“Sense igualtat no hi ha llibertat”

Aquesta con­se­lle­ria posa la soci­e­tat cata­lana davant d’un mirall. Seguei­xen exis­tint múlti­ples for­mes de desi­gual­tat, de dis­cri­mi­nació i de violència, i la tasca de la con­se­lle­ria és posar les polítiques d’igual­tat al cen­tre de totes les actu­a­ci­ons públi­ques. No només es tracta de cons­truir una con­se­lle­ria, sinó d’acon­se­guir que el con­junt de depar­ta­ments ela­bo­rin polítiques d’igual­tat en coor­di­nació amb aquesta con­se­lle­ria. El govern es marca com a objec­tiu la trans­for­mació femi­nista, i la con­se­lle­ria, jun­ta­ment amb els altres depar­ta­ments i el con­junt d’ins­ti­tu­ci­ons del país, ha d’impul­sar aquest canvi cul­tu­ral de fons per asso­lir la igual­tat.

No par­tim de zero, perquè ja hi ha orga­nis­mes i uni­tats direc­ti­ves que trac­ten polítiques d’igual­tat. Hi ha l’Ins­ti­tut Català de les Dones, hi ha una Secre­ta­ria d’Igual­tat, Migra­ci­ons i Ciu­ta­da­nia amb una àrea LGTBI, amb una àrea d’igual­tat en el tre­ball i una sub­di­recció con­tra la violència mas­clista. Ara, però, amb la cre­ació d’una con­se­lle­ria, s’han ele­vat aques­tes uni­tats. Si con­si­de­rem la violència mas­clista una qüestió política de pri­mer ordre, ha de tenir una direcció gene­ral específica. El mateix amb polítiques públi­ques LGTBI o amb la cre­ació d’una Direcció Gene­ral de Migració, Refugi i Anti­ra­cisme per visi­bi­lit­zar que no estem par­lant d’una qüestió asso­ci­ada a ser­veis soci­als, sinó d’una qüestió de drets humans. Hem mapat totes aque­lles polítiques d’igual­tat impres­cin­di­bles i hem esta­blert per a cadas­cuna d’elles aquest rang a través d’una direcció gene­ral per poder des­ple­gar les lleis d’igual­tat que ens cor­res­pon impul­sar, sigui la d’igual­tat efec­tiva entre homes i dones, con­tra la violència mas­clista, els drets de les per­so­nes LGTBI o la d’igual­tat de tracte i no dis­cri­mi­nació.

Ens veiem com la con­se­lle­ria dels drets humans. La trans­for­mació femi­nista depèn fona­men­tal­ment d’aquest enfo­ca­ment de drets humans des d’una pre­missa molt clara: sense igual­tat no hi ha lli­ber­tat. La lli­ber­tat de les per­so­nes de poder ser i de poder fer, lliu­res de totes aques­tes dis­cri­mi­na­ci­ons i desi­gual­tats, ha de ser cen­tral. Podem voler un país lliure, això és obvi, però sense que cadas­cuna de les per­so­nes també ho siguin aquest país lliure no serà una rea­li­tat. Per tant, tre­ba­llem la garan­tia de drets: el dret a la igual­tat, el dret a la no dis­cri­mi­nació, el dret a viure una vida lliure de violències, el dret que es res­pecti qui som, inde­pen­dent­ment de l’ori­en­tació sexual o de la iden­ti­tat de gènere que puguem tenir o de les dis­ca­pa­ci­tats o no que tin­guem. És una tasca política molt impor­tant i que neces­sita el des­ple­ga­ment de molts recur­sos i al mateix temps tei­xir tot aquests tre­ball inter­de­par­ta­men­tal perquè aques­tes polítiques no es des­ple­guen només des d’un àmbit, sinó que són trans­ver­sals a l’actu­ació de tots els depar­ta­ments.

