“Les causes de Casaldàliga són ben vigents”

En rea­li­tat aquest relleu el noto més aviat com una càrrega, una gran res­pon­sa­bi­li­tat, en el sen­tit que tot allò que Casaldàliga repre­sen­tava, i que Vigil con­ti­nua repre­sen­tant en vida, con­ti­nua ben vigent. Les cau­ses que movien Casaldàliga i tot allò que va sor­gir al seu vol­tant encara són pre­sents. Ell les va aca­bar exe­cu­tant, com volia, al Bra­sil, encara que sem­pre havia vol­gut anar també a l’Àfrica. En qual­se­vol cas, no és que jo per­so­nal­ment vingués a subs­ti­tuir-los.

Arran de la mort de Casaldàliga, quan Vigil va voler fer un pas al cos­tat va fer una con­sulta d’àmbit inter­na­ci­o­nal amb les enti­tats vin­cu­la­des amb el pro­jecte de l’Agenda. Van con­si­de­rar que era una tasca massa com­pli­cada i es van ado­nar que també hi havia una aspecte econòmic impor­tant que s’havia de superar per poder man­te­nir una estruc­tura que donés con­tinuïtat al pro­jecte. Ara bé, l’Agenda Lla­ti­no­a­me­ri­cana, en diver­sos països, té volun­ta­riat i també estruc­tu­res, com la Comissió que hi ha aquí, a Cata­lu­nya. Aquesta estruc­tura té volun­ta­riat, però també té el suport d’una ONG [La Coor­di­na­dora d’ONG Solidàries de les comar­ques giro­ni­nes i l’Alt Maresme]. Això es repe­teix en alguns països. En altres, com el meu, el Sal­va­dor, no hi ha una enti­tat con­creta al dar­rere del pro­jecte, som un con­junt de volun­ta­ris que no tenim estruc­tura. Ager­ma­nats amb la comissió de l’Agenda a Cata­lu­nya i amb el suport de la Uni­ver­si­dad Cen­tro­a­me­ri­cana José Simeón Cañas (UCA), que té com a rec­tor el jesuïta català Andreu Oliva, hem tro­bat un impuls per poder posar en marxa i fer cami­nar aquest pro­jecte. Faig tota aquesta expli­cació perquè vull des­ta­car que el relleu ha estat pos­si­ble gràcies a l’estruc­tura de volun­ta­ris en l’àmbit inter­na­ci­o­nal.

Exac­ta­ment. De fet, aquesta és la base de la feina: crear comu­ni­tat, crear xarxa i tre­ba­llar en comú.

El que està pas­sant, en rea­li­tat, no és res nou. En la història de la huma­ni­tat i de les nos­tres comu­ni­tats tot són cicles. El que pretén l’Agenda, en la mesura que sigui pos­si­ble, és que no ens per­dem en aquesta rea­li­tat post­pandèmia, post­crisi. Ara estem en un moment de tran­sició que ja havien pre­vist molts espe­ci­a­lis­tes. Vam veure com la crisi econòmica que va començar el 2008 va afec­tar des de dalt fins als més des­fa­vo­rits. I ara estem en un moment de can­vis. Gràcies als arti­cles dels autors i les auto­res de l’Agenda, podem tenir pis­tes sobre com les orga­nit­za­ci­ons popu­lars han de fer front a les noves for­mes de tre­ball de base, en con­sonància amb les noves for­mes en què la gent neces­sita viure. Aquesta edició de l’Agenda està diri­gida als movi­ments popu­lars, perquè aquests movi­ments són els que es deuen a la gent. Per fer la seva tasca han de saber com trac­tar les noves rea­li­tats, assu­mir els can­vis sense obli­dar que el seu propòsit és el bé comú.

És difícil gene­ra­lit­zar, perquè els resul­tats de les mobi­lit­za­ci­ons popu­lars depe­nen de cada país i de mol­tes cir­cumstàncies dife­rents. És cert que durant molt de temps a l’Amèrica Lla­tina hem tin­gut els coo­pe­rants euro­peus que veien a aju­dar i també a conèixer la nos­tra rea­li­tat. Eren acti­vis­tes que venien de fora. Però amb el temps, els movi­ments soci­als locals s’han anat enfor­tint i con­so­li­dant. Tra­di­ci­o­nal­ment, Europa ha man­tin­gut una relació de patro­cini amb l’Amèrica Lla­tina, ofe­rint aju­des, però ara la situ­ació ha can­viat, espe­ci­al­ment per l’última crisi econòmica. Els països euro­peus veuen que les coses no van bé, que s’han de pre­o­cu­par pels seus pro­pis ciu­ta­dans i és evi­dent que cal un canvi de para­digma.

La cam­pa­nya ha ser­vit d’ins­pi­ració perquè molts movi­ments pogues­sin exe­cu­tar les seves acci­ons. En països com el Bra­sil, per exem­ple, s’hi han ins­pi­rat molt, i l’impacte ha estat nota­ble. Sor­gei­xen estruc­tu­res i movi­ments forts en relació amb les dife­rents cau­ses i llui­tes que hi ha en cada comu­ni­tat. En síntesi, les cau­ses són les llui­tes con­tra aque­lles situ­a­ci­ons que ame­na­cen el bé comú, o bé una mino­ria, i també les llui­tes con­tra tot allò que afa­vo­reixi les desi­gual­tats. S’ha de conèixer la rea­li­tat de cada zona. Per exem­ple, al meu país hi ha qui cri­tica que els cen­tres comer­ci­als esti­guin plens, però la rea­li­tat és que només hi pot anar una petita part de la població. Els que omplen els cen­tres comer­ci­als són els que tenen poder adqui­si­tiu, que no són la majo­ria. És una il·lusió que no repre­senta la rea­li­tat dels mili­ons de per­so­nes que viuen a la perifèria i que ho pas­sen molt mala­ment. Al final, tot es redu­eix a la desi­gual­tat sis­temàtica.

Sí, hi ha molts autors i auto­res que tenen una visió clara del que passa a l’Amèrica Lla­tina. També és cert que alguns lec­tors ens dema­nen de manera recur­rent que hi hagi més fir­mes lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes, i hi estem tre­ba­llant. L’Agenda no només va diri­gida als movi­ments popu­lars, sinó també a les per­so­nes indi­vi­du­als. Molts lec­tors ens expli­quen que uti­lit­zen l’Agenda per obte­nir una sèrie d’infor­mació d’àmbit mun­dial que no podrien obte­nir de cap altra manera. Visi­ons de temes dels quals no es parla nor­mal­ment. En molts casos, l’Agenda ser­veix d’excusa entre les comu­ni­tats per reu­nir-se i trac­tar aquests temes. És la seva vocació d’edu­cació popu­lar, que té com a major refe­rent Paulo Freire. L’Agenda sem­pre segueix la meto­do­lo­gia lla­ti­no­a­me­ri­cana de veure, jut­jar i actuar. Així es dis­tri­bu­ei­xen els arti­cles. Pri­mer de tot és neces­sari veure, per poder conèixer les rea­li­tats expo­sa­des; després, jut­jar i qüesti­o­nar-se el que conei­xem, i final­ment actuar amb pro­pos­tes d’acció, ja sigui en qüesti­ons con­cre­tes o amb can­vis de men­ta­li­tats. Can­viar des de nosal­tres matei­xos, encara que sem­bli poc, mul­ti­pli­cat per molts és molt.

Sí, aquest tema pre­ci­sa­ment es va trac­tar en l’edició del 2019.

En rea­li­tat no ha afec­tat gaire el sis­tema de tre­ball, perquè ja fun­ci­o­nava a través d’inter­net, ja que som una comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Cada vegada que ens reu­nim ho fem telemàtica­ment i, per tant, les dinàmiques no han can­viat. Sí que va afec­tar la publi­cació en alguns països per qüesti­ons econòmiques, i l’edició física del 2021 va tenir alguns pro­ble­mes i no es va poder fer amb les matei­xes quan­ti­tats d’exem­plars. Però en qual­se­vol cas es pot des­car­re­gar com­ple­ta­ment a través d’inter­net. L’edició del 2022, afor­tu­na­da­ment, no ha tin­gut tants pro­ble­mes Fins i tot n’hem tin­gut més demanda, ja que el tema que s’ha plan­te­jat, el de la mobi­lit­zació popu­lar, ha atra­pat molt.

