Entrevista

DAN LYONS

PERIODISTA

“Les ‘start-ups’ busquen la lleialtat de l’empleat”

Lyons va haver de canviar de feina de la nit al dia. Expert en noves tecnologies, va pensar que seria una bona idea treballar en una empresa nova i emergent. L’experiència no va sortir bé

DISRUPCIÓN Editorial: CAPITÁN SWING Pàgines: 333 Preu: 20 euros
AMBIENT
“Tot té un punt infantil. Tot ha de ser juganer i divertit. Un dels caps portava un osset de peluix a les reunions”
ANÀLISI
“En el nou capitalisme, els propietaris i els inversors són els únics que fan diners. La riquesa no es comparteix amb els treballadors”
REALITAT
“Amazon tracta els seus treballadors de mala manera, pagant el mínim i pressionant al màxim. Això només pot ser obra d’un sociòpata”

Dan Lyons (Mas­sac­hu­setts, Estats Units, 1960) va tre­ba­llar durant 25 anys com a redac­tor a la revista Newsweek fins que un dia, de cop i volta, va rebre una tru­cada: el feien fora de la feina. No li dona­ven ni 15 dies. Volien con­trac­tar gent més jove. Tenia poc més de 50 anys i dues cri­a­tu­res peti­tes. A més, havien acor­dat amb la seva dona que ella dei­xa­ria tem­po­ral­ment la feina perquè tenia pro­ble­mes de salut. En només unes hores, tots els plans de futur que havia dis­se­nyat per a ell i la seva família es van fer miques. Lyons havia exer­cit de peri­o­dista durant tota la seva vida pro­fes­si­o­nal. Redac­tor espe­ci­a­lit­zat en noves tec­no­lo­gies, havia col·labo­rat també a la revista For­bes. Se li va acu­dir que podria ori­en­tar la seva nova car­rera pro­fes­si­o­nal cap a les empre­ses a qui havia dedi­cat tan­tes pàgines: les start-ups i Sili­con Valley. Per què no ho pro­vava? L’experiència en un món labo­ral total­ment des­co­ne­gut no va sor­tir bé. Lyons ho explica en el lli­bre Dis­rupción (Capitán Swing) i en aquesta entre­vista, on refle­xi­ona sobre les noves mane­res de tre­ba­llar i les pràcti­ques que fan ser­vir les empre­ses per pres­si­o­nar al màxim els seus tre­ba­lla­dors.

