xar?” A l’enter­ra­ment hi havia una amiga de la mare. I li vaig expli­car que no sabia si havia actuat bé. Em va dir: “Míriam, tot allò que has fet ho has fet amb amor. I el que es fa amb amor està bé. Volies el millor per a ella.”
Des del minut zero?
Sí. Fa nou anys que no faig altra cosa que lle­gir sobre càncer, nutrició, exer­cici físic, emo­ci­ons… tot. I m’agrada. No fa gaire lle­gia un estudi que diu que els paci­ents que tenen una comu­ni­tat de suport al vol­tant patei­xen menys efec­tes secun­da­ris i es tro­ben millor. Els trac­ta­ments són més eficaços. I si no tens comu­ni­tat, busca qui­nes enti­tats hi ha que et puguin donar suport.

Aga­fats de la mà

Hi ha dife­rents tipus de suport, oi?
Hi ha el suport per anar a fer el trac­ta­ment, anar a com­prar amb tu, pas­sar esto­nes amb tu, i n’hi ha un altre, l’infor­ma­tiu, que tot paci­ent neces­sita. Quan la mare va estar malalta em vaig ado­nar que hi havia met­ges molt ben pre­pa­rats i amb molta experiència per trac­tar els paci­ents amb càncer des del punt de vista inte­gra­tiu, però com que tenien les con­sul­tes ple­nes no tenien temps, i no feien comu­ni­cació. Per con­tra, hi ha una sèrie de tera­peu­tes i per­so­nes de dub­tosa for­mació i no qua­li­fi­cats i sense experiència amb uns blogs i uns webs fantàstics i que, a més, et pro­me­ten la cura del càncer gai­rebé només mirant-te als ulls, i tot ple­gat pre­sen­tat amb unes fotos de flors d’espígol i camps de gira-sol i amb una llum que sem­bla que Déu esti­gui bai­xant a la terra.
Els malalts, i les famílies cada vegada més, estem oberts a tot allò que pugui donar un bri d’espe­rança.
Em vaig posar en con­tacte amb algun dels met­ges de referència per veure si volien for­mar part del comitè científic de l’enti­tat, em van dir que sí, i vaig crear l’Asso­ci­ació d’Onco­lo­gia Inte­gra­tiva, per difon­dre les teràpies com­ple­mentàries i la medi­cina que millora la qua­li­tat de vida dels paci­ents de càncer durant els trac­ta­ments. Hi havia un forat a Espa­nya –i a l’Amèrica Lla­tina, segons vaig saber després–. Molta gent amb càncer rep reco­ma­na­ci­ons de fami­li­ars, amics, i no hi havia cap asso­ci­ació que et digués: “Mira, això no té evidència científica, però això altre sí.” La majo­ria d’asso­ci­a­ci­ons con­tra el càncer et diuen que les teràpies com­ple­mentàries són una enga­nyifa, que no ser­vei­xen per a res i que són un perill. Estic d’acord que no totes les teràpies com­ple­mentàries ser­vei­xen, perquè n’hi ha mol­tes. Però n’hi ha que s’ha demos­trat científica­ment que aju­den. Hi ha teràpies que no curen el càncer, però sí que aju­den a millo­rar la qua­li­tat de vida. Quan algú que t’esti­mes té càncer, vols que es trobi bé. Si el malalt de càncer està bé, el cui­da­dor també estarà bé. Tot serà més fluid, amb menys con­flic­tes, menys dependència.
No tot és igual, però.
L’exer­cici físic i l’ali­men­tació tenen una evidència científica forta. I al web de l’asso­ci­ació també par­lem de teràpies que no tenen una evidència científica tan sòlida, com poden ser les flors de Bach, per exem­ple. És cert, no hi ha evidència científica, però els paci­ents repor­ten que estan més tran­quils.
Tro­bar con­sell és pri­mor­dial?
Per això neix l’enti­tat. Fa vuit anys que la vaig crear i rebo mol­tes con­sul­tes. Per exem­ple: “M’han reco­ma­nat el cànna­bis medi­ci­nal, com me’l prenc? On el com­pro? N’he de plan­tar a casa?” Sem­pre els dic, tant si em pre­gun­ten pel cànna­bis com per l’acu­pun­tura, l’ozo­no­teràpia... que tot això està molt bé, però que com por­ten l’ali­men­tació, perquè la base de les teràpies com­ple­mentàries és això, l’ali­men­tació, l’exer­cici físic i la gestió de l’estrès. És el més bàsic.
Què passa amb les emo­ci­ons?
Quan et donen un diagnòstic de càncer es des­per­ten mol­tes emo­ci­ons, perquè és una malal­tia que s’asso­cia molt amb la mort i perquè és una malal­tia que genera el propi cos, no és que aga­fis una infecció. Quan par­lem de càncer, a més, par­lem de dues-cen­tes malal­ties dife­rents i, també, cada per­sona que conei­xem que ha tin­gut càncer ha fet una evo­lució molt dife­rent. Sem­bla que tots haguem d’anar a parar a la mort segura, i no és així. Hi ha un munt d’emo­ci­ons que se’ns poden des­per­tar: por, ràbia, culpa. I mol­tes d’altres. I una sen­sació d’ansi­e­tat molt gran. Convé anar a un psi­co­oncòleg i pot­ser només caldrà anar-hi dues hores o tres –això ho dic més per a aquells a qui no els agrada anar al psicòleg–, per orde­nar les emo­ci­ons i veure com seguir. Si no ges­ti­o­nem bé les emo­ci­ons, ens acom­pa­nya­ran durant tots els trac­ta­ments mèdics. I si no es va al tera­peuta, hem d’inten­tar par­lar amb algú que ens ajudi a acon­se­guir aquesta pau inte­rior, en la mesura que sigui pos­si­ble. Pas­ses millor els trac­ta­ments, i tens menys dolor físic, perquè el dolor físic va acom­pa­nyat del dolor emo­ci­o­nal. Una com­pa­ració: si t’engan­xes un dit amb la porta no fa el mateix mal el dia que t’han fet fora de la feina que el dia que t’han tru­cat per ofe­rir-te una feina genial que fa anys que volies. Oi que ho ente­nem tots, això?
