Entrevista

MARTA SEBASTIÁN

INVESTIGADORA DE L’INSTITUT DE CIÈNCIES DEL MAR

“Al Mediterrani hi ha, com a mínim, 12.000 espècies de bacteris”

L’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona acaba de publicar el primer catàleg de microorganismes que habiten al mar Mediterrani, una enorme diversitat amb un gran potencial biotecnològic

SABER-NE MÉS
“Conèixer quins organismes hi ha en cada indret permet estudiar en quins processos bioquímics participen i preveure com pot evolucionar l’ecosistema marí”
UN ENTORN HOSTIL
“Creiem que la diversitat del fons és tan gran perquè allà els organismes han de buscar estratègies diferents per poder sobreviure”
EVOLUCIONAR RÀPID
“Un dels avantatges que tenen els microorganisme és que muten molt ràpidament. Poden passar-se gens els uns als altres, i alguns d’aquests gens els permeten sobreviure millor”
A l’estudi que han fet públic expli­quen que s’han des­co­bert 12.000 espècies dife­rents de bac­te­ris i arqueus al mar Medi­ter­rani. Aquesta xifra és la que s’espe­ra­ven o els ha sorprès tanta bio­di­ver­si­tat microscòpica?
En rea­li­tat no se sabia gaire bé què es podia espe­rar. Només s’havien fet estu­dis pre­vis en zones més loca­lit­za­des. Més en con­cret, hi havia una recerca ante­rior del nos­tre ins­ti­tut a la costa cata­lana en què s’havien des­co­bert unes 5.000 espècies. Ara, el mos­treig és molt més gran, de gai­rebé tota la conca del Medi­ter­rani, des de Creta i fins pas­sat l’estret de Gibral­tar. Hi hem tro­bat 12.000 espècies dife­rents de bac­te­ris. El pro­blema amb aquests orga­nis­mes és que no es poden dis­tin­gir entre ells a sim­ple vista, no es poden dife­ren­ciar mor­fològica­ment, i per veure qui­nes espècies són has de seqüenciar un frag­ment del seu ADN.
Sota el micros­copi, tots aquests micro­or­ga­nis­mes sem­blen iguals?
Si mires una mos­tra amb el micros­copi es veuen una sèrie de pun­tets bri­llants, perquè els hem tenyit per veure’ls. És com mirar un cel estre­llat, però no es dis­tin­gei­xen els un dels altres mor­fològica­ment. Fins als anys noranta no va exis­tir aquesta tècnica de seqüenci­ació genètica per estu­diar-ne l’ADN. Els inves­ti­ga­dors només podien veure els bac­te­ris que crei­xien en un mitjà deter­mi­nat, a les pla­ques de Petri, i ja hem vist que en aquests mit­jans la majo­ria dels bac­te­ris no hi crei­xen. Es cal­cula que només hi creix un 0,1%. Per tant, fins a aquells moments no se sabia gaire res i hi havia un gran des­co­nei­xe­ment. Ara que tenim aquesta nova meto­do­lo­gia és quan s’estan començant a fer estu­dis. En qual­se­vol cas, no sabíem què podíem espe­rar, però ens ha sorprès que siguin tan­tes espècies dife­rents. Gràcies a un catàleg fet també per com­pa­nyes de l’Ins­ti­tut de Ciències del Mar, sabem que, de bio­di­ver­si­tat macroscòpica, al Medi­ter­rani, hi ha unes 12.000 espècies: pei­xos, algues, gam­be­tes... totes les espècies que es poden veure a sim­ple vista. Ara sabem que hi ha, com a mínim, la mateixa bio­di­ver­si­tat a escala microscòpica.
És pos­si­ble que aques­tes no siguin totes les espècies, que n’hi hagi encara de des­co­ne­gu­des?
Sí, és molt pos­si­ble. Estem par­lant del resul­tat d’una cam­pa­nya oce­a­nogràfica que es va fer durant el mes de maig del 2014, és a dir només durant un mes. I sabem que a llarg de l’any les con­di­ci­ons van can­vi­ant i, per tant, també poden can­viar els orga­nis­mes que es podrien tro­bar. A més, des­co­brir-ne de nous pot ser el resul­tat de com evo­lu­ci­o­nin les tècni­ques de seqüenci­ació de l’ADN. A mesura que millo­rin, tin­drem cada cop més reso­lució i es podran des­co­brir més espècies. Però de moment ja sabem que, com a mínim, n’hi ha 12.000.
Per què és impor­tant aquest conei­xe­ment?