El seu lli­bre és molt interes­sant i sobre­tot molt reve­la­dor per a algú que tre­ba­lla de peri­o­dista…
Cre­gui’m, quedi’s en el peri­o­disme.
Quin és el secret de les empre­ses ano­me­na­des ‘start-ups’? Per què estan gua­nyant tants diners?
El gran secret d’aques­tes empre­ses és que poden per­dre molts diners perquè estan molt ben finançades. Tenen grans inver­sors dar­rere. I poden seguir per­dent diners durant molt de temps.
L’eco­no­mia glo­bal anirà cap als sis­te­mes que fan ser­vir les ‘start-ups’? La majo­ria de la gent aca­barà per tre­ba­llar en aquest tipus de com­pa­nyia?
Et diria que sí. Perquè real­ment estan crei­xent molt, però no sé si aquest sis­tema és sos­te­ni­ble.
Explica el canvi que suposa exer­cir com a peri­o­dista i can­viar, de cop i volta, a ser un tre­ba­lla­dor d’una empresa ‘start-up’. Què can­via?
Hi ha mol­tes diferències. Per exem­ple, quan escri­via per a la revista Newsweek, allò que feia tenia un gran impacte, ho lle­gia gent arreu del món. Era un tre­ball molt seriós, feia arti­cles als quals havia dedi­cat molt de temps, feia recerca. En canvi, aquell blog que feia a la nova empresa, no sabia per a qui l’escri­via. Era com escriure escom­bra­ries i a sobre bus­car gent perquè llegís aque­lla merda. Cinc anys després con­ti­nuo sense enten­dre aque­lla feina, encara que pot­ser penso que podria haver fet alguna cosa més, però en aquell moment no en vaig ser cons­ci­ent.
Pot­ser va ser un tema d’edat? D’una altra gene­ració? Vostè explica que podria haver estat el pare de qual­se­vol dels emple­ats, aca­bats de sor­tir de la uni­ver­si­tat, que hi havia a Hubs­pot.
Sí, sí. Això és cert. No vaig aca­bar d’enten­dre quina era la meva feina. Una altra de les grans diferències que vaig tro­bar entre les dues empre­ses és que al Newsweek teníem una mirada més cínica del món i ens sentíem més lliu­res de poder dir el que pensàvem. Si trobàvem alguna cosa que no estava bé la podíem dir i ens sentíem lliu­res. Les coses que es feien en aque­lla empresa no tenien cap mena de sen­tit. En tota la meva vida no havia vist un lloc tan acrític. Quan pen­sa­ves que s’estava fent alguna cosa mala­ment era impos­si­ble dir-ho, en aque­lla empresa.
Hi ha un moment en què vostè arriba a com­pa­rar la deco­ració de les ofi­ci­nes de Hubs­pot amb l’escola Mon­tes­sori a on havien anat el seus fills al par­vu­lari. Per què?
Sí, en mol­tes d’aques­tes start-ups tot té un punt infan­til. Tot ha de ser juga­ner i diver­tit. Saps el que són aque­lles pilo­tes de goma i asseure-t’hi i tenir una reunió a sobre? Doncs allà es feia. El color cor­po­ra­tiu de Hubs­pot era el color taronja. Suposo que és perquè és guai, perquè queda modern, perquè no volen donar la imatge d’una ofi­cina real perquè con­si­de­ren que això està pas­sat de moda.
I un dels caps de l’empresa por­tava a les reu­ni­ons un osset de peluix de color rosa i fins i tot el feia par­ti­ci­par expli­cant que era el cli­ent i com s’havia de trac­tar. És una de les parts d’aquest infan­ti­lisme que vostè explica que regna en aques­tes com­pa­nyies?
Era ridícul i de bojos però el que trobo més fort és que ningú rigués de l’osset de peluix, de la situ­ació.
Ima­gini’s fer això en una reunió amb peri­o­dis­tes!
Sí, i que el cap ens digués que a par­tir d’ara aquest seria el nos­tre lec­tor! I que nosal­tres ara escri­vim per ell. També t’he de dir que el tio que por­tava l’osset de peluix rosa a les reu­ni­ons recent­ment s’ha fet mul­ti­mi­li­o­nari. Pot­ser era ell el que estava fent les coses bé… i jo era el que reia... L’empresa ha tin­gut molt d’èxit.
Durant la seva època a Hubs­pot, parla d’un ambi­ent de tre­ball si més no pecu­liar. En què con­sis­tei­xen les pràcti­ques d’aques­tes empre­ses?
L’objec­tiu de tot això és la lle­ial­tat. Que tota la teva vida giri entorn de l’empresa. És per aquest motiu que també aga­fen gent molt jove, perquè és més sus­cep­ti­ble de poder fer tot això. No tenen fills ni tan­tes obli­ga­ci­ons i el seu món pot ser la feina. Aquests nois joves de l’empresa fins i tot por­ta­ven la roba de color taronja de l’empresa. Els bar­rets taron­ges, els rellot­ges taron­ges, les saba­tes taron­ges... real­ment esta­ven cons­truint la seva iden­ti­tat al vol­tant de l’empresa. Suposo que és la manera d’acon­se­guir una gran lle­ial­tat per part dels teus emple­ats i que tre­ba­llin dura­ment.
I quan­tes hores hi poden pas­sar?
El que és diver­tit i el que a mi real­ment em sor­pre­nia era la poca feina que s’havia de fer i que era una tasca molt fàcil. No sé exac­ta­ment les hores que s’hi podien pas­sar però és aquest nou con­cepte que tre­ba­lles des de qual­se­vol lloc, des de casa, i que pots fer el que vols, però el que sig­ni­fica real­ment és que no pares mai de tre­ba­llar. Per exem­ple, es va pro­po­sar l’acti­vi­tat de que­dar-se allà tota la nit, per poder fer una pluja d’idees, cosa real­ment ridícula. Per què no ho podíem fer durant el dia? Em pre­gun­tava. O la set­mana següent.
Quina és la situ­ació actual de la seva exem­presa?
Té molt èxit. Ha cres­cut molt. Les ven­des seguei­xen aug­men­tant. Han mul­ti­pli­cat el seu valor IPO (Ini­tial Public Offe­ring, per les seves sigles en anglès) però encara no gene­ren bene­fi­cis. Gas­ten més diners dels que gua­nyen.
Lla­vors són diners d’inver­sors?
Sí, deuen tenir sufi­ci­ents diners al banc i els estan fent ser­vir.
Vostè és molt crític amb els mètodes de tre­ball d’aques­tes noves com­pa­nyies. Per què?
Sí, de fet, després d’escriure Dis­rupción, vaig escriure un altre lli­bre, Lab rats, que és una apro­xi­mació a la nova manera de fer del nou capi­ta­lisme, en què els pro­pi­e­ta­ris i els inver­sors són els únics que fan els diners i molt poca riquesa es com­par­teix amb els tre­ba­lla­dors. Ama­zon tracta els tre­ba­lla­dors de mala manera, pres­si­o­nant al màxim i pagant el mínim de diners. Crec que al final això només pot ser obra d’un sociòpata. Com pots tenir una empresa i veure com es trac­ten d’aquesta manera els teus tre­ba­lla­dors? I després te’n vas a casa i tens mili­ons de dòlars però explo­tant éssers humans. És un feno­men estrany.
Hi ha un feno­men que s’ha fet públic últi­ma­ment. Són per­so­nes que dei­xen els seus llocs de tre­ball, far­tes, pre­ci­sa­ment d’aquesta explo­tació.
Sí, això ha anat pas­sant després de la pandèmia. Mol­tes per­so­nes van haver de dei­xar la seva feina i sim­ple­ment no han tor­nat als seus llocs de tre­ball. El cas és que mol­tes empre­ses s’han tro­bat, de cop i volta, que no tenien tre­ba­lla­dors perquè aquests s’han ado­nat, quan han parat de tre­ba­llar per un temps, que els esta­ven trac­tant molt mala­ment i han deci­dit que no tor­na­rien a la seva feina fins que el tracte fos millor. Penso que això essen­ci­al­ment és una gran vaga.
Són gent sola que van dei­xant el seu lloc de feina però són un dar­rere l’altre. És com una mena de mini­re­vo­lució?
Sí, és total­ment cert. És com un movi­ment sin­di­cal però sense sin­di­cat. És una acció sin­di­cal des­cen­tra­lit­zada.
Un dels motius seria perquè a vega­des els sous no poden pagar ni les neces­si­tats bàsiques?
Als Estats Units crec que el salari mínim és de set dòlars l’hora, és molt poc. Sei­xanta-qua­tre dòlars al dia i després d’impos­tos te’n que­den uns qua­ranta-cinc. Has de pagar algú perquè et cuidi els nens i després d’això ja no et que­den diners pràcti­ca­ment per a res més. El sis­tema dels Estats Units podria fun­ci­o­nar si tinguéssim millors ser­veis soci­als. Els empre­sa­ris pres­si­o­nen al màxim els seus tre­ba­lla­dors i després el cost de la vida cada vegada és més alt. El cost de la salut, per posar només un exem­ple. No sé com es podrà resol­dre però és una situ­ació molt interes­sant.
La bom­bo­lla que vostè des­criu en el seu lli­bre sobre les empre­ses ‘start-up’ pot arri­bar a explo­tar en algun moment?
He estat pen­sant molt sobre aquesta rea­li­tat i no sé fins a quin punt el mer­cat podrà con­ti­nuar d’aquesta manera. S’ha arri­bat a nivells d’absur­di­tat que no s’havien vist mai.

