“Les seleccions catalanes són una lluita de país”

Han estat mesos d’anàlisi i de dis­seny d’estratègia dels plans que podrem desen­vo­lu­par, amb qua­tre eixos prin­ci­pals. Un és la decla­ració d’inten­ci­ons que ha de ser la legis­la­tura de l’esport femení. Hem de can­viar mira­des. Hem de reforçar tot aquest esport femení, que no ha arri­bat fa dos anys. Fa molt de temps que hi és i li falta impuls per tren­car aquest sos­tre de vidre i que tin­gui visu­a­lit­zació. Vol dir gene­rar refe­rents i can­viar la cons­trucció social. És un eix que hau­rem d’afron­tar durant tot el 2022. Tan­ma­teix, també volem començar a tre­ba­llar o a incor­po­rar aquesta mirada de l’esport per a tot­hom, o l’esport com un acom­pa­nyant de tot el nos­tre cicle vital. Sabem que aquí hi ha un repte encara impor­tant. Quan aca­bem una etapa ens costa ence­tar la següent i incor­po­rar l’esport d’una manera dife­rent. Després de l’esport fede­rat o esco­lar, hem de mirar com ho podem fer perquè l’esport ens acom­pa­nyi sem­pre, i fins i tot pen­sar-ho des del punt de vista de qua­li­tat de vida. Esport és salut, cohesió social, molts valors inhe­rents… Hem de mirar com l’incor­po­rem des que s’és un nadó fins a aquesta etapa que ano­me­nen l’enve­lli­ment actiu. Cada vegada vivim més temps, però crec que com a soci­e­tat l’objec­tiu no és només viure més, sinó que aquest enve­lli­ment actiu sigui amb qua­li­tat de vida. I aquí hi juga una part molt impor­tant l’acti­vi­tat física. Una ter­cera línia molt impor­tant, lli­gada a això, és que si esti­mu­lem que més gent faci esport, enri­qui­rem tot el tei­xit espor­tiu del nos­tre país, els clubs, les fede­ra­ci­ons, les esco­les… I també dina­mit­za­rem tot l’entorn econòmic, que és molt potent, que envolta això. Si ana­lit­zem un cap de set­mana obser­vem qui par­ti­cipa en una cursa popu­lar, qui va a esquiar, qui pas­seja per la mun­ta­nya… Tot això és acti­vi­tat i salut física i men­tal, que també ha de ser un eix trans­ver­sal. Al final, l’esport és segre­gar endor­fi­nes d’una manera natu­ral, pre­ve­nir sobrepès en nens, car­di­o­pa­ties, hiper­ten­si­ons… Si tenim més gent fent esport, nodrim d’eines el nos­tre tei­xit espor­tiu, però alhora hem de donar solu­ci­ons al tema d’on fa esport la gent. I això també és enri­quir el nos­tre tei­xit d’ins­tal·laci­ons repar­ti­des pel ter­ri­tori, aquesta gran demanda.

Crec que hem de tro­bar la manera, sobre­tot pel que fa a la gran demanda que hi ha de cinc de la tarda a dotze de la nit. En aquest horari, la gent lluita per tro­bar un espai on entre­nar-se, de manera que cada vegada més també hauríem de dig­ni­fi­car aquests hora­ris. La con­se­llera Vilagrà, en seu par­la­mentària, ha fet esment explícit que en aquesta legis­la­tura la inversió en esport es dupli­carà, i que una part impor­tant serà en infra­es­truc­tura.

Crec que cap pro­jecte ambiciós es tanca només a par­tir d’una línia d’inter­venció. Hi ha d’haver una actu­ació en dife­rents àmbits i d’una manera trans­ver­sal, també acom­pa­nyats des de la Con­se­lle­ria de Femi­nis­mes, amb aquesta mirada de com obser­vem el món. Crec que una part prin­ci­pal també és que al davant de la con­se­lle­ria hi hagi una dona. Hem hagut de superar aquesta mena de obs­ta­cles i podem par­lar de pri­mera mà. Sabem què és allò que hem de recon­duir. El gran pro­jecte que també hi ha és un congrés en què es parli dels papers que juga la dona en el ter­reny espor­tiu, amb una mirada molt exten­siva d’aquesta pers­pec­tiva de gènere. Pri­mer, pro­po­sant qui­nes acci­ons con­cre­tes s’han de fer per visi­bi­lit­zar i gene­rar refe­rents. Tenim un exem­ple molt recent que és el Barça femení, amb els tri­omfs que ha acon­se­guit Ale­xia Pute­llas.

Crec que ha trans­for­mat l’esce­nari. I com deia és un refe­rent femení. És una de les acci­ons que ser­veix perquè la gent des­co­breixi una cosa que ja exis­teix. M’agrada recor­dar que l’esport femení no ha ater­rat fa dos o tres anys, sinó que fa dos o tres anys que s’està visu­a­lit­zant més. I quan es visu­a­litza és un pro­ducte que agrada a la gent. Crec que estem tren­cant una mica aquell tòpic que és un pro­ducte que no ven i que la gent no vol. Veiem com les audiències del Barça femení ho estan petant, per sobre pro­ba­ble­ment del 90% d’esde­ve­ni­ments mas­cu­lins. Per tant, sí que hi ha pro­ducte que sedu­eix, perquè la qua­li­tat de l’esport femení és molt alta. Hi ha una frase que diu que allò que no és ano­me­nat no exis­teix. Durant molt de temps l’esport femení ha estat víctima d’aquesta frase. Per tant, ano­me­nem-lo molt. És l’objec­tiu. Hi ha mil estratègies dife­rents perquè passi a estar a la pri­mera línia.

Tre­ba­llem en diver­ses línies. L’esport femení ha millo­rat molt, però encara queda camí per recórrer. La meva àvia m’expli­cava que no podia anar sola al banc, perquè si no sig­nava l’home, ella no tenia potes­tat per actuar. És una gene­ració enrere. Quan m’ho expli­cava se’m posa­ven els ulls com taron­ges perquè no ho ente­nia. Jo ho posa­ria al revés. Si durant un any hi hagués una apa­gada infor­ma­tiva de l’esport mas­culí i només parléssim d’esport femení, on seríem pas­sat aquest any? Si de Messi no n’haguéssim sen­tit cap comen­tari, a part del que ell hagués fet al camp, seria Messi? Per tant, tot això és un canvi cul­tu­ral en gene­ral com a soci­e­tat. No només en l’esport. El sos­tre de vidre exis­teix pel que fa a desi­gual­tat sala­rial, a una mirada més mas­cu­lina en segons qui­nes pro­fes­si­ons… i una d’aques­tes pro­fes­si­ons és l’esport, perquè de les últi­mes pro­mo­ci­ons de gra­du­ats a l’INEF, només un 20% són dones. Per què la dona no hi és d’entrada, allà? Hem d’anar trans­for­mant tot això amb cam­pa­nyes de divul­gació. Si la mei­tat de pro­fes­si­o­nals que es for­men són dones, la mirada que incor­po­ra­rem serà més àmplia.