En gene­ral, tots tenim un gran des­co­nei­xe­ment de tot allò que no podem veure. Tenim una visió del món molt cen­trada en el que veiem a través dels nos­tres ulls. Ara, per exem­ple, sen­tim par­lar molt del micro­bi­oma humà i de la importància que té perquè fun­ci­oni cor­rec­ta­ment el nos­tre orga­nisme. S’està veient que el micro­bi­oma juga un paper fona­men­tal en la nos­tra salut. Crec que això mateix passa en tots els àmbits. Hem de tenir en compte que els micro­or­ga­nis­mes ja exis­tien abans que nosal­tres arribéssim aquí i que pro­ba­ble­ment hi seran quan nosal­tres hàgim des­a­pa­re­gut. Són res­pon­sa­bles de totes les reac­ci­ons químiques que hi ha en l’ambi­ent, van fer pos­si­ble l’oxi­ge­nació de l’atmos­fera fa 2.600 mili­ons d’anys i, per tant, van fer pos­si­ble la vida tal com la conei­xem. Podríem dir que és impor­tant estu­diar els micro­or­ga­nis­mes sim­ple­ment per pur conei­xe­ment, però és que esbri­nar com poden fun­ci­o­nar també obre mol­tes altres por­tes. Conèixer quins orga­nis­mes hi ha en cada indret per­met estu­diar en quins pro­ces­sos bioquímics par­ti­ci­pen i pre­veure com pot evo­lu­ci­o­nar l’eco­sis­tema marí. Per exem­ple, quan hi ha un ves­sa­ment de petroli són deter­mi­nats micro­or­ga­nis­mes els que degra­den aquest ves­sa­ment i fan que el sis­tema torni a les con­di­ci­ons en què es tro­bava abans.
Poden ser relle­vants a l’hora d’inten­tar miti­gar els efec­tes del canvi climàtic?
Les algues microscòpiques són les que aju­den a absor­bir diòxid de car­boni, fent la fotosíntesi i incor­po­rant-lo a la bio­massa. Els bac­te­ris, per la seva banda, tenen un paper fona­men­tal en la durada del període temps en què aquest car­boni es manté a l’oceà i, per tant, fora de l’atmos­fera. També par­ti­ci­pen en altres pro­ces­sos, com ara el cicle del sofre, que intervé en la for­mació de núvols. I segu­ra­ment també són essen­ci­als en molts altres cicles que encara no conei­xem.
En qual­se­vol cas, suposo que no ens hem d’espan­tar quan sen­tim par­lar de 12.000 tipus de bac­te­ris a les aigües on ens banyem a l’estiu...
No, en abso­lut! Estem veient la importància dels micro­or­ga­nis­mes a con­seqüència de la pandèmia, però hem de tenir en compte que la immensa majo­ria d’aquests bac­te­ris no són patògens, en rea­li­tat el per­cen­tatge de micro­or­ga­nis­mes patògens arreu del món es baixíssim, afor­tu­na­da­ment.
Par­lem de dis­tri­bució geogràfica de la bio­di­ver­si­tat dels bac­te­ris marins: s’ha vist que hi ha més espècies en una banda del Medi­ter­rani que a l’altra?
Sí, cap a l’est podríem dir que el Medi­ter­rani es va deser­tit­zant. En canvi, és un mar molt més pro­duc­tiu i ric en nutri­ents cap a l’oest. És com si com­pa­res un bosc (el Medi­ter­rani occi­den­tal) amb un desert (el Medi­ter­rani ori­en­tal). A mesura que el mar es va empo­brint hi ha menys micro­or­ga­nis­mes i són menys diver­sos. També es gua­nya en diver­si­tat a mesura que aug­menta la fondària. Les grans pro­fun­di­tats encara es des­co­nei­xen força, però això ja s’està veient. Hem de pen­sar que allà no hi arriba la llum del sol. Els rajos solar es cal­cula que arri­ben més o menys a uns 200 metres de fondària. Després hi ha una zona de penom­bra i tot seguit ja no hi ha res de llum, sinó obs­cu­ri­tat total. En aquells indrets on no hi ha llum no hi pot haver orga­nis­mes que facin fotosíntesi, evi­dent­ment. Per tant, no es genera matèria i tots els orga­nis­mes que viuen allà depe­nen en alguna mesura de tot el que s’ha produït a la capa il·lumi­nada. Aquesta matèria baixa cap al fons com una pluja de partícules. Cre­iem que la diver­si­tat del fons marí és tan impor­tant perquè allà els orga­nis­mes bus­quen meca­nis­mes alter­na­tius o estratègies dife­rents per poder sobre­viure en un mitjà tan hos­til. En teo­ria això afa­vo­reix la diver­si­fi­cació, però és un entorn que encara no es coneix gaire bé.
Com afecta aquests micro­o­or­ga­nis­mes l’alte­ració que fem els humans del medi?
De fet, alguns d’ells poden aju­dar a com­ba­tre el pro­blema de la con­ta­mi­nació i el canvi climàtic. S’està veient que cada cop hi ha més bac­te­ris que tenen gens que els per­me­ten degra­dar plàstics a l’oceà. Un dels avan­tat­ges que tenen els micro­or­ga­nisme és que muten molt ràpida­ment, evo­lu­ci­o­nen amb molta més rapi­desa en com­pa­ració amb orga­nis­mes més com­ple­xos. D’alguna manera, poden pas­sar-se gens els uns als altres. Cap­ten gens i per això van mutant, i alguns d’aquests gens els per­me­ten sobre­viure millor. I veiem que n’hi ha amb aquests gens que poden aju­dar a degra­dar els plàstics. Al nos­tre ins­ti­tut s’estan fent estu­dis en relació amb aquest tema i també amb bac­te­ris que poden degra­dar substàncies com el mer­curi i altres con­ta­mi­nants. Per això hi veiem un gran poten­cial bio­tec­nològic.
En quin sen­tit? Apro­fi­tar-los com a recurs?