L’‘ALTER EGO’ DE STEVE JOBS

Durant uns anys, Dan Lyons es va convertir en una mena d’alter ego de Steve Jobs. Va anar publicant, de manera anònima, un blog on, amb una bona dosi d’humor i ironia, explicava la vida del cap d’Apple. “És una història molt divertida que va començar com una broma. El cas és que jo volia aprendre com fer un blog i com utilitzar-lo. Ho vaig fer durant tres anys”, assegura Lyons. La realitat és que l’èxit de la publicació el va sorprendre a ell mateix i fins i tot Apple es va posar en contacte amb el periodista per tal que cessés la seva activitat. Lyons explica que va deixar de publicar quan Jobs es va posar malalt. “És un home al qual realment admirava”, hi afegeix. El periodista ha seguit amb la voluntat d’explicar les vicissituds que envolten llocs com ara Silicon Valley –el feu californià situat al sud de la badia de San Francisco on han nascut i crescut la majoria d’empreses tecnològiques– i ha participat com a guionista en alguns capítols de la sèrie que porta el mateix nom de Silicon Valley, que es va crear el 2016 i que té cinc temporades. HBO va ser la plataforma que va emetre la sèrie, que explica les aventures de cinc joves que creen una empresa emergent. Lyons es mostra molt crític amb la manera que tenen de funcionar aquestes empreses, les anomenades gig companies, perquè considera que han instaurat un nou model de treball que perjudica altament els treballadors.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor