En realitat aquest relleu el noto més aviat com una càrrega, una gran responsabilitat, en el sentit que tot allò que Casaldàliga representava, i que Vigil continua representant en vida, continua ben vigent. Les causes que movien Casaldàliga i tot allò que va sorgir al seu voltant encara són presents. Ell les va acabar executant, com volia, al Brasil, encara que sempre havia volgut anar també a l’Àfrica. En qualsevol cas, no és que jo personalment vingués a substituir-los.

Arran de la mort de Casaldàliga, quan Vigil va voler fer un pas al costat va fer una consulta d’àmbit internacional amb les entitats vinculades amb el projecte de l’Agenda. Van considerar que era una tasca massa complicada i es van adonar que també hi havia una aspecte econòmic important que s’havia de superar per poder mantenir una estructura que donés continuïtat al projecte. Ara bé, l’Agenda Llatinoamericana, en diversos països, té voluntariat i també estructures, com la Comissió que hi ha aquí, a Catalunya. Aquesta estructura té voluntariat, però també té el suport d’una ONG [La Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme]. Això es repeteix en alguns països. En altres, com el meu, el Salvador, no hi ha una entitat concreta al darrere del projecte, som un conjunt de voluntaris que no tenim estructura. Agermanats amb la comissió de l’Agenda a Catalunya i amb el suport de la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas (UCA), que té com a rector el jesuïta català Andreu Oliva, hem trobat un impuls per poder posar en marxa i fer caminar aquest projecte. Faig tota aquesta explicació perquè vull destacar que el relleu ha estat possible gràcies a l’estructura de voluntaris en l’àmbit internacional.

Exactament. De fet, aquesta és la base de la feina: crear comunitat, crear xarxa i treballar en comú.

El que està passant, en realitat, no és res nou. En la història de la humanitat i de les nostres comunitats tot són cicles. El que pretén l’Agenda, en la mesura que sigui possible, és que no ens perdem en aquesta realitat postpandèmia, postcrisi. Ara estem en un moment de transició que ja havien previst molts especialistes. Vam veure com la crisi econòmica que va començar el 2008 va afectar des de dalt fins als més desfavorits. I ara estem en un moment de canvis. Gràcies als articles dels autors i les autores de l’Agenda, podem tenir pistes sobre com les organitzacions populars han de fer front a les noves formes de treball de base, en consonància amb les noves formes en què la gent necessita viure. Aquesta edició de l’Agenda està dirigida als moviments populars, perquè aquests moviments són els que es deuen a la gent. Per fer la seva tasca han de saber com tractar les noves realitats, assumir els canvis sense oblidar que el seu propòsit és el bé comú.

És difícil generalitzar, perquè els resultats de les mobilitzacions populars depenen de cada país i de moltes circumstàncies diferents. És cert que durant molt de temps a l’Amèrica Llatina hem tingut els cooperants europeus que veien a ajudar i també a conèixer la nostra realitat. Eren activistes que venien de fora. Però amb el temps, els moviments socials locals s’han anat enfortint i consolidant. Tradicionalment, Europa ha mantingut una relació de patrocini amb l’Amèrica Llatina, oferint ajudes, però ara la situació ha canviat, especialment per l’última crisi econòmica. Els països europeus veuen que les coses no van bé, que s’han de preocupar pels seus propis ciutadans i és evident que cal un canvi de paradigma.

La campanya ha servit d’inspiració perquè molts moviments poguessin executar les seves accions. En països com el Brasil, per exemple, s’hi han inspirat molt, i l’impacte ha estat notable. Sorgeixen estructures i moviments forts en relació amb les diferents causes i lluites que hi ha en cada comunitat. En síntesi, les causes són les lluites contra aquelles situacions que amenacen el bé comú, o bé una minoria, i també les lluites contra tot allò que afavoreixi les desigualtats. S’ha de conèixer la realitat de cada zona. Per exemple, al meu país hi ha qui critica que els centres comercials estiguin plens, però la realitat és que només hi pot anar una petita part de la població. Els que omplen els centres comercials són els que tenen poder adquisitiu, que no són la majoria. És una il·lusió que no representa la realitat dels milions de persones que viuen a la perifèria i que ho passen molt malament. Al final, tot es redueix a la desigualtat sistemàtica.

