Dan Lyons (Massachusetts, Estats Units, 1960) va treballar durant 25 anys com a redactor a la revista Newsweek fins que un dia, de cop i volta, va rebre una trucada: el feien fora de la feina. No li donaven ni 15 dies. Volien contractar gent més jove. Tenia poc més de 50 anys i dues criatures petites. A més, havien acordat amb la seva dona que ella deixaria temporalment la feina perquè tenia problemes de salut. En només unes hores, tots els plans de futur que havia dissenyat per a ell i la seva família es van fer miques. Lyons havia exercit de periodista durant tota la seva vida professional. Redactor especialitzat en noves tecnologies, havia col·laborat també a la revista Forbes. Se li va acudir que podria orientar la seva nova carrera professional cap a les empreses a qui havia dedicat tantes pàgines: les start-ups i Silicon Valley. Per què no ho provava? L’experiència en un món laboral totalment desconegut no va sortir bé. Lyons ho explica en el llibre Disrupción (Capitán Swing) i en aquesta entrevista, on reflexiona sobre les noves maneres de treballar i les pràctiques que fan servir les empreses per pressionar al màxim els seus treballadors.
El seu llibre és molt interessant i sobretot molt revelador per a algú que treballa de periodista…
Cregui’m, quedi’s en el periodisme.
Quin és el secret de les empreses anomenades ‘start-ups’? Per què estan guanyant tants diners?
El gran secret d’aquestes empreses és que poden perdre molts diners perquè estan molt ben finançades. Tenen grans inversors darrere. I poden seguir perdent diners durant molt de temps.
L’economia global anirà cap als sistemes que fan servir les ‘start-ups’? La majoria de la gent acabarà per treballar en aquest tipus de companyia?
Et diria que sí. Perquè realment estan creixent molt, però no sé si aquest sistema és sostenible.
Explica el canvi que suposa exercir com a periodista i canviar, de cop i volta, a ser un treballador d’una empresa ‘start-up’. Què canvia?
Hi ha moltes diferències. Per exemple, quan escrivia per a la revista Newsweek, allò que feia tenia un gran impacte, ho llegia gent arreu del món. Era un treball molt seriós, feia articles als quals havia dedicat molt de temps, feia recerca. En canvi, aquell blog que feia a la nova empresa, no sabia per a qui l’escrivia. Era com escriure escombraries i a sobre buscar gent perquè llegís aquella merda. Cinc anys després continuo sense entendre aquella feina, encara que potser penso que podria haver fet alguna cosa més, però en aquell moment no en vaig ser conscient.
Potser va ser un tema d’edat? D’una altra generació? Vostè explica que podria haver estat el pare de qualsevol dels empleats, acabats de sortir de la universitat, que hi havia a Hubspot.
Sí, sí. Això és cert. No vaig acabar d’entendre quina era la meva feina. Una altra de les grans diferències que vaig trobar entre les dues empreses és que al Newsweek teníem una mirada més cínica del món i ens sentíem més lliures de poder dir el que pensàvem. Si trobàvem alguna cosa que no estava bé la podíem dir i ens sentíem lliures. Les coses que es feien en aquella empresa no tenien cap mena de sentit. En tota la meva vida no havia vist un lloc tan acrític. Quan pensaves que s’estava fent alguna cosa malament era impossible dir-ho, en aquella empresa.
Hi ha un moment en què vostè arriba a comparar la decoració de les oficines de Hubspot amb l’escola Montessori a on havien anat el seus fills al parvulari. Per què?
Sí, en moltes d’aquestes start-ups tot té un punt infantil. Tot ha de ser juganer i divertit. Saps el que són aquelles pilotes de goma i asseure-t’hi i tenir una reunió a sobre? Doncs allà es feia. El color corporatiu de Hubspot era el color taronja. Suposo que és perquè és guai, perquè queda modern, perquè no volen donar la imatge d’una oficina real perquè consideren que això està passat de moda.
I un dels caps de l’empresa portava a les reunions un osset de peluix de color rosa i fins i tot el feia participar explicant que era el client i com s’havia de tractar. És una de les parts d’aquest infantilisme que vostè explica que regna en aquestes companyies?
Era ridícul i de bojos però el que trobo més fort és que ningú rigués de l’osset de peluix, de la situació.
Imagini’s fer això en una reunió amb periodistes!
Sí, i que el cap ens digués que a partir d’ara aquest seria el nostre lector! I que nosaltres ara escrivim per ell. També t’he de dir que el tio que portava l’osset de peluix rosa a les reunions recentment s’ha fet multimilionari. Potser era ell el que estava fent les coses bé… i jo era el que reia... L’empresa ha tingut molt d’èxit.
Durant la seva època a Hubspot, parla d’un ambient de treball si més no peculiar. En què consisteixen les pràctiques d’aquestes empreses?
L’objectiu de tot això és la lleialtat. Que tota la teva vida giri entorn de l’empresa. És per aquest motiu que també agafen gent molt jove, perquè és més susceptible de poder fer tot això. No tenen fills ni tantes obligacions i el seu món pot ser la feina. Aquests nois joves de l’empresa fins i tot portaven la roba de color taronja de l’empresa. Els barrets taronges, els rellotges taronges, les sabates taronges... realment estaven construint la seva identitat al voltant de l’empresa. Suposo que és la manera d’aconseguir una gran lleialtat per part dels teus empleats i que treballin durament.
I quantes hores hi poden passar?
El que és divertit i el que a mi realment em sorprenia era la poca feina que s’havia de fer i que era una tasca molt fàcil. No sé exactament les hores que s’hi podien passar però és aquest nou concepte que treballes des de qualsevol lloc, des de casa, i que pots fer el que vols, però el que significa realment és que no pares mai de treballar. Per exemple, es va proposar l’activitat de quedar-se allà tota la nit, per poder fer una pluja d’idees, cosa realment ridícula. Per què no ho podíem fer durant el dia? Em preguntava. O la setmana següent.
Quina és la situació actual de la seva exempresa?
Té molt èxit. Ha crescut molt. Les vendes segueixen augmentant. Han multiplicat el seu valor IPO (Initial Public Offering, per les seves sigles en anglès) però encara no generen beneficis. Gasten més diners dels que guanyen.
Llavors són diners d’inversors?
Sí, deuen tenir suficients diners al banc i els estan fent servir.
Vostè és molt crític amb els mètodes de treball d’aquestes noves companyies. Per què?
Sí, de fet, després d’escriure Disrupción, vaig escriure un altre llibre, Lab rats, que és una aproximació a la nova manera de fer del nou capitalisme, en què els propietaris i els inversors són els únics que fan els diners i molt poca riquesa es comparteix amb els treballadors. Amazon tracta els treballadors de mala manera, pressionant al màxim i pagant el mínim de diners. Crec que al final això només pot ser obra d’un sociòpata. Com pots tenir una empresa i veure com es tracten d’aquesta manera els teus treballadors? I després te’n vas a casa i tens milions de dòlars però explotant éssers humans. És un fenomen estrany.
Hi ha un fenomen que s’ha fet públic últimament. Són persones que deixen els seus llocs de treball, fartes, precisament d’aquesta explotació.
Sí, això ha anat passant després de la pandèmia. Moltes persones van haver de deixar la seva feina i simplement no han tornat als seus llocs de treball. El cas és que moltes empreses s’han trobat, de cop i volta, que no tenien treballadors perquè aquests s’han adonat, quan han parat de treballar per un temps, que els estaven tractant molt malament i han decidit que no tornarien a la seva feina fins que el tracte fos millor. Penso que això essencialment és una gran vaga.
Són gent sola que van deixant el seu lloc de feina però són un darrere l’altre. És com una mena de minirevolució?
Sí, és totalment cert. És com un moviment sindical però sense sindicat. És una acció sindical descentralitzada.
Un dels motius seria perquè a vegades els sous no poden pagar ni les necessitats bàsiques?
Als Estats Units crec que el salari mínim és de set dòlars l’hora, és molt poc. Seixanta-quatre dòlars al dia i després d’impostos te’n queden uns quaranta-cinc. Has de pagar algú perquè et cuidi els nens i després d’això ja no et queden diners pràcticament per a res més. El sistema dels Estats Units podria funcionar si tinguéssim millors serveis socials. Els empresaris pressionen al màxim els seus treballadors i després el cost de la vida cada vegada és més alt. El cost de la salut, per posar només un exemple. No sé com es podrà resoldre però és una situació molt interessant.
La bombolla que vostè descriu en el seu llibre sobre les empreses ‘start-up’ pot arribar a explotar en algun moment?
He estat pensant molt sobre aquesta realitat i no sé fins a quin punt el mercat podrà continuar d’aquesta manera. S’ha arribat a nivells d’absurditat que no s’havien vist mai.
