“Sense igualtat no hi ha llibertat”

Aquesta conselleria posa la societat catalana davant d’un mirall. Segueixen existint múltiples formes de desigualtat, de discriminació i de violència, i la tasca de la conselleria és posar les polítiques d’igualtat al centre de totes les actuacions públiques. No només es tracta de construir una conselleria, sinó d’aconseguir que el conjunt de departaments elaborin polítiques d’igualtat en coordinació amb aquesta conselleria. El govern es marca com a objectiu la transformació feminista, i la conselleria, juntament amb els altres departaments i el conjunt d’institucions del país, ha d’impulsar aquest canvi cultural de fons per assolir la igualtat.

No partim de zero, perquè ja hi ha organismes i unitats directives que tracten polítiques d’igualtat. Hi ha l’Institut Català de les Dones, hi ha una Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania amb una àrea LGTBI, amb una àrea d’igualtat en el treball i una subdirecció contra la violència masclista. Ara, però, amb la creació d’una conselleria, s’han elevat aquestes unitats. Si considerem la violència masclista una qüestió política de primer ordre, ha de tenir una direcció general específica. El mateix amb polítiques públiques LGTBI o amb la creació d’una Direcció General de Migració, Refugi i Antiracisme per visibilitzar que no estem parlant d’una qüestió associada a serveis socials, sinó d’una qüestió de drets humans. Hem mapat totes aquelles polítiques d’igualtat imprescindibles i hem establert per a cadascuna d’elles aquest rang a través d’una direcció general per poder desplegar les lleis d’igualtat que ens correspon impulsar, sigui la d’igualtat efectiva entre homes i dones, contra la violència masclista, els drets de les persones LGTBI o la d’igualtat de tracte i no discriminació.

Ens veiem com la conselleria dels drets humans. La transformació feminista depèn fonamentalment d’aquest enfocament de drets humans des d’una premissa molt clara: sense igualtat no hi ha llibertat. La llibertat de les persones de poder ser i de poder fer, lliures de totes aquestes discriminacions i desigualtats, ha de ser central. Podem voler un país lliure, això és obvi, però sense que cadascuna de les persones també ho siguin aquest país lliure no serà una realitat. Per tant, treballem la garantia de drets: el dret a la igualtat, el dret a la no discriminació, el dret a viure una vida lliure de violències, el dret que es respecti qui som, independentment de l’orientació sexual o de la identitat de gènere que puguem tenir o de les discapacitats o no que tinguem. És una tasca política molt important i que necessita el desplegament de molts recursos i al mateix temps teixir tot aquests treball interdepartamental perquè aquestes polítiques no es despleguen només des d’un àmbit, sinó que són transversals a l’actuació de tots els departaments.

Doblar els recursos destinats a l’abordatges de les violències masclistes té com a resultat poder reforçar els serveis de la xarxa especialitzada, fer campanyes de sensibilització i de prevenció com no s’havien fet fins ara. Campanyes estructurades, amb una perspectiva de país, coordinades, amb missatges dirigits al conjunt de la població però també específicament als homes, perquè ells tenen un paper cabdal a l’hora de deslegitimar o rebutjar totes aquelles violències que veuen en el seus entorns més immediats i revisar aquells patrons culturalment apresos que els fan reproduir aquestes violències. Tripliquem els recursos destinats a les polítiques LGTBI, i això permet ampliar el nombre de serveis d’atenció integrals que hi ha al territori i crear un servei d’atenció integral central que faci la coordinació. Implica també que hi haurà una política de cures que va més enllà de la que hi havia hagut fins ara, i això vol dir alliberar de temps les dones. També permet posar també en marxa l’Oficina d’igualtat de tracte i no discriminació, una oficina que recollirà totes aquelles denúncies que pateixi la ciutadania de Catalunya per raó de gènere, d’orientació sexual, de color de pell, d’edat..., de tots els eixos de discriminació que puguem experimentar en el dia a dia, ja sigui quan se’ns ha privat de l’accés o se’ns ha donat un mal servei per algun d’aquests factors. A banda hi ha mesures molt potents en altres departaments que també contribueixen a reduir les desigualtats: la gratuïtat de l’i2, la prova pilot de renda bàsica universal o accions concretes incloses en l’Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius, que van des de l’ampliació de la gratuïtat en anticoncepció de llarga durada fins a l’equitat territorial en accés a la interrupció voluntària de l’embaràs, l’ampliació de l’accés a la reproducció humana assistida o l’equitat menstrual.

Són dades que fan aflorar una realitat que sovint està invisibilitzada perquè hi ha moltes violències quotidianes que no sempre identifiquem. Per això les campanyes que hem desenvolupat des de la conselleria d’ençà que hem entrat –la del 28 de juny, dia de l’orgull LGTBI; la campanya del 25-N per l’eliminació de la violència contra les dones o la que ara està en marxa contra el racisme– són campanyes en què identifiquem totes aquelles situacions quotidianes que es poden basar en estereotips o en prejudicis, en bromes, en tradicions... però que són a la base d’aquest iceberg que legitima el que després són altres formes de discriminacions i violències més greus, ja siguin físiques, sexuals o psicològiques. El primer pas és fer-les visibles perquè tothom en prengui consciència, perquè tothom les pugui denunciar i sigui part activa en la seva erradicació. Després cal aquesta ampliació de la xarxa i repensar les polítiques contra les violències masclistes posant les dones al centre. I això vol dir que no siguin les dones les que s’hagin d’ajustar als serveis existents, sinó que repensem els serveis perquè es puguin atendre les diferents circumstàncies i necessitats.

Se’n pateix i se n’exerceix! Per això hem canviat el focus, perquè s’ha tendit a centrar les campanyes en els casos més greus, i és evident que a aquests hi hem d’arribar perquè encara hi ha moltes dones que estan patint en silenci, però volem posar el focus en aquestes violències que són més quotidianes. No pensem en un feminicidi o en una violació, pensem en les violències del dia a dia que patim a la feina, a la universitat, a l’escola, anant pel carrer, en un entorn d’amistats. Les hem de poder identificar, tant si com a dones les patim, com si com a homes les han exercit o en són còmplices. I quan ens hi identifiquem voldrà dir que hem après a anomenar-les com a tal.

De fet, fa només quinze anys, aproximadament, que parlem de violència masclista, abans era violència domèstica, aquella violència que passa de portes endins i en què les víctimes patien un fort estigma –“què deus haver fet?” “com anaves vestida?”– Les dades que tenim són només de les situacions que s’han denunciat o de les atencions que s’han fet des dels serveis, i això vol dir que n’hi ha més, però el fet que hi hagi més denúncies vol dir que hi ha una major conscienciació social i que se sap identificar. Hi ha hagut també tot un moviment social al carrer, el feminista, que ha dit a les dones: “No esteu soles, jo us crec!” Les administracions també estan responent amb més serveis i més específics, amb més mesures d’acompanyament i, per tant, és normal que aflorin més casos. Les violències sexuals són l’epicentre de les violències masclistes. Veiem als mitjans els casos mediàtics on hi ha més consternació social, però les patim les dones en el dia a dia: assetjament sexual al transport públic, a la feina, en una discoteca..., i des de la conselleria tenim un nou model d’abordatge que començarem a implementar els propers mesos.

Afortunadament, a això ara ja li posem nom, és violència institucional. El nom existia, era una reivindicació històrica dels moviments feministes, i en la revisió que es va fer de la llei contra la violència masclista el 2010 s’hi va incorporar. I el primer acord de govern de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes va ser precisament un acord per combatre la violència institucional amb avaluacions específiques de la victimització que es produeix en l’àmbit judicial, també en la que es pugui produir als mateixos serveis d’atenció, en la formació de tot el personal mèdic, judicial o policial perquè no realitzin aquestes males pràctiques, aquestes negligències o mals acompanyaments que provoquen més violència després de la violència patida.

Tots els àmbits de la societat estan travessats pel gènere i no només pel masclisme, sinó també pel racisme i altres formes d’opressió. Quan la societat ho és, es fa difícil trobar un àmbit d’interacció on no s’estiguin reproduint aquests patrons. Aquest és el primer govern que té més dones que homes de la història de la Generalitat. Incloent el president, el consell executiu té un 53% de dones, i més enllà de la paritat al consell executiu també s’ha assolit en els nomenaments de les diferents conselleries. Però hem trigat quaranta anys des de la recuperació de l’autogovern, i això ha estat així perquè la política tenia unes dinàmiques masclistes a l’hora de decidir qui es considerava més apte o millor candidat per exercir determinats càrrecs.