Crec que hem d’espe­rar que sigui Edu­cació qui expli­qui el seu pro­grama de pla­ni­fi­cació dels patis de les esco­les. Crec que això encara no ha pas­sat, i que tot­hom va reac­ci­o­nar a un titu­lar. Últi­ma­ment, en política, tots ens hem d’obli­gar a anar una mica més enllà dels titu­lars explo­sius. En el que sí que coin­ci­deixo és que al pati de les esco­les és on neix l’esti­mu­lació motriu. El pati d’una escola és una eina edu­ca­tiva més on a par­tir del joc l’infant s’educa. Cada vegada com­par­tim més aquesta pers­pec­tiva de l’edu­cació 360 graus, i aquí l’esport hi té un pes prin­ci­pal. L’esport és un joc i els que hem cres­cut a través de l’esport sabem que ins­taura una sèrie de valors com l’esforç, el tre­ball en equip… I això és el que hem de tro­bar en un pati, que ha de ser un ele­ment d’esti­mu­lació. Això vol dir, per tant, que hi ha d’haver molts espais dife­rents. Pro­ba­ble­ment en un racó hi ha d’haver un rocòdrom, en un altre un taula de ten­nis de taula… i pro­ba­ble­ment hi ha d’haver un espai cen­tral on tot­hom pugui fer esport, i que de vega­des no hi hagi només un esport domi­nant. Es tracta que quan el nen acabi aquest procés pugui, a par­tir de les seves zones d’esbarjo, haver pro­vat o haver estat esti­mu­lat davant de molta vari­e­tat d’esports dife­rents.

Crec que hem de tenir clar que par­lem d’èpoques dife­rents. Res­pecte a fa trenta anys, la soci­e­tat ha evo­lu­ci­o­nat; de vega­des ho ana­lit­zem des de l’ara, però són moments dife­rents. Quan es van detec­tant situ­a­ci­ons com aquesta, col·lec­ti­va­ment, anem desen­vo­lu­pant eines i pro­to­cols. I pro­ba­ble­ment ara estem en un nivell de certa rigo­ro­si­tat en aquest sen­tit, amb plans d’igual­tat i pro­to­cols, perquè la gent tin­gui un espai al qual adreçar-se si viu situ­a­ci­ons com aquesta. He escol­tat vícti­mes que diuen que al moment no eren cons­ci­ents que allò era un abús. Amb això, pel que fa a peda­go­gia, edu­cació, tren­car tabús i tenir espais per poder par­lar de coses que abans no es par­la­ven s’ha evo­lu­ci­o­nat moltíssim. Crec que ara hi ha més meca­nis­mes per detec­tar-ho a temps i per poder inter­ve­nir-hi de manera més anti­ci­pada.

Han pro­gres­sat tant com la soci­e­tat. Recordo que en els pri­mers anys de com­pe­tir a pre­fe­rent, per saber els resul­tats dels altres equips havies d’espe­rar a rebre un fax el dime­cres a la tarda o dedi­car-te a tru­car per telèfon el diu­menge a la tarda per saber què havia pas­sat. Si et pares a pen­sar hem trans­for­mat el món 180 graus. Ara tot és imme­diat, amb apli­ca­ci­ons amb què seguei­xes automàtica­ment què està fent un equip de base al moment. Vivim en un món d’imme­di­a­tesa, i això no hi era abans. Vivim en un món d’esti­mu­lació. També ens hauríem de pre­gun­tar en veu alta si hi ha sobre­es­ti­mu­lació. Perquè això trans­forma i genera can­vis i, per tant, hem de ser hàbils per saber qui­nes seran les noves neces­si­tats. Al final tot fa que entris en esta­dis dife­rents.

Depèn de què par­lem. Més que de pro­fes­si­o­na­li­tat, jo par­la­ria de for­mació. Crec que la for­mació ha fet un pas enda­vant molt impor­tant, sobre­tot pel que fa a bagatge. Quan vaig començar a fer els pri­mers cur­sos d’entre­na­dor veia que ens for­ma­ven molt bé quant a tècnica i tàctica, però ningú t’ense­nyava com desen­vo­lu­par-ho, quins pas­sos pedagògics seguir i qui­nes estratègies s’havien d’emprar per arri­bar al teu juga­dor o juga­dora. Crec que en això sí que s’ha fet un gran pas enda­vant. Ara, en la for­mació de qual­se­vol entre­na­dor, la part de peda­go­gia i psi­co­lo­gia apli­cada està en un altre nivell.