És impor­tant que no giri tot al vol­tant de la malal­tia.
El càncer no és la teva vida, és alguna cosa que passa en una etapa de la teva vida, però la vida segueix.
És cert. I l’exer­cici físic, quin paper hi juga?
Els últims estu­dis científics demos­tren que no n’hi ha prou de cami­nar 45 minuts al dia, que s’ha de fer exer­cici de força. El múscul i el tumor com­pe­tei­xen pel mateix tipus de nutri­ents. Si fas exer­cici físic, al tumor no li arri­ben, està més dèbil, i quan entren la qui­mi­o­teràpia, la radi­o­teràpia o el trac­ta­ment que sigui, és més fàcil l’eli­mi­nació de les cèl·lules tumo­rals.
De fet, tot això no és pre­ven­tiu?
Si portéssim uns hàbits salu­da­bles, en el moment que alguna cosa no rutllés al nos­tre cos ens n’ado­naríem més fàcil­ment. Si no tenim aquests hàbits, quan arri­bem a certa edat, un dia ens fa mal l’espat­lla, un altre dia no païm bé, anem tirant i quan ens ado­nem que alguna cosa no va bé, la malal­tia està més avançada. Sí que tot això va bé per pre­ve­nir, però va bé un cop ja t’han diagnos­ti­cat, per enfo­car els trac­ta­ments d’una manera més lleu­gera, sense tants efec­tes secun­da­ris, que per­me­tin al paci­ent ser una mica més inde­pen­dent, valer-se per si mateix. Els paci­ents que feien exer­cici físic abans del diagnòstic, que con­tinuïn fent el mateix. Si eren seden­ta­ris, que comen­cin a sor­tir a cami­nar i que facin una mica d’exer­cici de força. Per fer força a les cames no cal anar a un gimnàs a aixe­car peses, es poden pujar esca­les. L’ideal seria, si no tenen gaire força, que tin­gues­sin un entre­na­dor espe­ci­a­lit­zat en càncer –cada vegada n’hi ha més– i que els fes un pla d’entre­na­ment. A més, l’exer­cici els anirà bé per dor­mir millor, anar millor al lavabo, tenir més bon humor. Millora l’estat gene­ral. Una vegada un metge em va dir: “Quan comen­ces a fer exer­cici físic estàs donant al cos un mis­satge: «Ei, que em cuido!» I el cos té capa­ci­tat d’auto­cu­rar-se. Bé que quan et fas un tall se cica­tritza. Hi ha el que s’ano­mena homeòstasi, l’equi­li­bri de la salut. En moure’t es des­en­ca­de­nen un seguit de reac­ci­ons biològiques. Segre­gues més endor­fi­nes, sero­to­nina, dopa­mina, més sucs gàstrics quan men­ges… Cui­dem-nos.
I l’ali­men­tació?
És bàsica, bàsica! Tots aquests met­ges que et diuen “menja el que vul­guis, el que et vin­gui de gust”, o “menja el que men­ja­ves fins ara, que ja ho estàs fent bé…”, ja saben què men­gem? Com que vivim on vivim es dona per fet que seguim la dieta medi­terrània, i no. La dieta medi­terrània són molts plats de cullera, fruita seca, lla­vors, fruita, ver­dura i, de manera molt oca­si­o­nal, pollas­tre, carn i peix. No com ara, que es menja tall per dinar i per sopar.
Aquests són els pilars del procés.
També s’hau­ria d’inten­tar dor­mir entre set i nou hores de qua­li­tat durant la nit, i no val això que fan molts paci­ents de fer una mig­di­ada de tres hores i després dor­mir-ne qua­tre a la nit, perquè a la nit, men­tre dorms, tenen lloc un seguit de pro­ces­sos biològics, i si estàs des­pert no pas­sen. I aquests pro­ces­sos tenen a veure amb la rege­ne­ració cel·lular.
Tot això és a l’abast de tot­hom, però? Pagar nutri­ci­o­nista, entre­na­dor...
Al lli­bre dono indi­ca­ci­ons de com hau­ria de ser la dieta, i dels ali­ments que s’hau­rien d’anar incor­po­rant quan hi ha una bai­xada de defen­ses, o quan es perd pes. Si no tens un nutri­ci­o­nista, al lli­bre tro­baràs uns pri­mers auxi­lis. Quan parlo de peix, és seitó, sar­dina. El pollas­tre ecològic em poden dir que és molt car, però és que diem de men­jar-ne un cop per set­mana. Si mires tota la proteïna ani­mal que con­su­mies abans, amb tot el que t’estal­vies pots con­su­mir carn bona un cop a la set­mana. I la resta de la set­mana, lle­gums, que un quilo ren­deix molt. Per ges­ti­o­nar l’estrès hi ha la medi­tació, per exem­ple, i hi ha apli­ca­ci­ons gratuïtes. Pots fer ioga per a càncer amb clas­ses gratuïtes a You­Tube, i també taitxí, txikung...
És cons­ci­ent de la difi­cul­tat, doncs.
En aquest lli­bre hi ha algu­nes teràpies de les quals no parlo, pre­ci­sa­ment, per no gene­rar sen­sació de frus­tració. El lli­bre és una res­posta a tots el cui­da­dors i als paci­ents que són cui­da­dors de si matei­xos i que es pre­gun­ten què més poden fer. De vega­des em tru­cava un paci­ent i en lloc de donar-li una solució li gene­rava una inco­mo­di­tat més gran, perquè tru­ca­ven a la con­sulta d’algun metge i veien el preu –que no dic que sigui car, però cadascú té les seves pos­si­bi­li­tats–. Hi ha molts recur­sos gratuïts, és cert, però estic con­vençuda que tot­hom vol­dria tenir algú al cos­tat que li agafés la mà. Per això he escrit el lli­bre per als cui­da­dors, perquè sàpiguen com poden acom­pa­nyar els paci­ents.