Doblar els recur­sos des­ti­nats a l’abor­dat­ges de les violències mas­clis­tes té com a resul­tat poder reforçar els ser­veis de la xarxa espe­ci­a­lit­zada, fer cam­pa­nyes de sen­si­bi­lit­zació i de pre­venció com no s’havien fet fins ara. Cam­pa­nyes estruc­tu­ra­des, amb una pers­pec­tiva de país, coor­di­na­des, amb mis­sat­ges diri­gits al con­junt de la població però també específica­ment als homes, perquè ells tenen un paper cab­dal a l’hora de des­le­gi­ti­mar o rebut­jar totes aque­lles violències que veuen en el seus entorns més imme­di­ats i revi­sar aquells patrons cul­tu­ral­ment apre­sos que els fan repro­duir aques­tes violències. Tri­pli­quem els recur­sos des­ti­nats a les polítiques LGTBI, i això per­met ampliar el nom­bre de ser­veis d’atenció inte­grals que hi ha al ter­ri­tori i crear un ser­vei d’atenció inte­gral cen­tral que faci la coor­di­nació. Implica també que hi haurà una política de cures que va més enllà de la que hi havia hagut fins ara, i això vol dir alli­be­rar de temps les dones. També per­met posar també en marxa l’Ofi­cina d’igual­tat de tracte i no dis­cri­mi­nació, una ofi­cina que reco­llirà totes aque­lles denúncies que pateixi la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya per raó de gènere, d’ori­en­tació sexual, de color de pell, d’edat..., de tots els eixos de dis­cri­mi­nació que puguem expe­ri­men­tar en el dia a dia, ja sigui quan se’ns ha pri­vat de l’accés o se’ns ha donat un mal ser­vei per algun d’aquests fac­tors. A banda hi ha mesu­res molt potents en altres depar­ta­ments que també con­tri­bu­ei­xen a reduir les desi­gual­tats: la gratuïtat de l’i2, la prova pilot de renda bàsica uni­ver­sal o acci­ons con­cre­tes inclo­ses en l’Estratègia Naci­o­nal de Drets Sexu­als i Repro­duc­tius, que van des de l’ampli­ació de la gratuïtat en anti­con­cepció de llarga durada fins a l’equi­tat ter­ri­to­rial en accés a la inter­rupció voluntària de l’embaràs, l’ampli­ació de l’accés a la repro­ducció humana assis­tida o l’equi­tat mens­trual.

Són dades que fan aflo­rar una rea­li­tat que sovint està invi­si­bi­lit­zada perquè hi ha mol­tes violències quo­ti­di­a­nes que no sem­pre iden­ti­fi­quem. Per això les cam­pa­nyes que hem desen­vo­lu­pat des de la con­se­lle­ria d’ençà que hem entrat –la del 28 de juny, dia de l’orgull LGTBI; la cam­pa­nya del 25-N per l’eli­mi­nació de la violència con­tra les dones o la que ara està en marxa con­tra el racisme– són cam­pa­nyes en què iden­ti­fi­quem totes aque­lles situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes que es poden basar en este­re­o­tips o en pre­ju­di­cis, en bro­mes, en tra­di­ci­ons... però que són a la base d’aquest ice­berg que legi­tima el que després són altres for­mes de dis­cri­mi­na­ci­ons i violències més greus, ja siguin físiques, sexu­als o psi­cològiques. El pri­mer pas és fer-les visi­bles perquè tot­hom en pren­gui consciència, perquè tot­hom les pugui denun­ciar i sigui part activa en la seva erra­di­cació. Després cal aquesta ampli­ació de la xarxa i repen­sar les polítiques con­tra les violències mas­clis­tes posant les dones al cen­tre. I això vol dir que no siguin les dones les que s’hagin d’ajus­tar als ser­veis exis­tents, sinó que repen­sem els ser­veis perquè es puguin aten­dre les dife­rents cir­cumstàncies i neces­si­tats.

