Han estat mesos d’anàlisi i de disseny d’estratègia dels plans que podrem desenvolupar, amb quatre eixos principals. Un és la declaració d’intencions que ha de ser la legislatura de l’esport femení. Hem de canviar mirades. Hem de reforçar tot aquest esport femení, que no ha arribat fa dos anys. Fa molt de temps que hi és i li falta impuls per trencar aquest sostre de vidre i que tingui visualització. Vol dir generar referents i canviar la construcció social. És un eix que haurem d’afrontar durant tot el 2022. Tanmateix, també volem començar a treballar o a incorporar aquesta mirada de l’esport per a tothom, o l’esport com un acompanyant de tot el nostre cicle vital. Sabem que aquí hi ha un repte encara important. Quan acabem una etapa ens costa encetar la següent i incorporar l’esport d’una manera diferent. Després de l’esport federat o escolar, hem de mirar com ho podem fer perquè l’esport ens acompanyi sempre, i fins i tot pensar-ho des del punt de vista de qualitat de vida. Esport és salut, cohesió social, molts valors inherents… Hem de mirar com l’incorporem des que s’és un nadó fins a aquesta etapa que anomenen l’envelliment actiu. Cada vegada vivim més temps, però crec que com a societat l’objectiu no és només viure més, sinó que aquest envelliment actiu sigui amb qualitat de vida. I aquí hi juga una part molt important l’activitat física. Una tercera línia molt important, lligada a això, és que si estimulem que més gent faci esport, enriquirem tot el teixit esportiu del nostre país, els clubs, les federacions, les escoles… I també dinamitzarem tot l’entorn econòmic, que és molt potent, que envolta això. Si analitzem un cap de setmana observem qui participa en una cursa popular, qui va a esquiar, qui passeja per la muntanya… Tot això és activitat i salut física i mental, que també ha de ser un eix transversal. Al final, l’esport és segregar endorfines d’una manera natural, prevenir sobrepès en nens, cardiopaties, hipertensions… Si tenim més gent fent esport, nodrim d’eines el nostre teixit esportiu, però alhora hem de donar solucions al tema d’on fa esport la gent. I això també és enriquir el nostre teixit d’instal·lacions repartides pel territori, aquesta gran demanda.

Crec que hem de trobar la manera, sobretot pel que fa a la gran demanda que hi ha de cinc de la tarda a dotze de la nit. En aquest horari, la gent lluita per trobar un espai on entrenar-se, de manera que cada vegada més també hauríem de dignificar aquests horaris. La consellera Vilagrà, en seu parlamentària, ha fet esment explícit que en aquesta legislatura la inversió en esport es duplicarà, i que una part important serà en infraestructura.

Crec que cap projecte ambiciós es tanca només a partir d’una línia d’intervenció. Hi ha d’haver una actuació en diferents àmbits i d’una manera transversal, també acompanyats des de la Conselleria de Feminismes, amb aquesta mirada de com observem el món. Crec que una part principal també és que al davant de la conselleria hi hagi una dona. Hem hagut de superar aquesta mena de obstacles i podem parlar de primera mà. Sabem què és allò que hem de reconduir. El gran projecte que també hi ha és un congrés en què es parli dels papers que juga la dona en el terreny esportiu, amb una mirada molt extensiva d’aquesta perspectiva de gènere. Primer, proposant quines accions concretes s’han de fer per visibilitzar i generar referents. Tenim un exemple molt recent que és el Barça femení, amb els triomfs que ha aconseguit Alexia Putellas.

Crec que ha transformat l’escenari. I com deia és un referent femení. És una de les accions que serveix perquè la gent descobreixi una cosa que ja existeix. M’agrada recordar que l’esport femení no ha aterrat fa dos o tres anys, sinó que fa dos o tres anys que s’està visualitzant més. I quan es visualitza és un producte que agrada a la gent. Crec que estem trencant una mica aquell tòpic que és un producte que no ven i que la gent no vol. Veiem com les audiències del Barça femení ho estan petant, per sobre probablement del 90% d’esdeveniments masculins. Per tant, sí que hi ha producte que sedueix, perquè la qualitat de l’esport femení és molt alta. Hi ha una frase que diu que allò que no és anomenat no existeix. Durant molt de temps l’esport femení ha estat víctima d’aquesta frase. Per tant, anomenem-lo molt. És l’objectiu. Hi ha mil estratègies diferents perquè passi a estar a la primera línia.

Treballem en diverses línies. L’esport femení ha millorat molt, però encara queda camí per recórrer. La meva àvia m’explicava que no podia anar sola al banc, perquè si no signava l’home, ella no tenia potestat per actuar. És una generació enrere. Quan m’ho explicava se’m posaven els ulls com taronges perquè no ho entenia. Jo ho posaria al revés. Si durant un any hi hagués una apagada informativa de l’esport masculí i només parléssim d’esport femení, on seríem passat aquest any? Si de Messi no n’haguéssim sentit cap comentari, a part del que ell hagués fet al camp, seria Messi? Per tant, tot això és un canvi cultural en general com a societat. No només en l’esport. El sostre de vidre existeix pel que fa a desigualtat salarial, a una mirada més masculina en segons quines professions… i una d’aquestes professions és l’esport, perquè de les últimes promocions de graduats a l’INEF, només un 20% són dones. Per què la dona no hi és d’entrada, allà? Hem d’anar transformant tot això amb campanyes de divulgació. Si la meitat de professionals que es formen són dones, la mirada que incorporarem serà més àmplia.