És un debat de fons i de calat. També hem d’ana­lit­zar per què som com som. I intento expli­car-me. El tei­xit de clubs de Cata­lu­nya deu estar al vol­tant de 18.000 o 19.000. Som dife­rents i tenim un segell propi com a esport català. Crec que és un ADN que fins i tot sociològica­ment mereix un estudi, i n’hauríem d’estar molt orgu­llo­sos. Pocs països i comu­ni­tats tenen aquesta estruc­tura social que té Cata­lu­nya. Per què? Perquè ens hem cons­truït a par­tir de l’asso­ci­a­ci­o­nisme, el volun­ta­riat i d’estar impli­cats en comu­ni­tat. En l’esport i la cul­tura, perquè també molta gent forma part d’una colla cas­te­llera, per exem­ple. El pas de tot això automàtica­ment i al cent per cent cap a la pro­fes­si­o­na­lit­zació és com­pli­cat. Hi ha clubs que per sobre­viure s’han con­ver­tit en una empresa de ser­veis i també ens ho hauríem de pre­gun­tar, perquè l’esport de vega­des no és ren­di­bi­li­tat abso­luta. Deu nens fent esport en una pista té un cost, però si només bus­quem ren­di­bi­li­tat pot­ser que posem trenta bici­cle­tes i fem spin­ning. Però atenció, perquè si només anem cap a la ren­di­bi­li­tat pot­ser per­dem tot aquest tei­xit que ens fa dife­rents i espe­ci­als com a soci­e­tat. Tots hem pas­sat aquesta època de volun­ta­riat i pot­ser hauríem de repen­sar soci­al­ment que aquesta etapa ens cal. Jo la vaig pas­sar, però és que abans la vaig rebre, amb gent que em va apor­tar conei­xe­ment i impli­cació. Les vuit mai no eren l’hora de ple­gar i les hores no se’m feien llar­gues. Xer­ra­ves amb els com­panys… Al final era la meva xarxa social. I això és el secret que està vin­cu­lat al que parlàvem abans, perquè si tens aquesta xarxa la teva salut men­tal està pro­te­gida i té més eines. Hauríem de pen­sar que aquest tre­sor que vam cons­truir com a cata­lans l’hauríem de pre­ser­var i hauríem de mirar si això ens ajuda a ser més feliços.

Amb això soc crítica. Mol­tes vega­des, de l’anècdota en fem una norma. Em pas­sejo molt veient molts par­tits de base el cap de set­mana i sí, hi ha acti­tuds que cal erra­di­car. Però si ens ho mirem glo­bal­ment, jo diria que de tota la gent que viu l’esport, el 90% el viu en posi­tiu. Hi ha gent que suma i la majo­ria de pares ani­men. D’acord que hi ha aquell que crida i apuja el to. M’agra­da­ria con­tex­tu­a­lit­zar-ho. Hi ha 10% amb el qual encara tenim molta feina per fer, però m’agra­da­ria que una cosa no es mengés l’altra, perquè si no ofe­guem la part de cre­ació posi­tiva que té l’esport, que crec que és la domi­nant.

Les lleis, al final, han de ser l’esque­let que ens pro­te­geix i que ens acom­pa­nya, per després estruc­tu­rar tot el nos­tre sis­tema espor­tiu. Des del 2000, l’àmbit de l’esport ha evo­lu­ci­o­nat. Han apa­re­gut altres mane­res de ges­ti­o­nar equi­pa­ments, de fun­ci­o­nar… S’ha d’ana­lit­zar qui­nes parts de la llei ens han fet carac­terístics i man­te­nir-les, i pro­ba­ble­ment evo­lu­ci­o­nar en aquells àmbits que fa vint anys no calia que es regu­les­sin i que ara hem d’incloure en aquesta legis­lació. Al Par­la­ment hi ha sobre la taula una ILP que es va fusi­o­nar amb un pro­jecte de llei, i ha de començar tot el procés de debat par­la­men­tari, que no sol ser curt.