Se’n pateix i se n’exer­ceix! Per això hem can­viat el focus, perquè s’ha ten­dit a cen­trar les cam­pa­nyes en els casos més greus, i és evi­dent que a aquests hi hem d’arri­bar perquè encara hi ha mol­tes dones que estan patint en silenci, però volem posar el focus en aques­tes violències que són més quo­ti­di­a­nes. No pen­sem en un femi­ni­cidi o en una vio­lació, pen­sem en les violències del dia a dia que patim a la feina, a la uni­ver­si­tat, a l’escola, anant pel car­rer, en un entorn d’amis­tats. Les hem de poder iden­ti­fi­car, tant si com a dones les patim, com si com a homes les han exer­cit o en són còmpli­ces. I quan ens hi iden­ti­fi­quem voldrà dir que hem après a ano­me­nar-les com a tal.

De fet, fa només quinze anys, apro­xi­ma­da­ment, que par­lem de violència mas­clista, abans era violència domèstica, aque­lla violència que passa de por­tes endins i en què les vícti­mes patien un fort estigma –“què deus haver fet?” “com ana­ves ves­tida?”– Les dades que tenim són només de les situ­a­ci­ons que s’han denun­ciat o de les aten­ci­ons que s’han fet des dels ser­veis, i això vol dir que n’hi ha més, però el fet que hi hagi més denúncies vol dir que hi ha una major cons­ci­en­ci­ació social i que se sap iden­ti­fi­car. Hi ha hagut també tot un movi­ment social al car­rer, el femi­nista, que ha dit a les dones: “No esteu soles, jo us crec!” Les admi­nis­tra­ci­ons també estan res­po­nent amb més ser­veis i més específics, amb més mesu­res d’acom­pa­nya­ment i, per tant, és nor­mal que aflo­rin més casos. Les violències sexu­als són l’epi­cen­tre de les violències mas­clis­tes. Veiem als mit­jans els casos mediàtics on hi ha més cons­ter­nació social, però les patim les dones en el dia a dia: asset­ja­ment sexual al trans­port públic, a la feina, en una dis­co­teca..., i des de la con­se­lle­ria tenim un nou model d’abor­datge que començarem a imple­men­tar els pro­pers mesos.

Afor­tu­na­da­ment, a això ara ja li posem nom, és violència ins­ti­tu­ci­o­nal. El nom exis­tia, era una rei­vin­di­cació històrica dels movi­ments femi­nis­tes, i en la revisió que es va fer de la llei con­tra la violència mas­clista el 2010 s’hi va incor­po­rar. I el pri­mer acord de govern de la Con­se­lle­ria d’Igual­tat i Femi­nis­mes va ser pre­ci­sa­ment un acord per com­ba­tre la violència ins­ti­tu­ci­o­nal amb ava­lu­a­ci­ons específiques de la vic­ti­mit­zació que es pro­du­eix en l’àmbit judi­cial, també en la que es pugui pro­duir als matei­xos ser­veis d’atenció, en la for­mació de tot el per­so­nal mèdic, judi­cial o poli­cial perquè no rea­lit­zin aques­tes males pràcti­ques, aques­tes negligències o mals acom­pa­nya­ments que pro­vo­quen més violència després de la violència patida.

Tots els àmbits de la soci­e­tat estan tra­ves­sats pel gènere i no només pel mas­clisme, sinó també pel racisme i altres for­mes d’opressió. Quan la soci­e­tat ho és, es fa difícil tro­bar un àmbit d’interacció on no s’esti­guin repro­duint aquests patrons. Aquest és el pri­mer govern que té més dones que homes de la història de la Gene­ra­li­tat. Inclo­ent el pre­si­dent, el con­sell exe­cu­tiu té un 53% de dones, i més enllà de la pari­tat al con­sell exe­cu­tiu també s’ha asso­lit en els nome­na­ments de les dife­rents con­se­lle­ries. Però hem tri­gat qua­ranta anys des de la recu­pe­ració de l’auto­go­vern, i això ha estat així perquè la política tenia unes dinàmiques mas­clis­tes a l’hora de deci­dir qui es con­si­de­rava més apte o millor can­di­dat per exer­cir deter­mi­nats càrrecs.