Crec que hem d’esperar que sigui Educació qui expliqui el seu programa de planificació dels patis de les escoles. Crec que això encara no ha passat, i que tothom va reaccionar a un titular. Últimament, en política, tots ens hem d’obligar a anar una mica més enllà dels titulars explosius. En el que sí que coincideixo és que al pati de les escoles és on neix l’estimulació motriu. El pati d’una escola és una eina educativa més on a partir del joc l’infant s’educa. Cada vegada compartim més aquesta perspectiva de l’educació 360 graus, i aquí l’esport hi té un pes principal. L’esport és un joc i els que hem crescut a través de l’esport sabem que instaura una sèrie de valors com l’esforç, el treball en equip… I això és el que hem de trobar en un pati, que ha de ser un element d’estimulació. Això vol dir, per tant, que hi ha d’haver molts espais diferents. Probablement en un racó hi ha d’haver un rocòdrom, en un altre un taula de tennis de taula… i probablement hi ha d’haver un espai central on tothom pugui fer esport, i que de vegades no hi hagi només un esport dominant. Es tracta que quan el nen acabi aquest procés pugui, a partir de les seves zones d’esbarjo, haver provat o haver estat estimulat davant de molta varietat d’esports diferents.

Crec que hem de tenir clar que parlem d’èpoques diferents. Respecte a fa trenta anys, la societat ha evolucionat; de vegades ho analitzem des de l’ara, però són moments diferents. Quan es van detectant situacions com aquesta, col·lectivament, anem desenvolupant eines i protocols. I probablement ara estem en un nivell de certa rigorositat en aquest sentit, amb plans d’igualtat i protocols, perquè la gent tingui un espai al qual adreçar-se si viu situacions com aquesta. He escoltat víctimes que diuen que al moment no eren conscients que allò era un abús. Amb això, pel que fa a pedagogia, educació, trencar tabús i tenir espais per poder parlar de coses que abans no es parlaven s’ha evolucionat moltíssim. Crec que ara hi ha més mecanismes per detectar-ho a temps i per poder intervenir-hi de manera més anticipada.

Han progressat tant com la societat. Recordo que en els primers anys de competir a preferent, per saber els resultats dels altres equips havies d’esperar a rebre un fax el dimecres a la tarda o dedicar-te a trucar per telèfon el diumenge a la tarda per saber què havia passat. Si et pares a pensar hem transformat el món 180 graus. Ara tot és immediat, amb aplicacions amb què segueixes automàticament què està fent un equip de base al moment. Vivim en un món d’immediatesa, i això no hi era abans. Vivim en un món d’estimulació. També ens hauríem de preguntar en veu alta si hi ha sobreestimulació. Perquè això transforma i genera canvis i, per tant, hem de ser hàbils per saber quines seran les noves necessitats. Al final tot fa que entris en estadis diferents.

Depèn de què parlem. Més que de professionalitat, jo parlaria de formació. Crec que la formació ha fet un pas endavant molt important, sobretot pel que fa a bagatge. Quan vaig començar a fer els primers cursos d’entrenador veia que ens formaven molt bé quant a tècnica i tàctica, però ningú t’ensenyava com desenvolupar-ho, quins passos pedagògics seguir i quines estratègies s’havien d’emprar per arribar al teu jugador o jugadora. Crec que en això sí que s’ha fet un gran pas endavant. Ara, en la formació de qualsevol entrenador, la part de pedagogia i psicologia aplicada està en un altre nivell.

És un debat de fons i de calat. També hem d’analitzar per què som com som. I intento explicar-me. El teixit de clubs de Catalunya deu estar al voltant de 18.000 o 19.000. Som diferents i tenim un segell propi com a esport català. Crec que és un ADN que fins i tot sociològicament mereix un estudi, i n’hauríem d’estar molt orgullosos. Pocs països i comunitats tenen aquesta estructura social que té Catalunya. Per què? Perquè ens hem construït a partir de l’associacionisme, el voluntariat i d’estar implicats en comunitat. En l’esport i la cultura, perquè també molta gent forma part d’una colla castellera, per exemple. El pas de tot això automàticament i al cent per cent cap a la professionalització és complicat. Hi ha clubs que per sobreviure s’han convertit en una empresa de serveis i també ens ho hauríem de preguntar, perquè l’esport de vegades no és rendibilitat absoluta. Deu nens fent esport en una pista té un cost, però si només busquem rendibilitat potser que posem trenta bicicletes i fem spinning. Però atenció, perquè si només anem cap a la rendibilitat potser perdem tot aquest teixit que ens fa diferents i especials com a societat. Tots hem passat aquesta època de voluntariat i potser hauríem de repensar socialment que aquesta etapa ens cal. Jo la vaig passar, però és que abans la vaig rebre, amb gent que em va aportar coneixement i implicació. Les vuit mai no eren l’hora de plegar i les hores no se’m feien llargues. Xerraves amb els companys… Al final era la meva xarxa social. I això és el secret que està vinculat al que parlàvem abans, perquè si tens aquesta xarxa la teva salut mental està protegida i té més eines. Hauríem de pensar que aquest tresor que vam construir com a catalans l’hauríem de preservar i hauríem de mirar si això ens ajuda a ser més feliços.