Ara mateix s’està par­lant molt de ciència apli­cada però hem de tenir clar que la ciència bàsica és fona­men­tal. Per exem­ple, en el cas de les PCR que tots ja conei­xem perquè en sen­tim a par­lar cada dia. Resulta que les PCR són pos­si­bles perquè en els anys sei­xanta un científic, Tho­mas D. Brock, va deci­dir estu­diar les aigües ter­mals al parc de Yellows­tone, als Estats Units. Hi va tro­bar un bac­teri que pot viure en unes tem­pe­ra­tu­res molt altes. Aquest bac­teri té un enzim que és com una mena de foto­co­pi­a­dora de frag­ments d’ADN, que en defi­ni­tiva és com fun­ci­ona la PCR. Doncs bé, el científic que va anar a Yellows­tone a inves­ti­gar què hi havia en aque­lles aigües ter­mals no sabia que al final la seva inves­ti­gació ser­vi­ria per poder desen­vo­lu­par la tècnica que fes pos­si­ble les PCR. Conèixer quins orga­nis­mes exis­tei­xen, quin gens tenen i quin és el seu poten­cial metabòlic obre un camp infi­nit de pos­si­bi­li­tats.
Alguns exem­ples?
Des de l’Ins­ti­tut s’ha dema­nat un pro­jecte per estu­diar bac­te­ris que s’han tro­bat a l’oceà pro­fund i que tenen el seu propi sis­tema CRISPR [una mena de tiso­res biològiques que per­me­ten copiar i edi­tar tros­sos d’ADN]. Es vol inves­ti­gar si aquests sis­te­mes són més efi­ci­ents que els que ja es conei­xen. Inves­ti­gar els micro­or­ga­nisme és una font ines­go­ta­ble de conei­xe­ment. Altres com­pa­nyes estan inves­ti­gant la pro­ducció de polímers a través de bac­te­ris, o la pro­ducció d’àcids omega-3. És qüestió de mirar quins gens tenen aquests micro­or­ga­nis­mes i com es poden uti­lit­zar per millo­rar apli­ca­ci­ons que ja conei­xem o per des­co­brir-ne de noves. És un camp de recerca immens.
Qui­nes noves inves­ti­ga­ci­ons es podran fer a par­tir d’aquest catàleg?
El que hem fet ha estat una mena de llista, d’inven­tari, amb els dife­rents orga­nis­mes i la seva taxo­no­mia, l’espècie a la qual per­ta­nyen. Ara que tenim mos­tres genètiques de tots aquests micro­or­ga­nis­mes estem inves­ti­gant quina és la seva funció en el medi, què fan exac­ta­ment. El que hem fet fins ara ha estat mirar la bio­di­ver­si­tat que exis­teix i com can­via tant per la pro­fun­di­tat com per les bar­re­res bio­ge­ogràfiques. Al Medi­ter­rani hi ha unes bar­re­res físiques que són l’estret de Gibral­tar i l’estret de Sicília, que impe­dei­xen que es bar­re­gin les aigües pro­fun­des, i això fa que hi hagi una mena d’illes on han anat evo­lu­ci­o­nant espècies molt dife­rents a la conca oest i a la conca est.
Per tant, hi ha tot un món per des­co­brir, no?
Sí, fins fa poc, amb la nos­tra visió antro­pocèntrica, se’ns par­lava dels cinc reg­nes de la vida [ani­mal, vege­tal, fongs, pro­to­cists i mone­res]. Ara la clas­si­fi­cació és entre els orga­nis­mes for­mats per cèl·lules que tenen un nucli, i els for­mats per cèl·lules que no en tenen. Dins dels orga­nis­mes amb cèl·lules que tenen nucli hi ha tant els humans, com les plan­tes, els mos­quits... i una pila d’éssers i orga­nis­mes microscòpics. Les altres dues bran­ques de la vida són els bac­te­ris i els arqueus, que són cèl·lules sense nucli. Són molt diver­ses, són més dife­rents entre elles que un mos­quit i un humà. Tota aquesta bio­di­ver­si­tat tot just es va començar a estu­diar en els anys noranta. El 2006 hi va haver un gran salt gràcies a les noves tècni­ques i ara tor­nem a tenir nous avenços, amb més reso­lució per conèixer el seu ADN.
Per aca­bar, com es poden fomen­tar les voca­ci­ons científiques, sobre­tot entre les nenes?
No han de fal­tar les xer­ra­des a les esco­les i els ins­ti­tuts, això és molt impor­tant. Però per anar un pas més enllà, també crec que molts científics no comu­ni­quem prou bé els nos­tres conei­xe­ments al públic en gene­ral. Pot­ser cal­dria inver­tir a for­mar divul­ga­dors. Tots anem posant el nos­tre gra­net de sorra, però no exis­teix una bona política de divul­gació científica. Pel que fa a la mai­nada, crec que els nens i les nenes, en gene­ral, crei­xen curi­o­sos, i la ciència és molt diver­tida, hi pas­sen mol­tes coses. Si es fa una mica d’esforç per pro­moure-la no hi hau­ria d’haver cap pro­blema. Des del punt de vista de la dona, en la ciència, com en molts altres àmbits, hi ha un sos­tre de vidre. També passa que la recerca científica reque­reix mol­tes hores perquè sigui pro­duc­tiva i si per exem­ple vols tenir família, la situ­ació es com­plica. En tots els àmbits labo­rals la con­ci­li­ació és difícil però en ciència pot­ser més, perquè no hi ha hora­ris.