No, una consellera no pot conciliar. La política està concebuda per a persones que tenen una disponibilitat de temps absoluta, i això perjudica més les dones que els homes, perquè encara que un conseller tampoc pot conciliar, la societat segueix atribuint les responsabilitats de cura a les dones. Rarament pregunten a un conseller com s’ho fa per conciliar o com s’ho fa per estar amb les seves criatures; en canvi, a les conselleres, sí. El canvi depèn de transformar també la manera de fer política, i per això cal que el feminisme impregni com entenem la política, com fem les polítiques públiques, com ens relacionem amb les entitats... Aquest és un treball de fons que s’ha d’aplicar no només a la política, sinó al conjunt de la societat, i una de les estratègies de país on Catalunya ha estat pionera en l’adopció de diferents acords és en la reorganització del temps: poder fer del dret al temps un dret de la ciutadania, que és indestriable del dret a les cures. Aquesta materialització del dret al temps depèn del treball departamental, però també intersectorial, ja que no només la Generalitat ha de fer canvis, sinó també el conjunt de les administracions, les empreses, les entitats... Aquests acords i pactes del temps que la Generalitat ha anat signant tenen un objectiu claríssim que marca el 2025, que és aquesta legislatura. Ara tenim la responsabilitat de passar dels acords escrits a les accions concretes que els materialitzin.

Hi ha un procés de transformació cultural de fons, perquè els homes assumeixin les seves responsabilitats en la cura i en les tasques domèstiques. De fet, cada vegada hi ha més homes que volen tenir una parentalitat molt més activa. Però el que hi ha, sobretot, és la necessitat d’una major actuació dels poders públics; no podem garantir el dret al temps sense aquesta actuació pública en matèria d’ampliació dels serveis de cures, no només relacionat amb els infants, sinó també de cures de persones grans o persones dependents. En el fons és també un plantejament més global, perquè estem parlant del dret que tenen totes les persones a la seva autonomia personal. En aquests cas, no és només des del nostre departament des d’on impulsarem les polítiques de cures més vinculades a l’àmbit de 0 a 14 anys, sinó també des del Departament de Drets Socials, amb tota la política de persones grans, de discapacitat i, al mateix temps, aquest canvi cultural que dèiem de reorganització horària.

No tenim competències en Seguretat Social, però creiem que el permís de maternitat s’ha d’ampliar, i aquesta és una reclamació que estem fent a l’Estat. Havien d’augmentar el permís de paternitat perquè era ridícul i no afavoria aquesta parentalitat responsable, però els permisos de maternitat fa dècades que estan en el mateix reconeixement de setmanes, per tant, cal fer passos també en aquesta direcció.

Podem tenir la impressió que hem avançat molt pel que fa a acceptació de la diversitat en els diferents àmbits, però això no vol dir que haguem assolit aquesta acceptació en tots els grups de la societat. No és que ara hi hagi més agressions, hi pot haver algun repunt i s’hi ha de prestar tota l’atenció, però tornem al que dèiem abans. Hi ha més sensibilització i més suport de les institucions amb lleis potents, en les quals els moviments socials hi han tingut un paper cabdal. Al mateix temps també és veritat que hi ha un auge de l’extrema dreta, que amb les seves tribunes mediàtiques i també des de les institucions estan legitimant o estan produint uns discursos d’odi que en un darrer terme poden legitimar les agressions. En qualsevol cas, nosaltres alertem d’aquesta fal·làcia de la igualtat.; no s’ha trencat aquell paradís en què ja teníem tots els drets garantits i no ens estaven discriminant per orientació sexual, per identitat de gènere, pel color de la nostra pell... Aquestes discriminacions sobreviuen, i això és el que ha justificat, entre d’altres, la creació de la conselleria.

Hem triplicat els recursos destinats a les polítiques públiques LGTBI, cosa que permet reforçar aquests serveis d’atenció integral, que són més de cent punts arreu del país. Reforçar amb més personal especialitzat, amb més formació, amb més capacitat de suport a les entitats que també fan acompanyament o sensibilització i conscienciació en l’àmbit social i comunitari. Més recursos implica també seguir desenvolupant la llei 11/2014 de drets LGTBI, incloent tot el règim sancionador. L’Oficina d’igualtat de tracte i no discriminació que es posarà en marxa l’any vinent en el seu règim sancionador vetlla per la no discriminació de les persones LGTBI i, per tant, totes aquelles discriminacions de particulars, empreses o de les mateixes administracions podran ser denunciades per tenir aquest acompanyament i ser reparades, ja sigui amb una sanció o amb altres formes de mediació, disculpa pública o garanties de no repetició en funció de la forma de discriminació. És important matisar que parlem de discriminació; tot allò que siguin agressions ja és delicte d’odi i, per tant, seria una denúncia per la via penal.

La perspectiva feminista de la reparació, que l’apliquem tant en l’ àmbit de les violències com en de les polítiques LGTBI o les polítiques antiracistes, implica que els poders públics ens responsabilitzem d’aquella violència ocorreguda en tant que són violències estructurals i hi responem, no només de manera subsidiària, sinó també perquè la persona tingui l’acompanyament adequat i els recursos necessaris perquè pugui tirar endavant amb la seva vida, ja sigui amb indemnitzacions, garanties de no repetició o mesures específiques de reparació.

En el cas dels delictes d’odi, que tenen molt a veure amb agressions racistes o LGTBI-fòbiques, és evident que la víctima d’agressió té dret a anar a un hospital i ser atès, però hi ha una sèrie de serveis que fins ara no estan a la cartera bàsica de salut –dents o aparells auditius, per exemple– que contribueixen a una reparació molt més ràpida de la persona. En aquest cas, amb el dret a reparació, l’administració se’n farà càrrec. En l’àmbit de la violència masclista, una primera mesura és que el govern es farà càrrec del sepeli, el trasllat o la repatriació del cos de les dones. Aquí la reparació és per a la família, que rep l’acompanyament de l’administració, que se’n fa responsable perquè qui ha fallat és la societat i, en últim terme, les administracions que no han sigut capaces de protegir d’aquestes violències.

I tant, el racisme és estructural. Som societats que tenen una història de colonització, de tràfic d’esclaus, d’expulsions de comunitats senceres: la gitana, la jueva, la musulmana. Tot això deixa un pòsit. Quaranta anys de dictadura feixista i supremacisme, amb el dia de la raça. Encara no s’ha fet una revisió substancial de què implica aquest 12 d’octubre, que se segueix celebrant amb un altre nom, però que parteix encara d’aquesta idea de superioritat. Tenim tota una sèrie de perjudicis i d’estigmes que, com en el cas de les violències masclistes o LGTBI-fòbiques, estan tan naturalitzades que ens costa identificar-les i més quan les estem exercint nosaltres. Som racistes i masclistes per defecte i necessitem fer aquest treball conscient d’identificar tot allò que hem après, sigui perquè ens ha vingut de casa, dels mitjans de comunicació o de tota la producció cultural que també ha reproduït aquests estereotips i estigmes.

Sí, aquesta setmana hem iniciat un procés participatiu obert a tota la ciutadania a través del portal telemàtic Participa Gencat perquè volem que sigui una llei participada, una llei que incorpori la perspectiva antiracista de manera transversal en totes les polítiques públiques. Tota la tasca que s’ha fet per incorporar la perspectiva de gènere de manera transversal en el conjunt d’actuacions públiques ha de passar a ser també una perspectiva de gènere interseccional, una perspectiva antiracista, perquè quan parlem de racisme no pensem només en aquest racisme social, sinó també en el que exercim de manera quotidiana sense identificar i també del racisme institucional. Aquest nom s’ha de pair i digerir perquè del que es tracta és d’identificar les situacions per corregir-les.

Hi ha una llei d’estrangeria d’àmbit estatal, que no és competència nostra, que vulnera els drets humans en molts nivells. Les condicions draconianes per accedir a un permís de treball o a un permís de residència provoquen molta vulnerabilitat, perquè fan molt difícil accedir a una situació administrativa regular i això permet l’explotació laboral, la precarització de les persones, dificulta que puguin accedir a una habitatge... És una vulneració de drets en tota regla.

Aquest també és un eix de treball de la conselleria. Un jove que un dia té 17 anys i l’endemà arriba a la majoria d’edat no li ha canviat la vida i té la mateixa realitat. El que cal és que les administracions segueixin acompanyant aquests menors com ho fem amb qualsevol menor, afavorint que tinguin les oportunitats per poder treballar o per seguir estudiant i formant-se amb allò que desitgin, per seguir aportant a la societat des d’allò que estan aprenent i en què s’estan formant. La política d’immigració s’ha de desenvolupar també des de l’òptica dels drets humans, i aquest serà també un eix central de la conselleria.