Sí, hi ha molts autors i autores que tenen una visió clara del que passa a l’Amèrica Llatina. També és cert que alguns lectors ens demanen de manera recurrent que hi hagi més firmes llatinoamericanes, i hi estem treballant. L’Agenda no només va dirigida als moviments populars, sinó també a les persones individuals. Molts lectors ens expliquen que utilitzen l’Agenda per obtenir una sèrie d’informació d’àmbit mundial que no podrien obtenir de cap altra manera. Visions de temes dels quals no es parla normalment. En molts casos, l’Agenda serveix d’excusa entre les comunitats per reunir-se i tractar aquests temes. És la seva vocació d’educació popular, que té com a major referent Paulo Freire. L’Agenda sempre segueix la metodologia llatinoamericana de veure, jutjar i actuar. Així es distribueixen els articles. Primer de tot és necessari veure, per poder conèixer les realitats exposades; després, jutjar i qüestionar-se el que coneixem, i finalment actuar amb propostes d’acció, ja sigui en qüestions concretes o amb canvis de mentalitats. Canviar des de nosaltres mateixos, encara que sembli poc, multiplicat per molts és molt.

Sí, aquest tema precisament es va tractar en l’edició del 2019.

En realitat no ha afectat gaire el sistema de treball, perquè ja funcionava a través d’internet, ja que som una comunitat internacional. Cada vegada que ens reunim ho fem telemàticament i, per tant, les dinàmiques no han canviat. Sí que va afectar la publicació en alguns països per qüestions econòmiques, i l’edició física del 2021 va tenir alguns problemes i no es va poder fer amb les mateixes quantitats d’exemplars. Però en qualsevol cas es pot descarregar completament a través d’internet. L’edició del 2022, afortunadament, no ha tingut tants problemes Fins i tot n’hem tingut més demanda, ja que el tema que s’ha plantejat, el de la mobilització popular, ha atrapat molt.

Hi ha una dinàmica que hem intentat heretar del que ens deia sempre en José María Vigil: que l’Agenda havia d’intentar veure els signes del temps, la realitat de cada moment, per poder triar un tema pertinent cada any. Afortunadament, des que la xarxa ha pres el relleu, crec que hem anat encertat. El 2020 es va tractar la digitalització, el 2021 la necessitat d’un canvi de paradigma i, seguint la seqüència, el 2022 parlem dels moviments populars, ja que és per on poden començar els canvis.

Estem pensant a enfocar-la cap al pas següent: des de les organitzacions socials fins a la gent. Però encara no se n’ha concretat exactament el tema, s’està perfilant.

Jo puc parlar de la meva experiència des del Salvador. Aquest d’intercanvi amb la Comissió de l’Agenda de Girona és molt important: anem aprenent de mica a mica com millorar la difusió de les nostres idees. Allà som sobretot gent jove, i veiem que organitzacions com les catalanes, o les del Brasil, tenen molta més experiència sobre com fer arribar aquesta eina a les persones perquè pugui ser d’utilitat. Hem après, per exemple, que es poden fer actes no només per presentar l’Agenda, sinó aprofitar-los també per fer alguna altra activitat, com ara representacions teatrals o actes culturals, tal com es fa aquí. És un intercanvi enriquidor que ens permet entendre millor com funcionen les coses a cada país. Que s’interessin pel que ens passa a nosaltres en ajuda molt, de la mateixa manera que imagino que a vostès els agrada que nosaltres ens interessem per la seva situació.

És molt interessant venir a Europa per veure què passa aquí. Moltes de les persones del meu país que estan venint perquè allà no tenen res, s’estan adonant que aquí les coses tampoc estan bé. Veus gent pel carrer demanant almoina. A Europa, com en tots els països, també hi ha pobresa i desigualtats, però des de l’Amèrica Llatina tenim una imatge tergiversada, distorsionada, del que és en realitat. El fet que ens puguem conèixer uns i altres, compartir lligams, fa que puguem interpretar millor les nostres respectives realitats. Al final tampoc hi ha tantes diferències i tenim molts reptes en comú: les desigualtats, l’emergència climàtica...