EL MAR COM A LABORATORI NATURAL

L’estudi liderat pel l’Institut de Ciències del Mar ha estat publicat recentment a la revista especialitzada Limnology and Oceanography, i revela que el nombre d’espècies microbianes és menor a la part més oriental de la Mediterrània a causa del descens de la productivitat des de l’oest cap a l’est. La Mediterrània està separada de l’oceà Atlàntic per l’estret de Gibraltar, si bé aquesta no és l’única barrera geogràfica que fa que aquest mar sigui únic. Hi ha també l’estret de Sicília, que separa la Mediterrània en dues conques, la de l’oest i la de l’est, que presenten cadascuna condicions ambientals diferents. Aquesta separació tan marcada per la presència d’estrets i la productivitat decreixent cap a l’est fa que aquest mar constitueixi un laboratori natural excepcional per estudiar la distribució dels microorganismes marins.

FUTURES CIENTÍFIQUES

Durant la seva carrera professional, Marta Sebastián ha passat d’un bagatge oceanogràfic pur a l’especialització en microbis a escala unicel·lular. Es va llicenciar en ciències del mar a la Universitat de Cadis el 1996 i va fer el doctorat a la Universitat de Màlaga. Després de passar quatre anys becada a la Universitat Rutgers de New Brunswick, als Estats Units, el 2009 es va incorporar a l’Institut de Ciències del Mar com a investigadora postdoctoral. El 2010 va participar en l’expedició Malaspina del ministeri espanyol de Ciència i Innovació, un projecte per estudiar els oceans i la seva biodiversitat. Participant en xerrades en escoles i instituts ha comprovat que les nenes estan “supermotivades”. “Moltes tenen clar que volen ser científiques, sobretot quan els explico que vaig en vaixell i que he anat a l’Antàrtida”, afirma.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.