“La frontera entre bons i dolents és difusa”

La pressa és el pit­jor ene­mic del peri­o­disme.

No, és la pressa. Es pot tenir neces­si­tat de dir alguna cosa i espe­rar. La pressa per ser el pri­mer, és el pit­jor ene­mic.

Això és perquè els peri­o­dis­tes ens hem dei­xat tre­pit­jar per les xar­xes. Hem permès la intro­missió en la nos­tra pro­fessió de les xar­xes soci­als, on s’hi pot posar tot­hom. No hem defen­sat la pro­fes­si­o­na­li­tat del peri­o­dista. A les xar­xes qual­se­vol per­sona pot dir-hi el que vul­gui, i això és legítim. Però el peri­o­disme és una altra cosa. El peri­o­disme és tre­ba­llar, con­tras­tar, veri­fi­car, anar als llocs a com­pro­var la notícia. Abans tenies unes hores de coll per ela­bo­rar aque­lla infor­mació que con­si­de­ra­ves d’interès. Avui, amb aquesta pressa, és més difícil. I, a més, això els gabi­nets de premsa d’empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons ho han vist clar i et van vomi­tant contínua­ment mis­sat­ges i mis­sat­ges amb què ja que­des col·lap­sat d’infor­mació. I com que als mit­jans de comu­ni­cació cada cop hi ha menys gent per tre­ba­llar les infor­ma­ci­ons que arri­ben, s’aca­ben men­jant amb pata­tes tot allò que t’estan venent. Al final es fa peri­o­disme de repe­tició. Els Mos­sos pen­gen una nota de premsa i pot­ser hi ha algun mitjà que s’avança als altres (la primícia sobre una nota de premsa!), però al cap d’una hora tot­hom diu el mateix.

En aquells moments, tru­ca­ves a la poli­cia i et tro­ba­ves un poli­cia. I amb els bom­bers pas­sava el mateix.

Que era el que estava de guàrdia en aquell moment i si estava pas­sant alguna cosa t’ho expli­cava en temps real. Si tru­ca­ves a trànsit, et con­tes­tava un guàrdia civil. Recordo un dia que hi havia hagut un acci­dent i vaig tru­car i s’hi va posar un agent que em va dir: “Senyo­reta, és que ara per mirar això m’hau­ria d’aixe­car del llit.” El pobre home estava de guàrdia de vint-i-qua­tre hores i en aquells moments estava dor­mint. Ara t’enca­no­nen la infor­mació quan a ells els interessa.

Per fer peri­o­disme d’inves­ti­gació, i més en qüestió de suc­ces­sos, cal tre­ba­llar una mica al marge de la velo­ci­tat de les xar­xes. A Cata­lu­nya tenim grans pro­fes­si­o­nals que s’hi dedi­quen. Jo tinc la sort que no soc esclava del minut a minut, d’haver de ser el pri­mer, que em citin per haver estat la pri­mera. Allò de les cinc W del peri­o­disme (què?, qui?, on?, quan? i per què?) on queda? D’entrada, amb les lleis de la pro­tecció de dades ja és molt difícil que les fonts ofi­ci­als et diguin el qui, cosa que vol dir que quan surt la notícia cal temps per esbri­nar-ho, perquè si no saps el qui, quin sen­tit té la notícia?

Una vegada van dete­nir a Mallorca per un homi­cidi un veí d’Anglès i ens van pas­sar les ini­ci­als, que coin­ci­dien amb les d’un altre veí d’Anglès, eren les matei­xes. Nosal­tres vam deci­dir no donar el nom, perquè en aquell moment no el sabíem, però tam­poc vam publi­car les ini­ci­als. I, és clar, molts les van publi­car i el que no ho era es va sen­tir iden­ti­fi­cat. Avui, a més, amb la manera com les lleis empa­ren els sos­pi­to­sos, tenim sem­pre les de per­dre. Abans quan tenies constància de la iden­ti­tat del detin­gut, ana­ves segura. Ara sem­pre et pen­ses que tre­pit­ges fang i que t’enfon­saràs. Amb el tema de les ini­ci­als, les fons ofi­ci­als t’arri­ben a dir que un acu­sat, fins que no esti­gui con­dem­nat amb sentència ferma, té dret a la inti­mi­tat. Amb aques­tes regles no hauríem pogut dir qui eren els segres­ta­dors de la Maria Àngels Feliu, que vam desem­mas­ca­rar nosal­tres, fins a sis anys després del judici, perquè va arri­bar a Estras­burg. Un altre exem­ple, quan has d’infor­mar que han detin­gut tres poli­cies locals d’un poble, has de dir qui són. Si no ho dius, tots els poli­cies d’aquell poble automàtica­ment pas­sen a ser sos­pi­to­sos.

Quan vaig entrar a la uni­ver­si­tat no sabia què volia ser i quan vaig començar a tre­ba­llar al diari em varen pre­gun­tar on volia anar. I jo, com que a la uni­ver­si­tat havia fet un tre­ball molt xulo sobre la can­di­da­tura de Banyo­les per als Jocs Olímpics del 92, doncs vaig dir que a esports. I em van res­pon­dre, “D’acord, doncs et posem a suc­ces­sos.”

Al car­rer i a prop. Una de les pri­me­res coses que vaig haver de cobrir van ser els incen­dis del 1986 que van cre­mar tot l’Alt Empordà. Lla­vors feia les pràcti­ques al diari i em van enviar cap allà. Vam arri­bar a Can­ta­llops amb el fotògraf, en Joan Cas­tro, i la gent cri­dava que se’ls cre­ma­ven les cases. Vam aju­dar la gent a por­tar galle­des per rui­xar-les perquè no entrés el foc a les cases i després ens van dir que s’havia esta­ve­llat una avi­o­neta a l’Albera i vam enfi­lar amunt cap al cas­tell de Reque­sens i allà ens va atra­par el foc. Em pen­sava que era l’últim dia de la meva vida. I per la ràdio de la Guàrdia Civil, ens van adver­tir que no podíem tor­nar perquè el foc havia tallat el camí. Vam aca­bar arri­bant on hi havia l’avi­o­neta, que va resul­tar ser un avió força gros, i els cadàvers ja no hi eren. Era un avió francès i els fran­ce­sos havien arri­bat per l’altre cos­tat i se’ls havien endut abans de l’arri­bada de la comi­tiva judi­cial. Al final, vam tenir sort que hi havia un guàrdia civil que era caçador, que conei­xia el ter­reny i que ens va guiar per pis­tes fores­tals amb la fur­go­neta del diari fins al Pertús, ja entrada la mati­nada. Vaig arri­bar a les dues a la redacció i vaig haver d’escriure la crònica de tres pla­nes per al diari que sor­tia al cap d’unes hores.

Durant un temps em va tocar fer peri­o­disme de taula, repar­tint la feina als altres, i era un avor­ri­ment. Veies pas­sar temes i no podies mirar-los i jo ja no podia més. Lla­vors em varen tor­nar a posar a suc­ces­sos.

Sí, per reconèixer la vàlua d’algun peri­o­dista el fas cap de no sé què, el poses a fer feina burocràtica i ja has matat el peri­o­dista.

Sí, perquè quan m’ha tocat ges­ti­o­nar la secció de suc­ces­sos del diari i repar­tir joc, sem­pre m’he reser­vat els meus pro­pis temes per poder sor­tir al car­rer i con­ti­nuar a pri­mera línia.

Un dia em va tru­car un fulano per quei­xar-se sobre una notícia que havíem tret, que curi­o­sa­ment no havia escrit jo, i em va dir: “Avui t’he tin­gut a menys de dos metres.” Aquest era perillós. Com que ell em conei­xia a mi i jo no a ell, vaig obte­nir una foto seva i durant molt temps la vaig por­tar a la car­tera per, si s’acos­tava o el veia ron­dant-me, poder com­pro­var si era ell. Això va durar fins que un altre dia, poc després, vam publi­car una notícia sobre un acci­dent de trànsit. El mort en l’acci­dent era ell.

El fill del rei no és gens inqui­e­tant. I el tinent coro­nel de la Guàrdia Civil que vostè diu és tot bon­dat. Però sí, en gene­ral la fron­tera entre bones i males per­so­nes és difusa. D’entrada és una cosa que cap de nosal­tres està capa­ci­tat per jut­jar, per mar­car la línia entre bones i males per­so­nes. El que un peri­o­dista ha de tenir clar, o inten­tar acla­rir, és si una per­sona és res­pon­sa­ble o no és res­pon­sa­ble d’un acte delic­tiu deter­mi­nat. Que aquell acte et faci millor o pit­jor per­sona, qui ho pot cali­brar?

Crec que en algu­nes cir­cumstàncies una cosa no treu l’altra.

Hi ha un cas, que he comen­tat mol­tes vega­des amb el forense Narcís Bar­da­let, que és el d’una pare­lla d’holan­de­sos de Serinyà que varen matar el seu fill la vigília de Cap d’Any. El fill tenia pro­ble­mes d’inca­pa­ci­tat i aquesta gent veia que cada vegada s’ana­ven fent més grans i es veien cada cop menys capaços de fer-se càrrec del fill. Van arri­bar a la con­clusió que per no dei­xar el fill patint quan ells no hi fos­sin, el millor que podien fer era matar-lo. I després ells es van suïcidar llançant-se a la presa d’Espo­nellà. Lla­vors aquí hi ha una reflexió a fer. Van come­tre un delicte, van matar el seu propi fill. Però ho van fer perquè eren males per­so­nes? La justícia esta­bleix l’auto­ria d’un delicte.

És que les pre­ses i els pan­tans són esce­na­ris pro­blemàtics.

Són zones aïlla­des, amb gran extensió d’aigua, envol­ta­des de zones bos­co­ses. El mateix any del crim de Sus­queda que jo tracto al lli­bre hi va haver el que pri­mer es va conèixer com el crim del pantà de Foix, que quan es va saber la iden­ti­tat de la víctima i dels acu­sats es va pas­sar a dir el crim de la Guàrdia Urbana. Però l’esce­nari també era un pantà. I uns mesos després hi va haver el crim del pantà de Boa­de­lla, un cas super­mis­teriós. Hi tro­ben un cadàver no iden­ti­fi­cat que resulta ser un vident de Rússia que havia vin­gut de vacan­ces aquí i acaba al pantà. I només a Sus­queda, la història de suc­ces­sos, com explico en el lli­bre, és llarguíssima.

Pri­mer, l’esce­nari, que com dic, ha sigut un lloc de molta tra­dició cri­mi­nal. I segon, que que­den molts enig­mes per resol­dre. És un cas molt intri­gant i a la gent l’interessa la intriga, el mis­teri.

Això passa en tots els pan­tans. L’aïlla­ment i la soli­tud del paratge ho abona.

Hi ha gent mis­te­ri­osa. El lloc es presta que hi hagi gent ama­gada, gent fora de la llei, gent que no vol ser moles­tada. Quan hi ha un mort al mig d’un car­rer en una gran ciu­tat, també hi ha gent d’aquesta mena pels vol­tants, però pas­sen des­a­per­ce­buts entre la gran massa humana i no tens aquesta sen­sació. Allà, com em deia un dels per­so­nat­ges reals, en Bar­to­meu Soler, tots els ulls et miren. Gent que tu no veus però que et té con­tro­lada, i ves a saber què pot pas­sar.

Jo no en sé, de fer hipòtesis. Una vegada em van dema­nar que fes un relat policíac de ficció per a un lli­bre que es va dir Terra de crims, i vaig patir el que no està escrit. I quan ho vaig acon­se­guir, vaig pen­sar, ostres, aquests per­so­nat­ges que he anat cre­ant, en rea­li­tat tots tenen un equi­va­lent en per­so­nat­ges de les meves cròniques reals, fins i tot jo mateixa. L’aposta que he fet a El pantà maleït és la de novel·lar una història perquè fos amena i interes­sant, però basada en cròniques reals que ja havia escrit i en fets docu­men­tats, lli­gats per les vivències i les tri­bu­la­ci­ons d’una peri­o­dista de suc­ces­sos que s’acaba endin­sant en aquest esce­nari cri­mi­nal.

Suposo que una mica és per ver­go­nya, per modèstia, per no sor­tir allà dient jo faig això, jo vaig allà, jo, jo, jo. No volia sem­blar un per­so­natge supe­rior als altres. I l’altra és perquè si jo escric com a nar­ra­dor omnis­ci­ent i em poso en el relat com a per­so­natge, això em per­met que en els capítols en què no soc pro­ta­go­nista, em pugui posar a la pell del per­so­natge que pro­ta­go­nitza aque­lla escena o aquell capítol.

A en Magentí li pesa el pas­sat. Un dels grans indi­cis que s’apor­ten con­tra ell és el seu per­fil cri­mi­nològic. Que si té capa­ci­tat de matar, que és impul­siu, que sap fer ser­vir armes, que si era al pantà quan van matar en Marc i la Paula. Uns indi­cis que no estan fona­men­tats en pro­ves físiques. És una teo­ria deduc­tiva sense pro­ves mate­ri­als que el vin­cu­lin amb les vícti­mes. I tam­poc hi ha cap prova mate­rial que esta­bleixi quin és l’esce­nari del crim. La inves­ti­gació fixa un lloc perquè és on en Magentí diu que pes­cava, però en aquest lloc, que és la Rie­rica, no s’hi ha tro­bat res que ho indi­qui.

Si ho pre­gunta als Mos­sos, li diran que està resolt. Ells han pre­sen­tat en Magentí com l’autor. Per a mi, estar resolt vol dir que sigui nítid i clar qui ha mort la pare­lla. Com es diu tècni­ca­ment, hi ha la veri­tat judi­cial i la veri­tat real, i de vega­des coin­ci­dei­xen i de vega­des no.

Queda molt camí per recórrer, si aquest cas arriba a judici.

En un dels altres grans casos que jo he vis­cut, que és el del segrest de la far­macèutica d’Olot Maria Àngels Feliu, sem­blava que tot que­da­ria allà sense cla­ri­fi­car i van pas­sar set anys i va aparèixer el tes­ti­moni que va ser­vir per esti­rar el fil fins a arri­bar a saber què havia pas­sat. Fent el paral·lelisme amb aquest lli­bre, quan vam publi­car Estam­pes del segrest d’Olot, explicàvem la història de la veïna que havia dit que havia vist el seu veí Toni Gui­rado, que era poli­cia local d’Olot, vigi­lant la Maria Àngels Feliu. I això es publica molt abans de saber qui eren els segres­ta­dors, i la senyora aquesta dada l’havia apor­tat molts pocs dies després del segrest. Però aquesta pista va que­dar allà, aban­do­nada. Si s’hagués seguit aquesta pista, quants dies de segrest s’hagués estal­viat la Maria Àngels? Doncs pel que fa a aquest lli­bre, qui et diu que en el cas de Sus­queda no hi hagi per aquí pen­jada una dada, algun ele­ment, algun fil per esti­rar?

Podria ser, però de moment no el sabem veure.