Hi ha una dinàmica que hem inten­tat here­tar del que ens deia sem­pre en José María Vigil: que l’Agenda havia d’inten­tar veure els sig­nes del temps, la rea­li­tat de cada moment, per poder triar un tema per­ti­nent cada any. Afor­tu­na­da­ment, des que la xarxa ha pres el relleu, crec que hem anat encer­tat. El 2020 es va trac­tar la digi­ta­lit­zació, el 2021 la neces­si­tat d’un canvi de para­digma i, seguint la seqüència, el 2022 par­lem dels movi­ments popu­lars, ja que és per on poden començar els can­vis.

Estem pen­sant a enfo­car-la cap al pas següent: des de les orga­nit­za­ci­ons soci­als fins a la gent. Però encara no se n’ha con­cre­tat exac­ta­ment el tema, s’està per­fi­lant.

Jo puc par­lar de la meva experiència des del Sal­va­dor. Aquest d’inter­canvi amb la Comissió de l’Agenda de Girona és molt impor­tant: anem apre­nent de mica a mica com millo­rar la difusió de les nos­tres idees. Allà som sobre­tot gent jove, i veiem que orga­nit­za­ci­ons com les cata­la­nes, o les del Bra­sil, tenen molta més experiència sobre com fer arri­bar aquesta eina a les per­so­nes perquè pugui ser d’uti­li­tat. Hem après, per exem­ple, que es poden fer actes no només per pre­sen­tar l’Agenda, sinó apro­fi­tar-los també per fer alguna altra acti­vi­tat, com ara repre­sen­ta­ci­ons tea­trals o actes cul­tu­rals, tal com es fa aquí. És un inter­canvi enri­qui­dor que ens per­met enten­dre millor com fun­ci­o­nen les coses a cada país. Que s’interes­sin pel que ens passa a nosal­tres en ajuda molt, de la mateixa manera que ima­gino que a vostès els agrada que nosal­tres ens interes­sem per la seva situ­ació.

És molt interes­sant venir a Europa per veure què passa aquí. Mol­tes de les per­so­nes del meu país que estan venint perquè allà no tenen res, s’estan ado­nant que aquí les coses tam­poc estan bé. Veus gent pel car­rer dema­nant almoina. A Europa, com en tots els països, també hi ha pobresa i desi­gual­tats, però des de l’Amèrica Lla­tina tenim una imatge ter­gi­ver­sada, dis­tor­si­o­nada, del que és en rea­li­tat. El fet que ens puguem conèixer uns i altres, com­par­tir lli­gams, fa que puguem inter­pre­tar millor les nos­tres res­pec­ti­ves rea­li­tats. Al final tam­poc hi ha tan­tes diferències i tenim molts rep­tes en comú: les desi­gual­tats, l’emergència climàtica...

Al Sal­va­dor estem divi­dits com a país, però no crec que siguem els únics. L’Amèrica Lla­tina està pas­sant ara mateix un moment impor­tant. No teníem un moment així des l’època de Chávez, quan va començar a can­viar el pano­rama polític. Ara s’està donant un altre cop, tor­nem a un altre cicle. El Sal­va­dor forma part d’aquest procés des que el 2019 va gua­nyar el pre­si­dent actual. El pro­blema és que hi ha un com­po­nent popu­lista molt mar­cat en aquesta tran­sició, i això és perillós. És veri­tat que el tri­omf elec­to­ral de Bukele va ser molt espe­rançador per tot el que ha pas­sat al nos­tre país. Al Sal­va­dor comen­cem a comp­tar les eta­pes a par­tir dels acords de pau del 1992. Això és així no perquè abans no hagues­sin pas­sat coses, sinó perquè es té en compte aquest moment de recons­trucció després de la guerra, amb la des­mo­bi­lit­zació de tota la guer­ri­lla i amb la des­mo­bi­lit­zació de part de l’exèrcit, perquè és evi­dent que no tot l’exèrcit sal­va­do­renc des­a­pa­reix. A par­tir dels acords de pau, hem patit i patim molts casos de cor­rupció. Va arri­bar molta ajuda inter­na­ci­o­nal des d’Europa i dels Estats Units. Estem par­lant de molts mili­ons de dòlars, però lamen­ta­ble­ment hi va haver mala gestió, pro­ble­mes de cor­rupció que es poden atri­buir a tots els governs.