Tots estem molt més adap­tats a la pandèmia. Fa un any i mig que ens hi adap­tem i sabem qui­nes són les eines. Crec que s’ha de feli­ci­tar tot el món de l’esport perquè ha demos­trat valors de resiliència, capa­ci­tat de canvi i adap­tació en tot moment. Ha estat un dels sec­tors més rigo­ro­sos a l’hora d’apli­car tots els pro­to­cols d’accés a una ins­tal·lació. La reper­cussió ha estat poca, però res ha estat sen­zill. Hem de feli­ci­tar tot aquest tei­xit espor­tiu. Crec que hi estem pre­pa­rats sobre­tot perquè ja tenim incor­po­rats els pro­to­cols. Hem incor­po­rat espais dife­rents, acces­sos d’entrada i sor­tida, ven­ti­lació… Cada vegada més les inter­ven­ci­ons són quirúrgi­ques i amb mínima afec­tació. Inten­ta­rem evi­tar al màxim el tan­ca­ment.

Crec que una vegada més cal molta peda­go­gia, expli­car-nos molt. De vega­des ens movem en con­cep­tes gene­rals. Cal expli­car a la gent què vol dir uns Jocs Olímpics d’hivern, ja que segu­ra­ment l’impacte és molt dife­rent. Al final, ara uns Jocs són apro­fi­tar aque­lles infra­es­truc­tu­res que ja hi ha per fer una acti­vi­tat en un espai que ja està pre­pa­rat, un salt de qua­li­tat per a aque­lla ins­tal·lació. Ha de ser una visió més àmplia de com ente­nem el Piri­neu en la dècada 2020-30, de com Cata­lu­nya viu de cara al Piri­neu, de com el Piri­neu ha de ser un espai viu a par­tir de la mul­ti­di­ver­si­tat en molts àmbits… i a par­tir d’aquí l’esti­mu­lació espor­tiva ha de ser una peça més. I aquí també hi ha el debat dels grans esde­ve­ni­ments, que no són un objec­tiu com a punt final. For­men part de l’esport cir­cu­lar. Al final la base ha de tenir refe­rents en què emmi­ra­llar-se. Els esde­ve­ni­ments també són una eina de dina­mit­zació i visu­a­lit­zació per gene­rar aquests refe­rents. Si plan­te­gem uns Jocs sos­te­ni­bles, femi­nis­tes i que el ter­ri­tori se’l senti seus seran un pro­jecte de dina­mit­zació de país.

Tor­nem a posar en con­text les coses. El Cir­cuit de Cata­lu­nya depèn del Depar­ta­ment d’Empresa, que està afron­tant aquesta nova revi­ta­lit­zació amb una mirada dife­rent del cir­cuit. Com deia abans, tot forma part d’aquesta eco­no­mia cir­cu­lar. No és només desen­vo­lu­par un Gran Premi de Cata­lu­nya, sinó que Empresa ho està enfo­cant com un cen­tre d’inno­vació del nos­tre tei­xit econòmic, de recerca i inves­ti­gació. Que tot això neixi de vega­des a par­tir de l’esport penso que és un punt que ens enri­queix com a país.

Crec que és una lluita d’iden­ti­tat que fa molt de temps que tenim molt inhe­rent a Cata­lu­nya. És una lluita de país, de marca de per­so­na­li­tat pròpia. Forma part de tot. Ara estem veient el debat de la llen­gua, la cul­tura... És un repte que et dei­xin ser qui ets sense repressió ni reta­lla­des de lli­ber­tats.

He après a dir que mai se sap. Si m’hagues­sin dit que debu­ta­ria amb un equip de Lliga Feme­nina, que viu­ria euro­peus, que em pen­ja­ria meda­lles, que arri­ba­ria a la política... Em sem­bla­ven fites que no arri­ba­rien. Sí que trobo a fal­tar l’adre­na­lina de cons­truir el teu equip. Tot és qüestió de gestió del temps, però jo crec que hi tor­naré.