Amb això soc crítica. Moltes vegades, de l’anècdota en fem una norma. Em passejo molt veient molts partits de base el cap de setmana i sí, hi ha actituds que cal erradicar. Però si ens ho mirem globalment, jo diria que de tota la gent que viu l’esport, el 90% el viu en positiu. Hi ha gent que suma i la majoria de pares animen. D’acord que hi ha aquell que crida i apuja el to. M’agradaria contextualitzar-ho. Hi ha 10% amb el qual encara tenim molta feina per fer, però m’agradaria que una cosa no es mengés l’altra, perquè si no ofeguem la part de creació positiva que té l’esport, que crec que és la dominant.

Les lleis, al final, han de ser l’esquelet que ens protegeix i que ens acompanya, per després estructurar tot el nostre sistema esportiu. Des del 2000, l’àmbit de l’esport ha evolucionat. Han aparegut altres maneres de gestionar equipaments, de funcionar… S’ha d’analitzar quines parts de la llei ens han fet característics i mantenir-les, i probablement evolucionar en aquells àmbits que fa vint anys no calia que es regulessin i que ara hem d’incloure en aquesta legislació. Al Parlament hi ha sobre la taula una ILP que es va fusionar amb un projecte de llei, i ha de començar tot el procés de debat parlamentari, que no sol ser curt.

Tots estem molt més adaptats a la pandèmia. Fa un any i mig que ens hi adaptem i sabem quines són les eines. Crec que s’ha de felicitar tot el món de l’esport perquè ha demostrat valors de resiliència, capacitat de canvi i adaptació en tot moment. Ha estat un dels sectors més rigorosos a l’hora d’aplicar tots els protocols d’accés a una instal·lació. La repercussió ha estat poca, però res ha estat senzill. Hem de felicitar tot aquest teixit esportiu. Crec que hi estem preparats sobretot perquè ja tenim incorporats els protocols. Hem incorporat espais diferents, accessos d’entrada i sortida, ventilació… Cada vegada més les intervencions són quirúrgiques i amb mínima afectació. Intentarem evitar al màxim el tancament.

Crec que una vegada més cal molta pedagogia, explicar-nos molt. De vegades ens movem en conceptes generals. Cal explicar a la gent què vol dir uns Jocs Olímpics d’hivern, ja que segurament l’impacte és molt diferent. Al final, ara uns Jocs són aprofitar aquelles infraestructures que ja hi ha per fer una activitat en un espai que ja està preparat, un salt de qualitat per a aquella instal·lació. Ha de ser una visió més àmplia de com entenem el Pirineu en la dècada 2020-30, de com Catalunya viu de cara al Pirineu, de com el Pirineu ha de ser un espai viu a partir de la multidiversitat en molts àmbits… i a partir d’aquí l’estimulació esportiva ha de ser una peça més. I aquí també hi ha el debat dels grans esdeveniments, que no són un objectiu com a punt final. Formen part de l’esport circular. Al final la base ha de tenir referents en què emmirallar-se. Els esdeveniments també són una eina de dinamització i visualització per generar aquests referents. Si plantegem uns Jocs sostenibles, feministes i que el territori se’l senti seus seran un projecte de dinamització de país.

Tornem a posar en context les coses. El Circuit de Catalunya depèn del Departament d’Empresa, que està afrontant aquesta nova revitalització amb una mirada diferent del circuit. Com deia abans, tot forma part d’aquesta economia circular. No és només desenvolupar un Gran Premi de Catalunya, sinó que Empresa ho està enfocant com un centre d’innovació del nostre teixit econòmic, de recerca i investigació. Que tot això neixi de vegades a partir de l’esport penso que és un punt que ens enriqueix com a país.

Crec que és una lluita d’identitat que fa molt de temps que tenim molt inherent a Catalunya. És una lluita de país, de marca de personalitat pròpia. Forma part de tot. Ara estem veient el debat de la llengua, la cultura... És un repte que et deixin ser qui ets sense repressió ni retallades de llibertats.

He après a dir que mai se sap. Si m’haguessin dit que debutaria amb un equip de Lliga Femenina, que viuria europeus, que em penjaria medalles, que arribaria a la política... Em semblaven fites que no arribarien. Sí que trobo a faltar l’adrenalina de construir el teu equip. Tot és qüestió de gestió del temps, però jo crec que hi tornaré.