No, una con­se­llera no pot con­ci­liar. La política està con­ce­buda per a per­so­nes que tenen una dis­po­ni­bi­li­tat de temps abso­luta, i això per­ju­dica més les dones que els homes, perquè encara que un con­se­ller tam­poc pot con­ci­liar, la soci­e­tat segueix atri­buint les res­pon­sa­bi­li­tats de cura a les dones. Rara­ment pre­gun­ten a un con­se­ller com s’ho fa per con­ci­liar o com s’ho fa per estar amb les seves cri­a­tu­res; en canvi, a les con­se­lle­res, sí. El canvi depèn de trans­for­mar també la manera de fer política, i per això cal que el femi­nisme impregni com ente­nem la política, com fem les polítiques públi­ques, com ens rela­ci­o­nem amb les enti­tats... Aquest és un tre­ball de fons que s’ha d’apli­car no només a la política, sinó al con­junt de la soci­e­tat, i una de les estratègies de país on Cata­lu­nya ha estat pio­nera en l’adopció de dife­rents acords és en la reor­ga­nit­zació del temps: poder fer del dret al temps un dret de la ciu­ta­da­nia, que és indes­tri­a­ble del dret a les cures. Aquesta mate­ri­a­lit­zació del dret al temps depèn del tre­ball depar­ta­men­tal, però també inter­sec­to­rial, ja que no només la Gene­ra­li­tat ha de fer can­vis, sinó també el con­junt de les admi­nis­tra­ci­ons, les empre­ses, les enti­tats... Aquests acords i pac­tes del temps que la Gene­ra­li­tat ha anat sig­nant tenen un objec­tiu claríssim que marca el 2025, que és aquesta legis­la­tura. Ara tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de pas­sar dels acords escrits a les acci­ons con­cre­tes que els mate­ri­a­lit­zin.

Hi ha un procés de trans­for­mació cul­tu­ral de fons, perquè els homes assu­mei­xin les seves res­pon­sa­bi­li­tats en la cura i en les tas­ques domèsti­ques. De fet, cada vegada hi ha més homes que volen tenir una paren­ta­li­tat molt més activa. Però el que hi ha, sobre­tot, és la neces­si­tat d’una major actu­ació dels poders públics; no podem garan­tir el dret al temps sense aquesta actu­ació pública en matèria d’ampli­ació dels ser­veis de cures, no només rela­ci­o­nat amb els infants, sinó també de cures de per­so­nes grans o per­so­nes depen­dents. En el fons és també un plan­te­ja­ment més glo­bal, perquè estem par­lant del dret que tenen totes les per­so­nes a la seva auto­no­mia per­so­nal. En aquests cas, no és només des del nos­tre depar­ta­ment des d’on impul­sa­rem les polítiques de cures més vin­cu­la­des a l’àmbit de 0 a 14 anys, sinó també des del Depar­ta­ment de Drets Soci­als, amb tota la política de per­so­nes grans, de dis­ca­pa­ci­tat i, al mateix temps, aquest canvi cul­tu­ral que dèiem de reor­ga­nit­zació horària.

No tenim com­petències en Segu­re­tat Social, però cre­iem que el permís de mater­ni­tat s’ha d’ampliar, i aquesta és una recla­mació que estem fent a l’Estat. Havien d’aug­men­tar el permís de pater­ni­tat perquè era ridícul i no afa­vo­ria aquesta paren­ta­li­tat res­pon­sa­ble, però els per­mi­sos de mater­ni­tat fa dècades que estan en el mateix reco­nei­xe­ment de set­ma­nes, per tant, cal fer pas­sos també en aquesta direcció.

Podem tenir la impressió que hem avançat molt pel que fa a accep­tació de la diver­si­tat en els dife­rents àmbits, però això no vol dir que haguem asso­lit aquesta accep­tació en tots els grups de la soci­e­tat. No és que ara hi hagi més agres­si­ons, hi pot haver algun repunt i s’hi ha de pres­tar tota l’atenció, però tor­nem al que dèiem abans. Hi ha més sen­si­bi­lit­zació i més suport de les ins­ti­tu­ci­ons amb lleis potents, en les quals els movi­ments soci­als hi han tin­gut un paper cab­dal. Al mateix temps també és veri­tat que hi ha un auge de l’extrema dreta, que amb les seves tri­bu­nes mediàtiques i també des de les ins­ti­tu­ci­ons estan legi­ti­mant o estan pro­duint uns dis­cur­sos d’odi que en un dar­rer terme poden legi­ti­mar les agres­si­ons. En qual­se­vol cas, nosal­tres aler­tem d’aquesta fal·làcia de la igual­tat.; no s’ha tren­cat aquell paradís en què ja teníem tots els drets garan­tits i no ens esta­ven dis­cri­mi­nant per ori­en­tació sexual, per iden­ti­tat de gènere, pel color de la nos­tra pell... Aques­tes dis­cri­mi­na­ci­ons sobre­vi­uen, i això és el que ha jus­ti­fi­cat, entre d’altres, la cre­ació de la con­se­lle­ria.

Hem tri­pli­cat els recur­sos des­ti­nats a les polítiques públi­ques LGTBI, cosa que per­met reforçar aquests ser­veis d’atenció inte­gral, que són més de cent punts arreu del país. Reforçar amb més per­so­nal espe­ci­a­lit­zat, amb més for­mació, amb més capa­ci­tat de suport a les enti­tats que també fan acom­pa­nya­ment o sen­si­bi­lit­zació i cons­ci­en­ci­ació en l’àmbit social i comu­ni­tari. Més recur­sos implica també seguir desen­vo­lu­pant la llei 11/2014 de drets LGTBI, inclo­ent tot el règim san­ci­o­na­dor. L’Ofi­cina d’igual­tat de tracte i no dis­cri­mi­nació que es posarà en marxa l’any vinent en el seu règim san­ci­o­na­dor vet­lla per la no dis­cri­mi­nació de les per­so­nes LGTBI i, per tant, totes aque­lles dis­cri­mi­na­ci­ons de par­ti­cu­lars, empre­ses o de les matei­xes admi­nis­tra­ci­ons podran ser denun­ci­a­des per tenir aquest acom­pa­nya­ment i ser repa­ra­des, ja sigui amb una sanció o amb altres for­mes de medi­ació, dis­culpa pública o garan­ties de no repe­tició en funció de la forma de dis­cri­mi­nació. És impor­tant mati­sar que par­lem de dis­cri­mi­nació; tot allò que siguin agres­si­ons ja és delicte d’odi i, per tant, seria una denúncia per la via penal.

La pers­pec­tiva femi­nista de la repa­ració, que l’apli­quem tant en l’ àmbit de les violències com en de les polítiques LGTBI o les polítiques anti­ra­cis­tes, implica que els poders públics ens res­pon­sa­bi­lit­zem d’aque­lla violència ocor­re­guda en tant que són violències estruc­tu­rals i hi res­po­nem, no només de manera sub­sidiària, sinó també perquè la per­sona tin­gui l’acom­pa­nya­ment ade­quat i els recur­sos neces­sa­ris perquè pugui tirar enda­vant amb la seva vida, ja sigui amb indem­nit­za­ci­ons, garan­ties de no repe­tició o mesu­res específiques de repa­ració.

En el cas dels delic­tes d’odi, que tenen molt a veure amb agres­si­ons racis­tes o LGTBI-fòbiques, és evi­dent que la víctima d’agressió té dret a anar a un hos­pi­tal i ser atès, però hi ha una sèrie de ser­veis que fins ara no estan a la car­tera bàsica de salut –dents o apa­rells audi­tius, per exem­ple– que con­tri­bu­ei­xen a una repa­ració molt més ràpida de la per­sona. En aquest cas, amb el dret a repa­ració, l’admi­nis­tració se’n farà càrrec. En l’àmbit de la violència mas­clista, una pri­mera mesura és que el govern es farà càrrec del sepeli, el tras­llat o la repa­tri­ació del cos de les dones. Aquí la repa­ració és per a la família, que rep l’acom­pa­nya­ment de l’admi­nis­tració, que se’n fa res­pon­sa­ble perquè qui ha fallat és la soci­e­tat i, en últim terme, les admi­nis­tra­ci­ons que no han sigut capa­ces de pro­te­gir d’aques­tes violències.

I tant, el racisme és estruc­tu­ral. Som soci­e­tats que tenen una història de colo­nit­zació, de tràfic d’esclaus, d’expul­si­ons de comu­ni­tats sen­ce­res: la gitana, la jueva, la musul­mana. Tot això deixa un pòsit. Qua­ranta anys de dic­ta­dura fei­xista i supre­ma­cisme, amb el dia de la raça. Encara no s’ha fet una revisió subs­tan­cial de què implica aquest 12 d’octu­bre, que se segueix cele­brant amb un altre nom, però que par­teix encara d’aquesta idea de supe­ri­o­ri­tat. Tenim tota una sèrie de per­ju­di­cis i d’estig­mes que, com en el cas de les violències mas­clis­tes o LGTBI-fòbiques, estan tan natu­ra­lit­za­des que ens costa iden­ti­fi­car-les i més quan les estem exer­cint nosal­tres. Som racis­tes i mas­clis­tes per defecte i neces­si­tem fer aquest tre­ball cons­ci­ent d’iden­ti­fi­car tot allò que hem après, sigui perquè ens ha vin­gut de casa, dels mit­jans de comu­ni­cació o de tota la pro­ducció cul­tu­ral que també ha reproduït aquests este­re­o­tips i estig­mes.

Sí, aquesta set­mana hem ini­ciat un procés par­ti­ci­pa­tiu obert a tota la ciu­ta­da­nia a través del por­tal telemàtic Par­ti­cipa Gen­cat perquè volem que sigui una llei par­ti­ci­pada, una llei que incor­pori la pers­pec­tiva anti­ra­cista de manera trans­ver­sal en totes les polítiques públi­ques. Tota la tasca que s’ha fet per incor­po­rar la pers­pec­tiva de gènere de manera trans­ver­sal en el con­junt d’actu­a­ci­ons públi­ques ha de pas­sar a ser també una pers­pec­tiva de gènere inter­sec­ci­o­nal, una pers­pec­tiva anti­ra­cista, perquè quan par­lem de racisme no pen­sem només en aquest racisme social, sinó també en el que exer­cim de manera quo­ti­di­ana sense iden­ti­fi­car i també del racisme ins­ti­tu­ci­o­nal. Aquest nom s’ha de pair i dige­rir perquè del que es tracta és d’iden­ti­fi­car les situ­a­ci­ons per cor­re­gir-les.

Hi ha una llei d’estran­ge­ria d’àmbit esta­tal, que no és com­petència nos­tra, que vul­nera els drets humans en molts nivells. Les con­di­ci­ons dra­co­ni­a­nes per acce­dir a un permís de tre­ball o a un permís de residència pro­vo­quen molta vul­ne­ra­bi­li­tat, perquè fan molt difícil acce­dir a una situ­ació admi­nis­tra­tiva regu­lar i això per­met l’explo­tació labo­ral, la pre­ca­rit­zació de les per­so­nes, difi­culta que puguin acce­dir a una habi­tatge... És una vul­ne­ració de drets en tota regla.

Aquest també és un eix de tre­ball de la con­se­lle­ria. Un jove que un dia té 17 anys i l’endemà arriba a la majo­ria d’edat no li ha can­viat la vida i té la mateixa rea­li­tat. El que cal és que les admi­nis­tra­ci­ons seguei­xin acom­pa­nyant aquests menors com ho fem amb qual­se­vol menor, afa­vo­rint que tin­guin les opor­tu­ni­tats per poder tre­ba­llar o per seguir estu­di­ant i for­mant-se amb allò que desit­gin, per seguir apor­tant a la soci­e­tat des d’allò que estan apre­nent i en què s’estan for­mant. La política d’immi­gració s’ha de desen­vo­lu­par també des de l’òptica dels drets humans, i aquest serà també un eix cen­tral de la con­se­lle­ria.