“Aquest món em causa una certa indignació”

L’Atre­veix-te a pen­sar era un lli­bre més acadèmic, en el sen­tit que no expli­cava gaire res de mi. En aquest, sí. He pen­sat que valia la pena comen­tar més experiències pròpies. No sé si és pes­si­mista o opti­mista. No em pre­o­cupa, perquè trobo que això és un pro­blema de bio­rit­mes. Vol­dria ser un lli­bre de reflexió molt per­so­nal sobre el món i sobre nosal­tres matei­xos. I, com dic en la nota intro­ductòria, mos­tro una certa indig­nació davant d’aquest món.

No n’estic gens segur. Em fa pena pen­sar que em pugui morir en un món hor­rorós. I és hor­rorós perquè s’accep­ten i es poden fer coses que ni se sap que es fan. La capa­ci­tat tec­nològica i la insen­si­bi­li­tat pel mal han cres­cut.

La capa­ci­tat tec­nològica també es pot fer ser­vir per espiar-nos. Un pro­blema bàsic és el capi­ta­lisme i amb això vull dir que s’ha inte­grat en la manera de ser de la gent l’ego­isme, el “pri­mer jo”.

Sí, i em fa por que l’expressió intel·ligència emo­ci­o­nal no hagi fet més mal que bé. Perquè s’ha entès com si les emo­ci­ons fos­sin intel·ligents. Quina capa­ci­tat de reflexió, d’autocrítica tenim? Molt escassa, cada vegada menys. I això també va lli­gat amb un punt cru­cial que és la consciència lingüística. És a dir, per exem­ple, quan un mira un pro­grama a la tele­visió, o escolta la ràdio, o sent con­ver­ses, veu que la gent hi diu coses i ningú els pre­gunta “per què?” No hi ha la reflexió sobre el que s’està dient.

Total­ment. Així com de les nos­tres cer­te­ses n’hem de donar raó, dels dub­tes es veu que no. I els dub­tes neces­si­ten raons, també. Per què dub­tes d’això? I lla­vors la gent fa boge­ries. Per exem­ple, que en una situ­ació de pandèmia ter­ri­ble, en què els matei­xos experts han anat a les pal­pen­tes, que en aquesta situ­ació la gent s’atre­veixi a triar una vacuna, “que si jo vull Pfi­zer”, “que si jo vull no sé quina”... És lite­ral­ment de bojos, si no en tenim ni idea!

La tele­visió con­ti­nua sent un mitjà de mas­ses molt influ­ent. El que passa és que ara no influ­eix perquè ha dimi­tit. Una cosa és opi­nar i una altra cosa és ser un ana­lista. I a mi m’agra­da­ria que hi sor­tis­sin més ana­lis­tes, no gent que opina sense haver de jus­ti­fi­car res i que de vega­des diu un dis­ba­rat espec­ta­cu­lar i ningú els qüesti­ona. Es pot tenir un mem­bre de la fun­dació Fran­cisco Franco i dei­xar-los dir el que vul­guin, perquè això es con­si­dera que és democràtic. La tele­visió ha de ser només un abo­ca­dor d’opi­ni­ons? Home, pot­ser que siguem seri­o­sos.

Sí, però la cam­pa­nya enorme que es fa de descrèdit dels polítics i de la política és fer un favor a l’extrema dreta ideològica. El que cal fer en relació amb els polítics és jus­ta­ment donar-los crèdit. Que s’acre­di­tin, que jus­ti­fi­quin, que demos­trin, però no caure en allò que tots els polítics són hor­ro­ro­sos, dir que tots men­tei­xen.

El poder l’accep­tes d’aquells que tenen auto­ri­tat. I en prin­cipi, enfront d’altres models, la gràcia de la democràcia és jus­ta­ment que en la seva forma de cons­ti­tuir-se donava auto­ri­tat, i en donar auto­ri­tat donava poder. Ara no, ara la gent pot dir, per exem­ple, que no reco­neix l’auto­ri­tat i que no es vacuna perquè va con­tra de la seva consciència i que, per tant, té dret, una, a que­dar infec­tat; dues, a infec­tar, i tres, que sobre­tot si es posa malalt, cor­rem-hi tots a assis­tir-lo. Una política democràtica amb auto­ri­tat podria tran­quil·lament obli­gar a vacu­nar-se. Només fal­ta­ria.

El descrèdit gene­ra­lit­zat de la política no hi ajuda. Hi pot haver polítics hor­ro­ro­sos que el que cal fer és ban­de­jar-los, però no podem dei­xar de creure en l’acció política. Els que s’hi dedi­quen hau­rien de ser exem­plars en la capa­ci­tat de rec­ti­fi­car, d’escol­tar, de com­plir pro­me­ses. Que es veiés un tarannà ètic i que la gent digués “d’aquests, te’n pots refiar”. I d’altra banda, hi ha aquesta manca d’empa­tia entre nosal­tres, d’enten­dre que tenim un destí comú i que amb els pocs anys que vivim sem­bla men­tida que no puguem viure millor. Hi ha prou diners, prou espai i prou de tot en l’aspecte mate­rial perquè tot­hom pugui viure dig­na­ment, decent­ment.