També en el govern de Bukele hi ha mala gestió. No hi ha pro­ves de cor­rupció, però sí que se’ li pot acu­sar d’ocul­tar infor­mació. Jo, com a ciu­tadà, no puc dir que el govern sigui cor­rupte perquè no en tinc pro­ves, però sí que tinc pro­ves que s’ha optat per una política d’ocul­tació de la infor­mació, fins al punt que hi ha ins­ti­tu­ci­ons del meu país que des dels anys 2019 i 2020 han res­trin­git infor­mació que la ciu­ta­da­nia hau­ria de tenir, i l’han res­trin­git durant un període de set anys. No podem conèixer, per exem­ple, com s’han estat admi­nis­trant els diners des­ti­nats a la pandèmia, o el cost de les vacu­nes.

I això és cert, l’estratègia de vacu­nació del Sal­va­dor ha estat molt exi­tosa, però, en canvi, el tema de les qua­ran­te­nes i els con­fi­na­ments a l’inici de la pandèmia es va ges­ti­o­nar molt mala­ment, fins al punt que es van pro­duir vio­la­ci­ons dels drets humans i es van dur a terme actu­a­ci­ons nefas­tes pel que fa a la mobi­li­tat. Arri­ba­ven estran­gers i sal­va­do­rencs al país i només tenien dues opci­ons: tor­nar al lloc d’on venien o que­dar-se fins a trenta dies o més en qua­ran­tena en ins­tal·laci­ons en con­di­ci­ons d’amun­te­ga­ment. Es por­tava la gent a espais on hi havia trenta o qua­ranta llits en una mateixa estança, en un con­fi­na­ment pre­ven­tiu. Però no tenia cap sen­tit, fins i tot hi va haver casos de per­so­nes que es van con­ta­giar allà mateix. Aquesta va ser la pit­jor estratègia. Evi­dent­ment hau­ria estat molt millor fer les qua­ran­te­nes indi­vi­du­als i no col·lec­ti­ves. Tot això va sor­tir a la llum i es va cri­ti­car, però el govern sal­va­do­renc té en marxa una estratègia molt pode­rosa de màrque­ting per poder que­dar bé davant de la ciu­ta­da­nia.

S’està cre­ant una imatge molt dis­tor­si­o­nada, com si el pre­si­dent i la pri­mera dama fos­sin la nos­tra aris­tocràcia, o com a mínim ells s’ho pen­sen. S’ha de tenir en compte que algu­nes de les empre­ses que fan les enques­tes estan paga­des pel mateix govern. S’està veient que la seva apro­vació va bai­xant, encara que es manté per sobre del 80%, i això és molt. Però abans havia arri­bat a ser del 97%. Això ha fet que des del govern es man­tin­gui ina­mo­vi­ble el mateix dis­curs: diuen que només el 3% els està en con­tra. I no can­vien aquest dis­curs encara que els índexs d’apro­vació vagin bai­xant. A més, actuen molt des­pec­ti­va­ment amb els que estan en con­tra, amb els crítics. Difo­nen un mis­satge d’odi, veuen tots aquells que fan una crítica com a ene­mics. I aquest és un relat que s’està este­nent i que és molt perillós. Les crítiques s’hau­rien d’accep­tar per poder millo­rar. Jo per­so­nal­ment els feli­cito per l’estratègia de vacu­nació, que real­ment ha estat molt bona, però no puc accep­tar la manera com es van ges­ti­o­nar els con­fi­na­ments. S’hau­ria de saber que quan estàvem con­fi­nats a casa, si algú sor­tia al car­rer, els mili­tars se l’endu­ien direc­ta­ment a un cen­tre de qua­ran­tena. També hi havia humi­li­a­ci­ons, com fer des­fi­lar aque­lla per­sona pel car­rer cri­dant que s’havia sal­tat les nor­mes perquè tot­hom ho sentís. S’han uti­lit­zat uns mètodes molt qüesti­o­na­bles i això, evi­dent­ment, s’ha inten­tat ocul­tar a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Quan algun cor­res­pon­sal d’algun mitjà estran­ger ho ha des­ta­pat, ha rebut tota mena d’insults per part del govern.

S’haurà de veure què passa. Ara el mateix govern està pro­mo­vent un canvi cons­ti­tu­ci­o­nal que per­meti al pre­si­dent tor­nar-se a pre­sen­tar a les elec­ci­ons [fins ara no podia ser ree­le­git], i això ens fa pen­sar en altres pro­ces­sos que no van aca­bar gaire bé.