Al Salvador estem dividits com a país, però no crec que siguem els únics. L’Amèrica Llatina està passant ara mateix un moment important. No teníem un moment així des l’època de Chávez, quan va començar a canviar el panorama polític. Ara s’està donant un altre cop, tornem a un altre cicle. El Salvador forma part d’aquest procés des que el 2019 va guanyar el president actual. El problema és que hi ha un component populista molt marcat en aquesta transició, i això és perillós. És veritat que el triomf electoral de Bukele va ser molt esperançador per tot el que ha passat al nostre país. Al Salvador comencem a comptar les etapes a partir dels acords de pau del 1992. Això és així no perquè abans no haguessin passat coses, sinó perquè es té en compte aquest moment de reconstrucció després de la guerra, amb la desmobilització de tota la guerrilla i amb la desmobilització de part de l’exèrcit, perquè és evident que no tot l’exèrcit salvadorenc desapareix. A partir dels acords de pau, hem patit i patim molts casos de corrupció. Va arribar molta ajuda internacional des d’Europa i dels Estats Units. Estem parlant de molts milions de dòlars, però lamentablement hi va haver mala gestió, problemes de corrupció que es poden atribuir a tots els governs.

També en el govern de Bukele hi ha mala gestió. No hi ha proves de corrupció, però sí que se’ li pot acusar d’ocultar informació. Jo, com a ciutadà, no puc dir que el govern sigui corrupte perquè no en tinc proves, però sí que tinc proves que s’ha optat per una política d’ocultació de la informació, fins al punt que hi ha institucions del meu país que des dels anys 2019 i 2020 han restringit informació que la ciutadania hauria de tenir, i l’han restringit durant un període de set anys. No podem conèixer, per exemple, com s’han estat administrant els diners destinats a la pandèmia, o el cost de les vacunes.

I això és cert, l’estratègia de vacunació del Salvador ha estat molt exitosa, però, en canvi, el tema de les quarantenes i els confinaments a l’inici de la pandèmia es va gestionar molt malament, fins al punt que es van produir violacions dels drets humans i es van dur a terme actuacions nefastes pel que fa a la mobilitat. Arribaven estrangers i salvadorencs al país i només tenien dues opcions: tornar al lloc d’on venien o quedar-se fins a trenta dies o més en quarantena en instal·lacions en condicions d’amuntegament. Es portava la gent a espais on hi havia trenta o quaranta llits en una mateixa estança, en un confinament preventiu. Però no tenia cap sentit, fins i tot hi va haver casos de persones que es van contagiar allà mateix. Aquesta va ser la pitjor estratègia. Evidentment hauria estat molt millor fer les quarantenes individuals i no col·lectives. Tot això va sortir a la llum i es va criticar, però el govern salvadorenc té en marxa una estratègia molt poderosa de màrqueting per poder quedar bé davant de la ciutadania.

S’està creant una imatge molt distorsionada, com si el president i la primera dama fossin la nostra aristocràcia, o com a mínim ells s’ho pensen. S’ha de tenir en compte que algunes de les empreses que fan les enquestes estan pagades pel mateix govern. S’està veient que la seva aprovació va baixant, encara que es manté per sobre del 80%, i això és molt. Però abans havia arribat a ser del 97%. Això ha fet que des del govern es mantingui inamovible el mateix discurs: diuen que només el 3% els està en contra. I no canvien aquest discurs encara que els índexs d’aprovació vagin baixant. A més, actuen molt despectivament amb els que estan en contra, amb els crítics. Difonen un missatge d’odi, veuen tots aquells que fan una crítica com a enemics. I aquest és un relat que s’està estenent i que és molt perillós. Les crítiques s’haurien d’acceptar per poder millorar. Jo personalment els felicito per l’estratègia de vacunació, que realment ha estat molt bona, però no puc acceptar la manera com es van gestionar els confinaments. S’hauria de saber que quan estàvem confinats a casa, si algú sortia al carrer, els militars se l’enduien directament a un centre de quarantena. També hi havia humiliacions, com fer desfilar aquella persona pel carrer cridant que s’havia saltat les normes perquè tothom ho sentís. S’han utilitzat uns mètodes molt qüestionables i això, evidentment, s’ha intentat ocultar a la comunitat internacional. Quan algun corresponsal d’algun mitjà estranger ho ha destapat, ha rebut tota mena d’insults per part del govern.

S’haurà de veure què passa. Ara el mateix govern està promovent un canvi constitucional que permeti al president tornar-se a presentar a les eleccions [fins ara no podia ser reelegit], i això ens fa pensar en altres processos que no van acabar gaire bé.