No. Gens ni mica. La segu­re­tat és també un valor. Als països auto­ri­ta­ris s’accen­tua la segu­re­tat en detri­ment dels altres valors. En un país democràtic, la segu­re­tat està al ser­vei dels altres valors. I, per tant, tota la segu­re­tat que vul­guis, però a favor dels valors, no en con­tra. I no s’està fent. Es vol garan­tir la segu­re­tat per damunt de tot, i a més es garan­teix molt mala­ment. La segu­re­tat ha de ser­vir per enfor­tir la democràcia, no per debi­li­tar-la.

A mi em sem­bla que s’ha de poten­ciar extra­or­dinària­ment la figura dels mes­tres. El mes­tre és molt impor­tant. I en l’escala de la docència sem­pre he pen­sat que el mes­tre dels més petits és el més impor­tant. Sense aquests, no tira­ran. Fins i tot en qüestió de sou, jo ho faria així, paga­ria més als mes­tres dels petits que als dels grans; però bé, això pla que seria un escàndol! Ara bé, a canvi d’això els exi­gi­ria una bar­ba­ri­tat, no sim­ple­ment que m’aguan­tin la mai­nada i me’ls esti­min. És molt impor­tant no entrar en aquesta idea de fer con­tenta la gent. No és veri­tat que els alum­nes ja vin­guin ense­nyats. No és veri­tat que sim­ple­ment els hàgim de treure els conei­xe­ments de dins. El pro­fes­sor com la lle­va­dora que extreu les poten­ci­a­li­tats de cadascú? El que hem de fer és posar-n’hi! Pro­blema: no es pot trac­tar de cap manera l’escola sense la família.

Hi ha hagut també falta d’auc­to­ri­tas en els pares i mares, que en una part impor­tant –i estic gene­ra­lit­zant i això pot­ser no és just– per estal­viar-se pro­ble­mes, han dele­gat en l’escola i no s’han vol­gut enfron­tar als fills. I això fa que els fills, que com­pa­rats amb gene­ra­ci­ons ante­ri­ors tenen una quan­ti­tat d’input bru­tal, tin­guin una bar­reja immensa perquè ningú els dona la manera de dis­cri­mi­nar. La cosa és molt com­pli­cada.

És que això és el que fem, el que passa és que tam­poc ho volem reconèixer. Em refe­reixo a coses molt bàsiques, fona­men­tal­ment a lle­gir i escriure. El lle­gir i l’escriure no són espon­ta­nis. Estar asse­gut d’una deter­mi­nada manera, o aga­far el lla­pis no és espon­tani, cal ense­nyar a aga­far el lla­pis de manera que la lle­tra es lle­geixi, que s’enten­gui. I la dicció, que se sàpiga pro­nun­ciar cor­rec­ta­ment. No és l’ensi­nis­tra­ment com el d’un pobre lleó, o un gos­set. És l’ensi­nis­tra­ment que després faculta per a una cosa millor. Quan a un nano l’has ensi­nis­trat bé a escriure i a lle­gir, és el que pot escriure en con­tra teu, o lle­gir coses que a tu no t’agra­den. És donar eines. Ense­nyar a cami­nar a una cri­a­tura, o a anar en bici­cleta. O ense­nyar a men­jar. Tot això és ensi­nis­tra­ment. I tant! Hi ha una pri­mera fase d’entrada a la vida on ens ensi­nis­tren. I no s’ha de fer veure que a 4 anys una cri­a­tura pot triar. Triar vol dir saber què em convé, quants diners puc gas­tar en segons què trio, quan­tes alter­na­ti­ves tinc, per què ho neces­sito. Això vol dir triar. El que s’ha de fer és edu­car per saber triar. L’apre­nen­tatge és una empresa lenta, cons­tant i dedi­cada. Les cri­a­tu­res han de tenir un coixí edu­ca­tiu molt impor­tant, fet per la família, per l’escola, per tots ple­gats. I també passa per la pro­hi­bició de cer­tes coses que no cor­res­po­nen. Edu­car és ense­nyar a viure amb altra gent, que vol dir certa con­tenció, que vol dir espe­rit crític.

La con­clusió és que encara bo que hi ha la Unió Euro­pea. Jo no soc euro­escèptic, soc eurocrític. És bo que la Unió Euro­pea exis­teixi. Però tal com és ara em sem­bla que és bàsica­ment admi­nis­tra­tiva. El pro­blema gravíssim de la Unió Euro­pea és que és un club d’estats, no pas una unió, que no ho és ni ho ha vol­gut ser mai. El millor seria una con­fe­de­ració, perquè són massa segles d’història sepa­rada per fer una fede­ració. Ara estem patint el naci­o­na­lisme d’estat, que vist des d’allà dins és escan­dalós. És una còpia de l’Ame­rica first apli­cada als estats euro­peus.

D’Europa first, només n’hi ha quan alguna vegada per con­veniències comu­nes s’enfron­ten a Amèrica o d’altres. Hi ha pro­cla­mes euro­peis­tes, això sí, però és hor­rorós com s’han trac­tat els refu­gi­ats de l’any 2015, que els tenim en camps de con­cen­tració i que pot­ser els hi tin­drem trenta anys més.

De tots els altres cen­tres de poder del món, els Estats Units, la Xina, el Japó, l’Índia, el Bra­sil, etc., d’aquests cen­tres de poder gros­sos, quin, amb l’excepció del Regne Unit, pro­clama els drets i lli­ber­tats que pro­clama la Unió Euro­pea? Cap. Per tant, per­dre la Unió Euro­pea seria per­dre una veu ètica al món, que ens recorda coses encara que sovint no les com­pleixi.

En bona part, entre altres coses perquè les grans idees, per exem­ple ame­ri­ca­nes, que n’hi ha, són de cul­tura euro­pea. El pro­blema que tenim és que no som capaços de mate­ri­a­lit­zar mol­tes d’aques­tes idees, perquè els estats tenen massa reser­ves.

Ara Cata­lu­nya és una marca, i fa uns anys no ho era. I hem anat gua­nyant com­pli­ci­tat i sim­pa­ties, això segur. El que passa és que el clic només el fas quan ets un estat. I ara vindrà un moment impor­tant, quan tots els jut­ges euro­peus en tots els casos ens donin la raó.

Em sem­bla que antipàtic ens ho resulta més a nosal­tres. A Europa, no tant. Massa poc. Els costa molt encara com­pa­rar el cas polonès i hon­garès amb el nos­tre. Es comença a fer, bon senyal, però costa molt, entre altres coses perquè els agrada que al sud d’Europa hi hagi esta­bi­li­tat, i ells pen­sen que la inde­pendència de Cata­lu­nya pro­vo­ca­ria ines­ta­bi­li­tat. En canvi, és men­tida l’argu­ment que diu que els estats euro­peus estan en con­tra de la inde­pendència de Cata­lu­nya perquè tenen por que això animi movi­ments simi­lars. En abso­lut. No hi ha cap cas, tret de l’escocès, que ja no és a la UE, com­pa­ra­ble al català. Ni el basc. Els fla­mencs, que podrien ser un cas simi­lar, ho tenen molt ben orga­nit­zat a Bèlgica, ja són gai­rebé inde­pen­dents.

No. Un procés així és una cosa molt grossa. Hi ha hagut un parell de moments que s’hau­rien hagut d’apro­fi­tar i que no es van apro­fi­tar. Un, la mort de Franco. Es podria haver apro­fi­tat. Si la consciència col·lec­tiva hagués sigut prou grossa lla­vors, en aquell moment hau­ria petat tot. Però, és clar, encara hi havia els rifles, i vam dema­nar un esta­tut d’auto­no­mia. I l’altre va ser l’1-O i el 3-O. Cer­ta­ment va ser un moment fortíssim, però con­tra l’actual Estat espa­nyol no es podia gua­nyar. N’hau­rien mort uns quants. El que passa és que ha con­di­ci­o­nat tota la política cata­lana. I això què vol dir? Doncs que Espa­nya no ens donarà mai res i que Cata­lu­nya fins a la inde­pendència no serà mai més ni una comu­ni­tat autònoma. Serà molt menys. A Cata­lu­nya ara la vigi­len, la cas­ti­guen, la pres­si­o­nen... Després del 155 no serem mai més ni una comu­ni­tat autònoma com les altres. Tenim ene­mics de debò. El salt ha de ser cap a la inde­pendència.

Ens hem ado­nat de tres coses. Pri­mera, que no hi ha inde­pendència sense reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. En això cal tre­ba­llar molt. I ens hi poden aju­dar molt els tri­bu­nals euro­peus. I el que passi a Escòcia, nova­ment. Dues, la consciència cívica, que ens ha de tor­nar a por­tar als car­rers. Tres, tot això ha d’anar acom­pa­nyat de bon govern, que la misèria que tenim per ges­ti­o­nar la gent la vegi com un indici, com un senyal que això podria anar bé, que si aquesta gent amb una misèria se’n sur­ten, amb la inde­pendència podria ser molt millor.

És cert que la inde­pendència no té la imminència que alguns vol­drien; la vol­drien, però no saben com.

Crec que és una qüestió de cinc o deu anys, sobre­tot per la velo­ci­tat que han d’empren­dre algu­nes coses al món, perquè si no aquest món s’esmi­co­larà. Hi haurà recom­po­sició de for­ces, can­vis estruc­tu­rals, hi haurà d’haver recon­versió dels con­cep­tes d’estat.