Cuidador, necessites el teu espai

Pacient i cuidador principal han d’estar tan bé com es pugui. Per exemple, tant per a l’un com per a l’altre és molt positiu poder disposar de persones que donin del seu temps per passar estones amb el malalt. Amics amb els quals fer torns i veure pel·lícules, jugar a cartes, xerrar de llibres... i que no tot sigui el càncer. “El cuidador pot estar tranquil i té temps per a si mateix. Els pacients que tenen un grup de suport més enllà del cuidador principal, emocionalment estan més animats i no hi ha tant conflicte amb el cuidador, perquè si et passes tot el dia amb la mateixa persona, en un moment o altre t’hi enganxes. No oblidem, a més, que el cuidador s’ha de cuidar. Si cau malalt, qui comprarà? Qui el portarà al tractament? Qui cuinarà?”

Acompanyar el pacient

Míriam Algueró és llicenciada en ciències de la comunicació i té dos postgraus: de planificació estratègica de comunicació i de comunicació de risc i de crisi. Ara fa gairebé una dècada, va començar a preparar-se per acompanyar en el camí dels hàbits de vida saludables. Aquest gir en la seva vida el va fer pel càncer, que va colpejar el pare i la mare. Pocs mesos després que morís la mare, un dels puntals familiars, una persona que l’ajudava amb la cura de les filles –i d’ella mateixa– també va caure malalta. “Càncer d’úter. Em vaig trobar que en pocs mesos em quedava sense la mare i sense ella. Jo estava immersa en una depressió, però seguia anant a treballar, perquè el meu home feia poc que havia muntat una empresa i no em podia arriscar a perdre la feina.” Va prendre més consciència encara d’allò que calia fer: “Aquesta persona no tenia els coneixements ni els recursos per accedir a tractaments com els de la mare. Va coincidir que tenia la idea de muntar una entitat que difongués les teràpies complementàries que milloren la qualitat de vida dels pacients oncològics. A França, amb el tractament contra el càncer també s’engeguen els soins de support, que vindrien a ser les cures pal·liatives d’aquí. Aquí, però, t’hi envien quan ja no s’hi pot fer res. A França, aquestes cures et diuen com ha de ser l’alimentació, l’exercici... fan un acompanyament.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor